És situada a la zona axial dels Pirineus, i comprèn una part de l’alta vall del Segre (la Cerdanya pròpiament dita), l’altiplà de la Perxa, que pertany a la conca de la Tet, el massís del Carlit (que comparteix amb el Capcir) i la vall de Querol. La frontera francoespanyola, des del pacte de Llívia (1660), divideix la Cerdanya, unitat física i humana ben definida, en dues comarques. El centre comarcal tradicional, la vila de Puigcerdà, restà dins la Baixa Cerdanya, fet que ha motivat que l’Alta Cerdanya no presenti les característiques d’una comarca humana ben estructurada. Limita al N amb el territori occità del Donasà, del departament de l’Arièja, a l’E amb el Capcir i el Conflent, al S amb el Ripollès i la Baixa Cerdanya i a l’W amb Andorra. Dins la comarca hi ha l’enclavament de Llívia, que depèn administrativament de la Baixa Cerdanya.
Litològicament, hi ha materials antics, paleozoics, a les parts muntanyoses (esquists, granits, algunes roques calcàries dures que formen els relleus més abruptes), i a la part enfonsada, aquests materials han estat recoberts pels sediments posteriors dipositats a l’antic llac terciari: argiles groguenques miocèniques, conglomerats de tons rogencs pliocènics i materials de peu de muntanya i d’acumulació glaciofluvial quaternaris. Tectònicament, aquesta zona ha estat afectada pel moviment alpí i fracturada per una sèrie de falles, les més importants de les quals es disposen longitudinalment i donen origen a la dovella enfonsada de la fossa cerdana. La falla septentrional acabà de funcionar més aviat que la meridional; per això el contacte amb el bloc aixecat ha estat suavitzat amb el dipòsit de materials vil·lafranquians que la fossilitzen. Cal remarcar la importància que en la morfologia d’aquest sector han tingut les glaceres quaternàries, que han originat una sèrie d’àmplies valls com les de l’Aravó, de la Tet, d’Angostrina i d’Eina.
l’Alta Cerdanya Sector nord-oriental: la Vall de la Tet vista des de Sautó
© Fototeca.cat
A les capçaleres petits, circs retallen els altiplans que voregen la plana. Aquests altiplans corresponen a antigues superfícies d’erosió, aixecades pels moviments alpins. Al N, el massís del Carlit arriba a 2.921 m, i al SE, a la tossa d’Er (vessant meridional del Puigmal), l’altitud és de 2.346 m. Un altre nivell més baix és constituït pel pla de la Perxa (1.600 m), que prolonga vers l’E la plana de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica és simple. L’eix fonamental és constituït pel Segre, que es disposa longitudinalment, seguint aproximadament la falla septentrional. Del Carlit i del Puigmal baixen perpendicularment una sèrie d’afluents, encaixats en molts casos en les antigues valls glacials. El clima de l’Alta Cerdanya és fred, a causa de l’altitud (el fons de la plana es manté al voltant dels 1.000 m), i amb una certa tendència a la continentalitat, per tal com es tracta d’una àrea aïllada de les influències marítimes per les muntanyes i on són freqüents i importants les inversions tèrmiques (Montlluís té una mitjana de 148 dies de gelada). La pluja, en canvi, no és gaire abundant, i llevat dels sectors més alts (al Carlit es recullen més de 1 000 mm/any de pluja), no se superen els 600 mm/any. L’hivern és acusadament assolellat a causa de les elevades muntanyes, que no deixen arribar els vents humits de l’Atlàntic ni de la Mediterrània. A les Escaldes s’ha establert un sanatori helioteràpic (2.600 hores de sol l’any). La vegetació és muntanyenca, continental centreeuropea i alpina, amb lleugeres influències mediterrànies, i a les muntanyes mostra tres estatges ben clars: fins a 1.500-1.700 m, on desapareixen els conreus, hi ha l’estatge del pi roig; des de 1.500-1.700 m fins a 2.400 m es disposen els boscs de pi negre amb avetoses als sectors més frescs i humits; i des de 2.400 m es troben els prats alpins. Als voltants de Sallagosa les avellanedes tenen també una certa importància.
