i Alzira | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alzira

Nom antic de la ciutat d’Algesira
Les muralles d’Alzira
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca de la Ribera Alta, situat a les dues vores del Xúquer, sobre la plana al·luvial.
Població: 
44.690 h
[2009]
Extensió: 
110 km2

Vers l’E, el terme arriba fins a les serres que el separen de la Ribera Baixa: el Tallat Roig, la serra de Corbera, la serra del Cavall Bernat. Aproximadament paral·leles a aquesta alineació es troben incloses dins el terme municipal les serres de la Murtra i de les Agulles. Entre aquestes serres s’estenen les valls de la Murtra, de la Casella i d’Aigüesvives (aquesta, en part, dins el terme de Carcaixent). El terme havia inclòs també l’extens enclavat de la Garrofera, que (junt amb altres territoris del terme d’Alzira) passà a formar part el 1965 del municipi de Tous. El principal curs d’aigua que passa pel terme és el Xúquer, que fou navegable fins a Alzira per a embarcacions de poc tonatge i per al transport de fusta fins al s. XVI. Drenen també el terme el riu dels Ullals, que desemboca al Xúquer, per l’esquerra, aigua avall de la ciutat, i el barranc de Barxeta, sec gran part de l’any, que desemboca al Xúquer, per la dreta, dins mateix del nucli urbà. La part muntanyosa és coberta, en part, sobretot a la serra de les Agulles i a les valls de la Murtra i de la Casella, de pinedes (1 805 ha), explotades per la seva fusta; la resta d’aquest sector del territori, especialment la part més alta de la vall d’Aigüesvives, és ocupat per pasturatges, en part de propietat comunal. El regadiu ocupa 5 780 ha, regades per la séquia reial del Xúquer i per pous; i hom hi conrea cítrics (5 150 ha), fruiters de pinyol (350 ha) i hortalisses (280 ha). El secà ocupa només 20 ha a la part muntanyosa del terme, exclusivament de garrofers. La terra de conreu es troba molt repartida i és conreada, gairebé totalment, pels propietaris.

