i l’Alt Urgell | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Alt Urgell

Sumari de l’article

Comarca de Catalunya, al límit amb Andorra.
Població: 
22.037 h
[2009]
Extensió: 
1.447 km2

Cap de comarca, la Seu d’Urgell. Anomenada també Urgellet i situada a la conca del Segre, és constituïda per les terres compreses entre el forat de la Seu i la ribera de Bassella (bé que, fisiogràficament, s’acabi al grau d’Oliana), sistema de petites valls i riberes formades al llarg i a l’ample d’aquest riu i dels seus afluents. A l’aiguabarreig dels dos rius principals, el Segre i la Valira, es troba una plana d’uns 7 km de longitud envoltada d’altes serres; a la plana o ribera de la Seu, és situat l’agrupament humà més important, la Seu d’Urgell. Aquesta plana, estesa entre la serra de Cadí, que forma part del parc natural del Cadí-Moixeró, i la ratlla del Pirineu Axial, proporciona els trets més peculiars de l’Alt Urgell. La situació privilegiada de la Seu en una de les cruïlles de comunicacions més importants del Pirineu català explica el seu paper històric excepcional i el del comtat d’Urgell com una de les claus de la reconquesta. Les petites planes o riberes obertes al voltant del Segre són separades per congosts. La major part de la població es concentra en aquestes riberes. El clima de la comarca és del tipus mediterrani, transformat per la muntanya. Les precipitacions són escasses, al voltant dels 700 mm anuals, bé que augmenten considerablement amb l’altitud. A l’estiu, el màxim de pluges correspon a les muntanyes; el mínim és a l’hivern a tota la comarca.

