No aprengué la llengua basca fins al 1948, quan començà a freqüentar els ambients del nacionalisme basc, mentre estudiava enginyeria a la Universitat de Bilbao. Aquests anys fou empresonat pel seu activisme polític. Cap al 1952 fou cofundador del grup de l’entorn de la revista nacionalista Ekin, de la qual sorgiria l’any 1959 ETA, organització en la qual milità fins l’any 1967. Novament detingut, s’exilià l’any 1961. El 1977 retornà a l’Estat espanyol, on s’implicà de ple en l’activitat política al País Basc des d’Euskal Sozialista Biltzarrea, partit socialista i nacionalista basc que havia fundat el 1976. Posteriorment s’integrà a Herri Batasuna, partit pel qual fou senador el 1979. Es distancià d’aquesta organització per l’oposició a la violència d’ETA. Més tard milità a Aralar, que abandonà el 2007 per considerar que mantenia postures massa conciliadores amb l’Estat espanyol.
Estudiós de la llengua basca, fou professor de lingüística a la Universitat del País Basc als anys vuitanta. Com a escriptor conreà sobretot la novel·la i l’assaig. En el primer camp cal destacar la seva primera novel·la, Leturia ‘ren egunkari izkutua (‘Diari secret de Leturia’, 1957), de caràcter existencial i notable per les seves innovacions. Seguiren Pere Leartza'ko (‘Pere de Learza’, 1960), Elsa Scheelen (1969) i Haizeaz bestaldetik (‘Més enllà del vent’, 1979), Kosmodromo (1984), Lekuko (‘Testimoni’, 1987) i Putzu (‘El pou’, 1999), entre d’altres. Pel que fa a l’assaig, cal destacar el recull d’articles Huntaz eta hartaz (‘Sobre això i allò’, 1965), Euskal kulturaren zapalketa 1956-81 (‘L’opressió de la cultura basca 1956-81’, 1984) i Euskal Herria helburu (‘Euskal Herria com a objectiu’, 1994). Rebutjà la proposta de nominació com a membre de l’Acadèmia Basca.