És separat del NE d’Àsia per l’estret de Bering, i de la resta, per l’oceà Pacífic; l’oceà Atlàntic el separa d’Europa i d’Àfrica (amb les illes properes, 42.090.660 km2; 1.002.000.000 h [2016]).
La geografia física
El relleu i la geologia
La història geològica d’Amèrica del Nord i d’Amèrica del Sud és diversa: l’una formà part del continent nord-atlàntic i l’altra del de Gondwana. S’emanciparen ambdues al final del Secundari dels blocs continentals dels quals formaven part; l’emersió del sector de Panamà, al final del Terciari, uní les dues unitats continentals, i ja restà definit el contorn actual d’Amèrica en els seus trets bàsics. Malgrat aquest origen divers, tot el continent presenta uns tipus semblants d’unitats morfoestructurals: vells escuts precambrians; grans conques interiors i planes costaneres sedimentàries; zones de plegaments i fractures formant una alineació de sistemes muntanyosos que, de nord a sud, pel vorell occidental del continent, forma una espina dorsal des d’Alaska fins a la Terra del Foc. La presència de grans unitats morfològiques, extenses i poc compartimentades, que es tradueixen en paisatges vasts i unitaris, és el tret més característic del relleu americà.
A l’Amèrica del Nord hom pot distingir les següents unitats morfoestructurals: l’escut canadenc, els Apalatxes, les grans conques interiors, les planes costaneres i les serralades nord-americanes. L’escut canadenc, amb una extensió d’uns 4.850.000 km2, s’estén pel nord i l’est del Canadà continental, pel Canadà insular i per la part nord del centre dels EUA (horst de Wisconsin i monts Adirondack), i es prolonga a l’est vers la Terra de Baffin i Grenlàndia. En conjunt pot definir-se com un peneplà, de relleu intensament erosionat i altituds escasses, però no uniformes: el centre, al voltant de la badia de Hudson, és més deprimit, mentre que la perifèria és més alta, sobretot a l’est (monts Torngat 1.675 m, a la península del Labrador). Els materials precambrians que integren l’escut (esquists, gneis, granit) han estat intensament erosionats, fonamentalment per les glaciacions quaternàries que originaren unes formes de relleu suaus, gastades, i desarticularen totalment la xarxa hidrogràfica preexistent i donaren origen a una gran quantitat de llacs. L’escut no ha estat afectat per cap plegament des del començament del Precambrià. Hom interpreta les zones fracturades i plegades com un resultat dels processos de granitització del sòcol basàltic i de la cobertora sedimentària produïts al llarg del Precambrià. Estratigràficament hom distingeix una seqüència arqueana i una de proterozoica en el Precambrià de l’escut, separades per una gran discordança (paleoplà prehuronià). A l’est, l’escut apareix recobert per materials paleozoics plegats que constitueixen els monts Apalatxes, una sèrie de bandes muntanyoses, estretes i allargassades, separades per valls longitudinals, amb una orientació general NE-SW; hom distingeix un sector occidental, format per roques sedimentàries paleozoiques intensament plegades (on es localitzen importants jaciments de carbó), i un sector oriental, constituït per roques volcàniques i intrusives. Vers el sud i l’oest, l’escut canadenc desapareix sota materials primaris no plegats. Aquesta cobertora paleozoica s’estenia, inicialment, més cap al nord: els límits actuals són causats per l’erosió. Progressivament, el sòcol precambrià va desapareixent sota els materials sedimentaris de les conques interiors que formen una zona central estable estesa per l’oest del Canadà, el centre dels EUA, i es prolonga vers el sud fins a Texas i Nou Mèxic. L’origen d’aquests materials sedimentaris, que formen les Praderies i l’extensa conca del Mississipí, és doble: d’una banda marí, com a resultat de les repetides transgressions oceàniques, de l’altra continental, subsegüentment a l’elevació de les cadenes muntanyoses marginals. Pel sud i el sud-est, les planes interiors s’obren a les planes costaneres del golf de Mèxic i de l’Atlàntic, de sediments marins pràcticament no deformats. Les cadenes muntanyoses de l’oest, o serralades nord-americanes, són un conjunt geològicament complex, d’origen, formació i natura diferents. Al nord, a la península d’Alaska, dues cadenes (els monts Brooks al nord, i els monts d’Alaska al sud) engloben la conca del Yukon. Els monts d’Alaska inclouen els cims més elevats de l’Amèrica del Nord (mont MacKinley 6.236 m, mont Logan 6.050 m). Aquesta doble alineació es prolonga vers el sud, en una serralada costanera que es divideix també en dues alineacions paral·leles: una alineació interior (Cascade Range) i un sistema menys elevat que ressegueix la costa del Pacífic, i, més a l’est, la cadena de les muntanyes Rocalloses, una serralada molt més potent que les anteriors, que forma el límit de la massa muntanyosa occidental. Les Muntanyes Rocalloses s’inicien, al nord, a Alaska i es prolonguen fins al Rio Grande, on s’enllacen amb la Sierra Madre Oriental. Entre les Rocalloses i el sistema del Pacífic se situa una sèrie d’altiplans (de Colúmbia, Great Basin, del Colorado), que assoleixen una amplària màxima d’uns 1.000 km. A Mèxic, aquesta estructura doble perdura amb les alineacions de la Sierra Madre Occidental, a l’oest, i la Sierra Madre Oriental, a l’est, que emmarquen l’altiplà de Mèxic. Les dues serralades s’uneixen al sud, en una regió de vulcanisme recent que dona els relleus més elevats (Orizaba 5.653 m, Popocatépetl 5.450 m).
L’Amèrica Central pot ésser dividida en dos sectors: el septentrional, que comprèn una serralada en arc convex vers el sud, estesa pel centre de Guatemala i el nord d’Hondures i de Nicaragua; i el meridional, o ístmic, que constitueix una regió complexa, on alternen materials volcànics i sedimentaris, intensament replegats al final del Terciari.
L’Amèrica del Sud pot dividir-se també en escuts precambrians, conques interiors i una gran alineació muntanyosa occidental. Els escuts (guaianès, brasiler central, brasiler costaner) són formats per roques cristal·lines (magmàtiques i metamòrfiques) i han romàs pràcticament estables d’ençà del Precambrià. Les conques (de l’Amazones, del Paranaíba, del São Francisco, del Paraná) són sectors on el sòcol precambrià s’ha enfonsat i on s’han dipositat materials sedimentaris en gran quantitat. Envoltant el conjunt d’escuts i conques, les planes centrals (llanos de Veneçuela, pampas d’Argentina) són extenses acumulacions de sediments d’origen continental provinents de la serralada andina. Aquesta constitueix una cadena complexa, de més de 10.000 km de longitud, des de Veneçuela fins a la Terra del Foc, resseguint la costa del Pacífic. Es tracta d’un complex muntanyós, amb un nucli de roques cristal·lines precambrianes i primàries, sèries sedimentàries posteriors, i materials volcànics, importants a les regions occidentals. Hom pot distingir tres sectors a la serralada, de nord a sud: el primer fins al centre del Perú, un conjunt de serralades vigoroses, separades per grans fosses tectòniques (la més important és la del riu Magdalena). Els cims més elevats són volcans (Chimborazo 6.257 m). Al segon sector, del centre del Perú fins al paral·lel 30°, aproximadament, les serralades es ramifiquen i se separen, i limiten altiplans molt elevats, sovint ocupats per llacs (llac Titicaca); al tercer sector, més al sud, els Andes s’unifiquen en una serralada única, i culminen al cim més elevat (l’Aconcagua, 6.959 m). Els principals períodes tectònics de la cadena daten del final del Paleozoic (orogènesi herciniana) i de l’inici del Terciari (orogènesi alpina).
La hidrografia
Amèrica Les cascades de l’Iguaçú, afluent del Paraná, al límit entre Paraguai, l’Argentina i Brasil
Gonzalo Rojas Durán (CC BY-NC-ND 2.0)
D’acord amb la disposició de les grans unitats de relleu, la major part de les aigües del continent americà és evacuada vers l’Atlàntic. Tres de les quatre conques fluvials més grans del món es troben a Amèrica i desguassen a l’oceà Atlàntic: la de l’Amazones-Ucayali amb 7.050.000 km2, la del Mississipí-Missouri amb 3.650.000 km2, i la del Riu de la Plata-Paraná, amb 3.140.000 km2. També són grans conques fluvials les del Mackenzie (1.760.000 km2), tributari de l’Àrtic, el Yukon (855.000 km2) i el Columbia (772.000 km2), tributaris del Pacífic, i l’Orinoco (944.000 km2) i Rio Bravo o Rio Grande (580.000 km2), que desguassen a l’Atlàntic. El mateix lloc privilegiat ocupa Amèrica pel que fa a la longitud dels rius: l’Amazones-Ucayali (6.280 km) i el Mississipí-Missouri-Red Rock (5.970 km) són el segon i el tercer rius més llargs del món. Són també molt llargs el Plata-Paraná (4.700 km), el Mackenzie (4.241 km), el Purús (3.200 km), afluent de l’Amazones, el Nelson Saskatchewan (3.103 km), que desguassa a la badia de Hudson, el Sant Llorenç (3.058 km), tributari de l’Atlàntic, etc. Amèrica disposa igualment d’algunes de les més extenses conques lacustres del món, gairebé totes elles als EUA i al Canadà: Superior (84.131 km2), el segon llac del món quant a superfície; Huron (61.797 km2), Michigan (58.016 km2), Erie (26.612 km2) i Ontario (18.841 km2), coneguts com els Grans Llacs nord-americans; el Gran Llac dels Ossos (31.792 km2), el Gran Llac de l’Esclau (28.438 km2), Winnipeg (24.514 km2), Athabasca (8.080 km2), Reindeer (6.390 km2), Winnipegosis (5.447 km2), Manitoba (4.706 km2) i el Gran Llac Salat (4.690 km2); a l’Amèrica Central destaca el llac Nicaragua (8.430 km2) i a la del Sud, el llac Titicaca (8.300 km2).
El clima, la flora i la fauna
Els dos subcontinents, del nord i del sud, d’Amèrica resulten força diferents quant a la distribució dels climes, de la vegetació i de la fauna. L’Amèrica del Nord és situada gairebé totalment a les zones temperades i fredes de l’hemisferi boreal i posseeix un poblament animal i vegetal de tipus holàrtic, molt relacionat amb el de les terres temperades i fredes d’Euràsia. Al contrari, l’Amèrica del Sud, situada bàsicament en zones tropicals i subtropicals d’ambdós hemisferis, presenta un poblament animal i vegetal força original. Aquestes àrees tropicals americanes constitueixen el regne biogeogràfic neotropical (que es prolonga pel nord fins al sud de Florida i de Mèxic). Les àrees fredes de l’extrem sud del continent tenen un poblament de tipus antàrtic o antarticoandí, amb una prolongació important a l’alta muntanya sud-americana i relacions evidents amb el del continent antàrtic i de les illes dels oceans australs, amb tots els quals forma el regne biogeogràfic antàrtic. No cal dir que un continent de tanta extensió en el sentit dels meridians, que és tallat per l’equador, els tròpics i el cercle polar àrtic, i que arriba ben a prop del cercle polar antàrtic, ha de mostrar una diversitat de climes notable, i més si hom considera l’existència de la gran barrera de muntanyes del marge occidental del continent, i els corrents marins freds (Labrador, Humboldt, Califòrnia), els quals, en alguns casos, produeixen una desertització litoral. L’extrem nord d’Amèrica és de clima veritablement polar, amb mitjanes mensuals sempre per sota de 10°C; la resta del subcontinent és, en conjunt, de clima marcadament continental, gràcies, sobretot, a l’efecte de barrera que fan les gran serralades de Sierra Nevada i les muntanyes Rocalloses sobre els vents humits de l’oest. El litoral del Pacífic, que rep aquests vents des d’Alaska fins a Califòrnia, té, però, clima oceànic; d’altra banda, el sud-est dels EUA té un clima temperat, calent i humit, com és característic a les façanes litorals orientals de totes les masses continentals (clima de tipus xinès). A Califòrnia hi ha una petita àrea de clima mediterrani i una altra de desertitzada, per l’efecte del corrent fred de Califòrnia a la península mexicana de Baixa Califòrnia. Una gran part dels altiplans de l’oest dels EUA i del nord de Mèxic tenen també un clima semidesèrtic a causa de l’efecte de barrera de les muntanyes. L’Amèrica del Sud presenta una àrea molt extensa de clima equatorial humit, la qual gairebé travessa el continent d’est a oest, a la latitud del curs de l’Amazones; és interrompuda per l’extrem septentrional dels Andes i reapareix al litoral pacífic de Colòmbia i al N de l’Equador. Els climes tropicals, amb alternança d’estacions seques i plujoses, s’estenen al nord d’aquesta banda equatorial fins al sud de Mèxic i de Florida, i al sud per tot l’interior del Brasil i pel Chaco. El corrent fred de Humboldt determina la desertització d’una important faixa litoral des del golf de Guaiaquil fins al nord de Xile; aquesta àrea desèrtica es prolonga a l’altra banda de la serralada pels subdeserts del Chaco meridional i de Patagònia, els quals són causats per l’efecte de barrera dels Andes. Al contrari, al litoral del Pacífic (sud del desert d’Atacama), hi ha una zona de clima clarament mediterrani (centre de Xile), i més al sud una altra de clima oceànic. Al litoral oriental (sud del Brasil, conca del Plata) hi ha una última àrea de clima temperat càlid de tipus xinès.
L’afinitat de la vegetació i la fauna de l’Amèrica del Nord amb les d’Euràsia és molt més marcada als territoris més boreals, on un nombre considerable d’espècies són comunes a tots els territoris circumpolars i a les muntanyes alpines (inclosos els Pirineus). Cap al sud, aquesta afinitat s’atenua, i així, a la zona dels boscs caducifolis són nombrosos els parells d’espècies vicàries que hom pot reconèixer entre l’Amèrica del Nord i Euràsia; la riquesa de la flora és, però, més gran a l’Amèrica del Nord que no pas a Europa, de manera que els boscs i altres comunitats són més complexos. Cap al sud les semblances són molt més reduïdes i es limiten a una parcial identitat de gèneres i famílies amb una penetració important de gèneres neotropicals. De nord a sud hom pot establir les zones de vegetació següents: la zona àrtica de la tundra, molt semblant a la corresponent del nord d’Escandinàvia, de Rússia i de Sibèria, amb prats de càrexs i de gramínies, poblaments de molses i líquens i de salzes nans. S’estén per tot l’extrem septentrional del continent, de la costa boreal d’Alaska a la de la península del Labrador, i per totes les illes del nord del Canadà, i es prolonga cap al sud pels cims de les muntanyes Rocalloses i la Sierra Nevada fins a Nou Mèxic i arriba a posar-se en contacte amb la vegetació andina a l’alta muntanya de Mèxic i Guatemala, on té el seu límit meridional. La fauna de la tundra àrtica és, lògicament, molt pobra i predominantment marina: les foques, les morses, l’os polar i també molts cetacis de mar oberta en són probablement les espècies més característiques; a les terres més interiors hom pot remarcar la guineu àrtica blava i la llebre polar. En domesticitat té interès el gos esquimal. La zona boreal de la taigà s’estén al sud de l’anterior. Hi predomina el bosc de coníferes, sobretot dels gèneres Picea, Abies, Pinus, Pseudotsuga, Larix, Tsuga, el qual ocupa una gran extensió al Canadà al sud de la tundra, i arriba, seguint el curs del Mackenzie, fins a l’oceà Àrtic; per la costa del Pacífic, aprofitant l’àrea de clima oceànic que arriba fins a Califòrnia, s’estén vers el sud fins a posar-se en contacte amb la vegetació de tipus mediterrani del chaparral. Aprofitant la gran serralada occidental, els últims representants del bosc boreal assoleixen les muntanyes de Guatemala, on resten submergits enmig de la vegetació neotropical. A la regió més boreal de la taigà viu el bou mesquer; en conjunt, la regió és rica en animals de pell fina (castor, ermini, marta), en carnívors (os, llop, linx), i en grans remugadors (ant, cérvol, wapiti). La zona dels boscs caducifolis ocupa la part centreoriental, atlàntica, de l’Amèrica del Nord, llevat de la meitat meridional de Florida. Hi predominen espècies particulars d’aurons, de faigs, de roures, de castanyers, de tells, de bedolls, etc, i el tuliper. Fisiognòmicament és molt semblant al bosc caducifoli medioeuropeu, però resulta molt més ric en espècies perquè no ha sofert tantes pèrdues durant els períodes freds del quaternari. Aquest bosc presenta una transició vers el bosc de coníferes boreal a la regió dels Grans Llacs, i ateny les muntanyes del Mèxic oriental, ja molt barrejat amb la flora neotropical. La fauna d’aquest bosc és bàsicament la mateixa del bosc de coníferes. El centre continental de l’Amèrica del Nord és cobert per una zona de praderies homòlogues a l’estepa de l’Europa oriental, en la qual predominen gramínies de diversos gèneres (Stipa, Agropyron, Koeleria, Andropogon, Bouteloua, etc). Tot i que la regió rep pluges relativament abundants, no s’hi fa una vegetació arbòria, a causa del règim de precipitacions, de màxima estival, que no permet la constitució d’una reserva d’aigua suficient als horitzons inferiors del sòl; l’aigua de la pluja d’estiu s’evapora ràpidament en gran part després d’haver estat absorbida per l’herba de la praderia. Segons la pluviositat hom pot distingir les praderies altes, les praderies mitjanes i les praderies baixes. Quant a la fauna, aquest és el país dels bisons, els quals fins al segle passat formaven grans ramades, dels petits rosegadors com el gosset de les praderies, dels insectívors excavadors com el talp, i del llop de les praderies o coiot. A la zona de les regions àrides del SW de l’Amèrica del Nord, la vegetació pot ésser un matollar d’Artemisia tridentata (sagebrush) o un subdesert amb mates espinoses (Larrea mexicana), cactàcies suculentes com les carnègies i alguns arbusts (Acacia cornigera, etc). Una gran part de la fauna de la praderia es troba també aquí, i igualment alguns rèptils com el monstre de Gila i el cròtal. La meitat meridional del litoral de l’Alta Califòrnia constitueix la zona del chaparral ,que correspon fisiognòmicament al paisatge de la regió mediterrània. Predominen en aquesta zona els boscs d’esclerofil·les amb espècies de Quercus semblants a l’alzina, arboços, boixeroles, sumacs i, a més, d’altres plantes exclusivament americanes; també són abundants les comunitats de plantes anuals. La part meridional de Florida, les terres baixes tropicals de Mèxic i de l’Amèrica Central i totes les illes del Carib presenten ja una vegetació tropical que pot ésser una sabana o una selva humida; semblantment passa a les terres que tanquen pel sud la mar Carib (Veneçuela, nord de Colòmbia). La fauna de les Antilles és remarcable per la manca de mamífers, llevat dels insectívors i els rosegadors; els ocells i els rèptils, altrament, hi són molt nombrosos, sobretot a les illes més grans. La zona de la selva equatorial i la zona de les selves tropicals humides, de transició vers la sabana, ocupen una gran extensió a l’Amèrica del Sud. Tota la conca de l’Amazones és coberta de vegetació forestal, en general densa i molt exuberant. La selva equatorial pròpiament dita constitueix la massa forestal més extensa del món equatorial, anomenada hilea, en part encara inexplorada. La fauna d’aquesta regió és la més rica d’Amèrica, i és d’una gran originalitat. Cal remarcar l’existència de l’ordre dels desdentats i dels simis platirrins, exclusius de l’Amèrica tropical, d’alguns marsupials i de l’ínia, cetaci d’aigua dolça, entre els mamífers: dels tucans i dels colibrís, entre els ocells; dels caimans i de molts ofidis, entre els rèptils; del peix gat, l’anguila elèctrica i la piranya, entre els peixos, etc. Al nord i al sud de les selves equatorials i tropicals, sota un clima amb estacions seques més marcades, apareixen la sabana (llanos de Veneçuela, campos del Brasil) i l’espinar més o menys ric en caducifolis (caatinga, sertâo, etc). Les planes cobertes de sabanes o de bosc poc dens ofereixen un hàbitat molt adequat als grans carnívors americans com el puma i el jaguar, tot i que aquests animals tenen una àrea molt més extensa. A la costa atlàntica del Brasil paisatges de selva plujosa s’estenen fins a prop de 30°C. A l’est dels Andes, des del S del Chaco i del Brasil fins a la Terra del Foc, el paisatge tendeix a presentar caràcter estepari. La baixa conca del Plata presenta praderies, la pampa. Cap a l’oest, en un clima més continental, hi ha espinars i poblaments subdesèrtics de matollars xeròfils (monte) i més al S, a la Patagònia, la vegetació pren un caràcter francament estepari. El més característic de la fauna d’aquesta regió estepària és el nyandú, l’armadillo i el guanac. L’estreta banda situada a l’W dels Andes té una vegetació de selva equatorial en el seu extrem septentrional (litoral de Colòmbia i nord d’Equador); és de caràcter desèrtic des del golf de Guaiaquil fins al nord de Xile; més al sud segueixen espinars subdesèrtics, i a continuació una zona de bosc esclerofil·le, amb paisatges fisiognòmicament mediterranis; a l’extrem meridional apareixen boscs australs de Nothofagus, en gran part de fulla perenne i amb aspecte de selva laurifòlia esponerosa i rica (selva valdiviana). Vers l’est, als vessants dels Andes, on el clima és ja més fred, predominen espècies de Nothofagus caducifòlies, i el paisatge recorda molt el de l’Europa mitjana. L’alta muntanya andina, des de Costa Rica i Panamà fins a latituds força elevades, presenta una vegetació especial d’afinitats en part tropicals i en part antàrtiques; la influència holàrtica és feble i es manifesta més en la fauna que no pas en la flora. Són notables sobretot els páramos, paisatges sense arbres ocupats per prats de gramínies i pels frailejones, plantes columniformes amb roseta apical (Espeletia, etc), i la puna, prat d’alta muntanya més sec que l’anterior. Fisiognòmicament, aquesta vegetació es correspon amb la vegetació afroalpina de les muntanyes de l’Àfrica oriental. Són molt característics de les muntanyes andines alguns camèlids (llama, alpaca, vicunya) i ocells de presa (còndor). La vegetació d’esclerofil·les del Xile central cedeix el lloc, cap amunt, a boscs secs de coníferes, i després, a matollars esteparis semblants fisiognòmicament als de l’alta muntanya mediterrània. Als Andes meridionals, corresponents a la latitud dels boscs de Nothofagus, el paisatge de les zones elevades té un aspecte semblant al de l’estatge alpí de les muntanyes medioeuropees. La flora hi és en gran part antàrtica, però el nombre de gèneres comuns amb les muntanyes alpines és considerable: festuques, gencianes, ranuncles, etc hi són abundants.
