Amazònia

Vista de la selva plujosa equatorial americana de l’Amazònia

© X. Pintanel

Regió natural d’Amèrica del Sud, constituïda per una extensa conca sedimentària de més de 6 milions de km2, solcada pel riu Amazones i els seus afluents, i emplaçada entre dos massissos antics poc elevats: el massís de la Guaiana, al N, i l’escut brasiler al S.

La geomorfologia

Amazònia

Aproximadament la meitat de la regió pertany al Brasil; la resta, estesa al peu dels Andes, ocupa territoris de Veneçuela, de Colòmbia, de l’Equador, del Perú i de Bolívia. Els límits oriental i occidental són ben definits per l’Atlàntic i els Andes. Els límits meridional i septentrional no ho són tant, puix que els dos escuts cristal·lins esmentats només delimiten parcialment la conca: la transició de la selva a la sabana és el criteri generalment adoptat per manca d’uns límits físics precisos. Geològicament, l’Amazònia és una regió de subsidència, on s’ha acumulat un enorme gruix de sediments. Hom hi ha definit dues seqüències estratigràfiques, separades per una discordança: la més antiga inclou terrenys permians i carbonífers, i la superior, sediments terciaris i quaternaris. Durant el Terciari, posteriorment al plegament dels Andes, la regió es convertí en un llac gegantí d’aigua dolça. En el Plistocè, el llac s’obrí vers l’Atlàntic, i la xarxa hidrogràfica actual s’implantà sobre els terrenys terciaris dipositant-hi nous sediments. La plana amazònica, que ocupa aproximadament la meitat de la regió, és el paisatge més característic: vastíssim conjunt de petits relleus (la terra firme) que no superen els 300 m d’altitud (altiplà de Santarém, 130 m; escarpament de Paranaquara, 300 m) i de grans planes d’inundació fluvial, que representen una porció relativament reduïda del conjunt regional (les várzeas). L’Amazònia és una de les regions naturals més extenses i alhora més unitàries de la terra. La temperatura és molt elevada i uniforme (24°-28°C durant tot l’any) i la pluviositat extraordinàriament alta (fins a 3.000 mm d’aigua anuals). Hom pot distingir petites diferències regionals. Aquestes dures condicions climàtiques representen un obstacle fonamental al poblament i a l’activitat humans, que creen problemes gravíssims de sòls, salubritat i comunicacions. El poblament és escàs: l’Amazònia brasilera, que representa el 42% de l’extensió del territori nacional, representa només el 3,5% de la població del país. Belém, al canal S de les boques de l’Amazones, i la capital de l’interior, Manaus, són els principals nuclis de població. El nivell de vida és baixíssim; la natalitat és superior àdhuc a la mitjana del Brasil, i la taxa de mortalitat és molt elevada (47‰ i 24‰). Els rius han estat, fins al desenvolupament de l’aviació comercial, les úniques vies de penetració i comunicació. La navegació fluvial és important a l’Amazones i als rius Negro, Juruá, Purus i Madeira. L’explotació del cautxú, sobretot d’hevea (Hevea brasiliensis), fou la principal font de riquesa de la regió, sobretot en el període 1850-1910, que hom assolí una exportació de 40.000 tones anuals. Vers el 1912, la competència del cautxú del SE asiàtic provocà la pèrdua gairebé total del mercat mundial i la ràpida decadència de les explotacions. Un intent de la Ford Motor Co per desenvolupar noves plantacions durant la Segona Guerra Mundial, a l’E de Santarém (Fordlàndia), fou liquidat amb resultats negatius. Ultra el cautxú, l’Amazònia produeix nous del Brasil, essències vegetals i fustes nobles. Els recursos miners, importants, són encara poc explotats: or, diamants, cristall de roca, minerals de ferro i manganès, petroli. El rendiment agrícola és molt baix; els sòls de la terra firme, extremament àcids, degradats intensament i ràpidament per les pluges abundants, tan sols admeten conreus itinerants purament de subsistència (mandioca, arròs i canya de sucre) o permeten només un migrat comerç interior (cacau, jute). La ramaderia és de baixa qualitat i sotmesa a nombroses malalties.

La flora i la fauna

Tota l’Amazònia pertany al domini de la hilea o selva plujosa equatorial americana; només a la baixa Amazònia, de clima menys plujós, queda interrompuda en alguns indrets per terrenys oberts (campos) amb vegetació de sabana. La flora és molt característica, amb algunes famílies endèmiques. Hom pot distingir tot al llarg de l’Amazones i dels seus afluents tres tipus bàsics de selva: la selva d'igapó, que ocupa les terres permanentment inundades, és molt complexa i molt rica en lianes i epífits, però és formada d’arbres relativament poc elevats; la várzea resta ocupada per una selva formada ja per grans arbres i amb un sotabosc escàs; la veritable hilea ocupa només la terra firme, a la qual no atenyen les crescudes periòdiques dels rius. La fauna és també molt rica en espècies. Cal remarcar el gran nombre d’ocells, els simis platirrins, molts quiròpters i insectes que constitueixen la fauna arborícola. La fauna terrícola és força més pobra; cal assenyalar-hi els ofidis, els desdentats i alguns carnívors. Finalment, a les aigües cal remarcar sobretot els cetacis d’aigua dolça del gènere Inia, els sirenis i, d’entre els peixos, nombrosíssims, les piranyes i les anguiles elèctriques. Des dels primers anys vuitanta, en molts dels estats amb territoris a la conca amazònica, els governs impulsen l’ocupació accelerada d’aquesta regió natural. La desforestació, que té com a finalitats principals l’accés als jaciments de minerals, l’obtenció de fusta, l’obertura de nous terrenys per a l’agricultura, l’establiment de noves poblacions i la construcció de vies de comunicació, és especialment intensa al Brasil, on entre 1981-85 hom destruí uns 25 300 km2 de bosc tropical de mitjana per any, però també avança a un ritme notable a Colòmbia, l’Equador i el Perú. Hom estima que a la primera meitat de la dècada dels noranta, l’Amazònia havia perdut entre el 5% i el 12% del bosc tropical originari. Aquesta colonització és objecte de fortes crítiques per part de nombroses organitzacions internacionals, que veuen en el que hom considera com a explotació indiscriminada la pèrdua irreversible d’un ecosistema de gran valor i la desaparició gairebé segura de la població ameríndia autòctona