i els Alps | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

els Alps

Vista general dels Alps
© Xevi Varela
Principal serralada de l’Europa Occidental que al llarg d’uns 1.300 km forma frontera entre Itàlia, França, Suïssa, Àustria i Eslovènia.

El límit septentrional el constitueixen d’W a E la vall del Roine, l’altiplà suís i l’altiplà de Baviera. Pel S, els Alps cauen bruscament sobre la plana del Po, que ocupa tot el N d’Itàlia. En aquest llarg recorregut generalment hom distingeix els Alps occidentals, des de la Mediterrània fins al Mont Blanc, els Alps centrals, que ocupen el S de Suïssa i Àustria fins al pas de Brenner, i els Alps orientals, que per una part es perden dividits en múltiples digitacions a la plana hongaresa i que pel S continuen en les serralades calcàries de la costa de Croàcia. Se subdivideixen en una multitud de petites serralades i conjunts que molt sovint porten el nom de la regió que voregen —Alps Rètics (entre Suïssa i Àustria), Alps de Llombardia, Alps de Venècia, Alps de Baviera, Alps Bernesos , Alps d’Allgäu (entre Alemanya i Àustria), Alps del Gaital (al SE del Tirol), Alps del Zillertal (entre Àustria i Itàlia), Alps d’Oròbia (entre els Alps Penins i els Alps de Llombardia), Alps de Graies, Alps de l’Ötztal, etc—, o que tenen denominacions pròpies —Alps Marítims (entre França i Itàlia), les Dolomites , Alps Lepotins (des del Simplon fins al pas de Splügen), Alps Julis (al N de Trieste), etc—. Culminen en el Mont Blanc (4.810 m) i gran quantitat de cims sobrepassen els 4.000 m (Écrins, Cerví, Monte Rosa, Jungfrau, Finsteraarhorn, Aletschhorn, etc).

L’estructura geològica és extraordinàriament complexa i hom els acostuma a presentar com un dels més típics exemples de serralada de geosinclinal, amb grans corriments que incorporen, juntament amb els materials sedimentaris, masses metamòrfiques generalment transformades en granits. Des del punt de vista estructural hom els divideix de N a S en Prealps, regió de plecs laxos i de materials alpins autòctons, Alps mitjans, zona axial formada per materials hercinians, sovint recoberts per capes de corriment, i Alps interiors, on es diposità la major part dels materials del geosinclinal i on són situades les arrels de les capes de corriment. La història geològica dels Alps s’inicià al final de l’era primària, quan l’erosió acabava de destruir les cadenes hercinianes més exteriors i s’obrí el gran sòl geosinclinal al peu dels massissos centreeuropeus. Al final de l’era secundària, per l’E començaren a aixecar-se els materials dipositats en el geosinclinal, i al final de l’Eocè ja emergiren els dels Alps occidentals. La fase del paroxisme començà a l’inici del Miocè i es caracteritzà per les grans masses que es traslladaren des del S cap al N, a través dels materials antics que afloren a la zona axial. Alguns d’aquests mantells de corriment foren retrocorreguts altra vegada al S i formaren plecs extraordinàriament complexos, com en el Monte Viso. La major part dels mantells de corriment anaren a estrellar-se al N dels materials antics, on entraren en contacte amb els sediments autòctons dels Prealps, plegats en un típic estil de cobertora. El contacte entre aquestes dues unitats és una zona dèbil que ha estat fortament erosionada pels rius i constitueix una ampla fossa recorreguda en part pel Rin, en part per l’Inn, principal afluent del Danubi, i pel curs alt del Roine. La morfologia actual dels Alps és en gran part determinada per l’acció del glaç, que durant l’última glaciació ocupava uns 170.000 km 2 . Les geleres actuals, algunes de les quals encara tenen més de 4 km de llargària, com la Mer de Glace, no són més que petites restes de les grans geleres quaternàries, i en camí de ràpid retrocés. Els cims més alts es troben a les zones on afloren els materials antics del sòcol hercinià, i que generalment són roques més resistents a l’acció del glaç. Un cert nombre de grans llacs de morenes al peu de la serralada són una mostra de la importància d’aquestes geleres en temps passats. La major part de les valls, avui lliures de glaç, deuen el seu modelat en amples cons a les antigues geleres, així com la majoria de les crestes que davallen dels cims més elevats. Tres dels rius més importants d’Europa, el Roine, el Rin i el Po, neixen en aquesta serralada. El clima dels Alps és determinat per l’altitud, des de les valls de clima suau i mediterrani fins als alts cims on dominen les neus perpètues. Però es registren algunes particularitats comunes a tota la regió, com són les elevades pluviositats (prop de 2.000 mm anuals, que en el Alps orientals poden arribar als 3.800 mm) i el fet que les valls longitudinals presenten una marcada dissimetria entre els solells, de cara al S, on és possible fins i tot el conreu de la vinya, i les obagues, orientades al N, recobertes de bosc.

