Situació i presentació
L’actual municipi d’Alt Àneu, de 217,76 km2, es creà l’any 1970 a partir de la fusió dels termes d’Isil, Son i Sorpe amb el terme de València d’Àneu. Limita al N amb el departament francès de l’Arièja, de la regió occitana de Comenge, a l’E amb la Guingueta d’Àneu i Esterri d’Àneu, al S amb Espot i a l’W amb Salardú (Vall d’Aran).
El terme d’Alt Àneu inclou, a més del poble de València d’Àneu, centre històric de la vall i cap administratiu del municipi, els pobles d’Isil, Alós d’Isil, Àrreu, Son, Sorpe, Isavarre i Borén i el nucli de la Bonaigua (16 h el 2005).
El terme és travessat d’E a W per la carretera C-28 d’Esterri d’Àneu a Viella, que remunta el riu de la Bonaigua i travessa el port homònim. Aquesta carretera enllaça a Esterri amb la C-13 que es dirigeix a Lleida. Prop de València d’Àneu surt de la C-28 una carretera local que uneix el nucli amb el de Son, i al NW de València es desvia un ramal cap a Sorpe. Des d’Esterri la carretera C-147, continuació de la C-13, segueix el curs de la Noguera Pallaresa i passa per Borén, Isil i Alós fins a les bordes d’Alós; després continua encara fins a Montgarri (Vall d’Aran), al pla de Beret, i fins a Salardú.
El marc físic
El terme comprèn quatre sectors que corresponen als antics municipis annexats. El terme tradicional de València d’Àneu, s’estenia a la dreta de la Noguera Pallaresa, riu que el separa de les terres d’Esterri d’Àneu, des d’una mica més avall d’Isavarre fins poc abans d’Esterri, i forma una llenca allargada d’E a W als vessants de la dreta de la vall del riu de la Bonaigua, que formava en una bona part el límit septentrional amb les terres de Sorpe; marcava el límit meridional la carena del puig de Castell Renau (1.972 m) i del tossal de la Cabana dels Caçadors, que el separava de les terres de Son.
A la part més septentrional del municipi es troben les terres d’Isil, que comprenen el sector de capçalera d’aquesta vall pallaresa (la Noguera Pallaresa neix a la Vall d’Aran, al pla de Beret, i entra a les terres d’Isil aigua avall de Montgarri, en direcció W-E, envolta el massís de Beret i aviat pren la direcció N-S), sector conegut per la ribera d’Alós. El territori es troba de ple en la zona axial dels Pirineus, i la línia de crestes que separa Catalunya i Occitània s’estén, de llevant a ponent, des de Mont-roig (2.847 m, quadrifini entre Isil, Unarre, Lladorre i Comenge), el pic de Baciver (2.547 m) i el de Montalt (2.496 m), entre els quals s’obre el port de Salau (2.052 m), el tuc de Berbeguer (2.477 m) i el pic de Clavera (2.677 m). Entre aquests últims hi ha el port d’Aulà (2.260 m), el pic de les Tres Comes (2.677 m) i el pic de Coma Gireta. Aquesta línia de crestes forma en una bona part els vessants esquerres de la Noguera Pallaresa del N del terme i en davallen petites valls (de Riufred, de Montgosú, de la Tinta, de Peroja). A migdia de Mont-roig, a llevant del terme, s’alça, perpendicular a la línia axial, la serra de Pilàs (2.640 m), que separa la ribera d’Alós de la vall d’Unarre (en davallen les valls dels barrancs de Comamala, de Llampar i de Branco). Els vessants drets de la Noguera són formats aquí pel sector oriental del massís de Beret, migpartit amb la Vall d’Aran, amb cims elevats com el pic de Moredo (2.760 m) o la Roca Blanca (2.750 m), el cap de Varimanya (o Marimanya), punt culminant del massís (2.660 m), i el tuc de la Llança o d’Argulls (2.656 m). A llevant d’aquests darrers, dins el terme, hi ha una zona lacustre glacial amb els estanys de Baciver, de Pudo, d’Àrreu i d’Airoto. Les valls que davallen del massís de Beret són més llargues i importants que les de l’altre vessant: els barrancs de Varimanya, de Llausanes, de Cireres i de Campaus, el torrent d’Airoto i el riu d’Àrreu.