El nucli antic de la Seu d’Urgell, cap de comarca de l’Alt Urgell
© Arxiu Fototeca.cat
És un clima, per tant, sec i fred a l’hivern, fresc i plujós a la primavera i començament d’estiu, calorós i sec al final d’estiu i començament de tardor, i fresc i humit a la tardor. La vegetació és continental, en gran part submediterrània. En altitud se succeeixen com a clímaxs l’alzinar de carrasca, poc extens, les rouredes seques, el bosc de pi roig, que ocupa grans superfícies, i la vegetació subalpina i alpina. Les muntanyes desforestades es cobreixen de boixedes i de pasturatges secs. Durant la segona meitat del s. XIV la població tingué un brusc i acusat descens (uns deu mil habitants el 1380) a causa de la pesta negra i els seus efectes associats. Al llarg del s. XVIII el cens de la comarca experimentà un notable creixement fins a 11 256 h el 1787. El 1830 havia tornat a baixar, però ràpidament augmentà de nou, fins el 1857, i assolí 27 348 h. El s. XIX acabà amb una nova reculada (18 898 h el 1900). Al llarg del s. XX la població de l’Alt Urgell conegué petites oscil·lacions fins a assolir 20 211 h el 1930 i 21 574 el 1950. A partir d’aquest any mantingué un comportament decreixent: 19 335 h el 1981, 19 010 h el 1991 i 20 936 el 2005. El 2005 la Seu d’Urgell (12 317 h) concentrava prop del 58,8% de la població comarcal, i només un altre municipi, Oliana, amb 1 932 h. Organyà, amb 960 h, era el tercer nucli més poblat. En altres municipis com Cava, Coll de Nargó, Noves de Segre, Alàs i Cerc, Cabó i el Pont de Bar, la població continua disminuint. El despoblament afecta principalment els municipis més muntanyosos, que de fet agrupen només el 30% de la població total. El 2005 l’estructura demogràfica de la comarca destacava pel seu envelliment, atès que el 12,4% del cens tenia menys de 15 anys (l’any 1981 la xifra era del 20%), la població adulta representava el 67,1% del total i el 20,5% sobrepassava els 65 anys. L’abandó progressiu de les zones més elevades i el despoblament dels nuclis menors ha fet reduir a més de la meitat el nombre d’entitats municipals, que el 1960 arribaven a prop de la quarantena. Els pobles de l’Alt Urgell són constituïts per un nombre no gaire elevat de cases de pagès d’agrupament poc compacte. Les activitats agrícoles i ramaderes continuen tenint un pes important en l’economia comarcal, encara que els serveis cada vegada tenen més influència. El 2005, la població activa estava formada per 8 756 persones, amb una taxa d’atur del 6,2%. Per sectors d’activitat, la població ocupada es distribuïa de la manera següent: el 9,3% treballava en l’agricultura (contra l’11,2% del 1996), el 13,9% en la indústria (19,8% el 1996), el 14,3% en la construcció (12% el 1996), i el 62,6% en els serveis (57% el 1996). El 2003, el total de terres conreades continuava minvant: 5 458 ha (3 636 ha de secà i 1 822 ha de regadiu), contra les 5 746 ha el 1999, i les 6 085 ha del 1989. Els conreus més importants són els farratges (1 954 ha) i els cereals, com ara l’ordi (1 109 ha), la civada (585 ha) i el blat (8 383 ha). A més d’aquests conreus hi té una certa tradició el conreu de la patata. Dominen, però, les grans superfícies de pastures, amb una extensió de 36 567 ha (1999), que juntament amb els conreus abans esmentats són la base alimentària de la ramaderia comarcal, el principal focus econòmic del sector primari. Els regadius, que representen el 23,3% de les terres de conreu, s’estenen a les riberes fins als 740 m d’altitud, i assoleixen els 1 400 m en petites hortes de pobles. Els secans de blat arriben als 1 500 m; a més altura es cull gairebé exclusivament sègol, més resistent a la cruesa del clima. El bestiar gros constitueix la part principal del cabal ramader de l’Alt Urgell. El bestiar porcí (34 525 caps el 2003, 36 156 caps el 1999) i l’aviram (244 593 caps el 1999), i l’oví (27 166 caps el 2003, 23 515 caps el 1999) i el cabrú (1 621 caps) han experimentat un creixement important els darrers anys. El bestiar boví (25 167 caps el 2003, 21 698 caps el 1999), és destinat principalment a la producció principal lletera (el 2003 es produïren a la comarca 64 270 tones de llet, xifra que suposa el 9,2% del total de Catalunya i la situa com a capdavantera al país). El bestiar equí, tradicional abans a la comarca, gairebé ha desaparegut. La indústria comarcal és poca i molt concentrada a la Seu d’Urgell. Els principals sectors són l’agroalimentari (indústries càrnies i lleteres) i el metal·lúrgic. També es manté la tradició fustera de la comarca i l’aprofitament hidroelèctric dels rius. L’aprofitament industrial intensiu de la llet s’inicià l’any 1915 amb la fundació de la Cooperativa del Cadí, que d’una xifra inicial de 200 litres de llet diaris passà a la de 110 500 litres l’any 1984. L’any 1923 es fundaren les Lleteries de la Seu, que el 1972 produïen 35 000 litres diaris i el 1984 passaren a 80 000 litres de llet diaris; l’empresa, però, tancà, al final dels anys vuitanta. Aquest sector constituí el veritable motor de la transformació de la comarca, i totes les modificacions de l’agricultura han estat ocasionades pel ressorgiment ramader i per les seves necessitats. L’explotació del bosc encara perdura a la comarca, si bé ha perdut una bona part de la seva importància econòmica. El Segre constituïa, en un principi, el camí de l’explotació del bosc, el qual, fins al començament del s. XX, es feia mitjançant rais seguint el seu curs. La creació de rescloses modificà aquesta forma de transport i produí, al mateix temps, una baixa en els desboscaments, els quals foren represos amb nova intensitat i millors mitjans tècnics des del final de la guerra civil de 1936-39. L’aprofitament del bosc originà l’aparició de diverses serradores (la Seu d’Urgell, Adrall, Organyà). El 1999 la superfície total de boscs a l’Alt Urgell era de 48 715 ha. D 012663401266340126634es dels anys vuitanta el sector que més s’ha desenvolupat ha estat el terciari, ja que ha augmentat considerablement el nombre i la qualitat de tots els serveis. Aquest augment es concentra sobretot a la Seu d’Urgell, gràcies, sobretot, a la dedicació al turisme i als esports relacionats amb la neu. Un dels factors que han incidit en el desenvolupament de la Seu ha estat la proximitat d’Andorra, que ha provocat el creixement de serveis turístics, duaners i de comerç, a més de constituir un important mercat de treball per a l’Alt Urgell. Els serveis turístics que darrerament han augmentat més a la comarca són els relacionats amb la neu i l’agroturisme. L’eix principal de comunicacions ha estat marcat sempre per la vall del Segre, i les carreteres més importants són la de Lleida a Puigcerdà, la carretera d’accés a Andorra des de la Seu i tot un seguit de carreteres intercomarcals i pistes de muntanya. La inexistència de ferrocarril ha estat un fre important en el desenvolupament de l’Alt Urgell, que té a Puigcerdà l’estació més propera. El 1982 s’inaugurà l’aeroport de la Seu d’Urgell-Andorra, catalogat com de tercer ordre, dins els termes municipals de Montferrer i el Pla de Sant Tirs. Tancat des del 1984, hom n'estudia la reobertura.

