Catedràtic d’història de la literatura a la Universitat de Madrid, fou membre de l’Academia de la Historia i de la de Bellas Artes de San Fernando. En una primera etapa, alhora que conreava la pintura com a mitjà de subsistència, publicà algunes poesies i estrenà tres peces dramàtiques, a la manera del seu amic i protector Ángel de Saavedra, duc de Rivas. Aviat, però, es dedicà exclusivament —llevat d’algun tempteig polític— a l’ensenyament i a la investigació historicoliterària, fonamentant els seus mètodes en el recull de materials, fruit de la consulta directa de les fonts. El 1848 publicà els Estudios históricos, políticos y literarios sobre los judíos en España, continuats, en certa manera, en la Historia social, política y religiosa de los judíos de España y Portugal (1875-76), aportació bàsica sobre el tema, no superada en molts aspectes fins 1944-45 per l’obra d’Isḥaq Baër. El 1852 publicà les Obras de don Iñigo López de Mendoza, Marqués de Santillana, edició rigorosament crítica, acompanyada de materials inèdits sobre el poeta i la seva obra. Decisius per a la investigació posterior de la literatura a la península Ibèrica foren els 7 volums de la Historia crítica de la Literatura española (1861-65), els quals, malgrat no passar de l’edat mitjana, constituïren un cabal notable de notícies, observacions i judicis crítics. Destaquen, també, d’entre les seves nombroses obres, diverses monografies i crítiques d’art.