Les terres de Son es troben al sector central de la Vall d’Àneu, a la dreta de la Noguera Pallaresa, a migdia de València d’Àneu. El límit continua cap al NW i forma una corba on s’alcen el pui de la Bonaigua (2.777 m), el pic de Xemeneies (2.826 m), els Tres Puis (2.812 m, 2.811 m i 2.822 m), i els vessants orientals dels pics de Bassiero (on s’obren el coll de Bassiero i el port de Sant Maurici, comunicació amb el circ de Ratera i amb el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici). Forma el límit amb la vall d’Espot (municipi amb el qual termeneja pel SW i el S), el Montsaliente (2.888 m) i la serra de les Agudes (2.762 m) i continua vers llevant amb alçades una mica menors fins al coll de Fogueruix i el pic de Vellendo o de Quartiules (2.222 m). El límit SE i S, ja proper a la Noguera Pallaresa, és amb el terme d’Esterri d’Àneu. Comprèn, al sector de ponent dominat pels grans cims esmentats, la coma de Cabanes (drenada pel riu de Cabanes, que davalla de la serra de les Agudes i va a parar al riu de la Bonaigua), amb el circ lacustre de Cabanes, d’origen glacial, on es destaquen l’Estany Negre de Cabanes, el de Xemeneies, el Llong i d’altres, i, més a llevant, s’alça el pic del Teso de Son (2.700 m), contrafort septentrional de la mateixa serra de les Agudes, dels vessants orientals del qual davalla vers la Noguera Pallaresa la vall de Son.
Al sector septentrional de la Vall d’Àneu, entre les terres d’Isil i València d’Àneu, es troben les de Sorpe, a banda i banda de la Noguera Pallaresa, que travessa el territori de NW a SE, i als vessants N de la vall del riu de la Bonaigua. El terme formava una estreta llenca horitzontal, poc extensa a la banda esquerra de la Noguera Pallaresa (sector presidit pel pic de la Llosa, de 1.968 m, contrafort SW de la serra de Pilàs), amb les petites valls de Buserri i de Portara, i molt allargassada vers ponent, als vessants drets de la vall. Aquesta llenca occidental tenia com a límit meridional el riu de la Bonaigua i comprenia, per tant, els vessants esquerres d’aquesta vall suspesa, per on passava el tradicional camí (antiga via romana) que a través del port de la Bonaigua (2.072 m a l’extrem de ponent del terme) comunicava el Pallars Sobirà amb la Vall d’Aran, on es construí el 1924 la moderna carretera. Domina la capçalera de la vall de la Bonaigua, a l’extrem NW del territori, el tuc de la Llança o d’Argulls (2.656 m), cim culminant del municipi i que forma part del massís aranès de Vaquèira, divisòria d’aigües entre la Noguera (riu de la Bonaigua) i la Garona (riu de Ruda). Altres cims destacats són el de la Cigalera (2.480 m) o el Muntanyó (2.451 m). Dins el terme tradicional hi havia l’hospital de la Bonaigua.
La població
La població del municipi ha seguit les fluctuacions pròpies d’aquestes valls. Al segle XVI l’antic terme de València d’Àneu tenia 10 focs (1553), i al segle XVIII passà dels 120 h el 1718 a només 155 h el 1787. Assolí un màxim de 197 h el 1860 i s’estabilitzà després per damunt dels 100 h: 117 h el 1900, 128 h el 1930 i 111 h el 1950. En els censos del 1960 i el 1970 el nucli es mantenia amb 120 h. Aquesta estabilització s’explica per la seva situació prop de la carretera i la proximitat a Esterri, centre de la subcomarca, i per l’incipient desenvolupament turístic d’aquell moment.
La població de l’antic terme d’Isil es concentra a la vall de la Noguera, als tres nuclis esmentats. Manquen censos detallats dels censos medievals. Al segle XVI el lloc més poblat era Alós (amb 14 focs el 1553, mentre que Àrreu hi figura amb 1 i Isil no hi consta).Al segle XVIII passà de 357 h el 1718 a 523 h el 1787, i assolí un màxim el 1860, amb 749 h, moment a partir del qual començà a davallar: 530 h el 1900, 483 h el 1930, 355 h el 1940, 302 h el 1950, 313 h el 1960 i 156 h el 1970.
