Teixidor, milità al Partit Democràtic. El 1864 signà un manifest reivindicant l’acció col·lectiva dels treballadors davant la patronal per millorar les condicions laborals. El 1865 assistí al Congrés Obrer de Barcelona. En la Revolució de Setembre del 1868 figurà com a cap de llista de la Junta Revolucionària de la Diputació de Barcelona. El Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona el presentà candidat a Corts constituents (1869) pel Partit Republicà Democràtic Federal (successor del Partit Democràtic). Elegit amb els vots de l’obrerisme i del federalisme, fou el primer diputat que pertanyia a la classe obrera. Contrari a la Constitució del 1869 i a Amadeu de Savoia, prengué part en l’aixecament republicanofederal de setembre-octubre del 1869, fracassat el qual s’exilià a França. De retorn, presentà a les Corts (abril del 1870) una exposició sol·licitant una llei que establís tribunals mixts d’obrers i de patrons per a resoldre els problemes del treball. Proposà també l’abolició del sistema de quintes, la creació d’un banc per a subvenir a les necessitats de l’obrer (atur, malaltia, jubilació) i altres mesures de caràcter social. El 1871 fou elegit senador. La seva actuació com a diputat coincidí amb l’evolució de l’obrerisme català cap al bakuninisme, i els anarquistes el criticaren tot assenyalant el fracàs de l’acció parlamentària. Amb la Restauració ingressà al Partido Demócrata Posibilista de Castelar, del comitè provincial de Barcelona del qual fou president. Els darrers anys de la seva vida fou conserge d’un museu barceloní. Li fou dedicat un carrer al barri de Gràcia de Barcelona, que el 1939 el règim franquista substituí pel del funcionari reial Joan de Coloma, un dels introductors de la inquisició castellana a Catalunya. El 2019 fou restituït el nom originari del carrer.