i Lluís Alpera i Leiva | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Lluís Alpera i Leiva

Lluís Enric Alpera i Leiva
Lluís Enric Alpera i Leiva
poètica poètica
Poeta i filòleg.
València, 24 de juliol de 1938 — Alacant, 15 de desembre de 2018

El 1957 inicia filosofia i lletres a la Universitat de València, estudis que completà a Madrid en l’especialitat de filologia romànica. En tornar a València, estudià amb Manuel Sanchis i Guarner i es doctorà (1963) amb una tesi sobre Francesc Eiximenis. Un any després anà als Estats Units, on en diverses estades fins el 1971 fou professor de català a les universitats d’Emory (Atlanta), a l’estat de Geòrgia, i de Washington (Saint Louis), a l’estat de Missouri. El 1966 impulsà la publicació de l’antologia bilingüe Anthology of Valencian Realist Poetry a la revista literària Identity Magazine de la Universitat de Harvard. Posteriorment desenvolupà la carrera acadèmica a la Universitat d’Alacant, on fundà el Departament de Filologia Catalana i d’on fou catedràtic fins a la jubilació. De la seva nombrosa producció acadèmica es destaquen Los nombres trecentistas de botánica valenciana en Francesc Eiximenis (1968), Sobre poetes valencians i altres escrits (1990), Vicent Andrés Estellés. Antologia poètica comentada (1992), Lletres de batalla en l’any del Tirant (1992), Lectures de sociolingüística i filologia (1994), Talaia de migjorn. Poesia catalana del segle XX (1995), Des de l’Aitana al Canigó (1998) i els sis volums de Sobre poetes valencians i altres escrits (1990-2013), a més de nombroses col·laboracions en revistes i obres col·lectives, especialment de l’àmbit i sobre autors valencians. Col·laborà també a la premsa (Avui, El Temps, Serra d’Or, Cultura, Canelobre, Revista de Catalunya i L’Aiguadolç, i als suplements Art i Lletres del diari Información i Posdata del diari Levante-emv).

La seva trajectòria poètica s’inicià amb la participació a l’antologia Poetes universitaris valencians (1962), i un any més tard publicà El magre menjar (1963, premi Joan Salvat-Papasseit). Seguiren Temps sense llàgrimes (1968, premi València de literatura), Trencats versos d’agost (1971, premi Joanot Martorell 1969) i Dades de la història civil d’un valencià (Poesia 1958-78) (1980, premi País Valencià dels Jocs Florals de la Llengua Catalana 1965). En aquests primers volums la seva obra s’inscriu en el realisme, però posteriorment fa un tomb per a convertir-se en un cant de l’experiència vital: Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus (1985), Tempesta d’argent (1986, premi de la Crítica del País Valencià 1987), L’esplendor de l’àmfora (1987), La ciutat irisada de les buguenvíl·lees (1987), Els dons del pleniluni (1990), Cinquanta poemes (1992), L’emperadriu de l’Orient (1992, premi Ciutat de Tarragona 1991), Món de Sixto (1994), Amors de mar endins (1996), Amb cendres i diamants (1995, premis Ausiàs Marc de Gandia i de la Crítica dels Escriptors Valencians), Cavalls a l’alba (obra poètica completa, 1998, premi de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana 1999), l’antologia bilingüe en gallec i català Laranxa do ceo de novembro/Taronja de cel de novembre (1999), Els bells papirs d’Alexandria (2003), El nou rapte d’Europa (2008, premi Ciutat de Sagunt-Jaume Bru i Vidal) i 55 poemes (2011).

Data de revisió: 
2018-12-17
Llegir més...