La labor d’aquest consistí, sembla, a reduir a tres llibres un text perdut, potser el mateix del qual han romàs alguns fragments del primer quart del segle XV; a afegir-hi un quart llibre després de canviar el desenllaç heretat; a modernitzar la llengua, que, en la refosa, esdevé una clara superposició d’estrats diversos d’evolució, i a introduir en l’obra elements fantàstics, motius literaris i històrics, així com reflexions morals, insòlites en el gènere. El resultat de totes aquestes manipulacions fou un dels millors llibres de cavalleries escrits a la península Ibèrica. Amb prosa elegant i artificiosa, hom hi descriu les aventures fabuloses del cavaller Amadís, les relacions amb la seva dama Oriana i l’enfrontament a enemics monstruosos o temibles. La refosa, tipificació dels ideals cavallerescs en un moment que havien entrat en crisi, assolí una popularitat europea que restà reflectida en l’onomàstica i motivà continuacions i derivacions: Las sergas de Esplandián
(1510) del mateix Montalvo; l' Amadís de Grecia
(1530) de Feliciano de Silva; el cicle de Palmerín
, etc. Aquests epígons, sovint ampul·losos, foren els que motivaren, més que no pas l' Amadís
, la paròdia i la ridiculització del gènere per Cervantes en el Quixot
; la desaprovació d’humanistes com Joan Lluís Vives i la transposició religiosa, com a defensa moral davant els estralls d’aquesta literatura, d’obres contrafetes a l’espiritual. L' Amadís
, que tingué una influència decisiva en la creació de la prosa castellana moderna, fou adaptat, bé directament o a través de les derivacions, a altres gèneres com el teatre (Gil Vicente, Calderón), la poesia epicocavalleresca (Bernardo Tasso), etc.
Amadís de Gaula
Portada d'una edició Sevillana del 1526