La geografia econòmica i l’economia
Els recursos naturals
La distribució territorial dels recursos naturals d’Amèrica és cada dia més ben coneguda, i, en conjunt, aquests recursos són superiors als dels altres continents. Des del punt de vista agrícola, les possibilitats són limitades d’acord amb les condicions climàtiques, a causa de la frontera polar, l’aridesa i l’altitud; el límit septentrional del conreu del blat, per exemple, es troba entre els 50°N a l’E i els 65°N al centre del continent. El límit d’aridesa per al conreu i per a la cria de bestiar es troba a les vores dels grans deserts a Nevada, Mèxic, Xile i el Perú. Els límits d’altitud per a l’agricultura són molt diferenciats: als Andes mitjans els conreus aconseguiren sovint els 4.000 m (superfícies regades, de pasturatge, es troben encara a 4.700 m). Al sector septentrional dels Andes baixa el límit superior dels camps conreats a 3.000 m (tierra fría). A l’Amèrica Central el límit dels conreus es troba a 2.500 m. A l’Amèrica del Nord cal distingir quatre regions des del punt de vista de la geografia agrària: al Canadà, els boscs ocupen el 40% de la superfície del país, en els quals és practicada la caça d’animals de pèl; la regió dels llacs és un país ramader amb economia de pasturatge i conreus de farratge (dairy belt); des de la conca atlàntica, passant per la conca del Mississippí fins a les praderies s’estén el cinturó de conreus format per territoris amb dedicació preferent al moresc (corn belt), al cotó (cotton belt), als cereals d’hivern i als cereals d’estiu; el massís de les Muntanyes Rocalloses és utilitzat com a terra de pastures. Vers el sud, especialment a Mèxic, les terres de pastura són disposades a la manera d’àrees de conreu en parcel·les. A partir dels 20°N comencen, sobre la terra ferma centreamericana i sobre les illes, els territoris amb economia autosuficient i plantacions tropicals. Cafè, canya de sucre, plàtans, són els productes principals. Les plantacions s’estenen també per la zona tropical humida de l’Amèrica del Sud. Mentre a les terres baixes de l’Amazònia dominen l’explotació extensiva del bosc i l’economia recol·lectora, les terres altes veïnes (vores dels Andes, Guaianes, Brasil) són els millors països cerealístics. El bestiar gros és criat a les prades naturals dels campos cerrados i del Mato Grosso. L’àrea peruana es troba entre l’agricultura de parcel·les a la plana costanera i les planes de conreus dels extensos territoris àrids de l’altiplà (punas), aptes per a obtenir la base alimentària de bens, alpaques i llames. Al Xile central els conreus de regadiu es troben encaixats a les valls de les regions muntanyoses, entre boscs i superfícies de pastura. Com una ampla falca, la regió cerealística pressiona, al Paranà, la regió muntanyosa. El territori d’economia agrària més intensiva i més àmplia és el de l’est de l’Argentina, entre Bahía Blanca i Buenos Aires (cereals, moresc i cria de bestiar d’engreix). Com a contrapartida al conreu, la falca de la ramaderia ovina es dirigeix vers el sud, a la Patagònia. Les rigueses minerals i els centres industrials són a l’Amèrica meridional com un emmarcament al voltant del subcontinent: pous de petroli a Veneçuela, bauxita i or a les Guaianes, ferro a l’est i al sud-est del Brasil, carbó de pedra a Colòmbia, minerals i petroli als Andes i a les seves vores. A l’Amèrica septentrional, el punt de gravetat es troba al golf de Mèxic (petroli) i a l’est dels EUA i del Canadà (ferro i carbó). Ultra això, les regions muntanyoses, especialment les Muntanyes Rocalloses, constitueixen àrees essencials per a l’obtenció de carbó i de minerals.
L’economia dels EUA i el Canadà
Amèrica Camps d’ordi a Waugh, Alberta, Canadà
Jeff Wallace (CC BY-NC 2.0)
El bloc format pels EUA i el Canadà —que representa el 5,6% de la població mundial— produeix el 25,9% de la renda total del món. Només Califòrnia ja té una renda gairebé doble que l’Índia, que té 28 vegades la població d’aquell estat. Així, la renda per capita de l’Amèrica del Nord —12.980 dòlars el 1982—, és la més gran enregistrada per la història. És interessant de comparar-la amb la dels altres continents o parts del món. El mateix any 1982 seguien l’Amèrica del Nord, Oceania, 8.639 dòlars per habitant; Europa, 8.054; URSS, 5.940; Amèrica Llatina, 2.100; Àsia, 970; i Àfrica, 810. Hi ha, però, a l’Amèrica del Nord una distribució desigual de la renda. Uns 50 milions de nord-americans viuen en famílies de pressupost anual inferior a la meitat del pressupost que cal per a viure dignament (índex de pobresa). La societat amb el més alt nivell de vida del món no exclou, doncs, la misèria del seu interior. Un 73,7% de la població de l’Amèrica del Nord vivia, el 1980, a les ciutats. Un grau d’urbanització tan elevat és un signe clar de progrés econòmic. La polarització social és un fet a l’interior de l’Amèrica del Nord. El sistema econòmic dominant en aquest continent explica aquesta polarització. Aquest sistema, a més, exerceix una poderosíssima influència econòmica i militar arreu del món. Hom ha definit el sistema econòmic de l’Amèrica del Nord com a sistema capitalista monopolista, però l’espai de l’Amèrica del Nord, ordenat pel sistema econòmic de l’empresa gegant, no és homogeni. La natura i la història il·lustren el model abstracte del capitalisme monopolista. En l’agricultura és possible de definir un conjunt de trets específics que la individualitzen i una sèrie de regions agràries caracteritzades per un determinat tipus de conreu. Els trets de l’agricultura nord-americana són: colonització recent del sòl (màxim dos segles i quart); orientació comercial de la producció; intensa especialització regional: monocultura total en extenses zones; explotació extensiva, basada en un alt nivell de mecanització, però amb rendiments inferiors als europeus; existència d’un tipus determinat d’empresaris capitalistes que dirigeix les explotacions: el 12% dels empresaris agrícoles posseïen, en el darrer cens, el 40% de la terra i realitzaven el 60% de les rendes. Les crisis de superproducció —la gran amenaça per a milers de pagesos pobres que es veuen forçats a emigrar com ho feren 1,5 milions d’habitants dels Apalatxes en la dècada dels anys cinquanta— són el signe de la inestabilitat del camp dins el sistema econòmic nord-americà. Les grans regions agràries de l’Amèrica del Nord són: al sud del desert polar, un immens bosc que s’estén de l’Atlàntic al Pacífic canadencs sobre més de 3,25 milions de km2 i que, tot i ésser explotat molt parcialment, dona 135 milions de m3 de fusta l’any i 8,5 milions de tones de paper de diari (1983); al Canadà central, la praderia, que fa cos amb el wheat belt dels EUA, regió que constitueix la primera zona productora de blat del món i fa que el Canadà i els EUA siguin els primers exportadors mundials de blat; al sud dels Grans Llacs, el corn belt, que produeix el 31% de la collita mundial de moresc i que, juntament amb la ramaderia porcina i bovina, ha experimentat en aquesta regió un gran desenvolupament, essent un dels principals nuclis ramaders mundials; al sud de l’Amèrica del Nord hi ha, de Texas a Alabama, el cotton belt, tercera regió productora de cotó del món; a l’est del cotton belt, a la planura atlàntica meridional, hi ha una zona de conreus de tabac d’una gran importància. Al costat del model agrari hi ha un model industrial —fonamental des del punt de vista de la participació en la producció global. Les bases de la indústria a l’Amèrica del Nord són els recursos miners i energètics propis, les primeres matèries estrangeres, el progrés científic i tècnic i l’important mercat interior i exterior. Quant als recursos miners i energètics propis, l’Amèrica del Nord era la dècada dels seixanta el primer productor del món de: carbó (Apalatxes), petroli (Texas, Califòrnia, Alberta, Saskatchewan), ferro, coure, níquel, molibdè i altres minerals. En 1981-83 l’Àsia i, com a estats, l’URSS i la Xina, havien passat davant en la majoria d’extraccions minerals. Els EUA ja només conserven el primer lloc entre els minerals importants en hulla, molibdè, fosfats i urani, i el Canadà, en zinc. La potencialitat hidroelèctrica de certes zones del Pacífic (Colúmbia Britànica, Washington) i de l’Atlàntic (Quebec, vall del Tennessee) és enorme. Les primeres matèries estrangeres —sobretot les minerals— fan que els nord-americans siguin uns privilegis consumidors de bauxita (33% de la producció del món), níquel (40%), estany (28%), tungstè (25%), coure (24,3%) i cafè (25,1%). Quant al progrés científic i tècnic —en procés d’acceleració constant—, hi contribueixen la major part dels països del món mitjançant el drenatge de cervells realitzat pels EUA: 5.756 científics emigraren a l’Amèrica del Nord el 1962 i 15 272 el 1967, dels quals un 48,2% de països desenvolupats i un 51,8% de països subdesenvolupats. La indústria de l’Amèrica del Nord presenta un elevat grau de concentració regional. Fins a la crisi del 1929 i a la Segona Guerra Mundial, aquesta concentració era encara més forta. Les principals regions industrials són: La regió dels Grans Llacs: el primer centre siderúrgic mundial. Els nuclis més importants són: Pittsburgh, Buffalo, Cleveland, Toledo, Chicago, Toronto, Hamilton, etc; les indústries de transformacions mecàniques, en especial la indústria de l’automòbil, tenen la seu en punts propers als grans centres siderúrgics; a Detroit hi ha les cases centrals de les tres principals empreses automobilístiques: General Motors, Ford i Chrysler; Akron és el principal centre productor de pneumàtics del món. L’est atlàntic, des de Sidney —drassanes, siderúrgia— fins a Baltimore —metal·lúrgia pesada—, és una regió estretament lligada als centres industrials dels Grans Llacs; l’estat de Nova York, centre de gravetat del sistema econòmic nord-americà, proporciona el 40% del total de llocs de treball del comerç a l’engròs, més del 30% del serveis financers, un 25% dels serveis professionals i el 10,6% dels llocs de treball industrials (confecció, mobles, indústries alimentàries, drassanes, etc); a Nova Anglaterra hi ha una indústria especialitzada en béns de consum, en especial, tèxtil; a l’estat de Nova York hom construeix tota mena de màquines. El sud és una zona industrial relativament moderna; compta amb el ferro d’Alabama, el cotó del Belt i el petroli de la costa del golf de Mèxic; és el gran centre de la indústria cotonera nord-americana. El Pacífic —de Vancouver a San Diego— és la novíssima regió industrial nord-americana que rebé un impuls definitiu durant la Segona Guerra Mundial. Els nous sectors industrials i les indústries avançades (aeronàutica, electrònica, telecomunicacions, etc) es localitzen, majoritàriament, al Pacífic; una gran part de les indústries d’aquesta regió treballen per satisfer les comandes militars del govern; l’estat de Califòrnia rep el 25% d’aquestes comandes i dedica 1/3 de la seva mà d’obra (1,4 milions de treballadors) a aquestes indústries. Els esquemes de regionalització econòmica de l’Amèrica del Nord es mouen a cavall dels dos estats que la componen: els EUA i el Canadà. Les relacions econòmiques entre aquests dos estats són molt fortes. Les xifres del comerç exterior són prou eloqüents. Per al Canadà el valor total de les exportacions és de 81.828,7 milions de dòlars canadencs (1982), i el de les exportacions als EUA és de 55.863,7 milions; per la banda de les importacions, de la xifra total, 81.336,7 milions, 27.917,3 correspon a les importacions dels EUA. Les xifres corresponents al comerç exterior dels EUA són: 212.275 milions de dòlars d’exportacions, dels quals 33.720 milions són exportacions al Canadà i 253.187 milions d’importacions, dels quals 46.477 provenen del Canadà. Aquestes xifres amaguen una relació de dependència fonamental del Canadà amb relació als EUA. Els capitals nord-americans controlen el 30% de tota l’economia canadenca. No hi ha cap altre cas, dins el conjunt de països industrials, de control estranger tan fort d’una economia nacional. Les inversions dels EUA al Canadà representen més del 30% de les inversions estrangeres d’aquell país i el 80% dels capitals estrangers esmerçats al Canadà. Unes 50 empreses gegants nord-americanes controlen els 3/4 dels capitals esmerçats pels EUA al Canadà. La influència nord-americana en les indústries avançades (automòbil, petroli, gas natural) és creixent. Als sectors en decadència (per exemple, els ferrocarrils) és decreixent. A Alberta —rica en gas i en petroli— les inversions nord-americanes representen el 60% del total d’inversions. D’altra banda, la major part de la producció de gas és enviada a Califòrnia. La totalitat de la producció de la més gran explotació de níquel del món —Thompson a Manitoba— és destinada als EUA. La permeabilitat geogràfica i econòmica entre els dos estats és màxima a Ontario, on els centres industrials són annexos dels grans complexos de l’altra banda dels Grans Llacs. Al Quebec, gairebé la meitat de la indústria depèn del seu potent veí meridional. La llibertat total de què gaudien les inversions estrangeres al Canadà ha desaparegut en part. Ha calgut un cert proteccionisme per a engegar el creixement —modest fins ara— del producte nacional brut.
L’economia de l’Amèrica Llatina
L’economia a l’Amèrica Llatina es troba en un baix nivell de desenrotllament, bé que per sobre de l’Àfrica i l’Àsia. La millora del nivell no ha impedit que augmentés la diferència amb l’Amèrica del Nord. En els darrers anys el creixement ha estat molt inestable i tot just ha superat l’augment de la població, cosa que ha fet que el pes de l’Amèrica Llatina dins el món disminueixi ràpidament. El creixement econòmic va acompanyat d’unes inflacions molt fortes que no són superades per mesures monetàries. La renda global és 1/4 part de la dels EUA i un xic superior a la de l’Alemanya Federal o França. Prop del 75% d’aquesta renda era originada per quatre països (Brasil, 35,8%; Argentina, 8,7%; Mèxic, 20,9% i Veneçuela, 8,6%). Les diferències de nivell de vida són molt fortes, car (exposades en termes de producte nacional brut per habitant l’any 1982) van des de 6.800 dòlars a Trinitat i Tobago i 4.100 a Veneçuela, a 660 a Hondures, 570 a Bolívia i 300 a Haití. L’estructura de la producció és típicament endarrerida, car gairebé un terç de la població activa és ocupada per l’agricultura, mentre que el sector terciari, que amaga activitats comercials improductives, representa gairebé la meitat de la producció. Amb tot i això, la producció agrària per habitant ha augmentat només en un 5,4% durant el període 1972-83, malgrat que el creixement del sector des del 1972 ha estat d’un 38,1%. La mala distribució de la terra, ensems amb l’endarreriment tècnic, justifica els baixos rendiments. La indústria, bé que poc important, passà del 14,5% el 1950, al voltant del 23,5% el 1960 i del 29-30% el 1980. Iniciat el procés integrador, la industrialització ha quedat accelerada com ho mostra el fet que, si el 1968 hom li dona l’índex 100, en 1980-81 la indústria tèxtil arribava a 129,4, la metal·lúrgia a 160,3, la indústria alimentària a 154,1 i la química a 178,1.
La integració econòmica llatinoamericana és un intent d’accelerar la industrialització i el mercat intern tot aïllant-se d’un món que li és poc favorable. Alguns intents entre els països del Riu de la Plata i sobretot el de complementació entre el Brasil i l’Argentina (1939) no passaren d’aquí. El Comitè de Comerç de la CEPAL proposà, el 1955, la formació de tres grans unitats econòmiques intermèdies: Plata, Gran Colòmbia i l’Amèrica Central. La primera gran realitat fou l’Associación Latinoamericana de Libre Comercio (ALALC) establerta en el tractat de Montevideo (febrer de 1960) i posada en vigor el juny de 1961. Els països actius des del primer any foren l’Argentina, el Brasil, Colòmbia, l’Equador, Mèxic, el Paraguai, el Perú, l’Uruguai i Xile; Veneçuela s’hi adherí el 1966. Incloïa, doncs, els principals països industrials, la qual cosa feu néixer un cert temor en els altres països més pobres. El 1980 adoptà el nom de Associación Latino-americana de Integración (ALADI), amb l’addició de Bolívia. La segona realitat integradora és el Mercado Común Centroamericano (MCCA) projectat des del 1952 i que ha tingut una lenta realització. Els països bàsics són El Salvador, Guatemala, Hondures i Nicaragua amb certs lligams amb Panamà i sota l’ègida dels EUA. El 1962 s’hi incorporà Costa Rica. El MCCA ha avançat positivament en el camí de la integració. L’ALALC tingué un camí molt lent, la qual cosa feu aparèixer (1969) el grup Andí compost per Bolívia, Colòmbia, l’Equador, el Perú, Veneçuela i Xile (aquest se’n retirà el 1977) que té per objecte de formar un mercat comú, mitjançant projectes complementaris en indústries noves del motor i de la petroquímica, fins a arribar a la integració entre els estats signataris. Un quart nucli integrador és el Caribbean Community and Common Market (CARICOM), organització que, creada el 1973, substituí el CARIFTA i que té com a objectiu la unitat dels països del Carib. El primer inconvenient que han trobat totes aquestes associacions és que el comerç exterior que va als altres països llatinoamericans és molt reduït. Però si el 1960 era el 6%, l’any 1980 havia augmentat a gairebé el 10,7%. Aquests percentatges són mal repartits, car Xile, l’Argentina, el Brasil i Veneçuela en representen el 90%, mentre que en el cas de Mèxic el mercat de la resta de l’Amèrica Llatina només absorbeix l’1% de les seves exportacions. La manca d’un mercat intern ha fet que l’Amèrica Llatina depengués en bona part de les seves exportacions de productes bàsics, obtinguts i comercialitzats, o solament comercialitzats, per capital estranger. Per aquest motiu l’Amèrica Llatina ha quedat com una àmplia zona complementària dels EUA i d’Europa. El pes de les exportacions experimentà un fort augment durant la Segona Guerra Mundial, que la guerra de Corea ajudà a mantenir. De llavors ençà la seva disminució relativa ha estat espectacular i s’ha vist accentuada els darrers anys. Les exportacions són en llur majoria de productes bàsics, la qual cosa fa que siguin sotmeses a fortes oscil·lacions en llurs preus i que el lent creixement tendencial d’aquests no permeti d’augmentar el poder de compra d’unes importacions cada cop més cares. El paper de l’Amèrica del Nord ha disminuït; ha passat del 50,4% el 1953 al 37,9% el 1980. Europa, altrament, s’ha mantingut del 24,9% al 24,7%; Espanya, en canvi, ha passat del 8,5% el 1960 al 3,58% el 1981. Respecte a les importacions, el paper dels EUA i el Canadà és encara el més important, amb un 36,5% el 1980. Les principals exportacions són petroli, sucre, bananes i cafè, i Veneçuela, el Brasil, l’Argentina i Mèxic, els principals exportadors. Les principals importacions són maquinària i béns d’equip —mostra d’una industrialització que tendeix a contenir i a substituir importacions— així com primeres matèries, i Mèxic, Veneçuela, l’Argentina i el Brasil, els principals estats importadors. L’expansió del comerç exterior —que en conjunt és positiu— és limitada pel procés tecnològic, que fa menys necessaris els productes bàsics, i la formació d’unitats econòmiques a Europa, davant les quals no té cap posició conjunta.
Les comunicacions
L’Amèrica del Nord disposa de grans facilitats per als transports i les comunicacions. Les vies aquàtiques hi són encara molt importants: les vies Mississipí-Ohio i Grans Llacs-Sant Llorenç porten la navegació molt terra endins i la connexió mitjançant canals dels dos sistemes forneix una gran xarxa navegable. La xarxa ferroviària es desenvolupà a partir de Baltimore, Filadèlfia, Nova York i Boston i, després de travessar els Apalatxes, arribà als Grans Llacs, Chicago, Pittsburg i Cincinnati, i es perllongà després fins al Mississipí, Memphis, Saint-Louis i Saint Paul-Minneapolis. Altres línies travessen les Grans Planes, amb terminals a San Francisco, Seattle i Los Angeles. Al Canadà els ferrocarrils transcontinentals vinculen les províncies marítimes amb el sistema de Sant Llorenç-Grans Llacs i d’aquí, des de Montreal i Toronto, creuen l’escut canadenc i convergeixen a Winnipeg, des d’on travessen les praderies fins a Vancouver. Els ferrocarrils han tingut un gran impacte en el desenvolupament urbà. Els principals centres ferroviaris són Nova York, Chicago, Saint Louis i Los Angeles als EUA; Montreal, Winnipeg i Vancouver al Canadà, mentre que Ciutat de Mèxic domina la xarxa mexicana. Quant a les carreteres, als EUA el govern finançà la construcció de més de 300.000 km de carreteres transcontinentals. Al Canadà l’autopista Transcanadenca va de costa a costa, mentre que a Mèxic la carretera Panamericana enllaça tots els països de l’Amèrica Central. D’altra banda, el transport aeri ha pres al tren la major part del tràfic a gran distància. En aquest capítol, una característica de l’Amèrica del Nord és la intensa competència entre línies. Els EUA, d’altra banda, compten amb més d’una tercera part del tràfic aeri mundial total, amb 9 dels 10 principals aeroports del món (dos a Nova York i a Chicago. Los Angeles, San Francisco, Atlanta, Washington, Miami i Dallas). Montreal, al Canadà, i Ciutat de Mèxic compten també amb aeroports de gran importància. L’Amèrica del Sud, a l’inrevés que l’Amèrica del Nord, no disposa d’un sistema de transports integrat. Hi ha moltes carreteres separades i sistemes ferroviaris d’extensió i ample de via diferents. Els darrers anys, no obstant això, les rutes aèries nacionals i internacionals han començat a formar un sistema complet i ben integrat. Quant a les vies aquàtiques dos són els principals sistemes: la conca del Paranà-Uruguay (que inclou territoris de quatre països) i la de l’Amazones (sis països), amb alguns milers de quilòmetres d’aigües navegables. Destaquen després tres sistemes menors: Magdalena a Colòmbia, Orinoco a Veneçuela i São Francisco al Brasil. El tràfic, d’un volum en general petit, consisteix en el transport de fusta i fruites tropicals. La posició dels ferrocarrils a l’Amèrica del Sud és insatisfactòria. El transport ferroviari, a més de nombrosos problemes operatius, presenta una persistent pèrdua d’importància per la competència de la carretera i l’avió. Quasi totes les línies són de via única, cosa que fa molt lent el tràfic de mercaderies i poc atractiu el de passatgers. Molts països tenen, a més, vies de dues o més amplades, cosa que minva la possibilitat d’un sistema ferroviari eficientment integrat. És molt considerable la longitud de carreteres, tot i que en molts països només una petita part és asfaltada, i en alguns casos l’amplada és insuficient per a dos vehicles. Els darrers anys hom ha dedicat especial atenció als projectes d’integració, amb una forta participació del Banc Interamericà de Desenvolupament i del Banc Mundial. Així, s’ha avançat en la construcció de la carretera Brasília-Lima, i l’Argentina ha invertit fortes sumes a millorar el traçat de carreteres, com ara la de Buenos Aires a Bolívia, la de Mendoza a Santiago (Xile) i a la de la regió del NE, que corre prop de la frontera amb Paraguai i el Brasil. D’altra banda, el sistema Panamericà s’estén per tota l’Amèrica Llatina en un 25.000 km de carretera pavimentada. El transport aeri s’ha desenvolupat ràpidament i s’adapta millor a les exigències de l’àrea, especialment pel que fa al transport de passatgers. Cada país tendeix a tenir el seu propi sistema de serveis aeris interns, generalment a càrrec de companyies estatals, si bé també a vegades de companyies privades fortament subvencionades. Totes les capitals de l’Amèrica del Sud i la major part de les altres grans ciutats són enllaçades per transport aeri directe amb els principals centres de comunicacions dels EUA i d’Europa.
La geografia humana i la societat
El poblament i la població
Amèrica Vista nocturna de Los Angeles, Califòrnia
Thomas Hawk (CC BY-NC 2.0)
L’Amèrica del Nord ha estat la regió del món que més immigrants ha atret. Molt escassament poblada per mig milió d’indígenes, les colònies i excolònies britàniques anaren estenent-se a mesura que els immigrants arribaven, i desplaçaren els indígenes (sols en quedaven 250.000 el 1900) i, al sud, desplaçaren els mexicans. Els anglosaxons eren quatre milions al començament del segle XIX i fins el 1880 eren el 77% dels immigrants. El 1878 un gran moviment immigratori feu perillar la superioritat numèrica anglosaxona. Només als EUA, arribaren quinze milions d’immigrants entre el 1880 i el 1921, i la població doblà, tot i que ja havien aparegut les primeres lleis discriminatòries i restrictives de la immigració. A partir d’aquest moment la restricció de la immigració i la prosperitat produïren una baixa de la natalitat i un envelliment de la població. Després de la Segona Guerra Mundial hi hagué una darrera immigració considerable procedent d’Europa. D’aleshores ençà, l’Amèrica del Nord ha continuat atraient immigrants, però preferentment tècnics i professionals de tot el món. Avui, tot i l’escassa densitat (10 h/km2), la població es troba molt concentrada i urbanitzada entre els Grans Llacs i l’Atlàntic, i a Califòrnia. Són del tot despoblades grans àrees de les regions extremes septentrionals, els àrids altiplans al peu de les Muntanyes Rocalloses i el desert d’Arizona. La mortalitat dèbil, del 90¦ anual, i la natalitat mitjana, del 16¦ anual (en disminució), donen un creixement feble, de l’1% (1975-80).
