i l’Alt Palància | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Alt Palància

Sumari de l’article

Nom castellà deAlto Palancia (es)

Comarca de la zona de llengua castellana del País Valencià, al límit amb Aragó.
Població: 
25.674 h
[2009]
Extensió: 
965 km2

Cap de comarca, Sogorb. Els seus límits són: a l’W, la serra de Montalgrau, unida a la d’Espina, i la del Toro, a la ratlla d’Aragó; al N, les serres d’Espina i d’Espadà, que són els límits amb l’Alt Millars; a l’E, la frontera lingüística en una zona de transició cap a la Plana Baixa i el Baix Palància; i al S, les serres que des de la serra de Javalambre, a Aragó, baixen cap a l’E. El seu eix és el riu Palància o de Sogorb, en el qual, prop de la confluència amb la rambla de Gaibiel, hi ha el pantà d’El Regajo (6,5 milions de m3), que regula el cabal del riu. Pel sud, s’estén part de la serra de la Calderona (límit amb el Camp de Túria). Quant al relleu, cal distingir tres unitats: la vall del Palància, estreta a la seva part més alta i que es va eixamplant fins a arribar a la màxima amplitud a la zona de Sogorb; l’altiplà de Barraques (que té ja les característiques del de Terol), on s’assenten Barraques i el Toro, i les muntanyes marginals, de les quals la serra d’Espadà, que fou declarada parc natural l’any 1998, és la de major presència humana. El clima varia segons l’altitud i la situació. Al fons de la vall és suau, amb unes mitjanes de gener entre 6° i 8°C i d’agost entre 22° i 24°C, les quals a les muntanyes i als altiplans baixen per sota de 4° i de 20°C, respectivament. Les pluges oscil·len entre els 450 i 600 mm anuals, i són superiors a les zones altes. La vegetació natural (de caràcter marítim a la part baixa i de muntanyenc, més o menys continental o ibèric, a les altituds superiors) ocupa grans extensions a les zones muntanyoses i als sòls de pitjor qualitat. A la serra d’Espadà, més humida, i als sòls silícics es troben boscs d’alzines sureres i de pinastres amb una densa brolla d’estepes i brucs; als sòls calcaris, pins blancs, alzines i brolla de romaní. Cap a l’W disminueixen les alzines sureres i augmenten les pinedes, el matollar i els pasturatges; als altiplans, les savines, i a les altes muntanyes, les pinedes.

Vista parcial de la ciutat de Sogorb, cap de comarca de l’Alt Palància
© Arxiu Fototeca.cat
Durant el segle XVIII aquesta comarca triplicà la seva població: passà de 2.330 focs el 1715 a 6.280 el 1794; aquest augment continuà fins el 1860, que arribà als 40.000 h; s’estacionà fins el 1910 i disminuí força entre el 1910 i el 1940; tornà a augmentar entre el 1940 i el 1950, i a partir d’aquest any la població disminuí progressivament fins arribar a estabilitzar-se amb petites oscil·lacions (24.237 h el 1981, 22.919 h el 1991, 23.688 el 2005). El retrocés demogràfic esdevingut durant les dècades dels vuitanta i noranta comportà una davallada total del 7% i va afectar principalment els municipis muntanyosos i del curs alt del riu; els de la vall mitjana també van disminuït, però la zona situada aigua avall del pantà d’El Regajo, la més fèrtil, va augmentarla seva importància relativa. Recentment, però, aquesta tendència ha tornat a canviar: els anys 1998-2003 el creixement absolut fou de 689 persones (en el període intercensal 1991-98 el cens havia minvat en 522 h), i la població el 2003 era de 23.086 h (22.564 h el 2001), amb una densitat de 23,9 h/km2. El Sogorb, el cap comarcal, amb 8.456 h el 2005, concentrava el 35,6% dels habitants. Per trams d’edat, el 2003 l’11,6% del cens tenia menys de 15 anys, el 62,2% era població adulta i el 26,2% sobrepassava els 65 anys. Per trams d’edat, l’11,6% del cens tenia menys de 15 anys, el 62,2% era població adulta i el 26,2% sobrepassava els 65 anys.

