Situació i presentació
Limita al N amb els municipis de la Nou de Gaià i la Pobla de Montornès, a l’E amb el de Torredembarra, a l’W amb els de la Riera de Gaià i Tarragona i al S amb la Mediterrània. La platja, recta i plena de còdols a causa de les aportacions del Gaià i dels corrents marítims, s’estén des del cap Gros fins prop de la Roca de Gaià. La sorra, però, cobreix tot el llit de la mar.
El territori altafullenc és constituït per la sedimentació de dipòsits marins miocènics i pels materials detrítics provinents de les serralades prelitorals, arrossegats per les aigües de la conca del Gaià. S’hi distingeixen, ateses la morfologia i la petrografia, quatre sectors ben diferenciats: la petita plana d’al·luvió, situada al S i al SW del terme, entre el Gaià, la vila i la mar; el sector de formació quaternària, prop del terme de Torredembarra; les elevacions muntanyoses terciàries de vora mar (els Munts), esteses cap a l’interior en direcció N-S, on es troben els turons damunt els quals s’alcen el castell, l’església i l’ermita de Sant Antoni, i les elevacions més importants del terme, continuació del sector anterior, que culminen en el Balcó. A la part muntanyosa del terme la vegetació és constituïda per restes de bosc mediterrani i per diverses espècies de garriga.
El terme comprèn la vila i cap de municipi d’Altafulla, el barri marítim de les Botigues de Mar, diverses urbanitzacions i més de vint-i-dues partides de terra. Al N hi ha les de Mas de Monner, les Esplanes i Coll de Creus, amb la servitud del ferrocarril de la línia de Sant Vicenç-Roda de Berà-Reus. Al centre del terme hi ha, travessades per l’autopista, les dels Clots de Torrell, la Casera i la Coma, més les del Balcó, Coll de Pins, els Quatre Camins i la Rasa. Les partides dels Safranars, els Caus i la Creu limiten amb el Gaià, i els Munts, constitueix la part litoral del terme. En el sector litoral també hi havia les partides de l’Hort de les Bombes i del Camí del Prat, que ara constitueixen el Barri Marítim. Al N de la vila es troben les de Sant Antoni, la Pedrera, i el Comunidor; les de la Vinya Gran i Casablanca són situades a l’E; a l’W hi ha la de la Bassa, i al S la de l’Hort de Gatell.
La carretera N-340 passa pel bell mig del nucli urbà. Aquesta carretera es desdobla en una via preferent que voreja pel nord els nuclis d’Altafulla i Torredembarra per tal de descongestionar el seu tràfic urbà i que corre paral·lela a l’autopista AP-7, que té una sortida dins el municipi. La línia de ferrocarril de Barcelona-València passa entre la població i el barri de les Botigues de Mar, i la de Barcelona-Saragossa travessa la part septentrional del terme.
La població i l’economia
Segons el fogatjament de l’any 1379-80 la població d’Altafulla (altafullins o altafullencs) era de 36 focs (conjuntament amb la Nou de Gaià) i en el del 1553, Altafulla tenia 44 focs. L’any 1719, Altafulla tenia un total de 192 veïns, reduïts a 163 el 1763. El cadastre de l’any 1757 permetia situar la població entre els 180 i 188 veïns, i el del 1777 evidencià que durant els catorze anys que van del 1763 al 1777, la població experimentà una notable recuperació demogràfica. El cens de Floridablanca (1787) comptabilitzà 1.724 h. La guerra del Francès, l’epidèmia de paludisme del 1820 (en aquell any a Altafulla es van registrar 120 defuncions) i les deportacions polítiques es deixaren sentir molt fortament en l’evolució demogràfica altafullenca, que el 1825 comptava amb 1.035 h. El terme experimentà una certa recuperació després de la primera guerra Carlina i se situà, l’any 1843, en 1.207 h, que davallaren a 1.014 el 1847. El primers cens modern del municipi (1857) assignà 1.050 h. Durant la primera meitat del segle XX la població minvà de forma progressiva (773 h el 1900, 717 h el 1920, 695 h el 1936 i 642 h el 1950). A partir d’aquest moment el nombre d’habitants tornà a augmentar notablement gràcies al desenvolupament dels fenòmens residencial i turístic (957 h el 1970, 1.085 h el 1981, 1.674 h el 1991 i 3.329 h el 2001). L’any 2005 hi havia 3.993 h.