A l’Amèrica Llatina, amb l’arribada dels primers colonitzadors i amb ells de les malalties contra les quals els indígenes no tenien defenses, començaren dos segles de gran mortalitat al continent. La població de Mèxic disminuí el 50% a partir del 1565 i fins el 1800 no tornà a ésser de 5 milions. D’altra banda, l’arribada d’esclaus negres no provocà un augment notable de població. Tot i que en foren traslladats un milió al segle XVI, 2,5 milions al segle XVII i prop de 7 milions al segle XVIII, la falta d’adaptació i les condicions de vida provocaren una gran mortalitat; això i el reduït nombre de dones negres que arribaven feu que la població negra només cresqués mitjançant noves aportacions. Al segle XVIII, en el conjunt de les colònies espanyoles, hom calcula 16 milions d’habitants, dels quals 7,5 milions eren amerindis, 5 milions eren mestissos, 3 milions eren blancs, i 0,78 milions eren negres. Al segle XIX, en acabar-se el tràfic d’esclaus, hi havia tres milions de negres al sud del Río Grande, però a partir d’aleshores les noves aportacions de població foren solament blanques. Així, malgrat la superior natalitat, els negres no han estat els responsables del gran creixement demogràfic de l’Amèrica Llatina d’aquests dos darrers segles. La intensitat del moviment migratori seguí les vicissituds polítiques i econòmiques d’Europa, i després de les revolucions del 1848 hi arribaren dotze milions d’europeus. La població doblà entre el 1919 i el 1939. Això no obstant, molts dels immigrants de l’Amèrica Llatina no eren definitius, i sempre hi ha hagut un moviment de retorn. A la fi de la Segona Guerra Mundial i coincidint amb la prosperitat momentània d’alguns països, la immigració reprengué, però des del 1955 el saldo migratori entre l’Amèrica Llatina i Europa és negatiu. Actualment, a la zona temperada, la mortalitat és dèbil, però la fecunditat mitjana és baixa, i, per tant, el creixement demogràfic és moderat. A la resta de l’Amèrica Llatina la mortalitat mitjana es va moderant, però es manté forta la natalitat (l’Amèrica Central continental és la regió de creixement natural més fort del món després de l’Àfrica occidental). Prova d’aquest creixement és que només en vint-i-cinc anys (1950-75) la població es doblà (1950: 164 milions d’habitants; 1975: 322 milions). La densitat general és amb tot molt baixa (19 h/km2) i molt desigual: en contrast amb àrees gairebé deshabitades (desert de Mèxic, Amazònia, les Guaianes, gran part de l’altiplà del Brasil, la Patagònia, gran part del Chaco, la costa peruana, el nord de Xile, l’Argentina nord-occidental, la pampa de Colorado) hi ha àrees riques en població (costa de Veneçuela, algunes zones dels altiplans andins, Brasil meridional, regió del riu de la Plata, centre de Xile). La població s’agrupa entorn de les grans ciutats a causa de l’èxode rural.
Les races
Els primers habitants d’Amèrica arribaren probablement de l’Àsia en diverses onades (dues, segons alguns autors; més, segons d’altres), al final de l’última glaciació, fa uns 10.000-20.000 anys, segurament travessant l’estret de Bering. Els primers contingents humans arribats a Amèrica eren integrats probablement per individus blancs, dolicocèfals, de trets semblants als del poblament de la cova superior de Zhoukoutian i d’altres localitats plistocèniques de la Xina. Alguns representants d’aquests contingents poden encara ésser reconeguts entre els membres de determinades tribus de Califòrnia. Les migracions posteriors devien ésser constituïdes per immigrants mongòlics, mesocèfals, els quals descendiren per la costa occidental fins a arribar als Andes i aconseguiren un elevat grau de civilització. Aquests contingents humans s’encreuaren i originaren els grups racials d’indis americans o amerindis, els quals constitueixen l’autòctona, i fins fa pocs segles única, població americana. Un dels darrers contingents arribats, però, romangué aïllat a les terres boreals sense pràcticament encreuar-se amb els altres i originà un grup racial diferent, l’esquímid. Els indis americans o amerindis tenen la pell més fosca que els asiàtics, a vegades més rogenca que groga; el nas pot ésser aguilenc o recte, a vegades còncau i molt rarament aplanat com en els mongòlids típics: presenten pòmuls prominents, no ofereixen plec palpebral, i l’epicant no existeix en els homes adults, bé que és normal en dones i infants; tenen els cabells negres i llisos, llevat dels indis dels boscs tropicals, els quals els presenten lleugerament ondulats; la cara i el cos són gairebé mancats de pèl. No hi ha individus de grup sanguini B entre els amerindis, la qual cosa evidencia que l’hipotètic pas a través de Bering fou anterior a l’aparició d’aquest grup sanguini a l’Àsia. Els individus de les tribus centrals i meridionals de l’Amèrica del Nord pertanyen gairebé únicament al grup 0; cap al N hom observa un augment progressiu d’individus del grup A, introduït en les darreres immigracions de grups asiàtics fins a arribar a assolir la màxima freqüència (85,7% de la població) registrada al món a la reserva de Blackfeet (Montana, EUA). Els grups i sèries dels sistemes MNSs i Rh són trobats amb freqüències uniformes entre tots els amerindis, la qual cosa permet d’establir una estreta relació entre els amerindis i els polinèsids, explicable pels avantpassats comuns del grup arcaic blanc; els amerindis, però, tenen factor Diego, com els mongòlids, el qual és absent dels polinèsids. Modernament, Eickstedt considera els amerindis distribuïts de N a S en els grups racials següents: pacífid, sílvid, màrgid centràlid àndid, brasílid, pàmpid i làguid. A partir del segle XVI, Amèrica ha rebut migracions molt importants d’euròpids, principalment mediterrànids a la meitat meridional del continent i nòrdids a la meitat septentrional, que han assimilat o anihilat moltes de les poblacions anteriors; importants com a esclaus, arribaren també contingents importants de nègrids (sudànids i paleonègrids de l’Àfrica occidental). El mestissatge ha estat molt intens sobretot a les Antilles i a l’Amèrica Central i del Sud. El pes dels amerindis en el poblament actual és molt escàs a l’Amèrica del Nord, on pràcticament han desaparegut i han estat substituïts per poblacions d’euròpids molt mestissades amb una minoria nègrida important, sobretot al sud dels EUA, també amb un grau important de mestissatge. A Mèxic i a l’Amèrica tropical, el pes dels amerindis, sovint molt mestissats amb immigrants euròpids, pren importància. Per contra, a les regions temperades de l’Amèrica del Sud són els immigrants, mediterrànids en llur majoria, els qui constitueixen la part més important de la població. A les Antilles, on els amerindis han desaparegut totalment, i també a les Guaianes i en algunes àrees del Brasil, el contingent més important el constitueixen els nègrids, més o menys mestissats.
Les ètnies i les cultures
Amèrica Àrees culturals de l’Amèrica precolombina
© Fototeca.cat
L’Amèrica indígena és una regió de la humanitat culturalment i històricament molt rica i variada, i en el transcurs de la seva evolució conjunta amb els europeus i els africans la seva cultura s’ha enriquit, unes vegades, i en d’altres ha desaparegut, absorbida per les cultures nacionals, i ha constituït síntesis de processos històrics políticament definides. L’Amèrica indígena representa una continuïtat històrica que pot ésser seguida des dels seus primers poblaments arqueològicament identificats fins a les últimes manifestacions culturals dels seus pobles contemporanis, és a dir, d’aquells que encara no s’han integrat dins les estructures de cada societat nacional i que, en alguns casos, mantenen una consciència pregona de diferenciació ètnica en forma de tradicions pròpies i de llengües ben definides. Cal distingir a l’Amèrica indígena una etnologia referida a formes i estructures íntegrament nadiues o indoamericanes i una altra a formes i estructures molt mestissades. El fet de separar l’estudi de l’Amèrica indígena preeuropea de la que segueix el descobriment és motivat no solament per aquesta diferència etnogràfica, sinó també per l’estat de les investigacions. Per tant, l’etnologia a què hom fa referència és la dels indígenes en el moment que entraren en contacte amb els europeus. Per a la formulació dels conjunts etnogràfics el criteri geogràfic cultural sembla més adient a causa del relatiu desenvolupament de la tecnologia i, per tant, de la cultura dels indígenes. Hi ha àrees relativament diferenciades pel fet geogràfic i àrees relativament diferenciades pel fet cultural. En cada cas, però, es dona una forma de vida humana específica. Les àrees de cultura més desenvolupades són les de les regions de clima temperat, situades a les zones d’altiplà, llevat, només en certa mesura, de l’àrea maia. Dins la zona d’alta civilització hi ha el Mèxic precolonial, Guatemala i la regió andina. Aquest conjunt de civilitzacions és anomenat l’Amèrica nuclear. Les àrees culturals de menor desenvolupament es troben situades als extrems d’aquelles i ocupen les regions tropicals i de freds àrtics. Les majors densitats demogràfiques de l’Amèrica indígena corresponen a la zona nuclear, mentre que a les altres regions viuen societats basades en la subsistència, amb una baixa densitat. Hom pot considerar, per exemple, una densitat de 5 h/km2 a Mesoamèrica, mentre al Brasil tropical era de 0,3. El total de la població indígena calculada a Amèrica en el moment de la descoberta europea és d’uns 30 milions d’habitants, dels quals almenys 9/10 parts vivien a l’Amèrica nuclear. L’indígena americà pot ésser considerat adaptat a diferents regions, que constitueixen 18 àrees culturals. L’àrea esquimal o àrtica, des de l’est de Grenlàndia fins al NE de Sibèria, té com a trets distintius la llengua esquimal, la caça de mamífers marins, les escultures en os, el trineu de gossos, el caiac, el vestit de pells, l’habitacle de glaç o iglú, el xamanisme polar, etc (esquimal). L’àrea de Mackenzie comprèn una regió d’Alaska i del Canadà a l’entorn dels 55°N. Lingüísticament és la zona originària dels idiomes atapascans. La població depèn fonamentalment de la caça del caribú, de la recol·lecció i de la pesca. Elements característics seus són la raqueta i la creença en un Gran Esperit transcendent. Des del punt de vista social s’organitzen en bandes migratòries. L’àrea del nord-est o dels boscs orientals comprèn la regió dels Grans Llacs, la Nova Anglaterra i l’orient de la badia de Hudson. Lingüísticament comprèn parlars algonquins i iroquesos. És una àrea d’agricultura primitiva (moresc, fesol, carabassa) associada amb la caça, la pesca i la recol·lecció. La dona tenia gran importància en la direcció de la família. Era peculiar la casa llarga o habitatge multifamiliar. Hi havia societats secretes basades en l’ús de coneixements mèdics exclusius de les persones que n’eren membres. Era característica la concepció d’un esperit tutelar individual. L’àrea del sud-est comprèn la costa atlàntica al sud de l’estat nord-americà de Virgínia i en part la del golf de Mèxic. La majoria de les seves ètnies pertanyen al grup lingüístic muskogee. Es tracta d’una àrea semblant a la dels boscs orientals, però de cultura una mica més avançada. Les tribus eren d’estructura social estratificada, com ho demostra la seva divisió en castes. L’àrea del sud-oest comprèn els estats d’Arizona i Nou Mèxic. Lingüísticament, predominen els grups utoasteca i l’hoka. Les ètnies més característiques, conegudes globalment pel nom de pueblos, són els hopi, els zuni, els tano i els queres; també hi viuen els pàpago, els havasupai i els iuma. Malgrat que els navahos i els apatxes, lingüísticament atapascans, són habitants d’aquesta regió, no se’n consideren típics. Els elements més característics són l’urbanisme incipient i l’agricultura de regadiu. Habiten cases elevades. L’àrea del sud-oest desenvolupà molt el simbolisme religiós en totes les seves activitats. La kiva o habitació subterrània és destinada a la vida cerimonial. L’àrea de les praderies ocupa la regió continental central de l’Amèrica del Nord. Comprèn sis grans grups lingüístics: algonquí, atapascà, kiowa, caddo, sioux i utoasteca. A causa de l’heterogeneïtat lingüística, s’hi practicaven intensivament el llenguatge de senyals de fum i el mímic. L’adaptació de la població a la cacera del bisó era gairebé absoluta. Altres elements típics eren el nomadisme, el tipi o tenda folrada de cuirs, el transport fet per gossos, la conserva de carn anomenada pemmican, l’art geomètric, etc. La guerra fou una de les activitats de prestigi predominants. Amb l’arribada dels castellans, les tribus d’aquesta àrea foren aculturades per mitjà de dos elements: les armes de foc i el cavall. L’àrea de Califòrnia i de la Gran Conca, situada entre la serra de Wasatch al centre de les Muntanyes Rocalloses i l’oceà Pacífic, comprèn les famílies lingüístiques hoka, algonquina, atapascana, penuti i utoasteca. Els grups més característics són els xoixons, els ute, els vaso i els paiute. És una àrea cultural basada en la recol·lecció de la gla i dels pinyons. A causa de l’abundor d’aquestes collites, els indígenes vivien gairebé d’una manera sedentària. La densitat demogràfica fou relativament alta: 1,52 h/km2. Element molt característic fou la cistelleria, una de les de tècnica més fina del món. L’àrea de l’altiplà comprèn les conques dels rius Fraser i Colúmbia. Lingüísticament, hi predominen quatre famílies: atapascana, algonquina, penuti i mosan. Representa una zona cultural de transició entre les àrees veïnes. La base econòmica és la pesca del salmó i la recol·lecció. La seva organització social no ultrapassava la família. Com a grup característic hom en pot citar els sanpoilnezpercé, habitants de la regió mitjana del Colúmbia, grup de parla salishan. L’àrea de la costa nord-oest comprèn el litoral des de la badia de Yakutat, a Alaska, fins al nord de Califòrnia. És una àrea lingüísticament diversificada (grups atapascà, penuti, algonquí i salishan). Hi ha una economia molt especialitzada: pesca del salmó i caça de mamífers marins, a més de l’agricultura primitiva (moresc). En són trets característics el barret de forma cònica, les mantes d’escorça teixida, el tatuatge corporal, la deformació craniana, els relleus en fusta, els tòtems —d’una importància molt gran en la vida social—, l’artesania esotèrica, una cerimònia peculiar, el potlatch, etc. La major part dels seus grups ètnics es comunicaven per mitjà de la mar. A l’àrida àrea del nord de Mèxic, predominen des del punt de vista lingüístic els grups hoka, iuma, utoasteca i atapascà. És considerada una àrea de transició i de pas. Entre els grups de la costa predominava la pesca, mentre que aquells que vivien prop de les zones d’humitat i rius practicaven també l’agricultura. L’àrea de Mesoamèrica és limitada al nord per una línia molt fluida constituïda pels rius Sinaloa, Santiago, Lerma i Pànuco. Al sud, la frontera és formada per una línia convencional, la del golf de Nicoia, a Costa Rica. Era l’àrea cultural indígena més avançada d’Amèrica al moment de produir-se el descobriment europeu. Els grups lingüístics predominants són el penuti, l’otomang i l’utoasteca. Econòmicament és una àrea d’agricultura de regadiu i d’horta, amb cultius intensius i molt variats (moresc, fesol, carabassa, cotó, cacau, tomàquet). L’artesania i l’arquitectura hi foren molt desenvolupades. Coneixien l’escriptura (tipogràfica entre els asteques i jeroglífica entre els maies). Tenien avançats coneixements matemàtics i astronòmics. Els asteques practicaren la guerra imperialista. Foren politeistes, amb una organització sacerdotal jeràrquica molt complexa. Vivien en ciutats organitzades(asteca, ¦ maia). L’àrea andina comprèn la regió dels Andes des del 2°1 N fins als 30°1 S. Té quatre llengües predominants: el quítxua, el muisca o txibtxa, l’aimara i l’araucà. La base cultural comuna de les ètnies d’aquesta àrea foren l’agricultura (sovint practicada amb la tècnica de feixes i amb irrigació: patata i quinoa), la metal·lúrgia (la més evolucionada del continent americà), la ceràmica i el teixit. L’àrea andina posseí una cultura urbana, políticament molt desenvolupada, amb un estat imperialista, el dels inques, que dominà les altres ètnies. Els andins sobresortien en les construccions públiques i monumentals, en les pràctiques quirúrgiques i en la navegació. Foren superats pels mesoamericans en matèria de matemàtiques i d’escriptura, i en literatura i pensament filosòfic. Foren desenvolupats sistemes d’organització social i política molt eficaços per tal de mantenir una forta cohesió social. L’iloé, a Xile, fins a les illes del cap de Hoorn. És una àrea cultural, potser la social i política molt eficaços per tal de mantenir una forta cohesió social. L’àrea austral o dels fueguins comprèn la costa pacífica sud de l’illa de Chiloé, a Xile, fins a les illes del cap de Hoorn. És una àrea cultural, potser la més primitiva d’Amèrica, considerada marginal. L’economia es basava en la pesca i en la recol·lecció de mol·luscs. La cultura material era molt pobra i socialment s’agrupaven en petites unitats familiars. Lingüísticament i ètnicament hi ha, de nord a sud, tres grups, actualment gairebé extingits: els chono, els alakaluf i els iàgan o iàmana. L’àrea de les planes argentines és fonamentalment constituïda pels territoris de l’illa gran de Terra del Foc, la Patagònia i la Pampa. Lingüísticament, hi ha diversos grups: el chono, el pueltxe i el txetxehet. Es tracta d’una àrea on la forma de vida fou semblant a la de les praderies de l’Amèrica del Nord. Econòmicament depenien de la caça del guanaco. Socialment s’organitzaven en bandes migratòries dirigides per un cap de família ocupat en la resolució dels problemes econòmics i dels litigis. L’àrea del Gran Chaco és una àrea de transició i sense un veritable focus cultural aglutinador i distintiu. Lingüísticament, hi eren representats els grans grups guaicurú, mascoi, lulevilela, matacomacà, zamuco, tupí-guaraní i arauac, amb un total de prop de 50 ètnies ben diferenciades. La caça fou denominador comú a tots els grups que l’habitaven. Les tribus del Gran Chaco eren molt bel·licoses i moltes eren originàries de la Pampa, dels boscs tropicals i de la regió andina. El grup que ocupava la zona geogràficament més extensa era el guaicurú. Els pobladors del Chaco eren de vida seminòmada; llurs poblaments depenien dels cicles naturals de la producció vegetativa i de les riuades. L’àrea del Brasil central i oriental comprèn la regió central del Brasil i la costa del país, des de l’extrem meridional fins a la desembocadura de l’Amazones. És una zona d’altiplà. Lingüísticament hi predominen els grups ge i tupí, però hi ha un conjunt molt variat de societats i de grups ètnics ben diferenciats. Practiquen, sobretot, la caça, la pesca i la recol·lecció, bé que la majoria coneixen l’agricultura. Cacen i recullen durant certes temporades de l’any i tornen als poblats per fer la collita dels sembrats. En general, es tracta de grups molt primitius, potser dels més arcaics del continent, després dels fueguins. L’àrea de les selves tropicals i equatorials és bàsicament localitzada a les conques de l’Amazones i de l’Orinoco. Lingüísticament hi ha tres grans famílies: arauac, carib i tupí-guaraní. El factor bàsic de l’àrea és l’aigua: tots els grups viuen a les ribes dels rius. Els centres o focus culturals d’aquesta àrea es troben a les Guaianes i al Baix Amazones. L’agricultura és basada en un conreu de mandioca, amb dues varietats: una d’amarga i una altra de dolça. També es practiquen la caça, la pesca i la recol·lecció. Són característics el tabac i la marimba, els palafits i les cases multifamiliars, el parentiu matrilineal, el canibalisme per venjança. L’àrea circumcaríbica és localitzada a les Antilles Majors i a les Menors, i també a les costes de la mar Carib, des de Nicaragua fins a Veneçuela, i a les costes de Colòmbia i del nord de l’Equador. Les famílies lingüístiques dominants són l’arauac i la carib. Els grups culturalment més evolucionats eren els arauac, representats pels taino de Cuba, d’Haití i de Puerto Rico, bons agricultors i posseïdors d’una organització social més elaborada que la dels caribs; aquests últims eren més pescadors i navegants que els primers, però la seva agricultura era més rudimentària. Els trets més característics eren les adaptacions fetes dels elements culturals mesoamericans i dels boscs tropicals en el conjunt de l’àrea.
Les llengües
Les llengües indígenes
Mapa lingüístic d’Amèrica
© Fototeca.cat
El nombre de les llengües parlades a Amèrica a l’època de la invasió dels europeus era extraordinari: hom diu que de l’ordre d’un miler, però cal entendre que aquesta xifra és només molt vagament indicativa per una raó de fet, puix que són moltes les llengües que s’han extingit abans que cap lingüista les estudiés, i sobretot per una raó de principi teòric: la frontera entre la noció de dues llengües distintes i la de dos dialectes d’una mateixa llengua és molt difícil de traçar, i, naturalment, ho és sobretot quan es tracta de llengües mal conegudes o no gens conegudes, i aquest és encara el cas de moltes llengües americanes. El fet pròpiament extraordinari, però, més que no pas el nombre de les llengües, és el nombre de les famílies distintes que cal postular en una classificació genètica. El poblament d’Amèrica és relativament recent, probablement no més llunyà de quinze o vint mil anys, i tots els resultats de la lingüística comparativa diuen que un període així és “desesperadament insuficient” (Sapir) per a produir una diferenciació tan gran de les llengües. A fi de resoldre la contradicció, els comparatistes s’han esforçat, doncs, a reduir tant com és possible el nombre de les famílies postulades. Aquest treball ha donat fins ara pocs resultats, i encara molt incerts, pel que fa a les llengües de l’Amèrica del Nord, que són de molt les més ben estudiades: Edward Sapir cregué possible de reagrupar en sis famílies (esquimoaleuta, algonquí-wakash, nadené, penuti, hokasioux, astecatano) les 55 famílies que comptava la millor classificació anterior a la seva. Cal advertir, però, que el resultat de Sapir, brillantíssim com és, deriva d’una mena de raonament en zig-zag, que en gran part infereix el parentiu genètic a partir de l’afinitat tipològica més que no pas de l’aplicació del mètode comparatiu estricte. Però Sapir, d’acord amb la tradició indoeuropeista, era molt escèptic quant a la possibilitat de la difusió dels trets estructurals entre llengües no parentes; si hom adopta la posició oposada, tal com defensaven Boas i Trubetskoj, cal replantejar tot el problema. Quant a les llengües del S de Mèxic, de moment és inconcebible una classificació genètica exhaustiva, i Antonio Tovar no ha pogut sinó titular cautelosament Catàleg el llibre on les enumera i estudia; és possible, de tota manera, d’assenyalar dues grans famílies: l’andinoequatorial i la gê-pano-carib. Tocant a la vitalitat actual de les llengües americanes, les situacions varien molt d’una regió a l’altra del continent. Als EUA hom pot dir que tots els indis són bilingües, i que les llengües indígenes són amenaçades d’una extinció més o menys propera. En algunes zones del Canadà i del Brasil les llengües indígenes conserven una gran vitalitat, però com que el fraccionament lingüístic d’aquestes regions és enorme, i són molt pocs els parlants de cada llengua, no sembla pas que cap llengua tingui una opció a expandir-se i a convertir-se en un vehicle de cultura important. A Mèxic i a l’Amèrica Central sobreviuen grans masses de població de llengua indígena, amb diverses llengües que passen del centenar de milers de parlants, i alguna de les quals, com el maia, amb conreu literari i viva consciència d’identitat col·lectiva. En definitiva només el maia i potser alguna altra llengua a Mesoamèrica, i dues llengües sud-americanes, el quítxua i el guaraní, i no tan clarament l’aimara, tenen la possibilitat eventual d’arribar a ésser llengües de cultura nacional, i en tot cas tenen assegurada la supervivència per molts segles, si no es produeix una catàstrofe imprevisible.
