i Alsàcia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alsàcia

Mapa de l’evolució territorial d’Alsàcia
© fototeca.cat
Regió de l’extrem NE de França, que limita amb els länder alemanys de Renània-Palatinat al N i Baden-Württemberg a l’E, amb els departaments francesos del Mosel·la i dels Vosges a l’W, i al S amb Suïssa; inclou els departaments de l’Alt Rin i del Baix Rin i del Territori de Belfort.

Amb uns 8.280 km 2 de superfície i una població al voltant d’1.873.000 habitants (2014), és la part occidental de la fossa renana formada pels moviments tectònics que han separat els Vosges de la Selva Negra i és emplenada per sediments acumulats durant l’Oligocè, que en alguns llocs arriben als 2.000 m de profunditat. És una plana allargada (de 20 a 30 km d’ample per 150 km de llarg) d’uns 200 m d’altitud mitjana, que des d’antic ha servit de pas entre el N i el S d’Europa. Hi ha tres grans tipus de paisatge: les muntanyes vosgianes, la plana i els turons subvosgians. El vessant alsacià dels Vosges comprèn un massís de gres al N i un de cristal·lí al S, més elevat i tallat en valls profundes, que acaba en unes falles esglaonades. La plana, recorreguda pel Rin, és coberta de dipòsits eòlics que li permeten una pròspera agricultura; boscos de pins, roures i faigs blancs cobreixen els sòls al·luvials menys fèrtils, formats durant el Quaternari i que una lleugera erosió ha transformat en terrasses. Al S el Rin ha format una regió de turons baixos: el Sundgau. Protegida de les influències oceàniques pels Vosges, el clima és continental.

El paisatge agrícola està molt dividit a causa del sistema de petites explotacions familiars (generalment de 5 o 6 ha). La policultura intensiva dels cereals (blat, moresc) és tradicional i d’alta qualitat i rendiment; l’ordi i el llúpol alimenten la indústria cervesera, i el llúpol representa una gran part de la producció francesa; també s’hi fa tabac. Als turons subvosgians del S, la vinya produeix vins blancs secs de molta anomenada, i també s'hi conreen arbres fruiters (cirerers, pomeres i pruneres). La indústria, de tradició antiga, ocupa dues cinquenes parts de la població activa. La indústria petita i també la mitjana —tèxtil (cotó, filatura, llana, estampats), alimentària (cervesa, conserves), química (colorants)— augmentaren a Estrasburg, però en general retrocedeixen davant les construccions mecàniques i elèctriques. Prop de Mülhausen hi ha l’únic jaciment de potassa de França. Hi ha dues refineries (Reischtett i Herrlisheim), diverses centrals elèctriques als llacs de Vosges i al Gran Canal d’Alsàcia i una central nuclear a Fessenheim.

La densitat rural és gran, i l’hàbitat, concentrat. La xarxa urbana gira a l’entorn d’Estrasburg al N i de Mülhausen al S. És freqüent l’emigració a Alemanya. Però el que dóna unitat a Alsàcia és la població, que conserva vives les tradicions i la religió (catòlica o protestant) i que parla l’alsacià, un dialecte germànic, variant de l’alamànic.