Al secà, que representa prop de le dues terceres parts de la superfície conreada del terme, els cultius més estesos són els cerealícoles, especialment l’ordi, seguit de conreus tradicionals com les oliveres i la vinya. Els avellaners i les plantes hortícoles, especialment els primers, són els més representatius del regadiu. Pel que fa a la ramaderia, destaca especialment l’avicultura, tot i que cal esmentar també la cria de bestiar oví i porcí. El pes de les activitats del camp i de l’indústria és molt reduït en l’ecomomia del terme, que depén principalment del sector terciari, plenament vinculat al turisme. Quant a l’allotjament, l’oferta és diversa i comprèn hotels, càmpings i un alberg.
La vila d’Altafulla
Morfologia urbana
La vila d’Altafulla (52 m d’altitud) és situada a la part septentrional del municipi. La població es reparteix entre tres nuclis: la Vila Closa, els ravals i les urbanitzacions. La Vila Closa és el conjunt medieval tancat per restes de muralla, torres i portals, remodelat després de la guerra dels Segadors i durant el segle XVIII.
Vila d’Altafulla (Tarragonès)
© C.I.C. Moià
Els ravals són la conseqüència del creixement demogràfic del segle XVIII que, ja insuficients les cases de la Vila Closa, es desbordà per les faldes del turó altafullenc. Durant els tres primers quarts de segle XX es construïren, paral·lels i perpendiculars a les muralles i els portals de la vila medieval, els ravals de Baix, de Dalt, de l’Hostal i de la Barceloneta. posteriorment, a la dècada de 1980 i 1990, la necessitat de noves cases feu que les construccions s’estenguessin per ambdós costats del camí ral (actual carretera de Barcelona a Tarragona) i fins i tot pels camins que condueixen a la platja. Modernament les urbanitzacions s’han estès vora mar i pels turons de Sant Antoni i dels Munts. Algunes d’aquestes urbanitzacions agregades dins el nucli urbà són Llum i Mar, la Perla, la Portalada, Robert i Tàrraco Nova.
Al segle XVIII sorgí el barri marítim de les Botigues de Mar, altrament dit Barri Marítim, que s’estén al llarg d’1,5 km. El nom amb què és coneguda la barriada no pot ser més exacte ja que les construccions inicials no eren altra cosa que magatzems de planta baixa on els comerciants guardaven les mercaderies i els pescadors i els mariners, les xarxes i els aparells nàutics. No hi vivia pràcticament ningú fins els primers decennis del segle XX, quan alguns magatzems foren habilitats com a habitatges. Moderadament ha estat absorbit per la urbanització turística, però sortosament la primera línia de cases vora mar conserva el regust que al començament del segle XX li donaren els pescadors i els primers estiuejants. Aquest barri és unit al nucli vell d’Altafulla per mitjà d’un pont de nova construcció (1990) que salva, així, el pas sobre la via del tren de la línia Barcelona-València.
La primacia de les construccions civils d’Altafulla recau en el castell senyorial d’Altafulla el qual, habitat, i reconstruïdes les parts que ho necessitaven a partir de plànols del segle XIV, presenta un estat de conservació perfecte. És un polígon irregular, de les cares del qual surten cossos en forma de torres. El conjunt, a causa de les troneres, les garites i els merlets, té un ple caràcter de fortalesa. L’interior del castell ha sofert nombroses modificacions en el decurs dels segles, però sortosament disposa d’un pati que no ha estat alterat, la importància del qual rau en l’antiguitat de la planta baixa i la bellesa de la galeria renaixentista de la planta alta.
L’església parroquial de Sant Martí d’Altafulla es bastí entre el 1701-05. És d’estil neoclàssic, planta en creu llatina, amb tres naus, i creuer no sobresortit coronat per una cúpula octagonal. La façana, de mèrit artístic reduït, conté, a part la porta, una fornícula amb l’estàtua de Sant Martí de Tours i una rosa; el conjunt és coronat per una espadanya, en l’actualitat buida, la qual, abans de la guerra civil de 1936-39, allotjava una campaneta fosa a Altafulla l’any 1722. A la dreta de la façana s’alça el campanar, inacabat, de planta i tres cossos; la planta i el primer cos són quadrats, el segon i el tercer vuitavats. El trienni 1936-39 sofrí una desfeta gairebé total, però encara conserva l’ornamentació i el revestiment, de l’any 1773, de la capella de Sant Isidre i l’interessant conjunt de la del Santíssim, constituït per un retaule barroc de l’any 1745 obrat per l’escultor Josep Vila de Reus i daurat pel vallenc Francesc Morales, i també un cambril pintat per Jeroni Pàmies i restes de quadres de Viladomat.
Altres edificis interessants d’Altafulla són la rectoria, la casa de la vila i les cases de la Mare de Déu.