Les llengües europees a Amèrica
La difusió de les llengües europees en el continent americà es produí al compàs dels processos d’ocupació i colonització, mitjançant l’establiment en massa de parlants d’aquestes llengües, i la convivència de poblacions de llengua europea i indígena amb el consegüent bilingüisme, seguit tard o d’hora d’assimilació a la llengua dominant políticament i socialment i d’aculturació en massa de les poblacions indígenes que abandonaren llur llengua. El resultat d’aquests processos depèn, per tant, de les diverses zones climàtiques i de la major o menor solidesa demogràfica i social dels indígenes. En general, en els monolingües de parla europea hom nota una notable absència de fenòmens de substrat. Les variants fonètiques, morfològiques, etc, observades corresponen a fenòmens dialectals dels dominis d’origen. Així, en l’anglès han predominat els trets característics dels parlars occidentals i septentrionals de la Gran Bretanya; en el castellà, els trets de la baixa Andalusia i parlars de la Meseta occidental. Les llengües europees a Amèrica presenten, generalment, caràcters de llengua colonial (marcada uniformitat en grans àrees, arcaisme i preeminència major o menor de trets vulgars segons l’època i l’origen social dels colonitzadors). El contacte de la població blanca amb les masses d’esclaus negres importats des del segle XVI feu que des dels primers moments les necessitats de comunicació entre aquestes dues poblacions s’omplissin amb llengües franques que, atesa l’heterogeneïtat de l’origen dels africans i gràcies a determinades circumstàncies històriques (aïllament, fugues col·lectives d’esclaus, ruptura de l’equilibri social entre africans i amos blancs, etc), s’han convertit en llengües de comunicació normal: els criolls. Entre els criolls francesos cal esmentar el d’Haití i el d’algunes Antilles menors de sobirania francesa o britànica; entre els anglesos, el gullah de les illes de la costa de Virgínia i el de Jamaica, el taki-taki de Guyana, el de l’illa colombiana de San Andrés, etc; el portuguès, amb forta influència castellana, s’ha desenvolupat a les illes holandeses de Curaçao, Aruba i Bonaire en un crioll anomenat papiamento. Aquest darrer, com també alguns dels francesos, sobretot l’haitià, tenen conreu literari. El castellà no ha desenvolupat criolls propis sinó tan sols formes més o menys vulgars de la llengua comuna, pròpies de les poblacions negres, llevat del parlar de la localitat colombiana de Palenque de San Basilio (Bolívar), on viuen unes 1.500 persones descendents d’uns esclaus que es revoltaren a la primeria del segle XVII i es refugiaren en aquesta regió muntanyosa. Els diversos criolls dels negres americans presenten els problemes teòrics generals d’aquesta mena de parlars, i és difícil de determinar-hi la influència dels substrats africans.
L’actitud dels dominadors europeus davant les llengües ameríndies depengué en gran mesura del grau de submissió, de la importància demogràfica i de l’evolució cultural dels qui les parlaven. A les Índies de Castella, especialment, hom constata, en general, una notable absència de nacionalisme lingüístic i d’una consegüent política d’assimilació. Aquesta darrera fou expressament rebutjada per Felip II en resposta a una consulta del Consell d’Índies el 1596, on es limità a confirmar les disposicions anteriors sobre l’ensenyament voluntari del castellà. La temptativa assimilista de Carles III del 1770 fou abandonada el 1782. La política de l’aïllament paternalista de l’indi, però, i, sobretot, les exigències de l’evangelització, mantingueren grans masses d’indígenes unilingües i estengueren l’ús de les anomenades “llengües generals” —nàhuatl a Nova Espanya, quítxua al Perú i l’Equador, guaraní al Paraguai—. Al Brasil, la lingua geral fou el tupí. Els estats americans independents han seguit, en matèria de política lingüística, els principis i les pràctiques de l’uniformisme nacionalista d’arrel jacobina, i això es manifesta tant envers les llengües indígenes, malgrat l’indigenisme verbal de base paradoxalment nacionalista, manifestat generalment d’una manera paternalista i assimilista, com envers les llengües europees minoritàries (castellà al S dels EUA, francès a Nova Anglaterra i Luisiana, enfront de l’anglès; crioll anglès de San Andrés davant el castellà de Colòmbia, etc). Només el Canadà ha adoptat el principi del bilingüisme oficial.
Les religions
Amèrica L’església de Santo Domingo, a Quito
Visita Quito (CC BY-NC-ND 2.0)
La religió majoritària entre les professades al continent americà és el cristianisme: el 91% dels americans són cristians (1985). Dins el cristianisme, els catòlics representen el 73%, els protestants, inclosos els anglicans, prop del 19% i els ortodoxs un 1%. Els catòlics són àmpliament majoritaris als països de l’Amèrica Llatina, entre la població canadenca francesa i entre la població nord-americana originària d’Irlanda, de països llatins i de Polònia, entre d’altres; els protestants, en conjunt, són majoritaris als EUA, entre la població canadenca anglesa i als territoris que depenen o han depès de l’imperi britànic (excepte algunes illes antillanes de població francoparlant); els ortodoxos es troben, especialment, entre els immigrats procedents de l’Europa oriental (Rússia, Ucraïna, etc) establerts als EUA i a d’altres països americans. Deixant de banda les religions primitives conservades per les poblacions autòctones, les religions no cristianes més esteses són la jueva (uns 8 885 000, el nucli més important dels quals es troba a la ciutat de Nova York), la mahometana i la hindú (aquestes dues, entre les poblacions procedents de l’antiga Índia britànica que habiten els territoris de la zona del Carib que depenen o han depès de la Gran Bretanya).
L’estructuració geograficopolítica i la seva dinàmica
Amèrica Vista de la platja de Botafogo, a la ciutat de Rio de Janeiro, al Brasil, un dels estats més grans de l’Amèrica Llatina
© B. Llebaria
El continent americà apareix articulat en entitats polítiques de molt desigual pes territorial, demogràfic i econòmic; de molt diversa estructuració ètnica, social i política; d’un grau de desenvolupament cultural molt heterogeni i també de variat estat juridicointernacional. Aquestes diversitats reflecteixen la multiplicitat i la varietat dels condicionants geogràfics i històrics del continent i fan aconsellable una divisió primària en l’Amèrica del Nord —al Nord del Río Grande— i l’Amèrica Llatina— al S d’aquest límit—. L’Amèrica del Nord es compon de dos estats gegants, els EUA i el Canadà, estesos en vastes zones continentals, d’oceà a oceà, producte de l’expansió est-oest de la dinàmica anglosaxona desenvolupada en l’àpex del capitalisme clàssic del segle XIX. Aquests dos estats, semblants en llur elevat desenvolupament econòmic i social, en l’escassa importància de l’element indígena i en llur caràcter de països d’immigració europea, es diferencien, però —a part de la desproporció en demografia i en pes econòmic—, per la presència de l’element ètnic d’origen francès al Canadà i la de la població d’origen africà als EUA. Contrasta amb l’estructura territorial del N, l’esmicolament polític de l’Amèrica Llatina. El factor geogràfic, determinant en aquesta fragmentació ja des d’abans de la independència, s’agreujà per les vicissituds polítiques i econòmiques posteriors. Fora d’alguns països de Mesoamèrica —on solament Mèxic presenta una massa important— i de Colòmbia —orientada, però, històricament, vers l’Atlàntic—, cap altre estat llatinoamericà no té costes als dos oceans: la serralada andina i, sobretot, les grans àrees selvàtiques centrals (Amazònia, Chaco), ensems amb la imperfecta navegabilitat de la major part dels rius, han constituït un obstacle natural que ha contribuït a donar a l’estructura política de l’Amèrica del Sud el seu marcat caràcter perifèric. Els estats més grans, el Brasil —un dels més extensos del món— i la República Argentina, ocupen, amb l’Uruguai i les Guaianes, l’extens litoral atlàntic i, arrenglerats com són sobre la ruta de l’Atlàntic sud, formen, amb la immediata República de Xile, la part més desenvolupada econòmicament —i en els casos de l’Argentina i l’Uruguai, també socialment— de l’Amèrica del Sud i són els receptors tradicionals de la immigració europea. Llevat de Xile, els països del Pacífic, als quals hom pot afegir Bolívia —que ensems amb el Paraguai són els únics estats interiors d’Amèrica—, es caracteritzen per un menor desenvolupament social i econòmic, per un menor aflux migratori i per una important massa de població indígena. Aquest darrer tret caracteritza igualment Mèxic i alguns països de l’Amèrica Central. Els països de l’àrea del Carib, compresos els insulars, es distingeixen per llur dependència acusada de la monocultura —sucre, cafè, plàtans—, o d’un producte mineral quasi únic, com el petroli a Veneçuela, que els lliga fortament al seu mercat principal, els EUA. En llur població, com la de les Guaianes i la de part del Brasil, presenten, en general, una forta (en alguns casos gairebé exclusiva) presència de l’element racial africà. Quant a llur caracterització geogràfica, els estats llatinoamericans es poden classificar en països d’altiplà —com Mèxic o Bolívia—. Pertot, d’altra banda, la compartimentació geogràfica i la dificultat de comunicacions han afavorit el naixement de localismes que, quan han estat sostinguts per l’interès dels EUA, han arribat a la separació (Amèrica Central, Panamà).
Les petites possessions europees que han arribat fins al segle XX es concentren a l’àrea del Carib i a les regions veïnes. La presència d’aquesta gran potència dins el continent és, indubtablement, el fet més destacat de la constel·lació política americana. La gran desproporció en termes de desenvolupament i volum econòmics entre els EUA i els països de l’Amèrica Llatina es tradueix en una pressió constant dels primers sobre els darrers en els camps polític, econòmic, cultural i militar, que en exercir-se sobre la multiforme realitat llatinoamericana, plena de tensions i de conflictes, ha originat el complex fenomen anomenat generalment “imperialisme nord-americà”. La reacció contra aquest i el procés contemporani de la lluita interior pel desenvolupament polític, econòmic i social dels països llatinoamericans —procés que cal no confondre amb l’anterior— ha provocat una certa influència de noves potències extracontinentals (URSS, Xina), mentre que l’hegemonia econòmica britànica —al Brasil, al Riu de la Plata, a Xile— s’ha esvanit amb la davallada política de la Gran Bretanya.
Totes les circumstàncies indicades han fet fracassar els esforços de col·laboració política dedicats a l’ideal del panamericanisme, que només ha funcionat esporàdicament en els aspectes negatius (defensa contra l’Eix, reacció contra la revolució socialista). Igualment problemàtic és l’esdevenidor dels esforços de col·laboració política i econòmica (Amèrica. L’economia) entre els països llatinoamericans.
Les institucions polítiques
Amèrica El Capitoli de Washington, als Estats Units d’Amèrica
Piutus (CC BY 2.0)
Els EUA foren els creadors de la fórmula constitucional del federalisme modern: delimitació de les esferes de competència entre l’estat central i els estats federats (en el cas nord-americà, per expressa delegació de poder dels darrers al primer); cambra de representants, elegits en proporció a la població, i senat amb representació igualitària per a tots els estats federats. A aquesta innovació, la constitució del 1776 creà, sobre la base d’una rígida separació de poders, un executiu unipersonal fort, d’elecció popular (de dos graus). L’exemple nord-americà ha estat imitat més o menys fidelment pels altres països d’Amèrica. El Canadà en prengué el federalisme adaptat a la monarquia (expressió de la seva vinculació el Commonwealth) i al govern parlamentari. El federalisme als països llatinoamericans ha estat l’obra de provatures conscients, a partir d’estats o de divisions colonials unitaris, on no ha representat, en general, més que un intent de conciliar tendències localistes de base oligàrquica. On no ha fracassat obertament, en un sentit o altre —Amèrica Central, Colòmbia—, el federalisme ha esdevingut una forma buida, les virtualitats de la qual han estat exercides solament a favor d’aquelles oligarquies locals. Fins i tot en països on el federalisme tenia arrels històriques —l’Argentina i, en menor mesura, el Brasil—, el concepte d’estat nacional a la francesa —general a l’Amèrica Llatina— ha abassegat totes les energies polítiques del país. El presidencialisme ha estat el tret constitucional nord-americà més imitat als estats llatinoamericans —amb la notable excepció del parlamentarisme xilè del segle XIX—, amb el seu unipersonalisme —llevat dels experiments de col·legialitat de l’Uruguai, al segle XX—, que, lligat a l’origen i a la dinàmica del poder propis de l’endarrerida estructura social de l’Amèrica Llatina i implantat en països unitaris o de federalisme dèbil ha degenerat sovint en autoritarisme. Les constitucions llatinoamericanes —de caràcter rígid— recullen la concepció liberal de l’estat, proclamen els drets individuals clàssics i, des del primer terç del segle XX, ha incorporat la declaració de drets socials —sindicalització, vaga, educació, salut pública, etc—, amb profusió d’articles programàtics.
Els factors de la configuració política
Les estructures econòmiques i socials que determinen l’origen del poder polític i en condicionen l’exercici a l’Amèrica del Nord es caracteritzen per un grau molt elevat d’industrialització i terciarització, amb un gran predomini de la població urbana. Concretament als EUA, la societat rural, bé que s’ha conservat com a grup de pressió, ha hagut de cedir el lloc predominant que ocupà durant les primeres dècades d’independència a una constel·lació de factors polítics, entre els quals sobresurten la indústria en general —darrerament, amb l’abandó de l’aïllacionisme i la projecció mundial del país com a gran potència, han assolit molta importància les grans indústries proveïdores d’armament—, el capital financer, els inversors a l’estranger i els sindicats, amb organització molt sòlida (AFL-CIO), dedicats, sense aspiracions revolucionàries, a la defensa dels interessos professionals. Un gran pes tenen les esglésies i les organitzacions que reflecteixen els antecedents ètnics dels immigrats i els seus descendents. Les nombroses classes mitjanes, mancades d’una ideologia particular i atretes per l’ideal individualista i competitiu (self made man) d’una societat fins fa poc extremadament mòbil, no han estat permeables als intents de captació de l’esquerra, i solament en una petita proporció ho han estat a les insinuacions d’una dreta nacionalista i feixistitzant (John Birch Society). El ressentiment i les tensions internes de la societat del S han trobat expressió en societats secretes antinegres, xenòfobes i anticatòliques (Ku Klux Klan). Els dos grans partits, el demòcrata i el republicà, perduda quasi del tot llur motivació històrica i sense una ideologia diferenciadora, agrupen classes i interessos econòmics i regionals molt diversos, sovint contradictoris dins un mateix partit. Els intel·lectuals radicals d’esquerra actuen bastant marginalment, i només els moviments revolucionaris —o protestataris—, d’estudiants han introduït esporàdicament un element de caràcter universal dins el clos de la política nord-americana. La vida pública del Canadà és marcada profundament pel problema ètnic i per la difícil convivència amb el seu poderós veí. La tradició cultural i les particularitats socials de l’Amèrica Llatina no fan possible d’adscriure-la perfectament a un concepte de “Tercer Món”, elaborat sobre criteris principalment econòmics, aplicats a l’estudi dels països asiàtics i africans. Les estructures agràries, que pesen decisivament damunt l’activitat de la població de la majoria dels estats, pateixen en general dels mals contraposats i molt sovint coexistents del latifundi i del minifundi i romanen en la major part immodificades des del segle XIX, malgrat intents més o menys reeixits de reforma agrària (individualista a Veneçuela i a Xile, individualistacol·lectivista a Mèxic i a Bolívia, estatal a Cuba). Els modes de vida social agraris —i, en general, precapitalistes (caciquisme, caudillismo, coronelismo)—, sobreviuen vigorosament, tot adaptant-se a transformacions recents com la importantíssima de la concentració urbana. Aquest darrer procés és el més important tocant a l’evolució social i política de l’àrea llatinoamericana, car tendeix a alterar ràpidament l’estructura de la població, i, per tant, de l’electorat, en desenvolupar el sector terciari d’una manera anòmala en comparació amb els països de vell desenvolupament industrial. L’afluència vers la ciutat és concretada en l’existència d’unes classes mitjanes molt nombroses —en realitat, la majoria, un proletariat de coll i corbata— i en el sorgiment de grans zones de barraquisme (com els cantegriles uruguaians, les callampas xilenes, les favelas brasileres, les villas miseria argentines, etc), on viuen una gran massa d’immigrats rurals en procés d’integració a una societat que s’industrialitza més o menys ràpidament. Aquesta industrialització, orientada sobretot als béns intermedis i de consum, ha fet créixer considerablement la força i la influència d’una burgesia industrial proteccionista, més vinculada a la dels països industrials que no pas atreta vers una integració econòmica llatinoamericana —burgesia que s’ha sumat, sovint, tot mesclant-s’hi, a la tradicional de tipus mercantil, lligada als interessos agraris—; d’altra banda, el proletariat industrial ha crescut amb rapidesa i, als països més desenvolupats, s’ha transformat en un factor polític de pes. Aquest proletariat, majoritàriament amb consciència de classe difusa, atesos els seus orígens rurals immediats, amb la supervivència de les relacions de clientela personal i política, i l’aspiració a imitar les formes de vida de la petita burgesia, presenta, en general, a la majoria dels països, un grau baix de sindicalització. Tot això explica la tendència del proletariat a acostar-se als partits tradicionals i de classes mitjanes, i, quan no és així, a créixer —o néixer— a redós de dictadures civils o militars més o menys demagògiques. Fora de casos excepcionals el partit comunista i, amb més raó, les romanalles anarcosindicalistes, representades als gremis tradicionals —gràfics, tèxtils—, no han aconseguit de polititzar els sindicats llatinoamericans en sentit revolucionari. Tampoc no ho ha assolit fins ara l’esquerra radical, que troba la seva màxima expressió en cercles d’intel·lectuals i d’estudiants, esquerra radical que no acaba de transcendir els límits de les classes mitjanes. És notable el prestigi i la influència dels professionals universitaris —especialment dels advocats— i la força, enorme en alguns països, com Colòmbia i el Perú, de l’Església Catòlica, exercida en sentit predominantment conservador, malgrat els recents plantejaments ideològics i socials renovadors. El factor més destacat, però, i el més típic, de la política de gairebé totes les repúbliques llatinoamericanes és l’exèrcit, que en moltes d’elles ha estat, i és, de molt, la institució més organitzada i eficient, i que, per tant, ha tendit a omplir els buits polítics creats per les tensions i els conflictes dins el sistema constituït per les altres forces polítiques sota la capa de les institucions formals, i això, sovint, a invitació d’alguna d’aquestes mateixes forces. L’acció política de l’element militar (golpismo) —reclutat majorment entre les classes mitjanes— ha cobert, segons les èpoques i els països, tot l’espai comprès des de la dreta reaccionària d’arrels latifundistes fins a la revolució més o menys penetrada d’idees i de solucions marxistes, i sempre pletòrica d’actituds nacionalistes. El nacionalisme —principalment el burgès, i limitat a les fronteres de cada estat— no és, però, una exclusiva dels militars, ans constitueix, juntament amb una profunda impregnació de liberalisme europeu, una de les forces ideològiques dominants a l’Amèrica Llatina. Aquest panorama social i polític explica que predominin encara, en gran part, els anomenats “partits tradicionals” (generalment, dos a cada país, amb orígens històrics més o menys remots i confusos), estructurats més com a faccions basades en la federació de clienteles polítiques que no pas com a partits veritables. Fora dels partits que són expressió de les classes mitjanes urbanes —quan s’han organitzat al marge de les banderes “tradicionals"— d’ideologia liberal radical i nacionalista, els partits tradicionals no han trobat entre els “partits d’idees” —socialistes, comunistes— cap competidor notable.
La conjuntura política de l’Amèrica Llatina és actualment dominada per la crisi de les institucions polítiques liberals als països més desenvolupats, per la necessitat, profundament sentida, del canvi de les estructures socials i econòmiques heretades del passat, pel malcontentament de les grans masses mesocràtiques urbanes, per la lluita pel desenvolupament econòmic, seriosament dificultat a causa de la manca de capitals i la deterioració dels termes de l’intercanvi dins el mercat mundial de les produccions primàries llatinoamericanes respecte als productes industrialitzats, i per la reacció —conservadora o evolucionista— davant la presència de les revolucions cubana i nicaragüenca.
La història
Amèrica precolombina: les etapes
L’extraordinari isolament en què es desenvoluparen els americans abans de l’arribada de Cristòfor Colom ha contribuït a fer-ne molt difícil llur història. Encara actualment hi ha molts punts bàsics que romanen incerts i susceptibles de discussió. Avui, hom admet generalment quatre grans etapes que afectaren tot el continent: els orígens i l’etapa de poblament durant el plistocè; una etapa intermèdia, postplistocena, però encara sense agricultura; un període de formació, protoagrícola i amb agricultura inicial, amb el començament de les cultures de Mesoamèrica; les grans civilitzacions i els imperis. En general, es corresponen amb les quatre etapes del Vell Món (Paleolític, Mesolític, Neolític i edat dels metalls), bé que llur cronologia és diferent.
Orígens i poblament
El problema principal de la primera etapa és el del poblament: el punt més discutit, moltes vegades amb prou fantasia, és el lloc per on arribaren els primers homes a Amèrica. Avui sembla ja segur que Amèrica no fou poblada fins molt avançat el Quaternari, i per tant, relativament tard en comparació amb el poblament del Vell Món. Hom tendeix, també, a acceptar que el camí fou a través de l’estret de Bering i que els primers americans pertanyien a grups asiàtics d’estirp ètnica mongoloide o, més exactament, protomongoloide. Devien ésser petits grups que, des del nord-est de l’Àsia, aprofitaren condicions climàtiques favorables per a passar l’estret, segurament durant la glaciació de Wisconsin vers el 15000 aC. Darrerament, d’acord amb investigacions més modernes, han aparegut alguns partidaris d’una nova teoria la qual remunta el pas cap a Amèrica vers el 20000 o el 30000 aC, que correspondria, aleshores, a la primeria de la quarta glaciació o potser encara abans: durant un moment del darrer període interglacial. Recentment, han estat trobats força vestigis d’indústries de pedra del poblament americà primitiu, bé que hi ha molt poques restes antropològiques. El 1926 hom trobà les puntes de fletxa de pedra a Folsom (Nou Mèxic), associades amb fauna extingida, pertanyents a una cultura de caçadors de bisons antics, d’elefants i de cavalls. Treballs posteriors han permès de fer una seriació de les puntes de pedra, des del tipus més antic, dit de Sandia, a través de les cultures de Folsom i Clovis, fins a tipus més moderns i variats que enllacen amb les dels temps moderns. Les indústries de pedra de les primeres fases s’escamparen arreu del continent. Hi ha troballes, tret de les esmentades a Mèxic (especialment a Iztapan), Veneçuela (El Jobo, descobertes per l’antropòleg catalanoveneçolà Cruxent), l’Equador, el Perú (Lauricocha), Bolívia (Vizcachani), Xile i l’Argentina (Ayampitin, entre d’altres). No és fàcil de saber si són d’aquesta etapa les pintures rupestres, especialment les de la Patagònia, amb representacions de mans, tema que sovinteja a les pintures paleolítiques d’Europa i que, segons Oswald Menghin, pertanyen a la mateixa tendència cultural. A Alaska i al Canadà són conegudes indústries que pertanyien a una cronologia més avançada, que hom pot relacionar amb tradicions magdalenianes i mesolítiques, testimoni d’una nova etapa de poblament. Així, hi ha a Amèrica les principals tècniques lítiques del Paleolític superior del Vell Món, mentre que no hi ha res que correspongui a les tècniques del Paleolític inferior o mitjà. Respecte als vestigis antropològics, cal rebutjar els arguments que sovint han considerat com antigues moltes troballes fetes sense cap garantia. Entre les que hom pot considerar com a segures hi ha el crani de Tepexpan (localitat pròxima a Ciutat de Mèxic), anomenat l’home de Tepexpan, i potser algunes altres restes de l’estat de Minnesota. Llur relativa modernitat explica la semblança de trets amb el tipus antropològic dels indis moderns. El mateix s’esdevé amb els vestigis antropològics més antics de l’Amèrica del Sud, com els de Punin, a l’Equador o els de Confins i de Lagoa Santa, al Brasil.