Els límits, l’estructura geològica i el clima dels Alps

La vegetació

L’estudi de la vegetació dels Alps ha tingut una gran importància en el desenvolupament de molts conceptes fonamentals per a la geobotànica, molt especialment com a exemple clàssic de zonació altitudinal. Els paisatges de l’alta muntanya són els més típics dels Alps. Hom pot considerar tres estatges dins l’alta muntanya alpina. Entre els 1 000-1 700 m i els 2 000-2 400, segons els indrets, es troba l'

Esquema dels estatges de la vegetació dels Alps
© fototeca.cat
estatge subalpí o de les coníferes, en el qual predominen, a la part inferior, boscs de pícea ( Picea abies ), algunes vegades barrejats amb avetoses, i a la superior, poblaments de làrix ( Larix decidua ) i de pi cembra ( Pinus cembra ) amb neret ( Rhododendron ferrugineum ); el paisatge comprèn també prats dalladors, pastures de diverses menes, comunitats megafòrbiques, torberes i molleres, roques i tarteres amb llur vegetació característica. Entre els 2.000-2.400 m i els 2.700-3.200 se situa l' estatge alpí . Aquest ja no presenta boscs, i hi predominen els prats de pastura; el principal tipus, que es fa sobre sòls àcids, és el prat de Carex curvula . Als massissos calcaris apareixen gespes de Carex firma, Sesleria coerulea , etc. També en aquest estatge apareixen tarteres, roques, molleres, congestes, etc, amb una vegetació particular. Per damunt els 2.700-3.200 m s’estén l' estatge nival o de les neus perpètues; només hi resisteixen plantes inferiors (líquens, algues del crioplàncton) i alguns petits poblaments de plantes superiors a les roques abruptes on la neu no s’aguanta; els darrers representants d’aquests poblaments arriben fins prop dels 4.300 m. Als nivells inferiors el paisatge vegetal és ben diferent a les diverses parts de la serralada. Cal distingir, de N a S, tres territoris biogeogràfics ben diferenciats. Als Alps septentrionals humits el paisatge comporta rouredes humides i boscs de càrpinus i fagedes humides, de vegades amb avets. A les valls interiors , el clima continental, poc plujós, comporta boscs de roure martinenc i de pi roig i d’altres coníferes, així com irradiacions de vegetació estepària oriental i de plantes de l’Europa meridional; la fageda, altrament, hi és molt rara. Finalment, als Alps meridionals , altra vegada plujosos, cal distingir, d’una banda, els Alps marítims, en els quals apareix un estret estatge basal mediterrani amb màquia d’ullastre i llentiscle i amb alzinars, substituït a pocs centenars de metres d’altitud per rouredes i castanyedes de significació submediterrània o centreeuropea, i, més amunt, per fagedes, i, d’altra banda, els segments centrals i orientals de la serralada en els quals la vegetació mediterrània dels alzinars és pràcticament inexistent. Als nivells superiors, a partir de l’estatge subalpí, les diferències entre aquestes diverses parts dels Alps no són gaire marcades i es reflecteixen, més que en variacions profundes dels paisatges vegetals, en el fet que els tipus naturals de paisatge apareguin a altituds més o menys elevades en una banda o altra.

La geografia humana

L’ocupació humana dels Alps data ja del Paleolític superior, i actualment la zona alpina té una densitat de població elevada, tractant-se d’una regió muntanyosa. La població es distribueix en petits poblats, a les terrasses de les valls, a la part de la solana, i els nuclis permanents arriben fins a uns 2.000 m. Al peu de la serralada, generalment a la sortida de les grans valls, i sovint a la vora dels llacs, es troben algunes ciutats importants que centren l’activitat econòmica de la regió (Ginebra, Grenoble, Zuric, Varese, Bolzano, Innsbruck, etc). L’economia és fonamentalment rural, basada en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. A les terres baixes del fons de les valls predominen els cereals, vinyes, arbres fruiters, farratge, tabac, cultius que generalment no ultrapassen els 1.000 m, cota fins a la qual pràcticament és conreat tot el terreny aprofitable. Per damunt d’aquest nivell es troben els cereals de muntanya, les patates i els farratges, fins a 1.700 o 1.800 m. Més amunt, ja solament queden els prats naturals i alguns farratges cultivats dels habitatges dispersos i ocupats només durant l’estiu. Hi ha una part important de la població que emigra cada estiu cap a les àrees altes on porten el bestiar boví i recullen els farratges, i que a la tardor retorna als poblats de les valls. Aproximadament una tercera part de la superfície dels Alps és dedicada als farratges i pastures, una cinquena part és ocupada pel bosc, una sisena pels conreus, i menys d’una tercera part resta com a terra improductiva. Dins aquest marc econòmic, el bestiar boví és l’activitat que ha adquirit una importància més gran, i dóna lloc al desenvolupament de considerables indústries lleteres, com les de Suïssa. Les comunicacions a través dels Alps no començaren en gran escala fins a l’obertura de les primeres carreteres en època napoleònica i la construcció del primer túnel de ferrocarril (Semmering) el 1854. Actualment, el trànsit a través de la serralada és dut a terme per una dotzena de vies fèrries, algunes amb notables túnels ( Simplon , 19,8 km, Sant Gotard , 15 km), i diverses carreteres de superfície, sensiblement millorades des de l’obertura del túnel del Mont Blanc (11,6 km) el 1965. Aquest moviment ha permès de desenvolupar una altra important activitat econòmica, el turisme, principalment aquell que aflueix als centres d’esports d’hivern i d’esports de muntanya (Mégève, Chamonix, Courmayeur, Cortina d’Ampezzo), tots ells dotats de gran capacitat hotelera i d’excel·lents instal·lacions per a esquí.

Col·laboració: 
LlSS
Llegir més...