La cultura i el folkore
La vida social i cultural del terme és dinamitzada per diverses entitats, entres les que destaquen els Castellers d’Altafulla, l’orfeó Nous Rebrots (1964) i el Centre d’Estudis d’Altafulla (1977). La vila és una plaça castellera important, que ha vist remarcables manifestacions castelleres, com l’històric pilar de vuit, carregat i descarregat pels castellers vallencs l’onze de novembre de 1878, en commemoració del quals s’alçà una escultura a la dita plaça el 1989. La colla dels Castellers d’Altafulla actuà per primera vegada l’11 de novembre de 1973. Plenament vinculat als castellers i a les seves actuacions hi ha el Grup de Grallers d’Altafulla, nat el 1975. Dins la història castellera altafullenca cal esmentar la família de grallers coneguda com els Rates.
La població disposa de dos museus. D’una banda, cal destacar la col·lecció d’objectes litúrgics del Museu Parroquial, i, per l’altra, el conjunt arqueològic dels Munts, que es localitza al SE de la vila. Aquest conjunt està estretament relacionat amb el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
Entre les festes cal esmentar les celebracions del Dimarts de Pasqua, l’Onze de Setembre i l’onze de novembre. L’origen de les dues primeres és el vot del poble de l’any 1820 fet a sant Antoni en agraïment perquè la vila es deslliurà de l’epidèmia d’aquell any. En la primera diada els altafullencs s’aplegaven al turó de Sant Antoni, anaven a missa a l’ermita i reservaven per a aquest dia la mona, que a la major part de Catalunya es menja el dilluns. Modernament la festa del dimarts de Pasqua es redueix a la missa de l’ermita i al ball. Dins dels actes de Setmana Santa el Divendres Sant es fa la processó del Sant Enterrament. Per la festa de l’Onze de Setembre pujaven a l’ermita de Sant Antoni i recordaven els favors que el sant els havia fet. D’ençà de la recuperació de la Diada Nacional de Catalunya, la festa votiva, que havia perdut popularitat, ha adquirit una major participació, recuperant l’antiga esplendor en els nombrosos actes que hom organitza, com ara exhibicions castelleres, sardanes, balls, etc. Finalment, l’11 de novembre, per Sant Martí, la vila celebra la festa major d’hivern, en que es fa la pujada del pilar dels castellers per les escales del carrer del Forn, de la plaça de l’ajuntament fins a la de l’Església.
Del ric patrimoni de costums i tradicions d’Altafulla es destaquen les llegendes relacionades amb la bruixeria. Tal volta, com escrigué Antoni Gelabert, la pràctica activíssima del contrabandisme necessitava que la gent no sortís a veure què provocava els sorolls que, de nit, es produïen a Altafulla i per això no hi havia res millor que fomentar les llegendes de bruixes i personatges similars; així, i no deixa de ser curiós, el camí de les Bruixes no mena cap a la zona muntanyosa, sens dubte més apropiada per als aquelarres, sinó a la mar.
Altres indrets del terme
Prop de les Botigues de Mar, 1,5 km al SE del nucli urbà d’Altafulla, al límit del terme amb el de Torredembarra i a la lateral del turó dels Munts que s’obre en forma d’amfiteatre natural cap a migdia, es troben les restes de la vil·la romana dels Munts, una de les més notables de Catalunya. La terraplenada de la zona per tal de facilitar-ne el conreu ha fet que la conservació de les ruïnes sigui molt desigual. Aquest jaciment arqueològic, que es començà a excavar metòdicament l’any 1967, ha facilitat una sèrie de materials força valuosos que conserva el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, entre els quals es destaquen un bon conjunt de mosaics, les estàtues en marbre d’Eros, Higea, Esculapi i una divinitat de la terra, la testa d’Antínous i dos bellíssims capitells del segle IV. En les darreries del segle XX, hom hi ha localitzat nombrosos elements arquitectònics, escultòrics i pintures i mosaics parietals de gran vàlua. Les termes han estat datades al segle II dC. Després de l’incendi que destruí la vil·la a la meitat del segle III dC la reocupació estructural fou poc rica. El 1998 s’inaugurà el jaciment arqueològic de la vil·la romana dels Munts, a Altafulla. El jaciment, corresponent a una àrea residencial del segle I i a l’explotació agrícola circumdant, va ser declarat conjunt històric, artístic i arqueològic de caràcter nacional el 1979. L’accés al públic era prohibit des de l’any 1983, per a dur-hi a terme treballs d’excavació.
