i Joan Amade | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Amade

poètica poètica i literatura lit
Erudit, poeta i narrador.
Ceret, Vallespir, 1878 — Ceret, Vallespir, 1949

Fill de mare catalana i de pare occità però arrelat a Catalunya (fundà un grup de Cantaires Catalans), cursà estudis superiors a la Sorbona i a la facultat de lletres de Tolosa de Llenguadoc. Agregat de castellà el 1904, fou professor als liceus de Montalban i de Montpeller. El 1919 entrà com a mestre de conferències de llengua i literatura castellanes a la facultat de lletres de Montpeller. El 1924 acabà la seva tesi doctoral (Origines et premières manifestations de la renaissance littéraire en Catalogne au XIXè siècle). Fou nomenat professor a la facultat de Montpeller el 1931. Charles Le Brun el convertí al regionalisme i, juntament amb d’altres, fundà, el 1907, la Societat d’Estudis Catalans i la Revue Catalane (1907-21). Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1945. El 1920 acompanyà el mariscal Joffre als Jocs Florals de Barcelona, i el 1935 hi pronuncià el discurs de gràcies. La seva obra d’escriptor català és reduïda: l’obra principal és un llibre de poesies, L’oliveda (1934), d’inspiració bucòlica. En el gènere de l’assaig cal esmentar Études de littérature méridionale (1907), l'Anthologie des poètes roussillonnais (1908), amb un llarg estudi preliminar, i el seu treball de caràcter precursor L’idée régionaliste (1912). Com a prosista i poeta en francès publicà les novel·les curtes Pastoure et son maître (1909), Chants rustiques et orations (1926) i Mélanges de folklore (1935).

Col·laboració: 
PeV
Llegir més...