L’etapa intermèdia
L’etapa que s’escola entre els vestigis més antics, ja esmentats, i les futures societats agrícoles, és la més poc clara de tota la prehistòria americana. La manca de determinacions geològiques ha fet que hom no la pogués datar fins que no ha estat aconseguida l’aplicació del mètode del carboni 14. Amb aquesta base, sembla que el moment central de l’etapa mitjana pot ésser datat vers el 5000 aC. Una de les zones més ben estudiades és la meridional dels EUA: al sud-oest, i entrant també cap a Mèxic, ha estat localitzada la cultura de Cochise (amb tres fases: la més antiga, Sulphur Spring és datada entre el 6000 i el 4000 aC; vénen després les de Chiricahua i de San Pedro). A Califòrnia hi ha una cultura amb gran desenvolupament de la cistelleria: cultura dels cistellers. A la zona atlàntica nord-americana i fins a les planes centrals apareixen les cultures arcaiques de caçadors, pescadors i recol·lectors, que ja havien domesticat el gos, i que utilitzaven destrals de pedra polida i fins i tot coure natiu treballat amb martell. Al centre de Mèxic, la cultura del Chalco, ha estat datada vers el 4500 aC. Més al sud la informació és més poc segura. Probablement, part de les troballes d’El Jobo a Veneçuela són d’aquesta fase. Oswald Menghin ha intentat de seriar els grups argentins, però hi ha encara moltes llacunes. En general, hom pot observar un procés evolutiu cap a una més gran perfecció de les tècniques i una certa tendència a aprofitar grans vegetals salvatges per a elaborar farines, per exemple a Califòrnia, primer pas cap a la fase següent, ja agrícola.
L’agricultura inicial
El problema bàsic d’aquesta etapa és l’origen dels conreus. No és ben segur encara l’atribució de la descoberta de l’agricultura als mateixos indígenes d’Amèrica. La teoria difusionista es basa en la idea que l’agricultura vingué de fora, del Vell Món, bé que la qüestió de l’origen del moresc no ha estat resolta d’una manera definitiva i la majoria d’investigadors s’inclina a acceptar que és indígena d’Amèrica. En tot cas, a la cova de Bat (Bat Cave) hi ha granes de moresc dins un estrat datat el quart mil·lenni. La mandioca fou també un conreu molt antic i, ensems amb el moresc, esdevingué la planta bàsica de l’agricultura americana. També foren importants els conreus de carbasseres, de fesoleres (fríjoles), el chile i la batata, única espècie que passà d’Amèrica a Oceania abans de la intervenció dels europeus. El cotó fou conreat com a fibra tèxtil. Les societats agrícoles americanes constituïren grups culturals molt diversos, el grau de coneixement actual dels quals és diferent segons la densitat d’investigació de cada zona. En general, tingueren de comú l’ús de la ceràmica (que no sempre apareix des del començament del coneixement dels conreus), sempre fabricada a mà, amb tendència a tenir un tant per cent de vasos plàstics més alt que no pas al Vell Món, sovint decorada amb tota la rica gamma de motius i de tècniques habituals als continents antics: incisions, impressions, pintura, etc. La cistelleria, ja coneguda abans de l’agricultura, continuà el seu desenvolupament. Aparegueren els teixits, tècnica en la qual els americans es destacaren malgrat emprar telers molt rudimentaris, sobretot els peruans, que arribaren a fabricar fils extraordinàriament fins i prims. Fabricaren també teixits de plomes, policroms.
Els imperis
Amèrica Machu-Picchu (Perú), ciutat inca declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO
Peter Burka (CC BY-SA 2.0)
Les grans civilitzacions i els imperis sorgiren d’aquesta base de les societats agrícoles, esteses a la major part del continent, que esdevingueren societats complexes amb estats sòlids i amb tendències militars i imperialistes. És encara una incògnita si cal explicar aquesta etapa com a resultat d’un fenomen evolutiu o bé hi intervingueren influències exòtiques, extraamericanes. Resulta difícil, però, d’explicar els canvis, ràpids, que es produïren a les zones de Mesoamèrica i dels Andes, sense algun corrent foraster, que no hauria pogut seguir altre camí que el del Pacífic, partint de l’Àsia Oriental. La història dels pobles i de les cultures centreamericanes, des de l’etapa de formació fins a la descoberta d’Amèrica pels europeus, pot ésser dividida en dues grans etapes: la que podria ésser anomenada clàssica, d’ençà de poc abans de l’era cristiana fins l’any 800, i (després d’una crisi general d’un parell de segles) l’etapa final, que va des de l’any 1000 fins a l’entrada dels europeus, caracteritzada per una mena de renaixença, però prenent els nous estats un caràcter militarista, diferent del teocràtic que tingueren durant el primer període. La zona andina té també una història paral·lela: un període clàssic durant el primer mil·lenni dC i, després, la cultura de Tihuanaco, imposada per una guerra de conquesta, que formà també un imperi d’estructura militar. La història d’aquests grups més desenvolupats pot ésser feta no sols a base de la investigació arqueològica, com passa amb les fases més antigues, o amb els grups contemporanis de vida més primitiva: hi intervingué la tradició oral, recollida dels indígenes pels conqueridors o directament escrita pels indis més o menys aculturats, sovint descendents de personatges destacats del món indígena. Dels grups importants, el més septentrional és el mexicà, en el qual apareixen les cultures dels olmeques (olmeca), txitximeques (txitximeca) i tolteques (tolteca) fins a la consolidació dels asteques (asteca). Al sud de Mèxic fins a la mar de les Antilles, hi havia les tribus maies (maia) amb una civilització molt desenvolupada que ja existia els tres primers segles abans de Crist. Més al sud hom coneix el grup txibtxa de l’altiplà colombià i sobretot la gran cultura inca a la zona andina central, a l’actual Perú, des d’on influí damunt les regions andines meridionals. A part aquests grups de civilització més complexa, restaven, quan arribaren els europeus, molts pobles que s’havien deturat a nivells més primitius, amb una gran varietat de graus (Amèrica, Les ètnies i les cultures).
Contactes extracontinentals precolombins
Tecnològicament, diferents pobles (fenicis, cartaginesos, grecs, romans, xinesos, japonesos, àrabs, polinèsics, bascs, bretons, normands, mediterranis en general) estaven en condicions de descobrir Amèrica, ja casualment, ja intencionadament. Igualment, determinats pobles americans (caribs, peruans, haida) tenien possibilitats d’arribar a terres orientals o occidentals, conscientment o a causa d’accidents, on fossin arrossegats pels corrents marins i els vents dominants. Aquests contactes semblen confirmats per l’existència de nombroses narracions, llegendes i sagues que parlen de terres llunya nes, per les troballes de discutits testimonis dels dits pobles d’Amèrica, com armes, estris, inscripcions, etc, i per l’existència de llegendes americanes que parlen d’homes blancs barbats, rossos i d’ulls blaus, a més d’ésser-ho pels trets culturals comuns en ambdues masses continentals tals com els temples sobre piràmides, etc. Aquestes expedicions podien haver arribat a Amèrica bé casualment, com més tard succeí en el cas històric del portuguès Álvares Cabral que l’any 1500 descobrí així el Brasil, bé intencionalment, com fou el cas dels pescadors bascs i bretons que preferiren callar l’existència de les noves terres per secret comercial, o com les colonitzacions normandes, documentades fins i tot a la cúria romana. Tanmateix, la inhospitalitat de les terres, la bel·licositat dels indígenes i la manca d’espècies i minerals preciosos, no feren interessants aquests viatges a d’altres pobles. El descobriment d’Amèrica pels normands començà quan Eric el Roig, desterrat l’any 982 d’Islàndia, es dirigí a unes terres occidentals vistes feia vuitanta anys; el 985 començà el poblament normand de Grenlàndia. Ensems, l’any 1000, una expedició que sortí a cercar-lo arribà, a causa del mal temps, a una nova terra, a la qual Leij Erickson, fill d’Eric el Roig, donà el nom de Vineland i que hom suposa situada a la costa de l’actual Massachusetts. La colonització, que durà 500 anys, s’extingí al començament del segle XV a conseqüència del canvi de clima i dels atacs dels indígenes de Grenlàndia.
Les fonts historiogràfiques de la colonització
Les fonts historiogràfiques de què hom disposa avui en l’estudi de la història colonial d’Amèrica reflecteixen les vicissituds sofertes pel continent americà al llarg del període colonial. En primer lloc, n’és reflex la distribució geogràfica: Amsterdam, Lisboa, Londres i Sevilla són els centres on ha estat recollida una major quantitat de documentació, d’acord amb el volum i la localitat dels països colonitzadors. La natura, però, d’aquests documents palesa també el tipus de relació establerta entre la metròpoli i la colònia: les castellanes i les portugueses establiren una munió de lligams de tota mena, origen d’una documentació molt abundosa (informes de funcionaris, correspondència de les ciutats, comptes de les finances públiques, peticions de pretendents a càrrecs, decisions de l’autoritat metropolitana, als quals cal afegir les lletres privades i familiars, molt expressives de les realitats humanes colonials, bé que fins ara molt poc conegudes). Més endavant es posaren de moda les relacions, els avisos i les noticias de tipus arbitrista. En canvi, les colonitzacions francesa i anglesa han deixat una petjada més lleu, pel fet que a les metròpolis gairebé només els interessa va el comerç. A la mateixa Amèrica, els llocs privilegiats per la documentació que conserven són: Lima, Rio de Janeiro, Sucre, Bogotà, Quito, Mèxic, Montreal, etc. Cal afegir que, ultra els dipòsits esmentats, hom pot trobar papers d’Amèrica interessants arreu del món: Roma, Barcelona, Viena, Praga, París, Madrid, etc, nou reflex de la projecció europea d’Amèrica.
Antecedents del descobriment
La darreria del segle XV, Europa estava en condicions tècniques, científiques i econòmiques de descobrir Amèrica. Els viatges empresos per diferents navegants cap a Àfrica (que portaren els mallorquins fins al cap Bojador: Jaume Ferrer singlà per aquelles aigües l’any 1346) començaren a enderrocar les llegendes de la mar Tenebrosa. La necessitat d’arribar a l’Índia per tal de rebre les espècies, articles fonamentals d’un comerç molt lucratiu i imprescindibles per a la conservació de la carn, comerç monopolitzat pels turcs des de la caiguda de Constantinoble, així com l’ús d’instruments nàutics com la brúixola, l’astrolabi i l’arbalette, que permeten una navegació més segura, forçaren la recerca de dues solucions alternatives per a arribar a la font de les espècies. L’una era vorejar Àfrica, i l’altra conduïa a buscar l’Índia fent la volta al món d’acord amb velles teories dels geògrafs grecs que s’imposaven a l’Europa del segle XV. En la primera alternativa reeixiren els portuguesos, mentre que la segona, intentada per Colom, reportà el descobriment efectiu d’Amèrica l’any 1492.
El descobriment i l’ocupació castellana
Viatges de descobriment i d’exploració d’Amèrica
© Fototeca.cat
En arribar a l’illa de Huanahaní, Colom només encetà un llarg camí de descobriments que no arribà a terme fins el temps republicà. De fet, però, coexistiren quatre processos descobridors, connexos però distints: entre el 1500 i el 1800, Castella, Anglaterra, Portugal i França coincidiren en llurs interessos colonials, bé que amb cims de poder successius. Convé, doncs, de parlar-ne separadament. Castella fou la primera a afirmar el dret de possessió, d’acord amb les butlles pontifícies d’Alexandre VI (1493-94). Aquest dret es veié ratificat quant al poblament de les noves terres, i quedà reservat als súbdits de la corona de Castella, en el testament d’Isabel de Castella. Malgrat que pel mateix testament foren llegades la meitat de les rendes d’Índies al rei Ferran II de Catalunya-Aragó, aquest, però, s’atribuí durant el període de nova separació de les corones (1493-96) la meitat de la sobirania de les noves terres. Després de la confusió d’atribucions durant la regència del rei Ferran a Castella, les demandes dels altres estats peninsulars durant el regnat de Carles I (Catalunya, el 1522) foren inútils quant a obtenir participació a les noves empreses, i el monopoli comercial, aviat concentrat a favor de Sevilla, acabà de reblar l’exclusió dels qui, al capdavall, eren legalment estrangers a la corona castellana. En el primer període del descobriment, però, i abans de la definició institucional indicada, alguns catalans, com Pere de Margarit i fra Bernat Boïl, passaren a les Índies en els viatges colombins. Després de formalitzada, aquesta exclusió dels súbdits no castellans de la monarquia fou aplicada, amb algunes excepcions, però, fins al segle XVIII. Aquesta exclusió es veié esportellada de bona hora per part dels religiosos catalans, a través de llur pertinença a ordes missioners que també existien a Castella. La primera etapa es limità a ocupar les illes del Carib i a explorar la costa de l’Amèrica Central i de Veneçuela: aquesta situació es perllongà fins poc després de la mort de Ferran el Catòlic (1516). Amb la gran expedició de Cortés hom inicià l’etapa culminant de l’expansió castellana: la conquesta dels imperis asteca i maia, l’arribada a la Florida i l’exploració, al nord, de tota la comarca del Mississipí i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; simultàniament, Juan Díaz de Solís fondejà al Riu de la Plata amb el primer estol, sense arrelar-hi. Vers l’any 1530, el nucli poblador de Panamà empenyé cap al sud: Pizarro dugué a terme la conquesta de l’imperi inca (1532) i n’incorporà a Castella els territoris des de Xile fins a Colòmbia. Reflex d’un concepte de colonització, seguí la conquesta un reguitzell de fundacions: Cartagena (1553), Quito (1534), Lima i Guaiaquil (1535), Asunción (1537), Bogotà (1538), Xuquisaca (1539), Santiago de Xile (1541), Mérida de Yucatán (1542), Potosí (1545), La Paz (1548), Caracas (1562). A mitjan segle XVI l’ocupació castellana havia ja assolit les seves línies essencials: una instal·lació bastant perifèrica, la dependència de l’estructura demogràfica i urbana autòctones, la basculació de l’Amèrica del Sud vers el Pacífic. Aquest perfil d’ocupació feu néixer les anomenades zones de frontera, límits del domini efectiu castellà, molt exposades als atacs d’indis lliures i habitades per població semimilitar (Xile, orient de Caracas, vessants amazònics del Perú i de Quito, nord de Nova Espanya, etc). Durant el segle XVII no s’emprengueren grans conquestes, ans fou un període de consolidació i de defensa, amb empreses que tendien a completar l’ocupació de territoris marginals, com la submissió dels darrers maies independents al Petén o com la conquesta de la Nova Catalunya pel català Joan Orpí (1631-45). Els darrers grans descobriments i les darreres ocupacions tingueren lloc durant el segle XVIII. Els catalans, a causa de la unificació consegüent a la Guerra de Successió, hi pogueren tenir una participació molt important, sobretot a la conquesta d’Alta Califòrnia, per Gaspar de Portolà, Pere Fages, Ferran Ribera i Montcada i altres caps i amb la cooperació d’una companyia de voluntaris catalans, i els marins Vicenç Vila i Joan Perers. Aquest darrer dugué a terme, després, l’exploració de les costes del Pacífic de l’Amèrica del Nord fins a Alaska (1773). Entre el 1600 i el 1800, però, l’activitat missionera en territoris no sotmesos militarment introduí la cultura europea i els vinculà a la resta de les terres poblades (jesuïtes del Paraguai, Chiquitos, Moxos, Mainas, Orinoco; caputxins a Nova Catalunya i a la Guaiana; franciscans a Califòrnia).
L’ocupació portuguesa
La nació portuguesa tenia, en arribar al segle XVI, una llarga tradició nàutica i mercanil: la ruta africana de les espècies s’anà acostant a les terres americanes, on ancorà Álvares Cabral (1500). Passà, però, força temps sense que Portugal ocupés oficialment cap territori, car preferí la via silenciosa dels fets consumats; l’or del Potosí atragué nous exploradors terres endins. La manca de mà d’obra per a les plantacions impulsà les accions de caça d’esclaus dels bandeirantes a les missions jesuítiques del Paraguai. Els descobriments de jaciments d’or i de diamants (darrer terç del segle XVII i segle XVIII) eixamplaren l’àrea d’ocupació i plantejaren amb això problemes de límits a la corona castellana, des de l’Uruguai fins a la conca amazònica.
L’ocupació anglesa
L’interès despertat pel descobriment de Colom provocà molt d’hora l’emulació d’altres estats europeus. L’any 1497 el rei d’Anglaterra Enric VII envià John Cabot a explorar les costes del Nou Món i en aquest viatge i en el següent explorà la costa de l’Amèrica del Nord des de Terranova fins a la badia de Chesapeake, i posà així els fonaments de la reivindicació anglesa sobre aquests territoris. No hi hagué més interès oficial fins al regnat d’Elisabet I: el primer motiu d’aquest interès fou la rivalitat amb els Àustria espanyols. John Hawkins i Francis Drake atacaren el comerç de l’imperi castellà. Els anglesos buscaven una ruta pròpia. Antilles per Panamà (per tal de no topar amb la ruta castellana) —el famós passatge del nord-est—, així com una ruta comercial pròpia cap a l’Índia. En la segona circumnavegació del món. Drake arribà fins a Califòrnia (1577), on explorà, de passada, tota la costa del Pacífic. Buscant la ruta pel nord-oest, Martin Frobisher descobrí la badia de Hudson. Sir Walter Raleigh intentà, sense gaire fortuna, d’establir colònies a les Carolines, a les Guaianes i a Virgínia. Els dominis anglesos a Amèrica eren considerats propietat de la Corona. El rei Jaume I donà a la Companyia de Londres el dret de poblar i d’explotar un gran sector de la costa atlàntica; els cent anys següents hom hi establí diverses colònies. La badia de Hudson, on fins ara ha subsistit com a companyia comercial l’antiga entitat concessionària, fou el centre del comerç de pells anglès. Plymouth fou colonitzada pels pelegrins de Plymouth i la colònia de la badia de Massachusetts el 1630 pels puritans. Els neerlandesos, que havien fundat colònies a Nova York —Nova Amsterdam— i Nova Jersey, foren expulsats pels anglesos el 1664. Maryland fou fundada el 1634 com a refugi dels catòlics d’Anglaterra sota la propietat de la família dels Baltimore. New Hampshire, Connecticut i Rhode-Island foren poblats a partir de Massachusetts, i Pennsilvània fou fruit d’una concessió al quàquer William Penn el 1681. Posteriorment, foren fundades les colònies de les Carolines i Geòrgia (1773). Vers l’any 1775 hi havia uns 2.600.000 colons a l’Amèrica britànica.
L’ocupació francesa
El francès Jacques Cartier arribà a Amèrica l’any 1534 en la seva primera expedició i, en nom del rei de França, prengué possessió, a la península de Gaspé, de les terres descobertes. Durant un segon viatge, l’any 1535, remuntà el Sant Llorenç a l’actual emplaçament de Montreal i el 1541, juntament amb Roberval, intentà de nou la conquesta per tal de fundar-hi possessions franceses, però aquest intent no reeixí fins el 1608, que Champlain poblà la ciutat de Quebec, centre del comerç de pells. La política francesa prosseguí l’objectiu d’ocupar tot l’espai del Mississipí i del Missouri i de connectar els seus establiments de Nova França amb els de Louisiana, la qual cosa significava de tallar la possibilitat d’expansió de les colònies britàniques a la costa atlàntica. Això provocà un llarg conflicte que acabà amb la desaparició dels dominis francesos sobre el continent nord-americà: l’any 1713, a la pau d’Utrecht, França perdé, a mans d’Anglaterra, l’Acàdia i Terrano va, i, arran de la Guerra dels Set Anys, perdé la resta de Nova França (pau de París, 1763) tot conservant només les bases pesqueres de Saint Pierre i Miquelon.
L’administració a les Índies de Castella
Amèrica a la darreria del segle XVIII
© Fototeca.cat
Les institucions polítiques castellanes a Amèrica, per raons alhora històriques i sociològiques, foren les que assoliren un major desenvolupament. Els reis castellans no volgueren aprofitar-se de les noves terres mitjançant meres bases comercials, sinó que des del començament afirmaren llur voluntat de poblar-les amb súbdits de la corona castellana. Així, hom es feu càrrec de les poblacions índies, els nomenà autoritats adients, finançà les despeses de l’evangelització, tot comprometent-se oficialment en la promoció i la integració cultural dels pobles indígenes. Des d’un punt de vista legal, almenys, les Índies eren part constitutiva de la corona, en peu d’igualtat amb els territoris peninsulars de la corona de Castella. D’ací que l’estructura administrativa dels dominis castellans fos molt desenvolupada, per comparació amb la de les colònies veïnes. Aquest edifici fou bastit aprofitant elements ja existents a Europa i adaptant-ne d’altres a la situació americana o, també, deixant sobreviure institucions indígenes. Aquesta piràmide administrativa començava a Castella, on el consell d’Índies centralitzava tots els afers ultramarins (sota els Borbó hagué de compartir els poders amb la secretaria de marina i d’Índies, creada el 1717, que Carles IV tornà a abolir). En territori colonial, els virreis gaudien teòricament de plens poders dins llurs territoris (virregnats de Nova Espanya, i del Perú, creats el 1534, Nova Granada, 1739, i Riu de la Plata, 1777). Les audiències complien les funcions judicials i ensems també algunes d’administratives (arribaren a funcionar les de Santo Domingo, Panamà, Lima, Charcas, actual Sucre, Quito, Bogotà, Guadalajara, Manila, Santiago de Xile, Buenos Aires i Mèxic). Per sota les audiències hi havia els corregidors, representants del rei a nivell local. Hi hagué territoris que s’organitzaren en forma de capitanies generals (Xile, Cuba, Guatemala) o governacions (Veneçuela, Paraguai), generalment sota l’autoritat militar; el virrei, però, hi conservava alguna jurisdicció. En el govern municipal hom adoptà el model castellà del cabildo, amb un nombre de regidors variable segons la importància de la ciutat i encapçalat per dos alcaldes ordinaris; tant els regidors com els alcaldes eren rellevats cada any per cooptació dels regidors cessants; a més de les funcions de govern urbà, els alcaldes feien de jutges de primera instància. Tota l’administració de les finances públiques era a cura d’un cos d’oficials reials, al servei d’una xarxa de caixes reials que recollien els imposts, satisfeien les despeses de l’estat i trametien el sobrant a les caixes centrals. Carles III introduí un canvi substancial en l’estructura administrativa en crear el càrrec d’intendent, segons el model francès (1765-17): la seva tasca primordial era de promoure l’activitat econòmica; però gaudia, també, de facultats militars, judicials i d’administració d’hisenda.
L’administració portuguesa al Brasil
A la colònia portuguesa l’edifici administratiu fou simple, d’acord amb la natura gairebé costal de l’ocupació territorial: aquesta faixa marítima fou dividida en llenques horitzontals (capitanias gerais), encomanades a un donatari, de caire senyorial; aviat, però, la corona es reservà el govern i nomenà els governadors generals; l’administració municipal corria a càrrec de les cámaras o consells.
L’administració anglesa
Les colònies angleses de l’Amèrica del Nord no tenien un govern central ni una uniformitat de règim. Hi havia, d’una banda, les colònies que depenien directament de la corona al moment de la independència (Nova York, New Hampshire, Nova Jersey, Virgínia i Geòrgia); el rei era representat per un governador amb una autoritat extensa, reproducció en miniatura de la del rei d’Anglaterra. Els governadors eren assistits per un consell i hi havia òrgans representatius dels colons que anaren prenent com a model el parlament anglès fins a assolir un grau molt ampli d’autonomia. D’altra banda, existien les anomenades colònies de propietari, on el titular de la concessió reial exercia directament, o a través de governadors nomenats per ell mateix i dins els límits de la concessió, una autoritat semblant a la del rei a les colònies de la corona; la resta de l’organització política era similar a aquestes. Al final de l’època colonial i amb la política d’incorporació progressiva a la corona, només restaven tres colònies d’aquest tipus: Maryland, de la família dels Baltimore, Pennsil vània i Delaware, que pertanyien a la família Penn. Al tercer tipus de colònia, el governador, el consell i l’assemblea representativa eren elegits pels mateixos colons, de manera que constituïen una mena de petites repúbliques de caràcter democràtic o oligàrquic.
L’administració francesa
Els primers interessos francesos al Canadà o a la Nova França es limitaren al comerç de pells, amb intervenció predominant dels hugonots. En crear Richelieu la Companyia de la Nova França (1627), amb un monopoli sobre tot el comerç i la colonització, la corona li confià la vigilància dels establiments del Sant Llorenç. A manca de resultats positius, el rei creà, el 1663, una província amb governador, intendent —responsable de les finances i de la justícia— i un consell de veïns.