La població de l’antic terme de Son presenta fortes fluctuacions provocades pel fràgil equilibri —típic de l’alta muntanya— entre els recursos econòmics i demogràfics. Tenia 17 focs el 1553; al segle XVIII baixà de 336 h el 1718 a 254 h el 1787, assolí un màxim el 1860, amb 468 h, tornà a baixar aviat i s’estabilitzà per damunt dels 200 h fins el 1930 (210 h). Des d’aleshores la minva fou progressiva a causa de l’emigració als centres més ben comunicats de la comarca o vers les àrees industrials del litoral: 194 h el 1950, 160 h el 1960 i 82 h el 1970.
La població de l’antic terme de Sorpe ha fluctuat segons les èpoques. Al segle XVIII passà dels 309 h el 1718 als 425 el 1787. Assolí un màxim el 1860, amb 510 h. Baixà aviat i s’estabilitzà en uns 200 h (262 h el 1900, 218 h el 1940). Posteriorment va iniciar una nova davallada: 198 h el 1960 i 122 h el 1970.
El primer cens conjunt del municipi de l’Alt Àneu és el padró del 1975, on es registraren 356 h. D’ençà d’aquest moment i fins al cens del 1981 la població davallà, i a partir d’aquest any es torna a recuperar (351 h el 1991), tendència que s’ha mantingut. El 1999 es registraren 399 h i el 2005 454 h.
L’economia
L’economia de les altes valls de la capçalera de la Noguera Pallaresa ha estat sempre de caràcter agrari, condicionada per un relleu abrupte que limita les terres de cultiu als terrenys al·luvials del fons de les valls. Tradicionalment la producció proporcionava, d’una banda, els productes de consum (cereals, patates, llegums), implantats als vessants de les muntanyes, i de l’altra, les pastures o conreus farratgers per a l’alimentació del bestiar, als terrenys de regadiu propers als cursos fluvials. Segons P. Madoz, a mitjan segle XIX s’hi conreaven sègol, blat, patates, pastures, farratge i arbres fruiters (pereres, pomeres, nogueres) i s’hi caçaven llebres, perdius, galls fers, isards i algun os.
L’escassetat de terres conreables, dedicades gairebé exclusivament al conreu de farratge, contrasta amb l’abundància de boscos i pastures. Aquesta abundància de pastures d’alta muntanya (als vessants del port de la Bonaigua, a Montgarri, i el pla de Beret, a la zona de confluència amb la Vall d’Aran) ha permès un intens desenvolupament de la ramaderia local de bestiar oví, boví i equí, a més d’acollir importants ramats a l’època estival provinents de comarques més meridionals.
La fusta ha estat un l’altre recurs econòmic important. A. Young, arran del seu viatge realitzat a la fi del segle XVIII, descriu les tales de pins que es feien del port de la Bonaigua a Esterri d’Àneu, arbres que per la Vall d’Aran eren transportats fins a Tolosa, a França. Al començament de segle XX una companyia francesa explotava el bosc de Benabé per obtenir primera matèria per a pasta de paper, i hom traslladava la fusta per telefèric a França, pel port de Salau. Modernament, des de l’obertura de pistes forestals que facilitaren l’accés dels camions, els extensos boscos de la capçalera de la vall d’Isil, de la mata de València i de Sorpe han estat objecte d’una intensa explotació.
A l’antic terme d’Isil hi havia dos molins fariners, un prop d’Alós. El 1987 entrà en funcionament una minicentral per subministrar energia al poble. Les activitats industrials, però, pràcticament no s’han desenvolupat al municipi, mentre que el sector de la construcció ha sofert un notable increment en els darrers anys del segle XX, lligat al creixement de segones residències.
Pel que fa als serveis cal destacar l’existència d’establiments hotelers, residències casa de pagès i refugis a la resta del municipi.
El poble de València d’Àneu
El poble de València d’Àneu (175 h el 2001) s’alça a 1.076 m d’altitud, en un replà a la dreta del riu de la Bonaigua, a menys d’1 km de la Noguera Pallaresa, 100 m per damunt de la vall glacial. Cal destacar-ne la casa anomenada de la Senyora, amb un interessant portal adovellat flanquejat per columnes estriades i uns relleus escultòrics procedents d’algun altre edifici. L’església parroquial de Sant Andreu és d’origen romànic (conserva l’absis amb un fris escacat i restes de pintures murals a l’interior), d’una nau, amb el campanar de torre més tardà (quadrat i vuitavat amb coberta piramidal) i porxo a l’entrada del mur de migdia. Amb relació al folklore, es fa festa major el cap de setmana més proper al 8 de setembre i se celebra un aplec al santuari de la Mare de Déu de les Ares l’1 de juliol.
