i Alòs de Balaguer | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alòs de Balaguer

Sumari de l’article

Nom antic d’Alòs del Marquesat
Restes parcialment enfonsades de la fortalesa del Castell d’Alòs
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera.
Població: 
146 h
[2009]
Extensió: 
69 km2

Situació i presentació

El municipi d’Alòs de Balaguer, d’una extensió de 69,09 km 2 , limita amb els termes de Vilanova de Meià (N), Artesa de Segre (NE i E), Foradada (E i SE), Cubells (S) i Camarasa (al sector occidental).

El terme s’estén al S mateix de la Conca de Meià, als vessants de la serra de Sant Mamet, el punt més alt de la qual (el turó de Sant Mamet, 1 374 m), que dóna nom a la serra, n'és el vèrtex septentrional. El terme s’estén a banda i banda del Segre, que passa d’E a W encaixat per la serralada prepirinenca, fins a la seva confluència amb la Noguera Pallaresa. Morfològicament, Alòs de Balaguer es pot inscriure en la subcomarca del Montsec perquè participa més de les característiques d’aquests territoris força accidentats (prepirinencs i amb alçades superiors als 800 m en la part de tramuntana) que no dels trets de l’anomenat Segre Mitjà, on el riu, en lloc de passar encaixat com ací, solca una vall una mica més ampla i de terres més planes. Tanmateix, el municipi, sobretot a l’esquerra del Segre, fa de transició entre les dues subcomarques esmentades, del Montsec i del Segre Mitjà, i dels Aspres de Balaguer. Termeneja amb Camarasa al SW per la collada de Boada. Per aquesta zona de l’esquerra del Segre, a llevant, per la partida de Sant Julià, confronta amb el municipi de Foradada. En la part de la dreta del riu, el límit amb Artesa de Segre (en el lloc que correspon a l’antic terme de Baldomar) passa per la carena de la serra de Sant Mamet. A ponent, el límit amb Fontllonga (Camarasa), també per la carena, passa per Montservó (1125 m), pel pic de Tresvalls (844 m) i per les Collades fins al Segre, al punt on aquest rep la Noguera Pallaresa. Altres accidents importants del terme són el puig de Peres (1 104 m), Pedra-roja (1 065 m), Puig Castellar (770 m) i el tossal de Boada (761 m).

Dins el terme, el Segre rep per la dreta diversos barrancs que davallen de la serra de Sant Mamet: barranc de Corrons i els de la Llacuna, de Sant Martí, del Prat (on hi ha una font) i de Malagosta, els quals hi conflueixen a Alòs mateix. Pel costat esquerre rep les aigües dels barrancs que drenen els vessants que hi ha al cantó septentrional de la serra Carbonera i de Boada: barrancs de les Olives, de Boada i del Mu.

El terme comprèn el poble d’Alòs de Balaguer, cap administratiu. Una carretera local que passa per Baldomar comunica la vila d’Alòs de Balaguer amb la C-14, a l’altura d’Artesa de Segre.

La població i l'economia

Segons el fogatjament del 1553, Alòs tenia 52 focs. El 1718 hi havia 150 h i en el cens del comte de Floridablanca, del 1787, en figuren 140. La població augmentà, sembla, posteriorment i el 1860 era de 1 080 h. El 1900 tenia 780 h i després la minva demogràfica va ser constant i progressiva (463 h el 1936, 393 h el 1940, 295 h el 1950, 244 h el 1960 i 165 h el 1970). En el període 1981-99, bé que amb algunes fluctuacions i lentament, la població s’estabilitzà. El 1981 hom censà 184h, 165 h el 1991, 180 h el 1999 i 179 h el 2005.

L’agricultura constitueix la base econòmica del terme. Les terres són majoritàriament de secà, i hom conrea principalment cereals (ordi, blat), ametllers i oliveres. La ramaderia, que és un bon complement de l’economia, es bassa sobretot en la cria de bestiar porcí, aviram i oví. Han estat importants els ingressos proporcionats per les tòfones. Al terme hi ha dues mines de bauxita que en l’actualitat no s’exploten. Pel que fa el turisme, el municipi rep practicants de l’espeleologia (coves de Sabonell i de la Donamorta) i de l’escalada (a les Roques Prenyades), que hi poden trobar allotjament del tipus residència casa de pagès.

La vila d'Alòs de Balaguer

La vila d’Alòs de Balaguer (297 m), a la dreta del Segre, és esglaonada als vessants del turó on hi ha el castell d’Alòs. Des de la vila, edificada sobre els espadats roquissers, es domina un bell paisatge amb els meandres del riu i els serrats veïns. La població conserva alguns racons i placetes antigues. L’església parroquial de Sant Feliu d’Alòs (que pertany al bisbat d’Urgell) conserva dos retaules de pedra, policromats, del segle XIV. Dins la vila hi havia el santuari de Sant Sebastià, desaparegut en fer obres a la carretera (hom hi ha deixat un monument al sant). La festa major se celebra el segon cap de setmana d’agost.

