Fill d’una família de la burgesia benestant alacantina, estudià el batxillerat al col·legi de Sant Josep de la mateixa localitat, i el 1881 es traslladà a València, on cursà la carrera de dret (1886), entrà en contacte amb les idees krausistes i obtingué una sòlida formació. Anà a Madrid, on es doctorà (1887); allà, la seva integració a la Institución Libre de Enseñanza, juntament amb el mestratge que exerciren sobre ell Gumersindo de Azcárate, Francisco Giner de los Ríos i Manuel Bartolomé Cossío, marcaren la seva trajectòria intel·lectual i vital. Posteriorment, encara a Madrid, exercí d’advocat, ocupà el càrrec de secretari segon del Museo Pedagógico Nacional, impartí classes a la Institución Libre de Enseñanza com a auxiliar de la càtedra de filosofia del dret i establí una fecunda amistat amb Joaquín Costa. Així mateix, mantingué una intensa activitat publicista i investigadora, fruit de la qual són, entre d’altres, els seus llibres: Historia de la propiedad comunal (1890) i La enseñanza de la Historia (1891). Fou director del periòdic republicà La Justicia. Fundà (1895) i dirigí (des del 1898 amb Antoni Elias de Molins) fins el 1910 la Revista Crítica de Historia y Literatura Españolas, Portuguesas e Hispano-americanas, on col·laboraren importants científics i erudits europeus.
Del 1897 al 1910 fou catedràtic d’història del dret a la Universitat d’Oviedo. Allà compartí l’ideal de renovació metodològica de l’estudi de les ciències amb els institucionalistes Adolfo Álvarez Buylla, Adolfo González Posada i Aniceto Sela, i desplegà una immensa activitat, en la qual combinà la seva obstinació per estendre la cultura a les classes populars amb una producció científica d’alta qualitat, que li valgué el reconeixement d’intel·lectuals i científics espanyols de la talla d’Eduardo de Hinojosa, Marcelino Menéndez y Pelayo, Santiago Ramón y Cajal i Ramón Menéndez Pidal. És en aquesta universitat on, el curs de 1907, donà com a tema d’estudi de seminari “Història i doctrines del catalanisme”. També durant aquests anys engegà els cursos d’extensió universitària, una experiència pionera a l’Estat espanyol, inspirada en el model anglès i que aviat fou imitada per altres institucions universitàries espanyoles.
A banda de la seva col·laboració en revistes especialitzades nacionals i internacionals, en aquest període d’Oviedo escriví obres d’enorme significació, com Historia de España y de la civilización española (1900), renovadora i plena d’aportacions en el terreny de la història institucional, Psicología del pueblo español (1902), Historia de la civilización española (1902), Historia del Derecho español (1903), Derecho consuetudinario y economía popular en la provincia de Alicante (1905) i España en América (1908).
Entre el juny del 1909 i el març del 1910 viatjà pel continent americà, en representació de la seva universitat, viatge que tingué una gran repercussió científica i política i contribuí a normalitzar els contactes entre Espanya i Amèrica, molt deteriorats després del període colonial. Aquest viatge s’ha de considerar el punt de partença d’iniciatives de tot tipus que acabaren convertint-lo en un decidit americanista.
La seva acceptació, l’any 1911, en la Dirección General de Primera Enseñanza, dependent del Ministerio de Instrucción Pública, que exercí fins el 1913, motivà el seu trasllat a Madrid. Identificat amb els mètodes postulats per la Institución Libre de Enseñanza, convençut que l’educació constituïa un mètode eficaç per a fer avançar la societat i conscient de la necessitat de trobar nous sistemes d’ensenyament i de millorar-ne les condicions, treballà intensament per aconseguir aquests objectius des de la responsabilitat de l’exercici de càrrecs públics. Així, com a director general de Primera Enseñanza dissenyà un programa decididament reformista en què tenien cabuda des de la creació de noves escoles amb la dotació necessària de material docent, passant per la introducció de mètodes innovadors, fins a l’augment dels salaris dels mestres i la dignificació del seu treball, sense oblidar la reforma dels estudis de magisteri o la renovació de la Inspección Técnica, preveient també la creació d’un cos femení. Creà també les escoles a l’aire lliure, la primera de les quals fou la d’Alacant. La impossibilitat d’aconseguir un consens per a emprendre totes les reformes previstes precipità la seva dimissió el setembre del 1913, que fou lamentada pels intel·lectuals més rellevants del país, tot i que, també, fou rebuda amb joia per tots els sectors reaccionaris de la societat espanyola.