Al NE de la vila, a la muntanya de Sant Antoni, s’alça l’ermita de Sant Antoni. Fou erigida gràcies a la donació que feu el pescador i primer ermità Baltasar Rabassa de part dels seus béns, però com que la deixa de Rabassa resultà insuficient per a cloure l’obra, els pescadors es comprometeren a acabar-la aportant-hi la meitat de la setena part de la pesca que capturessin fins que l’ermita restés enllestida, cosa que s’esdevingué l’any 1717. Al costat de l’ermita, i més antiga que ella, hi ha una torre de guaita sense trespol del tipus que predomina entre les del litoral del Camp de Tarragona.
La història
L’origen de l’actual vila d’Altafulla és totalment medieval, encara que les arrels pertanyen a la romanitat, ja que no és altra cosa que un dels resultats de les campanyes del comte Ramon Berenguer I el Vell damunt el territori musulmà de la Catalunya Nova.
La data exacta de l’establiment de colons cristians al turó altafullenc és difícil de precisar; però la colonització era un fet inqüestionable a la segona meitat del segle XI. El 13 de gener del 1059 el castell d’Altafulla apareixia esmentat en la segona donació de Tamarit. Una nova menció del terme i del castell altafullencs es troba en el document, datat el 23 de juliol del 1066, d’adjudicació de Puigperdiguers (Montornès) a Ramon Trasunyer i a la seva muller Rotlenda.
Altafulla, feu dels comtes i comtes reis d’ençà el segle XIV, passà al començament del segle XIV, per alienació feta per la corona, a mans de la família Requesens, la qual la posseí fins el 28 de desembre de 1472, que Lluís de Requesens i de Cardona la vengué, conjuntament amb la Nou de Gaià, al seu cosí Pere de Castellet i de Requesens; romangué en mans dels seus successors fins que l’adquirí, en una data que cal situar entre el 1669 i el 1673, el reusenc Francesc de Montserrat i Vives, primer marquès de Tamarit. Els Montserrat, i els seus descendents els Suelves, retingueren la jurisdicció altafullenca fins a l’extinció de les senyories. El segle XVIII a Altafulla fou un segle pletòric, que va saber llegar al XIX una vila correctament urbanitzada i ben poblada sobre la qual prevalia la voluntat d’una ferma, rica i decidida oligarquia comercial. La vida econòmica setcentista girà entorn de la comercialització dels productes del camp per les rutes de la mar, especialment les oceàniques, ja que llevat el negoci del blat, exclusivament mediterrani, Altafulla realitzava el seu comerç amb les colònies americanes; per això les guerres d’Espanya amb la Gran Bretanya li comportaven una depressió econòmica, ja que ocasionaven el bloqueig de les vies marítimes i la paralització de les activitats comercials.
La Guerra Gran fou acceptada amb entusiasme per la majoria dels habitants d’Altafulla. En començar la conflagració foren diversos els altafullencs que corregueren a allistar-se al Regiment de Voluntaris de Tarragona, del qual era primer capità el tinent coronel Carles Gatell i Dalmau, que, nat a Altafulla el mes d’abril del 1738, trobà la mort, el 6 de juliol de 1793, a l’hospital d’Argelers a causa de les ferides que rebé en l’expedició efectuada per tal de sorprendre el port d’Oriol.
Durant la guerra la vila fou el cap del cantó d’Altafulla, del qual formaven part, a més, la Riera i Virgili, el Catllar, Torredembarra, Creixell, Clarà, Ferran, Cocons, Tamarit, Monnars, la quadra de Torrell, la Secuita, l’Argilaga i Montbui. Altafulla aportà a la lluita un total de quaranta-vuit homes (trenta-nou al sometent i nou als miquelets).
La guerra del Francès resultà una autèntica calamitat per a la vila, ja que les contribucions extraordinàries, els saqueigs i les ocupacions l’arruïnaren. El fet més important esdevingut al municipi durant aquest període fou la batalla sostinguda als afores de la població entre les forces dels generals Maurice Mathieu i Lamarque i les del baró d’Eroles. Acabada la contesa, la classe social dels negociants intentà de reconstituir el capital comercial explotant llurs propietats agràries i reduint despeses, fins a l’extrem que ja l’any 1816 pogué recomençar, amb un vaixell col·lectiu, els negocis amb les Antilles; però quan l’activitat econòmica s’aproximava a la recuperació, la caiguda del règim constitucional ensulsià definitivament el renaixement comercial, ja que foren perseguits els capdavanters del redreçament.
Durant la primera guerra Carlina i des del començament, Altafulla es declarà contrària al carlisme i fins el 22 de novembre de 1835, que l’envaí la facció del Llarg de Copons, es veié lliure dels tropells de les partides faccioses. El desgavell provocat per les guerres carlines li impedí de millorar la situació econòmica fins al darrer terç del segle XIX, en què la destrucció de les vinyes franceses per la fil·loxera feu experimentar una puja fabulosa dels productes vitivinícoles.