El riu Palància a la Vall de Begís, a l’Alt Palància
© Arxiu Fototeca.cat
El 1999 hom aprofitava per al conreu un total de 24.271 ha (25,3% de l’extensió comarcal). D’aquestes, aproximadament el 85% són terres de secà, mentre que el 15% restant són regadiu destacant per la seva importància econòmica les hortes del Palància. Malgrat això, el paisatge agrari és dominat (1999) per fruiters (9.794 ha), l’olivera i altres llenyosos (8.440 ha) i cereals (1.203 ha). Pel que fa a la ramaderia, el mateix any se censaren 1.175 caps de bestiar boví, 16.999 d’oví, 2.810 de cabrú, 18.166 de porcí i 158.300 caps d’aviram. Cal destacar també una elevada extensió de terra qualificada com a zona forestal (54.000 ha). A l’estiu del 1994, la serra Calderona —que s’estén pel sud de la comarca— es veié afectada per un gran incendi que cremà més de 7.000 ha. És aquesta importància de les zones forestals i de muntanya, juntament amb la despoblació i l’envelliment progressiu dels habitants, el que ha permès la declaració de la major part dels municipis com a zona desfavorida. Per aquesta raó han estat inclosos en el programa d’Ordenació i Promoció de les Zones d’Agricultura de muntanya. Hom ha exclòs del programa municipis com Sogorb, Xèrica o Navaixes, precisament per la presència en aquests municipis d’altres activitats econòmiques, com ara les derivades de l’estiueig tradicional i la segona residència. Les aigües mineromedicinals són abundants: fonts de Begís, de la Vall d’Almonesir, de Toràs. Hi ha jaciments d’alguns minerals, la majoria sense explotar, però hom explota els de caolí d’Altura. La indústria, poc important, es basa en el tèxtil, el cuir i el calçat, la fusta, el suro i la fabricació de mobles, i compta amb empreses relacionades amb els minerals i els productes no metàl·lics. L’Alt Palància és la via natural de comunicació entre València i Aragó i ha estat el camí històric de sortida a la Mediterrània des de la part meridional d’aquest país. És travessada actualment per la carretera i pel ferrocarril de Sagunt a Terol.

La història

A partir del 1228, al final de la dominació islàmica, Sogorb fou el refugi d’Abū Sa'īd ‘Abd al-Raḥmān, el darrer governador almohade de València, destituït per Zayan, l’últim sobirà musulmà del país. Protegit pel rei de Catalunya-Aragó, aconseguí de mantenir el control sobre l’Alt Millars, els Serrans i una part de l’Alt Palància. El 1229, Abū Sa'īd i Jaume I signaren a Calataiud un pacte d’aliança, destinat a recuperar per al primer el domini de València; Abū Sa'īd lliurà com a garantia a Jaume I Xèrica i Sogorb. Aquell mateix any, d’altra banda, forces aragoneses conqueriren la zona alta de la comarca (Bagís), mentre Jaume I era encara ocupat en la conquesta de Mallorca. Tota aquesta zona, la més pròxima a Aragó, fou repoblada amb aragonesos; a la resta de la comarca quedà la població musulmana, de llengua aràbiga, després de la incorporació dels dominis d’Abū Sa'īd al nou regne de València, i en una gran part, a la diòcesi d’Albarrasí i Sogorb (després, de Sogorb solament). No fou fins després de l’expulsió dels moriscs, el 1609, que s’assentà població cristiana en aquest sector de la comarca. La distribució lingüística posterior a aquest repoblament, a les zones de contacte amb la Plana i amb el Baix Palància, coincidí amb la demarcació de les diòcesis de Sogorb, de Tortosa i de València (demarcació vigent fins el 1960). Només a la banda meridional, Gàtova i Marines, de la diòcesi valentina, esdevingueren de llengua castellana. L’Alt Palància estigué inclòs fins el 1707 a l’antiga governació de València; després d’aquesta data, l’administració borbònica el repartí entre les noves governacions de Castelló de la Plana, de Morella i de València. La divisió provincial del 1833 l’incorporà a la província de Castelló de la Plana. El 1835 foren creats els partits judicials de Viver i de Sogorb, entre els quals foren distribuïts els municipis de la comarca, a més d’altres de veïns, a l’Alt Millars i a la Plana Baixa.

Col·laboració: 
JEC
Llegir més...