i Fèlix Amat de Palou i Pont | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Fèlix Amat de Palou i Pont

Felix Amat de Palou i Pont
© Fototeca.cat
filosofia filos, lingüística ling i teologia teol
Filòsof, teòleg i lexicògraf.
Sabadell, Vallès Occidental, 1750 — Barcelona, Barcelonès, 1824

Format al seminari de Barcelona sota el mestratge dels bisbes Ascensi Sales i Josep Climent, de qui esdevingué secretari (1774) i de qui enaltí l’obra en l'Oración fúnebre. Fou professor de filosofia i publicà les Institutiones Logicae, llibre de text a molts centres docents. Més tard fou rector del seminari barceloní. Doctorat a la Universitat de Gandia, fou el primer bibliotecari de la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona. El 1785 passà a Tarragona com a canonge magistral i col·laborà amb l’arquebisbe Francesc Armanyà en la creació de la Societat d’Amics del País, alhora que donà començ a la Historia Eclesiástica o Tratado de la Iglesia de Jesucristo. Treballà en la confecció d’un diccionari català-castellà-llatí, els materials del qual lliurà a Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Jutglar, que l’editaren en 1803-05. Cooperà a la resistència als francesos com a vocal de la Junta dels sometents de Tarragona i, com a diputat del seu ajuntament, en la Junta General de Barcelona, que li encomanà l’elaboració del pla d’alçament dels miquelets.

Nomenat per Carles IV abat de San Ildefonso de la Granja i arquebisbe titular de Palmira (1805), i essent conseller del primat, el cardenal Lluís Maria de Borbó, i confessor de la família reial (1806), projectà a tota la península Ibèrica la ideologia d’ascetisme auster, regalista i de brillant il·lustració, herència de l’escola clementina. Renuncià al bisbat de Barcelona que li oferí el rei a condició de romandre a la cort. Durant l’ocupació francesa envià als rectors una circular aconsellant-los l’acceptació de la situació de fet, cosa que li reportà l’acusació d’afrancesat i, bé que ell no volgué acceptar el bisbat d’Osma que li oferia Josep I, en retornar Ferran VII a Madrid fou obligat a abandonar la capital (1814).

Retornat definitivament a Catalunya, refermà des de Sallent i Santpedor la seva activitat com a polemista religiós: del 1817 al 1823 escriví Observaciones pacíficas sobre la potestad eclesiástica i Seis cartas a Irénico abordant els problemes més vius de política eclesiàstica amb tendència regalista i jansenitzant; emprà el pseudònim de Macario Padua Melato. Fou membre, des del 1816, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

El 1821, malalt, fixà la residència a Barcelona, on trobà una intensa oposició en alguns sectors eclesiàstics. Vingué la condemnació de les seves obres per la Sagrada Congregació de l’Índex i, més tard, pel bisbe Pau de Sitjar, però foren rehabilitades pel seu successor el 1840. El 1834 foren publicades Diseño de la Iglesia Militante i Ecclesiae Iesu-Christi Summarium Historicum. Deixà inèdites nombroses obres sobre gramàtica, economia, política, història i un copiós epistolari que, conservat abans a la Biblioteca Torres i Amat de Sallent (Bages), passà després a la Biblioteca de Catalunya.

Col·laboració: 
JBoB
Llegir més...