Als afores es troba la capella de Sant Cosme, amb una arcada que emmarca la façana i campanar d’espadanya. Dins el terme tradicional era situat també el castell de Portaran (a l’esquerra del riu de la Bonaigua, prop de la Noguera Pallaresa), del qual en resten els vestigis d’una torre de planta quadrada. A llevant del poble, s’alcen en un turó les restes del castell de València d’Àneu, del qual només en queda un mur més sencer.
Altres indrets del terme
Isil
El poble d’Isil o Gil (85 h el 2001) és a 1.161 m, al sector central del terme, a banda i banda de la Noguera Pallaresa, a l’indret de la confluència amb el torrent d’Airoto. Les cases estan una mica separades entre si i l’església parroquial de Sant Joan es troba en una petita illa que forma la Noguera en dividir-se en dos braços. El pont del braç esquerre és antic i de pedra (un aiguat s’endugué el 1937 el del braç dret). L’església és un sòlid edifici del gòtic tardà, amb una notable façana decorada amb elements classicitzants i el característic campanar d’aquest sector, de torre de base quadrada i vuitavat després, amb coberta piramidal.
Mig quilòmetre aigua avall de la Noguera Pallaresa hi ha la magnífica església de Sant Joan d’Isil (o de Gil), romànica, que hom ha considerat erròniament antic monestir templer. Manquen notícies de la comunitat que ocupà el lloc, potser benedictina, i consta en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell com a dependent de Santa Maria d’Àneu; al segle X estava subordinada a Sant Pere del Burgal. El temple té tres naus i un absis i dues absidioles amb arcuacions. Ressegueix la façana meridional un fris d’arcuacions acabades en testes humanes i animals, i aquí s’obre una interessant porta amb arquivoltes (la central més decorada), un fris exterior escacat i tres columnes per banda amb capitells que contenen figures molt estilitzades i àbacs florejats. Al fris superior, sobre el portal, hi ha encastats dos baixos relleus amb dos grups, que semblen representar Adam i Eva abans del pecat i, després, mutilats com els similars d’Alós. A la mateixa façana s’obren dues finestres gòtiques. La coberta, d’època posterior, és de lloses de llicorella sobre bastida de fusta, i el petit campanar, de cadireta. Prop seu hi ha el petit cementiri. El 1936 foren cremats els retaules gòtics que conservava.
Els rectors d’Isil s’anomenaven priors com a record de l’antiga dignitat del monestir, i la comunitat de beneficiats en temps passats hi anava alguns dies l’any. Tenien una solemnitat especial la festa de Sant Joan (on des del 1665 es guanyava indulgència plenària) i sobretot les falles de la vetllada, dins la tradició de falles o fogueres pròpia d’aquest sector dels Pirineus, que s’ha mantingut fins els nostres dies. Aquesta festa, que se celebra al juny, ha esdevingut la festa major del poble. El fadrí major és seguit per tots els joves, que baixen les falles (troncs de pi encesos) des de la muntanya dita lo Faro fins al poble; després d’haver visitat el cementiri i fer una creu a l’aire davant la porta, es dirigeixen a la plaça, on es fa el ball.
Alós d’Isil i Àrreu
El poble d’Alós d’Isil (o de Gil, antigament esmentat amb el nom d’Alós d’Àneu) (34 h el 2001) és, el més septentrional de la vall i de tot el Pallars. Es troba a 1.280 m d’altitud, a la dreta de la Noguera, en un petit pla. Conserva cases antigues amb balcons de fusta, i un pont de pedra d’una arcada permet de travessar el riu. L’església parroquial de Sant Lliser, romànica però modificada, té una volta de creueria i un campanar de torre quadrada amb coberta piramidal. Té un especial interès la portalada, romànica, molt similar a la de Sant Joan d’Isil, amb tres arquivoltes (dues de decorades), fris exterior escacat i tres columnes per banda amb capitells de testes humanes i animals. A cada costat d’aquesta portalada hi ha dos baixos relleus de la mateixa època representant, segons una interpretació tradicional, Adam i Eva abans del pecat i després (probablement és d’origen sepulcral); malauradament el de la dreta fou repicat per puritanisme (al començament de segle XX era sencer). Un frontal d’aquesta església és al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
La casa dels Arnalot, coneguda per Cal Tort, té una capella dedicada al Nen Jesús de Praga. Uns 200 m al N hi ha les escasses restes de la capella romànica de Santa Eulàlia. Les antigues Bordes d’Alós són uns 9 km aigua amunt de la Noguera.