Sobre una base popular originalment germanòfona (parlars alamànics en general i alt-alemanys inferiors occidentals a l’extrem septentrional), la situació fronterera d’Alsàcia entre França i Alemanya ha determinat l’evolució sociolingüística i identitària dels alsacians, conseqüència de les vicissituds polítiques entre ambdues. Fins al tractat de Westfàlia (1648) fou un territori exclusivament alemany on es troben algunes de les principals contribucions a la cultura germànica de l’edat mitjana (abadies de Wissembourg i Murbach). Posteriorment, al segle XVI, fou un bastió de la reforma protestant. Amb l’annexió a la corona francesa, la població continuà essent aclaparadorament germanòfona els dos segles següents, malgrat la imposició del francès com a llengua oficial el 1895 i l’aparició del bilingüisme entre la burgesia. A partir de la Revolució Francesa, el procés de substitució rebé un impuls decisiu (ensenyament obligatori i exclusiu en francès des del 1853). La cessió d’Alsàcia a Alemanya després de la guerra francoprussiana i fins a la fi de la Primera Guerra Mundial (1870-1918) comportà una aturada en el procés de substitució i una revitalització de l’alemany, tant en la dimensió dialectal com en la de l’alta cultura i l’administració. Posteriorment, amb el retorn a França, es tornà a imposar l’hegemonia del francès, afavorida, a més, per l’expulsió o l’emigració més o menys forçosa d’una part considerable de la població autòctona. Des del 1927, a l’escola tingué lloc la introducció d’un relatiu bilingüisme. Novament, l’annexió d’Alsàcia a l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial (1940-1944) donà lloc a una regermanització sense concessions, però posteriorment la identificació d’aquesta llengua amb un règim totalitari afavorí que, en retornar el territori a França, la imposició del francès adoptés la forma històricament més contundent i desinhibida, i el retrocés de l’alsacià s’accelerà. A la dècada dels anys seixanta s’iniciaren les reivindicacions per a l’ensenyament bilingüe, introduït des d’aleshores a l’escola primària amb fortes limitacions. Al final del segle XX i al començament del segle XXI, menys del 50% dels habitants d’Alsàcia tenia com a primera llengua l’alemany, que en la modalitat dialectal es manté com a llengua privada, sovint en règim bilingüe i en progressiu declivi. Pel que fa al coneixement de l’alemany estàndard, és afavorit pel fet d’ésser llengua vehicular d’una de les primeres potències culturals i econòmiques, per la situació fronterera del territori i també per la presència d’institucions europees a Estrasburg (Parlament Europeu, Consell d’Europa), si bé sempre amb una acusada competència amb el francès.

Conquerit per Cèsar (58 aC), aquest país, poblat aleshores pels celtes mediomatrici, fou inclòs dins els límits administratius de la província romana de la Germània Superior. Quan es disgregà l’imperi, Alsàcia fou incorporada al regne d’Austràsia i esdevingué un dels nuclis principals del ducat d’Alamània (segle VI). Suprimit aquest, una part constituí el ducat d’Alsàcia. Els seus ducs regnaren fins el 731, any que Carles Martell el suprimí i nomenà dos comtes (dits landgravis a partir del 1186) que governaren sota la sobirania del rei, un a l’Alta Alsàcia (Sundgau) i l’altre a la Baixa Alsàcia (Nordgau). Dissolt l’imperi Carolingi, Alsàcia fou una part constitutiva de Lotaríngia (843), i posteriorment de Germània (870). Malgrat l’esmicolament feudal, conegué des del segle XII una forta prosperitat econòmica i cultural. L’Alta Alsàcia fou regida des del 1186 pels Habsburg. La Baixa Alsàcia fou governada per diferents famílies fins el 1358, que fou venuda als bisbes d’Estrasburg. Fou un dels centres de l’humanisme, i també de la Reforma i la Contrareforma als segles XVI i XVII. L’any 1648, Lluís XIV annexionà els dominis alsacians de la casa d’Habsburg i obtingué certs drets jurisdiccionals sobre les deu ciutats imperials d’Alsàcia; el tractat de Nimega (1679) i el de Rijswijk confirmaren la sobirania francesa sobre la regió, completada per l’adquisició d’Estrasburg el 1681. Contra la voluntat dels mateixos habitants, França es veié obligada a cedir Alsàcia, tret de Belfort, a l’imperi alemany novament constituït (1871) (Alsàcia-Lorena). Motiu de la rivalitat francoalemanya durant molts segles, Alsàcia participa activament en la vida política francesa, i els seus dos departaments, l’Alt Rin i el Baix Rin, han estat un suport indispensable de les majories centristes i catòliques —i posteriorment, gaullistes— al Parlament francès. Alhora, s’esforça per esdevenir símbol de la reconciliació europea per mitjà del Consell d’Europa, que té la seu a Estrasburg des del 1949, on posteriorment es construí també la principal seu del Parlament Europeu (1952). Constituïda en regió administrativa el 1982 per la unió dels dos departaments (de la qual fou exclòs el Territori de Belfort), el gener del 2016 Alsàcia s’integrà en la nova regió administrativa del Gran Est, juntament amb les de la Xampanya-Ardenes i la Lorena.

Col·laboració: 
RMR / AFE / NMH
Data de revisió: 
2017-02-24
Llegir més...