i Rafael Altamira i Crevea | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Rafael Altamira i Crevea

Rafael Altamira i Crevea
© Fototeca.cat
pedagogia pedag, dret dr i història hist
Jurista, historiador, pedagog i polígraf.
Alacant, 1866 — Mèxic, 1951

Llicenciat en dret a València (1886), es doctorà a Madrid (1887), on Francisco Giner de los Ríos el nomenà auxiliar de la càtedra de filosofia del dret. S'orientà cap a la història del dret, influït, entre d’àltres, per Joaquín Costa. Fou director del periòdic republicà La Justicia i fundà (1895) i dirigí (des del 1898 amb Antoni Elias de Molins) fins el 1910 la Revista crítica de historia i literaturas españolas, portuguesas e hispanoamericanas, on col·laboraren importants científics i erudits europeus. Del 1897 al 1910 fou catedràtic d’història del dret espanyol a la Universitat d’Oviedo, on inicià el moviment d’Extensió Universitària, primer intent d’acostar la cultura universitària a la massa obrera; i on, el curs de 1907, donà com a tema d’estudi de seminari “Història i doctrines del catalanisme”. Prolongà i traduí al castellà els discursos a la nació alemanya de Fichte. Del 1911 al 1913 fou el primer director general d’ensenyament primari; des d’aquest càrrec intentà de realitzar les idees innovadores de la Institución Libre de Enseñanza, i creà les escoles a l’aire lliure, la primera de les quals fou la d’Alacant. Del 1914 al 1936 fou catedràtic d’història de les institucions polítiques i civils d’Amèrica a la Universitat de Madrid. Nomenat pel Consell de la Societat de Nacions, intervingué en la redacció de l’avantprojecte d’estatut del Tribunal Internacional de Justícia, amb seu a l'Haia, del qual fou membre des de la seva fundació (1921) fins el 1940. Amb Ramon d’Alòs-Moner, delegat de l’Institut d’Estudis Catalans, representà els historiadors hispànics dins el Comitè Internacional de Ciències Històriques. Exiliat a partir del 1939, s’instal·là a Mèxic el 1944, on portà a terme una important tasca pedagògica des de la universitat i continuà publicant una sèrie d’estudis sobre la història jurídica de la colonització castellana. Gaudí d’un gran prestigi internacional, dictà cursos en nombroses universitats d’Europa i d’Amèrica i col·laborà en revistes i obres científiques d’arreu del món. La seva obra més important, com a historiador, és la Historia de España y de la civilización española (1906-11), renovadora i plena d’aportacions en el terreny de la història institucional; escriví, també, Historia de la propiedad comunal (1890), Psicología del pueblo español (1902) i Temas de Historia de España (1929). És important com a precursor dels estudis sociològics amb les seves investigacions sobre el dret consuetudinari i l’economia popular de les comarques valencianes meridionals. Com a pedagog escriví, entre d’altres obres, Giner educador (1915), Pestalozzi y nosotros, Ideario pedagógico (1923) i Cuestiones obreras (1932). El 1932, publicà dues obres literàries de la seva joventut en català: La Terreta i Marina, i en castellà, El sentimiento alicantino (1929). Traduí al castellà L'escanyapobres de Narcís Oller (1897).

Col·laboració: 
MAL / FZu
Llegir més...