Alòs d’Isil ofereix un dels espais que forma part de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, es tracta d’un edifici que reclou la serradora hidràulica d’Alòs d’Isil. Hom celebra la festa major el dia 27 d’agost.
Més a migdia i a la dreta de la Noguera, una mica apartat i a la riba dreta del riu d’Àrreu, es troba el poble d’Àrreu (6 h el 2001), a 1.250 m. Format per un sol carrer de cases dalt un coster, prop seu hi ha les escasses restes de l’antic castell d’Àrreu i, enlairat vers ponent, el petit barri dit les Bordes d’Àrreu o Àrreu de Dalt. Al sector principal és situada l’església parroquial de Sant Serni o Sant Sadurní, molt senzilla, de tipus romànic sense absis, amb campanar d’espadanya i porta a migdia. Més interès té l’església o ermita de la Mare de Déu de les Neus, a tocar d’Àrreu de Dalt. És un petit edifici d’una nau, amb l’absis sobrealçat, porta senzilla a la façana S, amb un anagrama de Crist esculpit en un bloc de pedra, i petit campanar d’espadanya. S’hi fa un aplec el 5 d’agost.
Son
El poble de Son (46 h el 2001), és a 1.393 m (un dels més alts de la Vall d’Àneu), al vessant esquerre de la vall de Son, al sector de ponent del terme, dominant la de la Noguera damunt Esterri. A l’entrada del poble, en un lloc enlairat, s’alça la notable església parroquial de Sant Just i Sant Pastor, romànica, d’una nau, absis semicircular amb dues finestres i arcuacions llombardes, i campanar de planta quadrada de tres pisos (separats per arcuacions), amb finestres, dins la línia dels de la Vall de Boí. Fou restaurat i a l’interior conserva un retaule gòtic que es creia que era de Francesc Soliveres, però que la restauració mostrà que fou pintat per Pere d’Espallargues. Hi ha una pica baptismal de pedra amb baixos relleus i un sarcòfag medieval, també de pedra; el paviment del presbiteri és de còdols. Formant un recinte tancat amb el temple, s’aixeca una antiga torre de defensa rodona, que és avui coronada per un petit campanar d’espadanya i fa de torre d’hores. L’antiga església de Sant Pere de l’Abadia, també dins el nucli, ara convertida en habitatge, era un edifici romànic. El conjunt monumental de Son, forma part de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.
Als afores hi havia encara una altra construcció romànica, l’ermita de la Mare de Déu de Bellero, que fou aterrada per fer un camí. Hom celebra la festa major el primer dissabte d’agost.
Sorpe
El poble de Sorpe (42 h el 2001) és situat a 1.262 m d’altitud, enlairat en un planell que domina per la dreta la Noguera Pallaresa (1 km vers ponent). Les cases s’alineen en carrers estrets i rectilinis (algunes són notables casals de pedra amb els típics colomers pallaresos sota el ràfec) i formen un conjunt que ha conservat el caràcter tradicional dels antics pobles de la vall.
L’església parroquial de Sant Pere, a la part baixa del poble, ja fora del nucli, és romànica, però modificada als segles XVI i XVII: té tres naus, amb l’absis central mutilat (en resta només una absidiola, amb arcuacions llombardes, i sembla que l’altra no fou construïda per donar lloc al campanar, de torre quadrada i coberta piramidal); conserva dues interessants piques baptismals de pedra, l’una decorada amb incisions i l’altra amb baixos relleus, i un retaule gòtic, però les pintures murals que cobrien la nau foren traslladades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquestes pintures, restaurades i arrencades en dues campanyes (el 1929, quan foren exposades i adquirides pel Museu Nacional d’Art de Catalunya, i posteriorment, el 1964), formen un interessant conjunt iconogràfic del segle XII fet per la mà de dos pintors, més refinat el de les escenes de la vida de Jesús (en el primer sector de la nau) i més primitiu el de les representacions de sants, a l’arc triomfal i en altres sectors de l’antiga capçalera; als intradossos dels arcs menors, també hi ha altres sants i signes del zodíac. Fora del poble, a l’entrada pel ramal que l’uneix a la carretera general, és situada una abundosa font amb grans abeuradors.