La població es concentra a la plana enfonsada, on són els únics terrenys aptes per al conreu. Al començament del segle XX la població tingué tendència a disminuir (10.429 h el 1886; 7.405 el 1926), però després aquesta tendència canvià de signe (8.153 h el 1936, 9.134 el 1954, 10.734 h el 1982, 10.962 h el 1991 i 12.035 h el 1999). La població s’agrupa en petits nuclis, i també hi ha masos dispersos. El 2004 la població era de 12.349 h, amb una densitat de 22,8 h/km2. En el període 1999-2004 el creixement absolut del cens fou de 314 persones. Font-romeu, Odelló i Vià (amb 2 426 h), Osseja (1.546 h) i la Guingueta d’Ix (1.267 h) apleguen el 42-44% del cens comarcal, i són els únics municipis que sobrepassaven el miler d’habitants. Fins l’any 1922, aproximadament, hi hagué una important emigració estacional. Durant l’hivern, quan la feina del camp disminuïa, els habitants de l’Alta Cerdanya emigraven vers les ciutats: Perpinyà, Narbona, Marsella, Tolosa i Bordeus. La influència barcelonina ha superat en molts moments l’exercida per la frontera, i durant bastant de temps eclipsà Tolosa i Perpinyà. El pas d’emigrats cap al S fou reforçat pels efectes de la Segona Guerra Mundial. Les principals activitats econòmiques dels habitants de l’Alta Cerdanya són el turisme d’estiu i d’hivern i les activitats lligades al climatisme i als establiments sanitaris.
Vista de l’Alta Cerdanya des de Vallcebollera
© Fototeca.cat
Pel que fa a l’agricultura, hom conrea cereals, principalment blat, patates i arbres fruiters (pomeres i pereres), particularment a Enveig, Angostrina i Santa Llocaia. Una gran part dels terrenys conreats són, però, dedicats a prats regats, perquè a les darreres dècades del segle XX el bestiar boví ha adquirit una gran importància, i la llet ha originat l’única indústria que actualment té una certa importància a la comarca. A Er hi ha una cooperativa lletera (unida amb les de la Cabanassa i Prada des del 1968). Les activitats secundàries han minvat molt; a excepció de la construcció, activitat en expansió pel caràcter residencial i turístic de l’Alta Cerdanya. La comarca resta tancada i les comunicacions són difícils. El coll de la Perxa la uneix amb el Conflent i el Rosselló (hi passa la carretera que va de la Guingueta d’Ix a Perpinyà, construïda el 1850) i, a través del Capcir, amb Carcassona i el Llenguadoc; el coll de Pimorent, i el túnel homònim obert el 1994, posa en comunicació Foix amb la Tor de Querol i Puigcerdà. Aquests dos passos foren utilitzats per línies de ferrocarril; això no obstant, la línia de Foix, que és la que enllaça amb el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, tant per les dificultats del relleu com per les diferències de via no ha tingut mai la importància, en nombre de passatgers, de la línia de Portbou.
Els nuclis de població són petits. Els principals municipis són Font-Romeu, Odelló i Vià, amb 2.003 h, però que a l’estiu arriba a tenir-ne més de 20.000, i on l’any 1956 el CNRS de França instal·là un forn solar; Osseja (1.282 h); la Guingueta d’Ix (1.166 h); Sallagosa (820 h) i Montlluís (270 h). El territori que constitueix l’Alta Cerdanya correspon al de la vegueria de Cerdanya, establerta per l’administració francesa després de l’annexió en 1659-60 (que tenia la capital de Sallagosa), amb el Capcir i els pobles de Llaguna, Fetges i Sautó, de la vegueria de Vilafranca del Conflent. Amb la Revolució Francesa, aquest territori fou repartit entre els cantons de Sallagosa i de Montlluís; aquest darrer comprèn, a més, els municipis de Cauders de Conflent i de Fontpedrosa, tots dos del Conflent (Cerdanya).