i Vicenç Altaió i Morral | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vicenç Altaió i Morral

literatura lit i poètica poètica
Poeta i assagista.
Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954

Començà a publicar els seus poemes a la revista de poesia Tarotdequinze (1972-75). Amb Jaume Creus dirigí la col·lecció “Cristalls”, on publicaren La poesia, és a dir la follia (1975). Inicià l’edició de l’'Èczema’ (1978-84) publicació objectual i multidisciplinària.

És autor dels reculls poètics Sempre som afany (1979), Correspondències com conspiracions (1980), Biathànatos o l’Elogi del Suïcidi (1982) i Groc el ventríloc o la indigestió de la veu (1984), La descoberta (1991), L’art pot morir (1993), Europa (1994) i Aqua et tempus (1996). El 2004 aplegà el conjunt de la seva poesia en el volum Massa fosca. Poesia 1978-2004 . També publicà la novel·la poètica La desconeguda (1997), l’obra teatral Cafè Dau al Set (1998) i, juntament amb J.M. Sala-Valldaura, l’assaig Les darreres tendències de la poesia catalana: 1968-78 (1980), Tràfic d’idees (1985), L’escriptura sense llançadora. Idees, noms propis i arts en els vuitanta. Tràfic d’idees II (1983-1993) (1997) i La literatura sense llançadora (1998), i edità el recull de texts La dificultat (1999) i la galeria de retrats contemporanis Els germans. Retrats d’artistes (2002). Impulsor de diverses iniciatives de vocació avantguardista, entre les quals cal destacar la revista Cave Canis (1997-99).

Al juliol del 2008 fou designat per a dirigir a partir del 2009 el Centre d’Art Santa Mònica, en una nova etapa com a espai de creació pluridisciplinari. Cedí aquest càrrec a Conxita Oliver (2013).

Llegir més...