i Ramon d’Alòs-Moner i de Dou | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ramon d’Alòs-Moner i de Dou

Ramon d’Alòs-Moner i de Dou
© Fototeca.cat
biblioteconomia bibliot i literatura lit
Bibliotecari i erudit.
Barcelona, 1885 — Barcelona, 1939

Heretà les afeccions històriques i bibliogràfiques de la família. Llicenciat (1906) en filosofia i lletres, fou un dels millors deixebles de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans. Contribuí a organitzar l’exposició del llibre català al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906); fou secretari-redactor a l’Institut d’Estudis Catalans (1907); acompanyà Rubió i Lluch a Itàlia i a Grècia (1909) i després aprovà a Madrid les assignatures del doctorat. Pel gener del 1911 fou pensionat a l’Escola Espanyola de Roma, organitzada per la Junta de Ampliación de Estudios i l’IEC, on hi havia Josep Pijoan de secretari. Hi restà fins a l’estiu del 1913. L’estada a Roma fou decisiva per a la seva formació i la seva vida. Retornat a Barcelona, l’any 1914 fou nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya, on es trobà en el seu element. Es dedicà especialment a la secció de documents històrics, i l’organitzà, però també destacà en les seccions de llibres impresos i manuscrits. Per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans féu, el 1915, una missió de recerca, amb Jordi Rubió, a l’Arxiu Capitular de Tortosa; l’any 1917 es doctorà a Madrid i fou nomenat professor de l’Escola de Bibliotecàries, de Barcelona, i l’any següent entrà a la Secció Històrica de l’IEC. Succeí Eugeni d’Ors a la Secretaria General de l’IEC i des del 1923 representà aquest amb Nicolau d’Olwer a la Unió Acadèmica Internacional. Des del 1924 pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Compensà la malaltia (1930) que seguí a un període d’inquietuds familiars i a la mort de la seva muller i col·laboradora, i es reintegrà a l’Institut i a les reunions de l’UAI. La Guerra Civil de 1936-39 posà a prova la seva eficàcia com a bibliotecari. Era pròxima la fi de la lluita quan caigué mort al carrer, tornant de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Col·laborà des de jove a les revistes catalanes i també a la “Revue Hispanique” i als “Cuadernos de Trabajos” de l’Escola de Roma i redactà molts articles per a l' Enciclopedia Italiana Treccani . Arnau de Vilanova, Ramon Llull i Dante Alighieri foren els temes principals del seu estudi, els quals alternà amb l’ocult treball de revisió i redacció d’índexs de molts llibres on no surt el seu nom. Cal esmentar entre els seus estudis sobre Arnau de Vilanova: una col·lecció de documents que no terminà (1909-12), La marmessoria d’Arnau de Vilanova (1923), l’edició de Confessió de Barcelona (1921) i del text català de la Informatio beguinorum . Sobre Ramon Llull: El manuscrito Ottoboniano (1914), la tesi Los catálogos lulianos (1918), Poesies (1925) i diverses recerques de bibliografia, entre les quals ha restat inèdit el catàleg dels manuscrits lul·lians de Roma. Tenen molt de relleu les cròniques sobre Arnau de Vilanova i Ramon Llull als volums VII-VIII de l’"Anuari” de l’IEC. Treballà molt sobre Dant i fou professor de literatura italiana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a treballs de recerca bibliogràfica cal esmentar els dedicats a la biblioteca Dalmases (1916), a Jaume Caresmar (1918), a l’Arxiu de Tortosa (1920), a les publicacions de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1933), i els reports a la UAI i al Comitè Internacional de Ciències Històriques.

Col·laboració: 
JRB
Llegir més...