L’economia i les relacions comercials durant el període colonial
Les realitats econòmiques americanes durant el període colonial variaren segons el marc polític de cada territori. Un dels factors que determinaren més el procés econòmic dels territoris que estaven sota domini castellà fou la necessitat en què es trobà la corona de recompensar els conqueridors. Això ho feu encomanant-los grups d’indis perquè en cobressin tribut, n’asseguressin l’evangelització i els defensessin d’abusos: així nasqué l’encomienda, força important per a comprendre’n l’estructura social. Els principals nuclis se situaren a les zones de major densitat demogràfica índia (Perú, Quito, Nova Granada, Nova Espanya). L’encomienda no importava cap obligació de prestació de treball, sinó solament el pagament d’un tribut assenyalat per les autoritats i rectificable, d’acord, teòricament, amb la població adulta del territori comanat; aquesta quota era col·lectiva en el sentit que l’encomendero s’entenia només amb els cacics, els quals eren responsables de la total satisfacció; no costa gaire d’imaginar els abusos que suposaren per a la població indígena les migracions d’una part dels tributaris, car llavors la càrrega íntegra era repartida entre els que romanien a llur contrada. L’encomienda tampoc no suposava cap dret de propietat sobre la terra dels indis; de fet, però, es produí un decantament cap a les terres menys productives, davant l’empenta dels conqueridors i, sobretot, de les onades subsegüents d’europeus. Aquestes possessions agropecuàries (chacaras) nasqueren davant la gran demanda urbana i dels centres minaires o bé per satisfer necessitats indígenes (com, per exemple, de la fulla de la coca) que, conjuntament amb les propietats dels monestirs i dels bisbats, foren la base del latifundisme republicà: la mà d’obra eren jornalers indis lliures (gairebé serfs que, a canvi de llur prestació de treball, gaudien d’habitatge i d’una peça de terra per al conreu propi) i d’esclaus negres. L’evolució, a partir del segle XVII, de les encomiendas, les portà a la decadència i a la pèrdua del poder econòmic: el capgirament de la societat indígena, els mals tractes dels encomenderos i cacics, el creixement de les ciutats amb la corresponent demanda de mà d’obra, tot col·laborà a la fugida dels indis i a l’ensorrament de l’encomienda. Les necessitats financeres de Castella, provocades per la política imperialista a Europa, la forçaren a recórrer a qualsevol riquesa americana que emplenés les arques. Les generoses troballes metàl·liques no haurien servit de res sense el treball forçat dels indis, distribuïts per torns: la institució legal que ratificava aquesta necessitat era la mita, responsable important del desgavell de les poblacions autòctones. Aquest desenvolupament exagerat de la mineria, a despeses dels altres sectors, solcà pregonament la societat americana colonial i, al capdavall, empobrí el continent, descapitalitzant-lo. Una forma paral·lela a la mita minaire fou el treball forçat als obrajes, factories per al teixit de teles populars, amb unes condicions de treball també molt dures. Tota la bastida colonial castellana a les Índies, des dels Reis Catòlics, es basà en l’usdefruit exclusiu de les riqueses americanes. Això implicava el monopoli del comerç i el control de la immigració; només hi hagueren (fins molt avançat el segle XVIII) dos ports habilitats per al tràfic, Sevilla i Cadis, sota la vigilància de la Casa de la Contratación de Sevilla (després, a Cadis). L’intercanvi establert entre la metròpoli i la colònia duia a les Índies oli, vi, ferro, teles, llana, manufactures, armes, llibres. D’Amèrica arribava a Europa or, argent, cuirs, sucre, cacau, cotxinilla per a tenyir, fustes precioses, etc. Tot pagava drets de duana, a ambdós costats de l’oceà. Aquest intercanvi es basava en la política implícita (a vegades explícita) d’una complementarització econòmica de la Península i els territoris americans, per tal de suprimir de soca-rel tot perill de competència i, en darrer terme, d’autonomia econòmica. Des de la segona meitat del segle XVI els continus atacs de corsaris i pirates francesos, anglesos i holandesos obligà Castella a crear un sistema defensiu per a la navegació mercantil: les flotes de naus, escortades per vaixells de guerra, a les quals s’havien d’adherir totes les embarcacions que feien la travessia, sortien dues vegades l’any de Sevilla (abril i agost). Aquest servei encarí els preus de les mercaderies, però fou un mitjà eficaç de seguretat. Amb tot, no reeixí a esbandir el contraban en els ports americans: el Carib i el Riu de la Plata foren els focus més arrelats; també el Brasil el practicava, dirigint-lo a Buenos Aires, des d’on s’encaminava cap a Potosí. En arribar al segle XVIII es tractava d’un problema pràcticament insoluble, malgrat totes les fortificacions que vorejaven el Carib, Buenos Aires, Cartagena, Panamà i Montevideo.
El ressorgiment econòmic dels Països Catalans, especialment del Principat, comportà una creixent pressió contra el monopoli del comerç d’Índies exercit per Sevilla i després per Cadis, manifestada no solament amb peticions, sinó també amb pràctiques legalment qualificables com a contraban. El Principat, en efecte, ja havia demanat a Carles V permís per a comerciar (1522, 1526, 1534), sense èxit. A les darreres corts que el Principat pogué celebrar (1701-02), hom obtingué permís per a armar dos vaixells l’any. Després de la implantació del nou règim borbònic i des de la dècada de 1740, hom troba casos, com més va més nombrosos, de comerç directe entre Catalunya i els regnes ultramarins, que portà a la fundació de companyies comercials (1751-56). El pes d’aquests factors trobà la seva màxima expressió en el Reglamento y Aranceles para el comercio libre de España e indias de 1778, que permeté als ports de Barcelona, els Alfacs, Alacant i Palma el lliure comerç amb una vintena de ports americans. La sobtada expansió comercial consegüent ha estat considerada com a decisiva per a la formació dels capitals que permeteren el desenvolupament de la revolució industrial al Principat.
Al Brasil, Portugal començà interessant-se pel comerç de la fusta (el pau brasil, que batejà tot el nou territori) i dels productes tropicals, bo i assegurant-se una base en la ruta a l’Extrem Orient. Després, al nord, la ramaderia i l’agricultura crearen una pròspera economia de plantació. Les mines d’or i de diamants, al segle XVIII, provocaren una forta expansió comercial. Cal afegir el tràfic d’esclaus al Carib, al Riu de la Plata i al Brasil mateix.
A l’Amèrica del Nord les favorables condicions ambientals i geogràfiques, que reproduïen les de la pàtria d’origen, sumades a l’organització social, en general més igualitària, i al major repartiment de la propietat, feren prosperar una agricultura de consum que permetia un constant augment demogràfic, el desenvolupament de l’artesania, del comerç i fins i tot de les construccions navals. França també començà fent el comerç de pells amb els indis del riu Sant Llorenç; des del segle XVIII posà en moviment economies de plantació a Haití, Martinica i Guadalupe, recolzades en una majoritària població esclava negra. A la darreria del segle, en baixar el preu del sucre, s’estengué el conreu del cafè.
L’evolució de les societats colonials
Les colònies castellanes i portugueses
La societat colonial arrelada a les Índies de Castella es componia de diversos estaments rigorosament estratificats: blancs (europeus i americans), mestissos, indis i negres (no tots esclaus, però en situació marginada). Aquesta societat, sobretot els grups blanc i mestís, visqué un llarg procés d’arrelament i d’americanització (a nivell polític, econòmic i cultural). El punt de partença d’aquest procés foren els mateixos conqueridors del segle XVI, que arribaven europeus de cap a peus a Amèrica, però que aviat sentien la veu de la nova terra: alimentació, vestit, habitatge, parla, treball, fonts de riquesa, tot restava segellat amb l’empremta americana. El contingent cada dia més nombrós d’europeus americans anà distanciant progressivament la colònia de la metròpoli. Calgué més de dos segles perquè hom assolís plena consciència d’aquest procés. Hi hagué, però, diverses causes que hi ajudaren. El tracte discriminatiu donat als americans a favor dels chapetones o peninsulars, en la provisió dels càrrecs superiors, els descobrí llur situació colonial, en profit de la corona castellana. (L’accés massiu de criolls i de mestissos als cabildos municipals, gairebé l’únic refugi de poder que hom els concedia, explicaria el gran paper que feren en la lluita per la independència). De moment, aquell distanciament només s’esdevenia entre les minories afavorides: militars, comerciants, terratinents, advocats, grups il·lustrats del clericat, funcionaris, etc (sovint agrupats en societats econòmiques d’amics del país). Els comerciants, americans i peninsulars, s’organitzaren, d’acord amb les autoritzacions concedides per Felip II i Felip III, en universidades de mercaderes que, constituïdes de primer a Mèxic i a Lima, s’anaren estenent als ports que s’obrien al comerç al segle XVIII. Aquestes corporacions, generalment conegudes pel nom de llur òrgan més conspicu, el consolat, tenien atribucions judicials i gremials molt àmplies, amb dret d’apel·lació i de representació directes a les autoritats metropolitanes, i es constituïren en autèntics grups de pressió de la burgesia mercantil exportadora (els botiguers que despatxaven personalment al taulell n’eren exclosos). El període crític de la darreria del segle XVIII i principi del XIX, s’afanyaren, alhora que defensaren privilegis locals, a reclamar el lliure comerç amb l’estranger, anunciant clarament les dues característiques decisives de la classe que representaven: la insolidaritat envers els ports competidors i la vocació emancipadora enfront de la península Ibèrica. Simultàniament, les masses indígenes semblaren despertar-se i s’aixecaren contra els abusos de funcionaris i explotadors, tot palesant llur desig de llibertat i d’autoctonia. Finalment, el poc afalagador espectacle d’una Espanya envaïda (i abans maltractada pel favoritisme i el desgovern de la ineptitud) feu encendre amb tot plegat el combat per la llibertat política. L’estratificació social imperant havia d’impedir, de moment, que les majories nacionals gaudissin dels beneficis de la independència conquerida. Al Brasil, la societat colonial reflecteix les diversitats geogràfiques i les vicissituds econòmiques del país a causa del caràcter marcadament comercial de la dominació portuguesa. Foren característiques a les costes de Pernambuco i Bahia una societat de plantadors de sucre (senhores de engenho), rics i cultes, que utilitzaren mà d’obra servil negra i una societat més igualitària vigoritzada per la situació de frontera respecte als dominis de Castella (solament interrompuda durant la unió de les dues corones) que trobà la seva expressió més vigorosa en les bandeiras paolistes de peoners organitzats voluntàriament i dedicats a la penetració del territori del hinterland, en cerca d’or i de diamants i a la caça d’esclaus indis, característica de la dominació portuguesa per contrast amb la castellana. Les alteracions del mercat dels productes exportats i les espectaculars troballes mineres (or, argent i diamants) marcaren el ritme del desenvolupament economicosocial de la colònia. Un notable exemple del darrer factor anomenat és el sorgiment, al segle XVIII, a la província de Minas Gerais, d’una societat extraordinàriament pròspera i que donà fruits culturals brillants (arquitectura, literatura, música).
Les colònies angleses
A les colònies angleses d’Amèrica del Nord, quant al règim de la propietat, cal remarcar que al sud eren observades formes jurídiques que tendien a mantenir la integritat dels grans patrimonis rurals mentre que al N la regla era la divisió a cada generació entre els hereus. Les excepcions més notables eren, al sud, la colònia catòlica de Maryland, on hi havia divisió, i Rhode Island, al nord, on existia la primogenitura. La societat blanca de les colònies meridionals adherida a l’Església d’Anglaterra era més laica que la de les colònies puritanes, on, subjacent a l’estructura més o menys democràtica, imperava una mena de teocràcia. La mà d’obra era proporcionada, a les colònies de plantacions de migjorn, per grans masses d’esclaus d’origen africà, mentre que a les colònies centreatlàntiques i de Nova Anglaterra predominava el treball lliure amb la peculiaritat, però, que els treballadors blancs de procedència diversa eren sotmesos per contracte durant els cinc primers anys a unes condicions de treball semiservils. L’organització social del sud era reproduïda de manera més radical a les petites colònies antillanes amb escassíssima població blanca. Els indígenes no foren incorporats pràcticament a la societat colonial angloamericana, que preferí d’arraconar-los adés pactant-hi adés expulsant-los dels territoris cobejats, característica que havia d’ésser perpetuada a la futura unió ameri cana. A Nova França, escassament poblada, es conservaren romanalles feudals, com l’ús obligatori dels molins dels grans propietaris per part de la pagesia. Les relacions amb els indígenes tendiren ràpidament a la commixtió racial i a l’assimilació. Les possessions antillanes seguiren el motlle general d’aquesta àrea amb una escassa població europea i una gran massa d’esclaus africans.
Les activitats religioses
Hom no pot parlar d’evangelització de l’Amèrica Llatina sense parlar del marc jurídic i polític en els quals s’esdevingué. Els drets de patronat (traspassats de Granada a les Índies) foren només la primera llavor per a un control gairebé absolut dels eclesiàstics americans, de les institucions i de llur contacte amb el pontífex romà. Cal relacionar el règim patronal amb la manca de maduresa palesada per l’Església en arribar el traspàs del domini espanyol. Aquest règim suposava que l’estat es feia càrrec de les despeses del culte, del transport del clericat, de l’activitat missional, a canvi del control de tot nomenament clerical (des del rector de parròquia fins als bisbes) i de la interferència fiscalitzadora de les comunicacions entre Roma i les esglésies locals americanes. Si amb ministres enciclopedistes el sistema havia de crear situacions enutjoses, cal no perdre de vista que els punts fonamentals ja havien estat posats en néixer el patronat; no era, doncs, fonamentalment, una qüestió d’homes sinó d’un determinat concepte d’Església i de les relacions d’aquesta amb el poder secular. En aquest trasbals de funcions entre l’estat i l’Església, i gràcies a la seva posició privilegiada, no és d’estranyar que la religió dugués a terme una bona tasca civilitzadora. Un dels exemples més sobresortints és el de les reduccions: els jesuïtes peruans arribaren aviat a la conclusió que no podrien fer obra pregona mentre el món cultural autòcton visqués sotmès a la influència del poc exemplar món cultural europeu i mentre la predicació es limités a l’ensenyament memorístic, al marge d’un esforç per transformar o desenrotllar els models de la civilització indígena. Aquesta intuïció fou practicada al Paraguai (ja abans havia fet quelcom semblant l’arquebisbe mexicà Vasco de Quiroga, amb les ciutats-hospitals), en començar el segle XVIII; després l’estengueren a les missions de Moxos i Chiquitos, Mainas, los Llanos de l’Orinoco i al nord de Mèxic. El tret essencial del sistema era de no desculturitzar per evangelitzar i de fer-ho al marge del poder militar del dominador; també es proposava de defensar les poblacions índies de la cobdícia castellana, organitzant-los una economia autònoma. Unes intencions semblants havien de fer sorgir l’oposició, tant de les autoritats civils (que no veien bé l’organització d’una força econòmica i militar al marge del seu control) com de la població (que no podia imposar les seves condicions sobre aquestes masses). Modernament i des d’un punt de vista etnològic, hom ha retret al sistema de marginar aquests grups, sense integrar-los a la societat americana mestissa. Els franciscans de Califòrnia, després de l’expulsió dels jesuïtes (1767), encara tragueren bons resultats del sistema. Un dels trets característics de l’Església a les Índies castellanes és l’absència absoluta d’ordes contemplatius monacals; amb tot, el monestir de Montserrat obtingué dels reis diverses llicències per a anar-hi a captar almoina, i es bastiren algunes ermites i esglésies sota l’advocació montserratina, fets que palesen la popularitat d’aquest culte per les contrades americanes.
L’aportació dels Països Catalans a l’obra missional té una importància desproporcionada amb llur exclusió de l’empresa indiana, tant des del punt de vista quantitatiu com, sobretot, per la qualitat de les figures cimeres. Foren catalans dos dels sants americans: Pere Claver i Lluís Bertran; tingué gran relleu pastoral l’obra dels bisbes Marià Martí (Caracas), Benet M. Moixò (Charcas) i Narcís Coll i Prat (Caracas); foren missioners i exploradors capdavanters fra Ginebró Serra, Ramon Busquets, Narcís Girbal, Pere J. Andreu, Josep Gumilla; hi hagué humanistes i historiadors com Josep M. Peramàs o apologetes de l’obra colonial castellana, com Joan de Nuix i de Perpinyà.
En l’obra colonial anglesa, l’aspecte religiós tingué també un paper important, bé que no oficial ni estatal. El calvinisme influí amb l’anhel de democràcia espiritual; el puritanisme, amb l’ideal espiritualista, partidari de la separació entre l’Església i el poder civil; el quaquerisme, amb la preocupació per la tolerància religiosa, promogué l’abolició legal de l’esclavitud. Fruit típic d’aquesta amalgama de tendències és l’atmosfera en què nasqué i es desenrotllà la vida independent dels EUA. El Canadà francès fou curosament preservat de les divergències religioses que havien ensagnat la metròpoli. La missió entre els indígenes hi prengué una importància solament comparable a les possessions castellanes i portugueses.
La cultura i la instrucció al període colonial
Pel que fa a l’ensenyament, l’Església era l’única institució capaç d’endegar una tasca civilitzadora; ho feu, sobretot, a través dels religiosos (dominicans, franciscans, agustins i jesuïtes). A redós de llurs convents molt aviat iniciaren classes de gramàtica per als infants blancs o mestissos, casos de consciència per als confessors i càtedres de llengua índia per als curas doctrineros (clericat secular de les poblacions indígenes). Aquests nuclis es transformaren en universitats (Santo Domingo, 1583; Mèxic i Lima, 1551; Chuquisaca, 1624; Bogotà, 1593; Guatemala, 1681, etc). Les facultats existents eren de teologia, arts, dret civil i canònic, llengua índia; més endavant s’hi afegiren estudis de cirurgia, matemàtiques i anatomia; també foren creades escoles de mineria (Mèxic i Potosí). Fonamentalment, les universitats abastaven d’advocats i clergues les dues estructures motrius de la societat indiana: l’estat i l’Església. L’atmosfera que hom respirava en aquests centres sofrí al segle XVIII un gir notable: s’escampà arreu la prevenció antiscolàstica i antimetafísica, l’interès per les ciències útils i hom donà força pragmàtica a les empolsegades doctrines suarecianes sobre el poder polític. El pensament original americà nasqué sempre com una expressió dels propis problemes, tal com la reflexió que al segle XVI brollà sobre el dret de conquesta i subjecció; ací el nom de Bartolomé de las Casas, sevillà genial, omple tot un capítol de la història americana. El seu compromís en una praxis crítica de la política oficial li permeté de bastir una doctrina tan valuosa com la dels professors de Salamanca i potser més eficaç, símbol d’humanitat i bandera de justícia segles a venir. Las Casas, però, no fou més que un profeta d’un conflicte social pregon: encreuament de compromisos oficials, interessos particulars, claudicacions responsables i defectes estructurals; assumí tota la conjuntura colonialista castellana del segle XVI, plena de suggestió i exemplaritat. Dos segles més tard hom retroba un enclavat semblant en l’anomenada disputa del Nuevo Mundo (A. Gerbi): l’Europa il·lustrada volgué obrir procés al valor cultural de l’home i la natura americans. Davant de Buffon, Raynal, De Pauw, s’alçaren Clavijero, Molina, Arteta, Moixò, Caldas, Unanue, Salas, de Nuix i de Perpinyà, etc, reivindicant el futur del continent, en un esforç històric singular de comprensió etnològica. Fou una de les més clares manifestacions d’una consciència prenacional americana (potser caldria dir precontinental, car es tractava d’un afrontament europeoamericà, sense especificacions intracontinentals). La ciència americana nasqué dels problemes que l’eixamplament de l’univers conegut comportà per a la ciència europea amb el descobriment de les Índies. L’astorament que la natura americana plantejà als castellans es manifestà en les obres de Gonzalo Fernández de Oviedo, Bartolomé de las Casas i José de Acosta; també són exemplars la curiositat permanent dels botànics Francisco Hernández, José Celestino Mutis i Hipólito Ruiz. Un altre capítol de la ciència, arrelat també a les realitats autòctones, és el de la metal·lúrgia: el seu desenvolupament capdavanter, gràcies a l’explotació de les mines, és un exemple colpidor de la funció estimuladora i provocadora de la praxis per al saber teòric d’una societat; els descobriments de B. de Medina, Álvaro Alonso Barba, els germans Fausto i José Elhuyar, F.X. de Sarrià, A. del Río, serien inimaginables sense l’atmosfera americana amarada de febre minaire. L’apropament a les cultures autòctones constitueix un altre capítol indefugible en parlar de la vida espiritual a la colònia indiana: per llur funció, els missioners foren els qui millor endegaren aquest diàleg respectuós, tot i que hom no pugui dir que fos sempre la tònica dominant. Seria, però, injust de callar la tasca gegantina d’homes com Bernardino de Sahagún, José de Acosta, T. de San Martín, A. de Molina, Luis Bertoni, Antonio Ruiz de Montoya, A. de Olmos, A. Barzana, i molts d’altres, sovint desconeguts en detall: llur feina lingüística és un monument ensems a l’evangelització i a la cultura. Escriviren també, de forma més general, sobre la vida i els costums indígenes Jerónimo de Mendieta, Diego de Landa, Juan José de Betanzos, Cristóbal de Molina, Josep Gumilla, Martin Dobritzhoffer, etc. Són molt interessants els escrits de mestissos com Garcilaso de la Vega o Blas Valera o d’indis com Felipe Huaman Poma de Ayala, Titocusi Yupanki, Fernando de Alva Ixtlilxochitl: ells són els qui ens han deixat quelcom del que hom anomena la “visió de la conquesta pels vençuts”.
La instrucció pública a les colònies angleses d’Amèrica del Nord, recolzada en les tendències pròpies del protestantisme europeu, trobà la seva expressió a Nova Anglaterra en el principi de l’ensenyament primari obligatori a càrrec de la comunitat. Característica de les colònies nord-americanes fou el desenvolupament primerenc i vigorós de la premsa (el primer periòdic sortí a Boston l’any 1704).
Amb el precedent d’algunes gasetes de notícies a l’estil de les europees, com la “Hoja Volante” de 1621, a Mèxic, el darrer terç del segle XVIII, és el moment de desclosa del primer periodisme llatinoamericà amb publicacions on alternaven les notícies locals o ultramarines amb articles científics amarats de la curiositat i de l’esperit reformista propis de l’època. Sobresurten el “Mercurio peruano de historia, literatura y noticias públicas”, fundat el 1791, a Lima, i el “Telégrafo mercantil, rural, político, económico e historiógrafo del Río de la Plata”, fundat a Buenos Aires el 1801.
Des del moment de la descoberta i de la progressiva incorporació dels territoris a les diferents metròpolis europees, totes les cultures ameríndies ( amerindi) foren bruscament interrompudes i substituïdes pels corrents estètics que dominaren successivament Europa: gòtic final, renaixement, barroc i neoclàssic, que, interpretats pels artistes i els artesans indígenes segons un criteri propi, constitueixen l’anomenat art colonial, que assolí plena personalitat, bé que amb característiques diferents segons els diversos orígens metropolitans.
Les crisis politicosocials del segle XVIII a les Índies castellanes
Les transformacions operades per l’establiment de les reformes fiscals i administratives borbòniques sobre el fons d’una societat mai no mancada de tensions, d’abusos i de desequilibris, que s’havia anat formant d’una manera original i autònoma durant el segle XVII, causaren l’esclat de grans crisis socials i polítiques. Entre aquestes crisis, que d’una banda representaven reaccions defensives d’ordres tradicionals o temptatives de solucions innovadores però sense futur, i que de l’altra, però, prefiguraven la futura emancipació, cal esmentar els moviments dels comuneros del Paraguai (1721, 1730, 1732-35) i de Nova Granada (1740, 1779), que al crit tradicional de: “visca el rei i mori el mal govern”, sostingueren amb claredat solucions radicals fundades en la teoria “que l’autoritat del comú és superior a la del rei”, la qual deriva de la primera. Ambdós moviments —de caràcter crioll— foren cruelment reprimits, com també la gran revolta índia del Perú i Charcas, dirigida pel cacic José Gabriel Condorcanqui, el qual, amb el títol i nom d’inca Tupac Amaru, pretengué restaurar l’imperi dels inques i obtingué fins i tot l’adhesió de certs sectors criolls. La revolta (1780) assolí proporcions formidables i no hi posà fi la captura i l’esquarterament del seu cap (1781), ans s’allargà fins al 1783.