El castell d’Alòs és format per dos cossos propers, encimbellats a la part superior del roquisser, en un dels quals, damunt un alt basament de carreus encoixinats, s’aixeca una torre de planta circular, inexpugnable. Aquest basament té dos pisos d’arcades apuntades a l’interior.

Altres indrets del terme

Ja fora el nucli, a l’altra banda del riu, hi ha la capella romànica de Sant Miquel. En estat d’abandó, l’absis és decorat amb arcuacions llombardes i a l’interior es conserven alguns fragments de pintures murals del segle XII.

Al terme d’Alòs hi ha també la capella troglodítica de Sant Julià i prop seu, en una altra cova, hi ha vestigis d’una església desapareguda. Encara es pot esmentar el santuari de Sant Mamet i la capella de Santa Maria de la Figuereta, romànica, arruïnada, que és situada al NW de la vila. També al NW, però una mica més lluny, hi ha el despoblat de la Nou, amb l’església romànica de Sant Martí, en estat ruïnós. Sembla que és en aquestes contrades de la Conca de Meià que hi va haver el despoblat de Montaspre.

Dins el municipi hi ha algunes coves que foren habitades en la prehistòria, com la cova de l’Aigua i les que hi ha entre Alòs i Baldomar, al paratge anomenat el Tallat de les Parets, on es descobriren unes pintures rupestres esquemàtiques, en vermell i negre. Les Parets d’Alòs (o Aparets) constitueixen un dels jaciments declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Altres coves són la de Sabonell i la de Donamorta.

La història

Entre els anys 1018 i 1026 el Liber feudorum maior conté un conveni pel qual el comte Ermengol II d’Urgell es reconeixia feudatari de Berenguer Ramon I de Barcelona pels castells d’Alòs, Rubió, Montmagastre i Artesa. Pel testament d’Eribau, vescomte d’Osona i bisbe d’Urgell, del 1042, el castell d’Alòs passava al seu nebot Ramon Folc. El 1058 Ermengol III d’Urgell cedí el castell a Arnau Mir de Tost. Així, Ermengol IV el 1074 féu una concòrdia amb Ponç de Cabrera, al qual donà en feu el castell d’Alòs. En el testament de Ramon Berenguer I, del 1076, consta que deixava als seus fills el castell d’Alòs, que el comte d’Urgell tenia per ell. El 1177 el comte Ermengol VII deixà el castell d’Alòs a la seva muller Dolça, i Ermengol VIII el cedí a Elvira de Subirats. Posteriorment, passà a Guerau Alemany, que el 1193 el donà al seu nebot, mentre que al seu fill, Guillem de Cervelló, li deixava altres castells.

El 1314, quan el rei Jaume I adquirí el comtat d’Urgell, del qual depenia el lloc d’Alòs, el monarca envià una ordre a Guillem de Sitgers, batlle general de Catalunya, perquè hi designés un prohom que tingués cura de l’establiment de nous repobladors. Ja des de la centúria anterior els monjos de Poblet tenien una dominicatura agrària en el terme de la torre d’Alòs. El 1272 l’abat de Poblet, Arnau d’Oliola, atorgà una carta de poblament a favor d’uns prohoms procedents de Bellcaire. Més tard, el castell i el lloc d’Alòs s’integraren al marquesat de Camarasa.

A Lleida hom podia trobar entre els veïns, ja de força antic, persones procedents de la vila d’Alòs. El llinatge Alòs fou documentat a Lleida fins avançada l’edat moderna.

A partir del 1570 el Batlle d’Alòs i el seu fill, ambdós coneguts pel nom d’Arnau Escuder, caps dels nyerros, bandolejaren per la comarca fins a fer-se amos de la conca alta i mitjana del Segre. El lloctinent Hurtado de Mendoza, per reduir-los, obligà els pobles d’Organyà, Peramola, Oliana i Ponts a pagar una tropa de soldats. Ambdós capitostos protagonitzaren fets a Cubells, els Omells de na Gaia, Arbeca, Castelldans i altres pobles de les Garrigues i del Segrià.

Durant la guerra dels Segadors, el castell d’Alòs albergà un petit destacament de les forces castellanes i prop seu foren lliurats alguns combats. El 1645, després que l’exèrcit filipista ocupés el pont d’Alòs, el comte d’Harcourt infligí una derrota a les forces catalanes entre Llorenç de Montgai i Gerb. El marquesat d’Alòs fou creat per Carles III d’Espanya per premiar el tinent general Antoni d’Alòs i de Rius (1736), que el 1714 ajudà el duc de Berwick en el setge de Barcelona.

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...