La història

De la prehistòria a l'ocupació romana

Els primers vestigis de poblament a l’Alt Urgell són de l’època neolítica i corresponen als agricultors dels sepulcres de fossa. Però la densitat de jaciments esdevé més gran a les primeres edats dels metalls: són coneguts més d’una vintena de megàlits repartits per tota la comarca, que són part del grup occidental català (amb els del Solsonès i del Pallars), que és el més tardà del megalitisme català, ja que bona part del qual sembla que correspon a l’edat del bronze. La ruta del Segre fou molt important a l’hora de les invasions dels pobles indoeuropeus (hallstàttics), els quals han deixat pocs vestigis a la comarca, ja que tendiren a establir-se més cap a les planes del sud. La fase immediatament anterior a l’ocupació romana no és gaire ben documentada. La romanització tampoc no ha deixat gaires vestigis, ja que la població bascoide en fou molt impermeable.

De la incorporació al comtat d'Urgell al s. XVIII

El territori que forma l’Alt Urgell correspon, juntament amb Andorra, una gran part del Solsonès i una petita zona fronterera a la Segarra i a la Noguera, al comtat d’Urgell tal com era al començament del s. IX. Durant el s. XI i l’inici del XII el comtat s’amplià considerablement vers les terres meridionals (Guissona, Montmagastre, Àger, Agramunt, Balaguer). A la fi del s. X consta ja l’existència d’un vescomte al comtat d’Urgell; però en intentar el comte Ermengol V la conquesta de Balaguer, el 1094, creà el vescomtat del Baix Urgell (poc després anomenat d’Àger) i limità l’antic vescomtat d’Urgell a vescomtat de l'Alt Urgell (ben aviat anomenat de Castellbò). Ocupats en la conquesta de noves terres als musulmans, els comtes abandonaren l’Alt Urgell a mans de llurs vescomtes septentrionals i dels bisbes de la Seu, entre els quals es dividiren, de fet, el domini d’aquest territori. Les disputes entre els Caboet i llurs successors, els vescomtes de Castellbò, amb els bisbes d’Urgell per la senyoria d’Andorra, que continuaren fins al s. XIII, quan el vescomtat pertanyia ja a la casa comtal de Foix, prepararen de fet la separació de les valls d’Andorra de la resta del comtat d’Urgell, separació que esdevingué definitiva a partir de la segona meitat del s. XVI. En la divisió del Principat de Catalunya en vegueries, vigent el 1304, l’Alt Urgell restà exclòs d’aquestes demarcacions reials; cap al 1365, tanmateix, el territori era unit a la vegueria de Cervera. Una vegueria d'Urgell aparegué a la fi de l’edat mitjana, la qual incloïa la part de l’antic comtat d’Urgell compresa a la vall del Segre aigua amunt de Rubió d’Agramunt. En crear-se més endavant la vegueria d’Agramunt, l’Alt Urgell fou agregat a la vegueria de Puigcerdà, que esdevingué després del 1716 corregiment de Puigcerdà.

Col·laboració: 
RaTo / R
Llegir més...