A la dreta del riu de la Bonaigua a uns 4 km a llevant del port, vora el camí tradicional del Pallars a la Vall d’Aran; hi ha el santuari de la Mare de Déu de les Ares, el 1960 es reconstruí totalment el temple, dins una línia inspirada en el romànic. És un lloc de devoció tradicional (hom hi venera la Mare de Déu de les Ares), especialment el 7 de juliol, quan se celebra l’aplec a l’ermita. La festa major s’escau per la Mare de Déu d’Agost.
Isavarre i Borén
El poble d’Isavarre (25 h el 2001), a la mateixa riba esquerra de la Noguera Pallaresa, més al S, s’alça a 1.125 m d’altitud, al sector de migdia, enlairat damunt el riu. En el conjunt de cases, algunes de les quals són força interessants, es destaca l’església parroquial de Sant Llorenç, un notable temple romànic d’una nau; l’absis és puntejat per mènsules o permòdols amb testes esculpides, la portalada té una arquivolta escacada, dues d’interiors llises i dues columnes per banda, amb uns capitells esculpits relacionables amb els de les portes de Sant Joan d’Isil i d’Alós d’Isil; el teulat és sobrealçat damunt la volta de canó i té el paviment de còdols característic d’aquesta contrada; conserva, a més, una pica baptismal de pedra. Les pintures de l’absis (fragmentàries) són actualment al Museu Diocesà d’Urgell. A la Casa Visa hi ha una capella dedicada a la Immaculada, amb el paviment de còdols, i també dins el nucli hi ha la capella del Roser, molt simple, emblanquinada i amb un petit campanar d’espadanya. A l’antic camí a Sorpe hi ha restes d’un pont medieval. La festa major s’escau el 10 d’agost per sant Llorenç.
Més al N, a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, hi ha el poble de Borén (25 h el 2001), a 1.113 m. Poc més avall es troba el pantà de Borén, als peus del poble, amb una capacitat de 0,9 hm3, d’on surt el canal que porta l’aigua a la central d’Esterri d’Àneu. L’aigua del petit pantà emmiralla la caseria, centrada per l’església parroquial de Sant Martí, d’origen romànic; la porta té arquivoltes i àbacs amb dibuixos geomètrics com a ornamentació, i el campanar és de torre de base quadrada i vuitavada al cos superior, amb coberta piramidal; a més, l’edifici conserva una pica baptismal decorada amb incisions de tipus geomètric, i una de beneitera amb rostres molt primitius en baix relleu. La festa major se celebra el tercer dissabte d’agost.
La història
El lloc de València no apareix documentat com a població fins el 1281 (quan Arnau Roger I de Pallars reconegué el domini directe de diversos llocs del Pallars a Pere II de Catalunya-Aragó, com a compensació dels danys causats en la rebel·lió nobiliària de l’època). Per tant, i seguint l’opinió de mossèn Coy, no té fonament la llegenda que recollí Jacint Verdaguer sobre el naixement de sant Ot, bisbe d’Urgell i fill del comte Artau I de Pallars Sobirà, mort el 1122 al castell de València; el mateix Coy suposa que el nom prové d’alguna de les comtesses anomenades Valença (Valença de Tost, muller de Ramon V de Pallars Jussà, a la fi del segle XI, o la comtessa Valença I de Pallars Jussà, morta abans del 1182). Torna a ser esmentat el 1297, quan la comtessa Sibil·la cedí a Jaume II de Catalunya-Aragó el domini directe del comtat de Pallars, amb el castell i les viles (excepte Salàs).