La independència dels Estats Units d’Amèrica
Evolució territorial d’Amèrica des de la independència dels Estats Units d’Amèrica
© Fototeca.cat
La situació institucional de les tretze colònies britàniques de l’Amèrica del Nord encloïa una contradicció fonamental: d’una banda, les colònies fruïen d’una autonomia molt extensa que les havia preparades per a l’exercici de les responsabilitats polítiques, i les guerres amb el Canadà francès els havien despertat la vocació militar i les havia fetes conscients de llurs possibilitats; de l’altra, però, es trobaven mancades d’institucions comunes i fins i tot d’un sentiment d’unitat, i llur situació jurídica envers la metròpoli no es trobava definida amb precisió més enllà dels límits que les lligaven a la corona. Els colons americans es consideraven súbdits britànics en ple gaudi de llur llibertat i “privilegis” propis de la metròpoli. L’intent del parlament britànic d’imposar-los càrregues fiscals fou el factor desfermador del procés que havia de resoldre aquestes contradiccions. La imposició del paper segellat l’any 1765 provocà protestes generals i la reclamació d’una representació adequada al parlament de Londres. Malgrat la revocació d’aquesta llei, el parlament afirmà el principi del seu poder legislatiu sobre les colònies. L’any 1767 fou aprovada una llei que, sota la forma de drets de duanes sobre el te, el paper i el vidre, representava un tribut per a les poblacions americanes. La indignació d’aquestes poblacions degenerà en avalots com el famós Tea-party de Boston (1773). Malgrat la posició sostinguda per alguns polítics com Edmond Burke a Anglaterra, triomfà la política de repressió; fou suspesa la constitució de Massachusetts i fou bloquejat el port de Boston. Les colònies es reuniren en congrés a Filadèlfia (1774), on adoptaren una posició ferma però moderada contra els abusos soferts i acordaren convocar un congrés per al 1775. La situació es deteriorà ràpidament amb la mobilització de les milícies colonials i la formació d’unitats de voluntaris. El primer combat tingué lloc a Lexington el 17 d’abril de 1775, on una columna britànica de repressió fou dispersada pels patriotes. El segon congrés de Filadèlfia, reunit el maig del mateix any, proclamà i organitzà la lluita armada en defensa dels interessos comuns. George Washington, veterà de les guerres amb els francesos, fou elegit general en cap i el 1776 s’apoderà de Boston. La situació dels revoltats empitjorà amb la caiguda de Nova York a mans del general Howe. Washington reorganitzà les tropes i obtingué la victòria de Princeton (1777). El factor decisiu en la victòria americana, però, fou la intervenció francesa i espanyola en ajut dels rebels, obtinguda gràcies a la missió diplomàtica empresa per Benjamin Franklin a través d’Europa. Malgrat la presa de Filadèlfia per les tropes britàniques, les victòries dels nord-americans se succeïren fins a la batalla de Saratoga (1777). La intervenció francesa i espanyola es formalitzà el 1778 i conduí a la capitulació final britànica de Yorktown el 1781. Mentrestant, el Segon Congrés Continental havia declarat la independència el 4 de juliol de 1776, la qual fou reconeguda pel tractat de París (1783), que posà fi a la guerra. Les tretze colònies s’organitzaren en una fórmula institucional original caracteritzada pel federalisme, la separació de poders, i el presidencialisme, amb el nom d’Estats Units d’Amèrica. El nou estat constituí el primer règim democraticoliberal i constitucional de la història i la influència que aquest fet tingué damunt l’evolució política i ideològica d’Europa i de la resta d’Amèrica fou molt important.
L’emancipació d’Haití
Arran de la Revolució Francesa fou abolida l’esclavitud a la colònia d’Haití, però la reacció de Termidor comportà un decret (1802) que la restablí. Per tal de dur a terme aquesta comesa, el general Leclerc, casat amb Paulina Bonaparte, ocupà de nou la colònia amb 25 000 veterans. La resistència es generalitzà. Un cop eliminats els francesos, el poder es repartí a Haití: la República del Nord, amb Christofer, que més tard es coronà rei, restablí el latifundisme del temps dels francesos i es recolzà en una nova noblesa negra, i la República del Sud, amb Alexandre Petion, el qual repartí les terres entre la població pagesa i fundà un estat agrari democràtic, patriarcal i nacionalista. La lluita ferotge per la independència d’Haití fou ensems una guerra social d’esclaus contra amos, una guerra d’alliberament nacional d’una colònia contra la metròpoli i una guerra racial de negres contra blancs. Havent fracassat Bolívar al continent (1817), Petion l’acollí a Haití, tot oferint-li recursos per a continuar la lluita, amb la condició que abolís l’esclavitud als territoris alliberats.
Emancipació de les colònies castellanes
La penetració de les idees il·lustrades als regnes d’Índies s’esdevingué, malgrat les prohibicions de les autoritats, per mitjà sobretot d’un actiu contraban de llibres (l’Encyclopédie, Montesquieu, Rousseau, etc), que eren llegits àvida ment per les classes cultes: propietaris, comerciants i gran part de l’alt clericat i dels membres d’ordes. Les tensions irresoltes de la societat colonial, especialment la pretensió dels criolls de tenir accés als oficis públics, l’expansió de la burgesia mercantil, la penetració de les idees revolucionàries, l’exemple dels EUA, provocaren al tombant del segle diverses temptatives més o menys independentistes, entre les quals cal citar la insurrecció dels negres de Coro (Veneçuela), que proclamaren la “llei dels francesos”, la conspiració del mallorquí Joan Baptista Picornell i els seus companys i la de Manuel Gual i José María España, ambdues igualment a Veneçuela, la d’Antonio Nariño a Nova Granada i sobretot la temptativa, ja més seriosa però igualment fracassada, del revolucionari Francisco de Miranda (1806), altra vegada a Veneçuela. Fou, però, la invasió de la península Ibèrica per Napoleó i el moviment de resistència que s’hi organitzà, que, en llevar tot fonament de legitimitat a l’autoritat dels oficials del rei presoner, i en suscitar l’emulació dels criolls en la fundació de “juntes conservadores dels drets de Ferran VII”, donaren pertot l’impuls al procés que havia de desembocar a la independència. El 1810 es constituí a Caracas una junta governativa que havia de regir el territori, i el 1811 es produí la declaració d’independència de les Províncies Unides de Veneçuela: fou la primera colònia hispànica que assolí la independència absoluta. La reacció espanyola, sota el comandament de Monteverde, pervingué a sotmetre pràcticament tot el país, però Simón Bolívar aconseguí de defugir la persecució realista. Les lluites per la independència evidenciaren les tensions existents al si de la societat de l’època. Així, a Veneçuela, durant set anys (1810-17), els patriotes mantuanos representaren les classes criolles privilegiades que s’oposaven a les masses de llaneros, esclaus i plebs de color. La lluita entre el reialista Boves, cap de la cavalleria dels llaneros, i el patriota Bolívar als primers anys no fou l’expressió de l’enfrontament entre l’Espanya absolutista i l’Amèrica lliure, sinó el combat entre un exèrcit d’esclaus, peons i desposseïts de tota mena i els terratinents exportadors, de refinada cultura, que tenien Bolívar com a cap suprem. El 1817 Bolívar fugí a Jamaica i a Haití, i en tornar al continent s’inicià el període (1817-24) dels seus grans triomfs polítics i militars. Abolí l’esclavitud i, mort Boves, els seus mateixos soldats es passaven a Bolívar en concedir aquest les possibilitats d’elevar-se militarment i socialment en la seva lluita contra els reialistes. En aquesta segona etapa, el Libertador aconseguí les bases social i política necessàries per a continuar triomfalment la seva lluita contra Espanya. La creació de juntes de govern s’estengué igualment a Nova Granada (actual Colòmbia) i al territori de l’audiència de Quito (actual Equador). La seva sort fou decidida a la batalla de Boyacá (1819), on Bolívar, que havia travessat els Andes prosseguint una marxa victoriosa, derrotà el general espanyol Barreiro. Bolívar reuní el congrés d’Angostura, on proposà la reunió de les províncies de Nova Granada amb les de Veneçuela sota el nom de Colòmbia. La nova república quedà dividida en tres departaments: Veneçuela, Quito i Nova Granada, amb tres vicepresidents i un president que era el mateix Bolívar.
Arran de l’agitació promoguda per l’abdicació de Ferran VII a Baiona, al virregnat de la Nova Espanya es creà un moviment en cerca d’un govern propi sota el comandament de l’espanyol Gabriel de Yermo, que destituí el virrei José de Iturragaray. La regència que s’acabava d’organitzar a la península Ibèrica nomenà virrei el general Venegas (1810). Miguel Hidalgo, capellà del poble de Dolores, capitanejà el moviment de resistència a les noves autoritats, tot proclamant la seva fidelitat a Ferran VII (car també per a les antigues colònies espanyoles era el Deseado), acció coneguda amb el nom de Grito de Dolores. L’alt clericat es pronuncià —allí com a tot Amèrica— contra la posició del baix clericat i en contra de la insurrecció. Hidalgo fou excomunicat i la Inquisició el declarà heretge. Hidalgo aconseguí de conquerir Guanajuato i Valladolid, on el mateix any dictà el decret contra l’esclavitud. Derrotat per l’exèrcit reialista, fou executat el 1811. Poc temps després, un altre capellà de poble, José M. Morelos, continuà la lluita d’alliberament. Reuní el congrés de Chipancingo (1813) i un any després fou aprovada la constitució d’Apatzigan. Fou derrotat, però, per les forces reialistes i executat (1815). La figura de Morelos és excepcional entre bona part dels revolucionaris d’Amèrica. En el denominat Plan de Devastación hi ha frases com aquestes: “Cal tenir com a enemics tots els rics, nobles i empleats de primer ordre. Bon punt serà ocupada una població, caldrà despullar-los de llurs béns per tal de repartir-los, per meitats, entre els veïns pobres i la caixa de l’exèrcit." També a les províncies argentines s’instal·là el 1810 la junta de govern. Les forces reialistes, en franca minoria a la capital i a les províncies centrals, organitzaren les seves campanyes a partir de l’Alt Perú (actual Bolívia), del Paraguai i de la Banda Oriental (territori que comprèn l’Uruguai actual). La Junta de Mayo, impulsada pels seus principals teoritzadors, Manuel Belgrano i, sobretot, Mariano Moreno hagué de fer front a la reacció reialista. Mentrestant, el consell de regència a Espanya havia nomenat nou virrei a Francisco Javier de Elío, home totalment impopular. El febrer del 1811 es produí el Grito de Asencio (Soriano), punt inicial de la revolució uruguaiana, la qual, amb la incorporació d’un cap de gran prestigi popular, com José Gervasio Artigas, assolí una victòria definitiva a la batalla de Las Piedras (maig del 1811). A Xile, en esclatar la revolució, els terratinents, sotmesos al monopoli comercial imposat pels espanyols, aprofitaren l’avinentesa per a afiliar-se a les tesis del lliure canvi, obrint els ports de Valdivia, Talcahuano, Valparaíso o Coquimbo a les nacions estrangeres. Un sector de la burgesia progressista, integrat per propietaris de mines, amb el suport dels nord-americans, portà a terme la revolució xilena. Aquest sector, sostingut pel capitalisme nord-americà interessat en el comerç miner, fou dirigit per José Miguel Carrera, el qual s’enfrontà al capità general O’Higgins, que comptava amb el suport de l’imperi britànic a través de la Lògia Lautaro, que defensava el sistema terratinent liberal. La caiguda de Carrera suposà l’hegemonia terratinent i conservadora en la política xilena del segle XIX, amb la pèrdua de la influència nord-americana en aquest estat. A partir del 1820 els anglesos controlaren tot el comerç d’importació i d’exportació de Xile, així com la mineria. La llarga campanya dels exèrcits revolucionaris enviats pel govern de Buenos Aires al Perú culminà amb l’ocupació de Lima pel general San Martín el 1821. Però la seva situació restà difícil: l’antic virregnat era el darrer reducte de l’absolutisme espanyol. Durant el breu període constitucional d’Espanya (1821-23) San Martín intentà de negociar la pau amb el virrei del Perú La Serna. Molts dels oficials de l’exèrcit espanyol eran liberals i també havien lluitat en les guerres contra Napoleó al costat de San Martín. Aquest proposava una constitució per al Perú i un príncep de la família reial espanyola per tal de regnar damunt el nou estat, proposta que no fou acceptada i que en definitiva menà a la lluita final per la independència. Igualment com San Martín, Bolívar també proposà un pla de reconciliació amb Espanya basat en una confederació que explícitament hauria de reconèixer la independència americana, de convocar una dieta confederal, d’establir la llibertat de comerç entre totes les parts integrants de l’imperi amb un mercat nacional únic, etc. El 26 de juliol de 1822 tingué lloc la històrica entrevista entre Bolívar i San Martín a Guaiaquil, bé que no hi hagué un acord total entre ells. El mateix any, San Martín renuncià al seu càrrec i es retirà de l’activitat militar. La implantació de nou de l’absolutisme a la península Ibèrica motivà una sèrie de divisions al si de les forces reialistes que encara dominaven bona part del Perú. Hi hagué un seguit d’insurreccions entre les forces patriòtiques que motivaren que el congrés peruà cridés Bolívar, i el nomenés dictador per tal de resoldre definitivament la greu situació del país. El Liberador nomenà Sucre cap suprem de l’exèrcit colombianoperuà. Bolívar suprimí la mita i els repartimientos d’indis; anul·là l’obligatorietat del treball indígena a les obres públiques; anul·là la inalienabilitat de les terres col·lectives dels indis i n’afavorí el repartiment en un sentit individualista. D’altra banda, les forces patriòtiques de Sucre i de José M. de Córdoba derrotaren les tropes reialistes del virrei La Serna a les batalles de Junín i Ayacucho (1824). Sucre declarà la independència de Bolívia (1825) no solament respecte a Espanya, sinó també al Perú i a les Províncies Argentines. Bolívar convocà un congrés a Chuquisaca, on fou confirmada la independència, que acceptà com un fet consumat, malgrat la seva lluita contra els reiterats intents de balcanització americana.
La formació de l’Uruguai i del Paraguai
A l’antic virregnat del Riu de la Plata les discussions entre el govern de Buenos Aires i Artigas foren motiu d’un seguit de lluites entre aquests dos poders. Artigas intentava d’imposar unes solucions avançades d’unió federal, de repartiment de terres (decretà una àmplia i profunda reforma agrària el 1815) i d’alliberament de les restants províncies del monopoli oligàrquic imposat per la duana establerta al port de Buenos Aires. Aquesta situació donà ocasió que els portuguesos es decidissin a envair la Banda Oriental. El 1817, Lecor, comandant de les tropes portugueses, entrà a Montevideo, on fou rebut en triomf pel cabildo de la ciutat, integrat per les classes comerciants, en gran part d’origen peninsular, que no podien acceptar els postulats artiguistes. Les montoneras d’Artigas foren vençudes definitivament a Tacuarembó el 1820 i el líder uruguaià s’hagué de refugiar al Paraguai. La Banda Oriental fou incorporada al regne unit del Brasil i Portugal amb el nom de Província Cisplatina. El Brasil se separà el 1822 de la corona portuguesa i es constituí en imperi independent. L’Uruguai acceptà aquesta situació i envià els seus diputats a Rio de Janeiro. Aquesta adhesió fou molt discutida i un grup d’emigrats polítics uruguaians radicats a Buenos Aires, sota el comandament de Juan Antonio Lavalleja, organitzà una expedició alliberadora, coneguda amb el nom dels Treinta y Tres Orientales, que desembarcà el 1825 a la platja de l’Agraciada. El 25 d’agost, el congrés dels diputats de la Banda Oriental proclamà la independència respecte al Brasil a la Florida i la unió a les Províncies Unides del Riu de la Plata. El mateix 1825, el govern de Buenos Aires declarà la guerra al Brasil. La diplomàcia britànica imposà una solució arbitral que acceptaren el govern de Buenos Aires, el de Rio de Janeiro i també el de Montevideo. Fou signat un tractat de pau pel qual el Brasil i la República Argentina reconeixien la independència de l’antiga Banda Oriental.
Al Paraguai, el coronel Bernardo Velasco no acceptà el pronunciament de la junta de Buenos Aires del 1810, que deposà el virrei. La junta envià un exèrcit contra el Paraguai sota el comandament de Manuel Belgrano. Aquest, davant la impossibilitat d’imposar-se, signà un acord que li permeté d’evacuar el territori paraguaià. Al Paraguai hi havia tres partits ben diferenciats: els porteños, partidaris de la revolució i addictes a Buenos Aires; els nativos, partidaris de la independència absoluta, i els realistas. Els nadius imposaren el doctor Francia, que separà el Paraguai de les Províncies Unides del Riu de la Plata i establí un aïllament gairebé absolut de la nova república. El cop independentista (1811) s’imposà sense efusió de sang. La revolució paraguaiana, en aquest sentit, fou una excepció a Amèrica.
La independència de les repúbliques centreamericanes
A Guatemala es mantingué la tranquil·litat durant molt de temps. El 1820 fou creada una junta o diputació provincial, que nomenà capità general el brigadier Gavino Gainza (1821). Les notícies de la proclamació del pla d’Iguala a Mèxic i de la revolució que dirigia Iturbide feren que fos convocada una junta general de totes les autoritats, que acordà la jura immediata de la independència. Gainza estava disposat a reconèixer el pla d’Iguala, però la majoria imposà la independència respecte a Espanya i a Mèxic. L’imperi mexicà envià un exèrcit que incorporà Guatemala, però fou convocat un congrés que declarà la independència absoluta de Guatemala (1823) amb el nom de Províncies Unides de Centreamèrica. El congrés constituent continuà governant la nova república: decretà la llibertat dels esclaus i disposà que les províncies de Guatemala, Hondures, San Salvador, Nicaragua i Costa Rica, declarades estats federats, tinguessin cadascuna un congrés independent. Finalment, decretà la constitució de Centreamèrica (1824). Els constituents havien imitat la constitució nord-americana, sense tenir en compte la realitat local. Les lluites de faccions portaren al trencament de la república federal fins a la proclamació d’independència dels seus integrants.
La independència del Brasil
A causa de la invasió de Portugal per les forces napoleòniques, el regent Joan desembarcà al Brasil el 1808; decretà l’obertura dels ports brasilers al comerç de totes les nacions amigues, mesura que beneficià principalment els anglesos. Formà govern a Rio de Janeiro i nomenà primer ministre el virrei comte d’Arcos. Fou fundada una impremta reial i començaren a ésser editats els primers diaris. Fou fundat també un banc al qual quedà confiada l’administració dels monopolis reials. El regent elevà el Brasil a “la dignitat, preeminència i denominació de regne”. El 1817 esclatà una revolució a Pernambuco, i el moviment s’anà estenent per les províncies de Parahiba i Rio Grande, però fou desfet. Mentrestant, a la metròpoli les guarnicions d’Oporto i de Lisboa, arran de la insurrecció de Riego, demanaren l’establiment d’una constitució. A Bahia, després d’una curta resistència, fou organitzada una junta de govern igualment afecta a la revolució constitucional (1821). Malgrat les promeses de Joan VI d’enviar el seu fill Pere a Portugal per tal de tractar amb les noves corts constituents, les tropes portugueses de guarnició a Rio de Janeiro exigiren que fos jurada al Brasil la constitució portuguesa tal com sortís de les corts constituents i el rei ho acceptà. Les constituents portugueses exigiren el retorn del rei i de tota la cort a Lisboa. Els brasilers demanaren a Pere que romangués al Brasil, cosa que aquest acceptà (1822), malgrat l’hostilitat de Portugal a aquesta actitud. Pere proclamà la independència del Brasil el setembre de 1822, fet conegut amb el nom de Grito de Ipiranga, i el desembre es proclamava emperador constitucional del Brasil. El veritable conductor de tot aquest procés fou José Bonifacio de Andrada, ministre de govern i de relacions exteriors. Gràcies a la intervenció anglesa, fou signat un tractat de pau entre Portugal i l’emperador del Brasil el 1825.
Els intents d’unitat llatinoamericana
Bolívar envià Joaquín Mosquera com a representant seu per reunir un congrés a Panamà i establir les bases de la confederació dels nous estats llatinoamericans. El congrés aplegà representants dels estats que en l’actualitat comprenen dotze repúbliques. El vicepresident de Colòmbia, Santander, aconseguí que fossin invitats els EUA, malgrat l’oposició de Bolívar. Amb tot, els delegats nord-americans no arribaren a temps. Gran Bretanya hi assistí. El congrés fou celebrat el 1826. Les resolucions adoptades foren més simbòliques que efectives. Fou signat un tractat d’unió, lliga i confederació perpètues entre els quatre estats (Gran Colòmbia, Xile, Perú i l’Argentina) a la qual podrien afegir-se els estats restants de l’Amèrica Llatina si així ho decidien dins l’any a partir de la ratificació del document. Fou fixada una proporció en metàl·lic i en tropes per a la defensa comuna. Però el Congrés de Panamà es dissolgué i ja no tornà a reunir-se mai més. Al moment del congrés Bolívar era president de Bolívia. Mèxic li oferí el càrrec de generalíssim dels exèrcits americans. L’actual República Dominicana s’incorporà a la Gran Colòmbia. Polítics i militars de tot Amèrica es posaren sota les seves ordres. Però una conjura dirigida principalment per Páez a Caracas i Santander a Bogotà feu esclatar la Gran Colòmbia. Bolívar morí el 1830. Les darreres experiències unificadores s’esdevingueren durant la dècada següent a la desaparició de Bolívar. Andrés de Santa Cruz, governador de la República Bolívar (Bolívia), intentà la creació de la confederació peruanoboliviana. Santa Cruz havia anul·lat els decrets de Bolívar que havien restituït nominalment la dignitat de l’indígena en prohibir els règims d’explotació de tipus feudal. En aquest sentit el retrocés era evident. Santa Cruz intentava de recolzar-se en els terratinents i els propietaris de mines de l’Alt Perú, tornant-los la facultat de continuar amb l’explotació secular. El principal enemic de la confederació fou el dictador de Xile, Diego Portales, a fi d’evitar la formació d’un estat poderós a les portes de Xile, competidor econòmic. A l’altra banda del continent, Juan Manuel de Rosas també s’oposà a l’intent de Santa Cruz, davant la possibilitat que algunes de les províncies del nord argentí se sentissin temptades d’unir-se a la confederació i així escapar del centralisme sempre absorbent de Buenos Aires./ > El resultat final fou que Santa Cruz s’hagué d’expatriar d’Amèrica per la decisió de Xile, el Perú i Bolívia. > El resultat final fou que Santa Cruz s’hagué d’expatriar d’Amèrica per la decisió de Xile, el Perú i Bolívia.
L’altra experiència unificadora fou la de Centreamèrica. El general Francisco de Morazán fou el motor d’aquesta república federal, la qual governà durant vint anys. També aquí les forces desintegradores de les burgesies localistes imposaren la divisió de la Federació Centreamericana, decretada per acord del congrés federal el 1838. Quatre anys més tard Morazán era afusellat per Rafael Carrera, que governà Guatemala durant trenta anys. Els EUA i Anglaterra es disputaren durant molt de temps la preeminència a Centreamèrica. Anglaterra renuncià als seus possibles drets sobre el futur canal de l’istme mentre els EUA permetien que els anglesos tripliquessin l’extensió del territori de Belice, on aquests s’havien assentat definitivament. D’una banda les intrigues britàniques i, de l’altra, les constants amenaces dels filibusters nord-americans, feren impossible una unitat que semblava molt ben encarrilada. Mort Carrera el 1873, el succeí el general Justo Rufino Barrios, el qual decretà la creació d’una sola República Centreamericana (1885). Molts altres governs centreamericans protestaren contra aquesta declaració; també Mèxic i els EUA. Barrios fou derrotat i mort a la batalla de Chalchuapa. La lluita armada per la unificació política de l’Amèrica Llatina havia acabat amb les caigudes d’Artigas, San Martín, Bolívar, Santa Cruz, Morazán i Barrios. S’inicià un altre període. Alamán, polític mexicà, intentà la convocatòria d’un congrés llatinoamericà. A Lima, el 1847 i el 1864 es reuniren sengles congressos que en cap moment no arribaren a concretar els més mínims acords entre els països assistents.