Aquests anys de dedicació a la gestió pública no li feren deixar de banda el seu treball intel·lectual; així, col·laborà en nombroses publicacions amb treballs de caràcter històric, jurídic, pedagògic i americanista, a banda d’assistir a reunions científiques internacionals, com el XVIII Congreso Internacional de Americanistas o bé el III Congreso Internacional de Ciencias Históricas. Entre moltes altres contribucions, cal destacar: Memorias de la Dirección General de Primera Enseñanza (1912 i 1913) i Problemas urgentes de la primera enseñanza en España (1912).
El 1914, i fins el 1936, es reincorporà a la docència universitària amb la càtedra d’institucions polítiques i civils d’Amèrica a la Universitat Central de Madrid. Foren anys difícils en el panorama internacional després de desencadenar-se la Primera Guerra Mundial, tot i que el jurista i historiador, decididament aliadòfil, no retrocedí en la seva producció científica, tal com constaten més de 20 publicacions, entre les quals cal remarcar: Cuestiones de Historia del Derecho y de legislación comparada (1914), Cuestiones de Historia política y social americana (1914), Filosofía de la Historia y teoría de la Civilización (1915), La guerra actual y la opinión española (1915), Giner de los Ríos, educador (1915), Cuestiones internacionales: España, América y los Estados Unidos (1916) i el capítol “España (1815-1854)”, a Historia del mundo en la edad moderna-Universidad de Cambridge (1918).
Entre el 1916 i el 1929 desplegà una gran activitat, sense defugir la seva participació en la política en acceptar un càrrec al Senat els anys 1916, 1919 i 1923, després de ser designat representant per la Universitat de València. No obstant això, concentrà les seves energies bàsicament en la docència i la investigació, i donà llum a un volum considerable d’obres en què ja s’aprecia l’especial atenció atorgada a les de contingut americanista. Entre d’altres es poden esmentar: La política de España en América (1921), Ideario político (1921), Colección de documentos inéditos para la Historia de América (1923-32), Ideario Pedagógico (1923), La huella de España en América (1924), Historia de la civilización española (1925), Colección de textos para el estudio de la Historia de las instituciones de América (1926), Epítome de Historia de España (1927), Historia de España y de la civilización española (1928, nova edició), Últimos escritos americanistas (1929), Escritos patrióticos (1929) i Temas de Historia de España (1929).
Durant el període d’entreguerres el seu prestigi es consolidà, i fou reclamat per a l’exercici de diversos càrrecs de gran relleu internacional. Així, el 1919 fou nomenat àrbitre en el Tribunal de Litigios Mineros amb seu a París, l’any següent passà a formar part del Comité de Juristas, que a instàncies de la Societat de Nacions havia de redactar el projecte de creació d’un Tribunal Permanent de Justícia Internacional (La Sociedad de Naciones y el proyecto del Tribunal Permanente de JusticiaInternacional, Madrid 1920). L’any 1921 fou designat jutge permanent de l’alt tribunal i nou anys més tard el seu treball fou recompensat en ser reelegit. La seva gran capacitat de treball li permeté compaginar de manera admirable les tasques en el Tribunal amb les de la càtedra madrilenya, no deixant a banda les investigacions i publicacions, centrades fonamentalment en la història del dret i els temes americans, i iniciant noves línies de treball dirigides vers el pacifisme i el dret internacional. Aquests anys donà a la impremta estudis com La Sociedad de Naciones y el Tribunal Permanente de Justicia Internacional (1931), Histoire d’Espagne (1931), Cuestiones internacionales y de pacifismo (1932), Manual de Historia de España (1934), Andrew Carnegie et l’Espagne (1935) i Cuestiones modernas de Historia (1935, 2a edició). L’any 1923, a banda d’iniciar la publicació de les seves obres completes, rebé el reconeixement acadèmic pels seus mèrits i fou nomenat membre numerari de la Real Academia de la Historia i doctor honoris causa per les universitats de París-La Sorbona i Bordeus. Amb Ramon d’Alòs-Moner, delegat de l’Institut d’Estudis Catalans, representà els historiadors hispànics dins el Comitè Internacional de Ciències Històriques.
El tarannà democràtic i la creença en la tolerància com a principi elemental per a la convivència de les societats foren consubstancials a Altamira. En la seva acció política fou decisiva la influència de Salmerón, un altre krausista destacat, per inclinar-se en un primer moment pel republicanisme com a millor sistema de govern per a l’Estat espanyol, tot i que més tard, quan accedí al Senat, s’integrà al partit liberal, de tall monàrquic, que en aquell moment liderava el comte de Romanones. Malgrat això, mai no entengué la seva participació en l’alta cambra com a pura acció política sinó més aviat com a tècnica encaminada vers la millora educativa del país. Per això mateix acabà decebut i s’allunyà d’aquest escenari. La rebel·lió del general Franco el 1936, l’esclat de la Guerra Civil i les doloroses conseqüències que provocà convertiren el seu americanisme en alguna cosa més que l’objecte de la seva preocupació intel·lectual i política, ja que Mèxic acabà per acollir-lo (1944) juntament amb la seva família, després de veure’s obligat a emprendre el camí de l’exili (1939). Els darrers anys de la seva vida transcorregueren en aquest país centreamericà, que exercí un paper decisiu per a l’exili republicà, on aconseguí una gran consideració social i prestigi i on continuà ensenyant i investigant malgrat les dificultats que hagué d’afrontar.