A partir, doncs, de la fi del segle XIII el castell de València apareix com a fortificació important per la seva situació a l’entrada del camí de la Vall d’Aran pel port de la Bonaigua i, per tant, lloc d’entrada a les terres occitanes. Aquesta fortificació tenia a l’altra banda del riu de la Bonaigua la paral·lela del castell de Portaran, esmentat ja en un document del 1213 i que consta també en la cessió del 1281 (resten les ruïnes de la torre de Portaran a l’anomenat, per aquest motiu, serrat de la Torre, que segons Coy es mantingué dreta fins els darrers anys del segle XIX). El castell de València, de més envergadura i en una situació gairebé inexpugnable, tingué un paper destacat en les lluites que a la fi del segle XV el darrer comte de Pallars Sobirà, Hug Roger III, sostingué amb la corona catalanoaragonesa i que comportaren l’extinció del comtat. Lluità a ultrança contra Joan II al costat de la Generalitat, i continuà fent-ho quan aquesta institució decidí d’acabar la guerra. Refugiat a València, guerrejant contra el rei i també contra els Foix i els Castellbò, prengué com a mercenaris, d’acord amb Lluís XI de França, les companyies ultrapirinenques de Matxicot, Anticó Ansa, Llorenç Romeu i altres capitans, que assolaren les valls pirinenques. Continuà la rebel·lió del comte sota el regnat de Ferran II i el 1488, quan ja feia quatre anys que el comte de Cardona dirigia la campanya de conquesta del comtat per ordre del rei i el comte Hug havia hagut de refugiar-se a Narbona, la seva muller, Caterina Albert, resistí al castell de València (darrer baluard del comtat, amb Escaló i Gilarén), setge que durà tres anys, fins a la capitulació del dia 29 de juny de 1491 (el futur duc de Cardona i marquès de Pallars prometé, però, en una de les clàusules de la capitulació, de mantenir privilegis i costums, escrits i no escrits, de la Vall d’Àneu).
Sota el castell (prop del qual hi havia el primitiu poble de València d’Àneu, traslladat al llarg del segle XVIII a l’indret actual), en un repeu avançat i al lloc dit Segura (segons les ordinacions de la vall conservades a Esterri) , hi havia la Pedra Comtal, on els comtes de Pallars, en accedir al càrrec, havien de jurar les llibertats i els privilegis de la Vall d’Àneu. D’altra banda, a la Bassa Morta, propera al poble, es reunia anualment l’assemblea de veïns de la Vall fins a la Nova Planta.
La jurisdicció del lloc, com la de tota la vall, es mantingué en els Cardona, marquesos de Pallars que s’enllaçaren amb els ducs de Medinaceli, fins a la fi de l’Antic Règim. El castell de València era ja arruïnat el 1788, quan visità el país Francisco de Zamora, que en el seu Diariodiu: “Allí al lado está la villa de Valencia, cuyos vecinos van separándose de la altura y edificando en las tierras de cultivo”. En la Guerra Gran les tropes franceses ocuparen València (1794) i saquejaren Esterri. En la primera guerra Carlina, el 1836, el general Mina decidí de fortificar València d’Àneu, i inicià les operacions, Pascual Madoz, aleshores governador de la Vall d’Aran; als pocs dies (25 de maig) les tropes carlines atacaren els liberals, dirigits pel capitost Cames Crues, incendiaren la població i feriren Madoz. Acabada la darrera guerra civil de 1936-39, els maquis encara s’atrinxeraren sovint en les encinglerades ruïnes del castell, on muntaren nius de metralladores.
Els tres llocs de l’antic terme de Gil (Gil, Àrreu i Alós de Gil) formaren part del pagus Anabiensis (860) o Vall d’Àneu, dins el comtat de Pallars, des del segle IX. Isil i Alós són esmentats com a parròquies en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (datada el 819). Seguiren la jurisdicció i les vicissituds de tota la vall.
El lloc de Son, que ha format part sempre de la Vall d’Àneu, és esmentat ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, i la seva jurisdicció i vicissituds històriques no han estat diferents de les de la resta de la Vall.
Els nuclis que constitueixen l’antic municipi de Sorpe (Sorpe, Isavarre i Borén) formaren sempre part integrant de la Vall d’Àneu, i Isavarre es troba ja esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (datada el 819); per tant, foren de la jurisdicció dels comtes de Pallars (i posteriorment dels marquesos de Pallars i ducs de Cardona).