La guerra del Paraguai
El 1865, els governs coalitzats de l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai constituïren la Triple Aliança i envaïren el Paraguai. L’imperi britànic havia aconseguit d’instal·lar-se sòlidament a les noves repúbliques, eficaçment recolzat en les oligarquies nadiues, però no al Paraguai, que vivia marginat i rebutjava la política centralista de Buenos Aires, que acaparava tots els mitjans de comerç amb l’exterior. El país guaraní no coneixia el latifundi amb la intensitat dels altres països americans i gaudia d’una gran prosperitat econòmica sota els governs de Francia i, sobretot, dels López. Presentava unes característiques i un exemple per a la resta dels pobles americans que resultaven irritants per al president Mitre de l’Argentina i per a l’imperi esclavista del Brasil. L’Uruguai del general Flores era un comparsa en el joc de les grans potències. En algun sentit, el Paraguai del 1865 era la Cuba de l’època.
La Revolució Mexicana
A Mèxic, el programa de la Revolució Agrària es manifesta en el cens del 1910: hi havia 3 096 827 jornalers rurals, 411 096 agricultors i 840 terratinents. El 80% de la població depenia del salari rural dels peons, que era ínfim. Les causes immediates de la revolució foren: el caciquisme, el peonisme o servitud feudal dels jornalers, el fabriquisme o servitud personal i econòmica de l’obrer fabril, l’hisendisme o pressió de la gran propietat rural sobre la petita, el cientificisme (dels científicos, com s’anomenaven els consellers i adjunts del dictador Porfirio Díaz) o acaparament comercial i financer dels grans negocis sobre els petits, l’estrangerisme o predomini i competència avantatjosa dels estrangers sobre els nacionals. Les característiques de la revolució foren: agrària, perquè s’inspirà en la necessitat d’establir un nou règim de propietat territorial; antifeudal, inspirada en la necessitat de transformar els mètodes endarrerits de producció per a establir les bases d’una economia capitalista; democràtica, perquè proclamà l’efectivitat del sufragi com a condició necessària per a arribar a un sistema d’igualtat; social, perquè proclamà principis de justícia distributiva; antiimperialista, perquè es proposà l’autonomia econòmica de Mèxic i l’alliberament material, polític i moral del poble. L’etapa prerevolucionària (1900-10) es manifestà en les insurreccions obreres i camperoles i ideològicament en el programa del Partit Liberal Mexicà. L’etapa de la Revolució Maderista (1910-13) correspon al període inicial de la lluita que culminà amb la caiguda de la dictadura porfirista. Després d’un període de transició s’establí el règim presidencial de Francisco J. Madero, amb un programa més polític que social, expressat en els principis del sufragi efectiu i de la no reelecció. Dins aquesta etapa Emiliano Zapata proclamà el Pla d’Ayala (1911), exigint que les terres fossin retornades a les comunitats indígenes i que es complissin les promeses de la Revolució. La caiguda de Madero, amb la complicitat del capitalisme nord-americà, clogué aquesta etapa. L’etapa de la Revolució Constitucionalista (1913-17) s’inicià amb l’anomenada Revolució Política, perquè les demandes del Pla de Guadalupe no contenien principis socials. Però la lluita contra la reacció huertista mobilitzà el poble en armes, que en definitiva imposà els principis agraristes (1914-15). Igualment la presència dels batallons obrers a l’exèrcit revolucionari derivà vers l’acceptació d’una sèrie de principis per a millorar la condició dels treballadors del camp, de la ciutat i de les mines, dins el període proletari (1915-17) de l’etapa constitucionalista. L’etapa constitucional (1917-58) comprèn una sèrie d’avenços i regressions. Foren notables la política agrària i obrerista d’Obregón (1920-24) i el govern de Cárdenas, que expropià les companyies petrolieres estrangeres. A partir d’aleshores la Revolució no ha reprès la marxa progressista sinó que, més aviat al contrari, la regressió ha estat constant.
Ideologies i moviments de la primera meitat del segle XX
En el moviment de la independència, a l’Amèrica Llatina restaren delimitades amb tota claredat dues orientacions sociopolítiques, les quals lluitaren aferrissadament per tal d’imposar-se d’una manera definitiva. La burgesia dels ports, importadora-exportadora, representà la ideologia del liberalisme europeu a través del lliurecanvisme més absolut, per tal com la seva raó d’existir no era altra que el lligam que mantenia amb les potències europees. En canvi, d’altres forces volien instaurar un proteccionisme prou eficaç per a permetre la renaixença i el desenvolupament d’una economia alliberada de les dependències de poders forans. Aquestes forces —Artigas fou un dels casos més punyents— foren derrotades per la burgesia portuària. La mateixa sort seguí el Paraguai a partir del 1865. I és aquesta burgesia triomfant la que imposà les constitucions que són còpia fidel dels models europeus o nord-americans que no tenien —i continuen no tenint— cap punt de contacte amb el país real. Aquest divorci ha portat al lamentable funcionament de les institucions jurídiques i a les permanents violacions d’aquesta legalitat. La burgesia nacional, que pretenia haver sortit de la revolució mexicana, de les reformes de Batlle y Ordoñez, a l’Uruguai, d’Yrigoyen a l’Argentina, etc, ha resultat al capdavall una burgesia feble i vulnerable davant l’imperialisme i, en darrer terme, sempre temorenca davant una possible aliança amb les forces populars. Pel que fa al proletariat, els partits comunistes adoptaren solucions europees, o millor dit, de països industrials i desenvolupats allí on no es donaven aquestes condicions estructurals. El comunisme aconseguí una organització i una potència remarcables allí on es donaven aquests condicionaments: Veneçuela amb una gran concentració d’obrers del petroli; Xile, a les mines de carbó, de coure i de salnitre.
El Moviment de la Reforma Universitària s’inicià a Córdoba (Argentina) el 1918 i s’estengué per bona part de l’Amèrica Llatina. Representava una nova classe social que sorgia marcada per una sèrie de factors tals com la Revolució Mexicana, el triomf de la Revolució bolxevic, la Primera Guerra Mundial i també la indignació popular contra la barbàrie agrària i la degradació nacional de tots aquells països. De tot aquest ambient sorgí un dels moviments polítics i teòrics de més interès i importància per al continent: l’APRA (Alianza Popular Revolucionaria Americana), fundat pel peruà Víctor Raúl Haya de la Torre, el qual formulà un programa d’unitat llatinoamericana (d’acord amb la terminologia aprista, indoamericana). L’APRA recollí l’herència bolivariana i intentà de formular una nova filosofia mitjançant una versió sincrètica de certes idees de Marx i d’Einstein d’on sorgí la teoria de l’espaitemps històric. El sistema d’idees de l’aprisme fou formulat entre el 1929 i el 1930. Establí que l’Amèrica Llatina era una sola nació balcanitzada; que el proletariat hi era numèricament insignificant i que, en conseqüència, s’imposava un front de treballadors manuals i intel·lectuals per tal de lluitar contra l’imperialisme. El nacionalisme llatinoamericà fou en tot moment una força política de primera magnitud i que es presentà en diversos estaments. La presència pertorbadora dels EUA, reflectida en la història política, mantingué viu aquest sentiment, el qual tingué diverses característiques. Tractant-se de països que no havien passat per la fase del capitalisme, el nacionalisme no pogué recolzar en la classe burgesa, la qual sempre fou col·laboracionista. Getulio Vargas al Brasil i Juan D. Peron a l’Argentina, forneixen dos exemples (Estado Novo i Justicialismo) de moviments ideològics complexos on confluïren actituds de nacionalisme burgès i aspiracions de les classes mitjanes urbanes, amb molts elements de la ideologia feixista europea. Aquests moviments, alhora que despertaren la consciència nacionalista i antiimperialista dels pobles respectius, fomentaren l’organització de les masses obreres industrials, que els sobrevisqueren. Un sector que conegué la presència nacionalista fou una part de l’exèrcit, el qual a l’Amèrica Llatina sempre ha presentat una sèrie de fissures o escletxes que l’han diferenciat dels seus prototipus europeus. Els exemples més il·lustratius són els militars paraguaians i bolivians que s’enfrontaren a la guerra del Chaco (1932-35). Ambdós països comprengueren que havien estat defraudats per les respectives oligarquies governants en connivència amb les companyies petrolieres estrangeres que es disputaven la riquesa de la zona del Chaco. D’ambdós exèrcits sorgiren moviments nacionalistes i revolucionaris i amb un fort contingut socialista en els seus postulats: els coronels Busch i Villarroel a Bolívia amb el Moviment Nacionalista Revolucionari (MNR) i el coronel Franco al Paraguai amb el Partit Revolucionari Febrerista. Tots dos tingueren l’oportunitat d’impulsar els respectius països, però sense arribar a dominar les forces de l’oposició oligàrquica, l’imperialisme i, tampoc, la manca de comprensió política de les respectives esquerres comunistes. Aquest fenomen d’un sector de l’exèrcit llatinoamericà es repetí de nou el 1944, quan l’oficialitat jove de l’exèrcit de Guatemala, encapçalat pel coronel Jacobo Arbenz Guzman, es revoltà contra la dictadura del vell general Jorge Ubico i al seu lloc posà el mestre d’escola Juan José Arévalo com a President de la República.
L’expansió territorial i la política continental dels EUA
El segle XIX: la doctrina Monroe
Els EUA procuraren de mantenir contínuament una presència al continent americà i es disputaren amb Anglaterra les possibilitats comercials de les noves repúbliques independents. Aquesta actitud es concretà en la denominada doctrina Monroe, formulada en una declaració d’aquest president (1823) i que hom pot resumir gràficament en la frase “Amèrica per als americans”.
Theodore Roosevelt arenga les tropes nord-americanes, a Panamà, en proclamar-se la República (1906)
© Fototeca.cat
En un principi aparegué com una actitud generosa, com a protecció als propòsits restauracionistes de la Santa Aliança, però ben aviat hom veié que no es tractava d’altra cosa que de desplaçar temibles competidors de vasts i nous mercats. Pel que fa al Canadà, ja el 1867 havia assolit una semiindependència que possibilità un desenvolupament polític i econòmic de característiques remarcables, amb la creació de la Confederació del Canadà, que comprenia l’Alt Canadà (Ontario) i el Baix Canadà (Quebec), Nova Escòcia i Nova Brunsvic. A partir del 1870 i fins al 1873 s’estengué fins a Manitoba, la Colúmbia Britànica i l’illa del Príncep Eduard. El 1905 Saskatchewan i Alberta s’integraren a la Confederació, que abastava així un immens territori que anava de l’Atlàntic al Pacífic. Cal notar l’afany d’agrupament i d’unió de l’Amèrica del Nord en contrast amb les noves repúbliques d’origen castellà, sacsejades pels moviments disgregadors i de guerra civil. Els EUA, un cop assolida la independència, i a partir del nucli inicial de les tretze colònies, iniciaren l’expansió vers les terres verges i l’annexió, del 1819 al 1848, de territoris veïns espanyols i mexicans (Florida, Texas, territoris mexicans del nord); comprà el territori d’Alaska (1867) i diverses illes del Pacífic i de les Antilles. La guerra de Secessió (1861-65) enfrontà el sud contra el nord. En realitat fou l’enfrontament de dues polítiques econòmiques: el sud, esclavista, tenia una economia precapitalista, agrícola i lliurecanvista; el nord, en canvi, s’endinsava ja cap a un naixent capitalisme, era industrial i proteccionista. Aquesta guerra cruenta comportà un extraordinari aprofitament dels recursos del país, la qual cosa originà un avenç considerable de la nova indústria. D’altra banda, moltes famílies arruïnades per la guerra emigraren cap als nous territoris de l’oest, oberts per les conquestes militars contra els indígenes i per l’arribada del ferrocarril, que aviat enllaçà el país de costa a costa. El creixement demogràfic d’aquest període fou considerable, sobretot gràcies a la immigració europea. Els presidents més representatius de l’intervencionisme foren Theodore Roosevelt i Woodrow Wilson. Des de la pau del 1898, Cuba restà ocupada i sotmesa al control d’un governador militar nord-americà. Aquesta situació, que el mateix govern ocupant havia declarat transitòria, acabà quan una assemblea constituent cubana aprovà una constitució (1901). Els constituents hagueren d’afegir, sota la pressió nord-americana, una sèrie de disposicions conegudes amb el nom d’esmena Platt, per les quals era atribuït als EUA el dret de veto en la política exterior i fiscal de Cuba, així com el dret d’intervenció en la política interna del país; també els era reconegut el dret d’instal·lar estacions carboneres o navals. El govern cubà assumí el poder el 1902,i el 1903 signà un tractat amb els EUA pel qual era establert l’arrendament de les bases de Guantánamo i Bahía Honda, en la línia de defensa del canal de Panamà i eren ratificades les clàusules de l’esmena Platt. El 1906, amb motiu d’haver esclatat un moviment revolucionari, es produí la intervenció militar nord-americana a Cuba, amb una ocupació de tres anys. El 1902, el Congrés dels EUA autoritzà el president Roosevelt a comprar la concessió francesa per a la construcció d’un canal a l’istme de Panamà i per a gestionar prop de Colòmbia la cessió d’una franja territorial a ambdós costats del canal. Fou signat un tractat amb Colòmbia, que no fou ratificat pel parlament colombià. En aquestes circumstàncies, els nord-americans encoratjaren grups panamenys disconformes amb el govern colombià per tal de dur a terme un moviment independentista sota llur protecció. El pla s’acomplí a la perfecció i el 1903 quedà constituïda la República del Panamà. El nou estat subscriví amb els EUA el tractat Hay-Bureau Varilla, pel qual cedia la zona del canal. Per als EUA aquest canal tingué una gran importància: afavorí la unitat dels territoris del Pacífic i de l’Atlàntic i donà una gran mobilitat a la seva flota de guerra.
El segle XX: l’hegemonia
El 1905, i davant el problema creat pels deutes impagats de la República Dominicana, que estava a punt d’ésser intervinguda per potències europees, el president dels EUA formulà el que ha estat denominat corol·lari de Roosevelt a la doctrina Monroe. Fonamentat en la necessitat d’evitar la intervenció europea, sostenia el dret dels EUA a assumir la responsabilitat dels estats “endarrerits” en el compliment de llurs obligacions financeres. Era una forma de reservar-se el dret d’intervenció, expressada en la famosa frase de big stick (‘cop de bastó’). Així, la flota nord-americana ancorà en ports dominicans i sota la seva pressió un agent nord-americà fou acceptat com a interventor de duanes. Durant la presidència de Taft i de Wilson continuà la política intervencionista al Carib. El 1912, i responent a una crida del president de Nicaragua, 2 700 marines nord-americans desembarcaren per esclafar un moviment revolucionari. Des d’aquest moment —amb una breu interrupció el 1924— Nicaragua restà ocupada pels EUA fins el 1933, que fou nomenat com a dirigent del país Anastasio Somoza. El 1914, i en plena Revolució Mexicana, a propòsit d’un incident amb el president Huerta, les tropes nord-americanes s’apoderaren del port de Veracruz. L’Argentina, el Brasil i Xile hi mitjançaren. Wilson feu tot el possible per perjudicar les forces comandades per Pancho Villa, contra el qual àdhuc llançà expedicions punitives. El 1915, i per tal com fou considerada anàrquica la situació interna d’Haití, el país fou ocupat militarment i sotmès a una tutela que finí el 1934. El 1916 hom procedí a l’ocupació militar de la República Dominicana, que es perllongà fins el 1924. En anar-se’n, els EUA hi deixaren el dictador Trujillo, que havien format com a membre del cos de policia nord-americana. Al Pacífic, i després de la guerra contra Espanya del 1898, els EUA consolidaren llurs posicions a les Filipines, Guam i les Hawaii i dues de les illes del grup de les Samoa. Pel que fa a les relacions amb els països europeus, als EUA hi havia una vella tradició aïllacionista. Però el 2 d’abril de 1917 el president Wilson es decidí a entrar a la Primera Guerra Mundial i declarà que aquesta decisió tenia el sentit d’una croada per la llibertat i la democràcia. En acabar la guerra, Wilson proclamà els catorze punts davant el congrés dels EUA, que foren la base de les discussions de pau, com també de la fundació de la Societat de Nacions. Malgrat tot això, els EUA tornaren tot seguit a la tradició aïllacionista. El senat no ratificà els tractats de Versalles i, per tant, Wilson no pogué incorporar el seu país a la Societat de Nacions. El partit republicà guanyà les eleccions presidencials del 1920 i mantingué aquesta política durant els mandats de Harding (1921-23), Coolidge (1923-29) i Hoover (1929-33). Amb l’arribada del president Franklin D. Roosevelt (1933) fou proclamada la política del “bon veí” que portà a un canvi en la política intervencionista, bé que els governs de l’àrea del Carib eren fidels executors de la política dels EUA. Els governs posteriors a la Segona Guerra Mundial recaigueren en la política tradicional intervencionista, bé que en formes més moderades. La greu crisi economicosocial que experimentaren els països llatinoamericans derivà en una sèrie de situacions d’inestabilitat política liquidades cada vegada per cops d’estat militars de caràcter conservador. Els governs que en resultaren foren sostinguts pels governs de Truman i d’Eisenhower. El 1960, pujà a la presidència John Kennedy, que proclamà el pla conegut amb el nom d’Aliança per al Progrés, destinat a establir noves relacions entre els EUA i l’Amèrica Llatina. Quan Kennedy fou assassinat (1963), l’Aliança ja s’havia manifestat totalment insuficient. Sota el mandat de J. Carter (1977-81) hom practicà una política de defensa dels drets de l’home i impulsà els tractats de Panamà (1977), mitjançant els quals la Zona del Canal hauria de passar a ésser controlada per aquest estat. El president R. Reagan endurí durant el seu mandat (1981-88) la línia política del seu predecessor amb una política de confrontació amb l’URSS que es reflectí al continent amb l’afermament del suport a les dictadures llatinoamericanes i amb la lluita contra l’avenç del comunisme a l’Amèrica Central (suport als contrarevolucionaris nicaragüencs, enderrocament del govern revolucionari de Grenada el 1983, etc). Vers el 1986, la distensió propiciada per l’accés a la presidència de l’URSS de M. Gorbačov preludià un nou canvi en la política exterior nord-americana, que es conformà amb la descomposició i la final desaparició de l’URSS (1991). Els nous presidents G. Bush (1988-92) i el seu successor B. Clinton maldaren per reorientar l’acció exterior en un nou context en què els EUA emergiren com a única potència mundial hegemònica, tant en el pla militar, com en el polític i l’econòmic. D’acord amb la nova posició nord-americana en favor de l’establiment o consolidació de règims democràtics i de l’economia de mercat, en el qual els EUA cercaren el concurs de la comunitat internacional a través de l’ONU, es produïren al començament dels anys noranta algunes intervencions decisives dels EUA ( a Haití el 1994 i el blocatge a Cuba dels del 1991).
L’Amèrica Llatina de la revolució cubana ençà
El 1959 triomfà la revolució de Fidel Castro a Cuba, la qual a poc a poc passà de les reformes graduals a l’adopció del marxisme. La reacció de les oligarquies del continent volgué evitar que es repetís l’experiència cubana. Al Brasil, el liberal João Goulard fou enderrocat el 1964 per la fracció més reaccionària de l’exèrcit brasiler. Els intents revolucionaris abundaren al continent, però foren en bona part esclafats: al Perú el front guerriller del MIR (Moviment de l’Esquerra Revolucionària), iniciat el 1965, sofrí una violenta repressió; a Bolívia, on el 1966 fou instaurat un règim militar, les forces guerrilleres comandades per Ernesto Che Guevara foren arraconades a la mort d’aquest (1967); a Colòmbia foren desfetes les repúbliques pageses autònomes formades arran de la guerra civil de 1948-58. Tanmateix, també es donaren avenços de les forces progressistes en alguns estats, com ara el Perú —on l’ala progressista de l’exèrcit prengué el poder (1968) i inicià un període reformista. A Xile, per contra, al triomf del socialista S.Allende (1970) l’exèrcit reaccionà amb un cop d’estat i la instauració d’una dictadura militar (1973). La crisi econòmica internacional provocada per l’augment dels preus del petroli (1970) també contribuí a estendre les dictadures militars a altres països de l’Amèrica Llatina (Equador, 1972; l’Uruguai, 1973; el Perú, 1975; l’Argentina, 1976; Guatemala, 1982; El Salvador, 1979), o a restringir-hi les llibertats democràtiques. Els moviments d’alliberament nacional, que ressorgiren posteriorment, principalment a l’Amèrica Central, constituïren un seriós problema per a l’estabilitat política de nombrosos règims. Així, el 1979, Anastasio Somoza, president de Nicaragua i peó fidel dels EUA, fou enderrocat pel Frente Sandinista que seguidament ocupà el poder. L’exemple de Nicaragua animà d’altres moviments d’alliberament de la zona, com el de Guatemala o el Frente de Liberación Nacional Farabundo Martí que lluitava contra la dictadura d’El Salvador, i donà lloc a una campanya nord-americana contra Cuba i Nicaragua. Ultra aquests conflictes on es trobaven implicades d’alguna manera les dues grans potències mundials, també es produïen disputes territorials entre els estats, entre els quals els existents entre Guatemala i Belize (antiga Hondures Britànica, independent des del setembre del 1981), entre Nicaragua i Hondures, agreujat fins el 1990 pels contrarevolucionaris nicaragüencs que hostilitzaven des d’Hondures el règim revolucionari, entre Argentina i Xile pel canal de Beagle, que el 1984 trobà una solució pactada; la sortida que Bolívia voldria tenir a l’oceà entre el Perú i Xile, i el conflicte territorial entre el Perú i l’Equador, que el 1981 i el 1995 provocà conflictes armats. Cap a la fi dels anys setanta i començaments dels vuitanta, a l’Amèrica Llatina se succeïren diverses transformacions negociades de dictadures en democràcies, més o menys consolidades, com ara Bolívia (1982), l’Equador (1978), el Perú (1978), el Brasil (1982), l’Argentina (1983), l’Uruguai (1985) o Guatemala (1986). Amb la distensió entre els dos blocs i la desaparició de la Unió Soviètica el 1991 aquesta tendència rebé un impuls decisiu. Així, quan Xile accedí a la democràcia (1989), a gairebé tots els estats llatinoamericans els militars havien abandonat el poder polític, bé que conservaven encara una influència considerable. Semblantment, els moviments revolucionaris perderen força i en general abandonaren la lluita armada. A Nicaragua, el 1990 el govern sandinista hagué de cedir el poder a una coalició de centredreta. Tot i aquests canvis, aquestes democràcies tenien encara un caràcter fràgil, fruit sobretot de la deteriorada situació econòmica, que sovint es veia agreujada per un enorme deute exterior i també per la insistència de determinades oligarquies de perpetuar-se en el poder al marge dels mecanismes constitucionals. La inestabilitat es feu palesa, per exemple, el 1992 amb el cop d’estat constitucional dut a terme al Perú i la destitució dels presidents del Brasil i Veneçuela per corrupció. Tot i el subdesenvolupament crònic, alguns països com ara Xile, l’Argentina, el Perú i altres tingueren des del final dels anys vuitanta un creixement econòmic notable. En aquest respecte, la signatura de l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç entre el Canadà, els EUA i Mèxic (1992) reflectí les noves perspectives. D’altra banda, des del final dels anys vuitanta, els EUA dugueren a terme algunes intervencions directes en l’àmbit polític llatinoamericà. Així, enderrocaren les dictadures militars a Panamà (1989) i a Haití (1994) i, des del 1991 sotmeteren Cuba a un duríssim blocatge per tal d’enderrocar el règim de Fidel Castro, últim reducte del comunisme al continent. A més a més, el narcotràfic, que adquirí els anys noranta unes grans proporcions, fou motiu de pressions nord-americanes sobre els governs de Bolívia i Colòmbia, entre d’altres.