Alzira
© Fototeca.cat
El 97% de les explotacions tenen menys de 5 ha. La taronja és actualment la principal font de riquesa de la ciutat, la qual, juntament amb Carcaixent, és considerada com el primer centre productor dels Països Catalans, a la vegada que l’origen de la comercialització dels cítrics; hom hi coneix ja l’existència de grans horts de tarongers amb sistemes moderns de conreu, des del s. XVIII. Fins a mitjan s. XIX fou també pròspera la cria de cucs de seda, després decadent. El conreu de l’arròs, actualment molt disminuït, fou, fins a mitjan s. XX, una altra de les fonts importants de riquesa d’Alzira, i, a la vegada, el mitjà de transformació dels marjals en terres de conreu. L’avicultura compta amb una granja important. A la vall de la Murtra, l’agricultura aprofita la tarongina dels horts. La indústria (29% de la població activa), a part de la del moble, és en gran part subsidiària de l’agricultura i del comerç de la taronja (indústries papereres i d’arts gràfiques especialitzades en paper de seda destinat a l’embolicat de les taronges d’exportació; fabricació d’embalatges de cartó; serradores mecàniques per a caixes de fusta). Com a capital comarcal, Alzira és un important nucli d’activitats de serveis (55% de població activa).
Alzira Detall de les muralles
© Fototeca.cat
La població, originàriament agrícola, augmentà considerablement a la segona meitat del s. XIX, a causa del desenvolupament agrari, es mantingué durant el període 1900-60 i augmentà novament de la mà del progrés industrial i dels serveis. La ciutat (41 022 h agl [2006], alzirenys ; 20 m alt.), vila fins el 1876, cap de corregiment o governació al s. XVIII i de partit judicial des del 1835, centre de subàrea dins l’àrea comercial de València i centre comarcal de la Ribera Alta, es troba, actualment, a la vora dreta del Xúquer; tanmateix, un meandre estrangulat envoltava abans l’antiga vila, bastida damunt una illa. A l’edat mitjana era la clau del Xúquer, per tal com era l’únic indret on aquest podia ésser travessat. Actualment és encara un important nus de comunicacions (carreteres a Xàtiva, a Algemesí, a Favara, a Tavernes de la Valldigna, a Alberic, a Sueca i a Carlet) i té, a l’altra banda del Xúquer, estació del ferrocarril de València a Xàtiva i hi passa l’autopista de València a Alacant. Celebra dues fires l’any: pel setembre i pel desembre. Es conserva un important arxiu municipal. Han estat trobades restes de poblament corresponents a l’edat del bronze. Sembla probable l’existència d’un petit nucli urbà, fortificat en època romana, com ho proven les diverses inscripcions que hi han estat trobades. Durant l’època islàmica apareix com una població forta i important que sovint depengué de Xàtiva, però, a vegades, tingué governació pròpia. Havent emprès Jaume I la conquesta del territori valencià enllà del Xúquer, l’alcaid d’Alzira fugí a Múrcia i la població es lliurà per capitulació el 30 de desembre de 1242. El rei guardà Alzira per a ell i la poblà de cristians, tot i que, de moment, també hi restà la població musulmana; a poc a poc, tanmateix, aquesta anà a viure a la moreria (el 1609, poc abans de llur expulsió, habitaven la moreria d’Alzira 34 famílies morisques, contra 800 focs de cristians vells que habitaven la vila); aquesta era un raval, anomenat actualment de Sant Agustí, on també hi hagué el call dels jueus (el 1277 n'hi hagué a Alzira una gran matança). Jaume I, a més de l’organització municipal (consell, jurats i justícia), concedí, el 1249, un terme general que arribava fins als de València i de Xàtiva i que comprenia tota la Ribera, des de Sumacàrcer a Cullera, amb els castells de Cullera, Alfàdec de Marinyén, Corbera de la Ribera, Càrcer, Sumacàrcer i més de quaranta alqueries, moltes de les quals (Albalat, Alberic, Alcúdia, Algemesí, Alcosser, Alàsquer, Benimuslem, Cabanes, Sumacàrcer) són l’origen dels futurs pobles de la comarca els quals s’anaren independitzant. El mateix rei autoritzà el 1258 la construcció de ponts als dos extrems de la vila, en substitució dels passos de barques, però no foren construïts fins 1308-29: el de Santa Maria (després de Sant Gregori), sobre el Xúquer, i el de Sant Bernat, sobre el braç menor, després dessecat, ornamentat el 1717 amb escultures i “casalicis”, com els ponts de València; aquests ponts han estat enderrocats al s. XX. El 1273, encara, Jaume I li féu concessió de l’aigua del Xúquer per al regatge del terme. El 1284, Pere II de Catalunya-Aragó donà la vila al seu fill natural Ferran i el 1328 Alfons III la concedí a la seva muller la reina Elionor, però, a conseqüència de la guerra de la Unió, revocà aquesta donació i fou declarada vila reial, no alienable de la corona. Tingué vot a les corts. La primera església que tingué Alzira fou la de Santa Maria (avui enrunada), erigida per Jaume I el 1244 sobre l’alcassaba; fou l’església principal fins que no fou bastida la de Santa Caterina, probablement sobre l’antiga mesquita major, actualment arxiprestal, que fou reformada al s. XVIII. La cura d’ànimes fou exercida fins el 1327 (a través de vicaris) per l’ardiaca d’Alzira, dignitat del capítol de València. Al s. XVI fou creada al raval de Sant Agustí la parròquia de Sant Joan Baptista. El mateix rei Jaume I fundà el 1273 el monestir de monges cistercenques de Santa Maria Magdalena de Montpeller, traslladat a Xàtiva després d’haver estat destruït per una riuada. L’actual casa de la ciutat és un notable edifici renaixentista, construït el 1540 (declarat “monument nacional” el 1930). El 1520 el consell d’Alzira es declarà favorable als agermanats valencians. Sotmesa València, al final de la guerra, l’exèrcit reial, amb més de vuit mil homes, assetjà la vila després d’aconseguir de passar el riu (operació que durà tres dies), però al cap d’un mes hagué d’abandonar-lo, per tal com havien aconseguit d’auxiliar els assetjats tres mil agermanats arribats de Xàtiva. Havent-se dirigit l’exèrcit reial a atacar Xàtiva, fou des d’Alzira que partí l’expedició que anà a reforçar els agermanats xativins. Al desembre del 1522, finalment, capitularen les dues poblacions, darrers reductes dels agermanats al País Valencià. Amb l’expulsió dels moriscs del 1609, Alzira perdé una gran part de la seva població rural: el 1646, la seva població no arribava al 70% de la del 1602. Durant la guerra contra Felip V, la vila fou ocupada (1705) per l’exèrcit austriacista del general Joan Baptista Basset, fins que el 1706, després de la batalla d’Almansa, caigué, no sense oferir una forta resistència, en poder de les tropes castellanes. Alzira perdé el seu règim municipal i hi fou introduït l’ajuntament de tipus castellà, que presidí el corregidor o governador. El 1873, en esclatar el moviment cantonalista a València, el governador civil es traslladà a Alzira. La ciutat estigué emmurallada fins al s. XIX; extramurs, a l’altre extrem dels ponts de Sant Gregori i de Sant Bernat hi havia els ravals de Santa Maria (o de les Barraques), al voltant de l’antic santuari de Santa Maria de Bonaire, i el de sant Agustí, aquest, amb la seva plaça Major, on fou bastit després el jardí de la Glorieta. Un km a l’E de la vila vella, sota la muntanya del Salvador (coronada pel santuari on és venerada la Mare de Déu del Lluc, patrona d’Alzira) i al voltant de l’antic convent franciscà de Santa Bàrbara, es formà el raval de la Muntanyeta (o de Sant Francesc); a la mateixa distància, vers el NE, a la bifurcació de les carreteres de Sueca i de Favareta s’ha anat formant el raval de l’Alquerieta. És també vers aquest cantó de llevant que ha estat construït l’eixampla de la ciutat, la qual, en la seva expansió, no solament ha enderrocat els murs, sinó que ha dessecat i reomplert el braç menor del Xúquer. Alzira, a causa de la seva situació, ha hagut de sofrir els efectes devastadors de les riuades del Xúquer (són recordades les de 1472, 1590, 1864 i 1916), fins a la recent construcció d’un dic. Dins el terme municipal, a més dels antics monestirs de la Murtra (de jeronis) i d'Aigüesvives (d’agustins) i dels ravals esmentats, es troben els llogarrets de la Barraca d’Aigüesvives (en part, dins el terme de Carcaixent), les caseries de Materna i la Garrofera i la zona residencial del Pla de Corbera i l’antiga caseria de Xixarà, ara polígon industrial.

Col·laboració: 
RPC / MxC / JEC
Llegir més...