La seva gran preocupació científica fou la història; assumí de manera fructífera la renovació que, des del final del segle XIX, s’anava produint a Espanya de la mà de Marcelino Menéndez y Pelayo o Eduardo de Hinojosa i, gràcies al seu contacte amb historiadors europeus —fonamentalment francesos com Seignobos o Desdevives du Dézert—, emprengué l’ambiciosa tasca d’oferir una visió general nova de la història d’Espanya. Altamira fou, primordialment, un historiador que deixà aportacions molt rellevants en el camp de la història de les civilitzacions i de la història del dret, sense oblidar per això els seus treballs sobre ciència jurídica i teoria política. En ambdós casos, els seus deixebles, fonamentalment a l’Amèrica Llatina, s’encarregaren de continuar la seva obra. Els anys compresos entre la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, publicà, a més de nombrosos articles, llibres com Técnicas de investigación en la Historia del Derecho Indiano (1939), Histoire d’Espagne (1940) i Estudios sobre las fuentes del conocimiento del Derecho Indiano. Análisis de la recopilación de las Leyes de Indias de 1680 (1941). A les acaballes de la seva vida, la seva dedicació no decaigué en absolut, i es poden comptar, entre altres obres, la segona edició del seu Manual de Historia de España, Tragedias de algunos y de todos (1948), Observaciones sobre el sujeto de derechos humanos (1948), Manual de investigación de la Historia del Derecho Indiano (1948), Proceso histórico de la historiografía humana (1948), A History of Spain (1949), Ensayo sobre Felipe II, hombre de estado (1950), Contribución a la historia municipal de América (1951) i Diccionario de palabras jurídicas y técnicas tomadas de la legislación indiana (1951).
D’altra banda, a partir del seu nomenament com a jutge en el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia (1921-40), i també com a conseqüència de la seva experiència política i les vivències de la guerra, es convertí en un decidit i convençut pacifista, paper que sabé conjuminar amb l’ofici d’historiador i que posà en relleu reiteradament en conferències i congressos internacionals a l’Europa d’entreguerres. Això li serví per a ser proposat els anys 1933 i 1951 com a candidat al premi Nobel de la pau, cosa que suposà un digne colofó a tota una vida dedicada a la ciència, a l’educació i al dret, principis que creia bàsics per a la convivència i l’enteniment de tots els països.
És també important com a precursor dels estudis sociològics amb les seves investigacions sobre el dret consuetudinari i l’economia popular de les comarques valencianes meridionals. Com a pedagog escriví, entre altres obres, Giner educador (1915), Pestalozzi y nosotros, Ideario pedagógico (1923) i Cuestiones obreras (1932). El 1932, publicà dues obres literàries de la seva joventut en català: La Terreta i Marina, i en castellà, El sentimiento alicantino (1929). Traduí al castellà L’Escanyapobres de Narcís Oller (1897). Prolongà i traduí al castellà els discursos a la nació alemanya de Fichte.
L’any 1987, en complir-se el centenari del seu naixement, l’Institut de Cultura Joan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant promogué un homenatge internacional a aquest insigne alacantí, en què, entre diversos actes, destacà la celebració d’un Congrés Internacional sobre la seva obra i figura, així com una gran exposició que, després de ser inaugurada a Alacant, recorregué les ciutats d’Oviedo, Mèxic, Madrid i València, entre d’altres.
Lectures
- Alberola, A. (ed.): Estudios sobre Rafael Altamira, Alacant 1987.
- Asín Vergara, R.: “Estudio introductorio”, a Historia de España y de la civilización española, 2 vol., Barcelona 2001.
- Martínez Millán, J.: “Estudio introductorio” a Altamira, R.: Felipe II. Hombre de estado, Edició de la Fundación Rafael Altamira i la Asociación Española de Historia Moderna, Alacant 1997, p. 7-57.
- Palacio, I.: Rafael Altamira: un modelo de regeneracionismo educativo, Alacant 1986.
- Ramos, V.: Rafael Altamira, Madrid-Barcelona 1968.