i Amèrica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Amèrica

Nom donat popularment les Amèriques
Nom donat popularment les Amèriques
Amèrica La vall de la Lluna, al desert d’Atacama, Xile
Gonzalo Rojas Durán (CC BY-NC-ND 2.0)
Continent situat entre 34° 45’ (al Brasil) i 167° 20’W (a Alaska, al cap del Príncep de Gal·les) de longitud, i entre 72°N (83° 20’N, amb Grenlàndia) i 54° 5’ (56°, fins al cap d’Hoorn; 57°, fins a les illes de Diego Ramírez) de latitud.
Població: 
841.294.000 h
[est 2001]
Extensió: 
39.937.064 km2

És separat del NE d’Àsia per l’estret de Bering, i de la resta, per l’oceà Pacífic; l’oceà Atlàntic el separa d’Europa i d’Àfrica (amb les illes properes, 42.090.660 km2; 1.002.000.000 h [2016]).

La geografia física

El relleu i la geologia

La història geològica d’Amèrica del Nord i d’Amèrica del Sud és diversa: l’una formà part del continent nord-atlàntic i l’altra del de Gondwana. S'emanciparen ambdues al final del Secundari dels blocs continentals dels quals formaven part; l’emersió del sector de Panamà, al final del Terciari, uní les dues unitats continentals, i ja restà definit el contorn actual d’Amèrica en els seus trets bàsics. Malgrat aquest origen divers, tot el continent presenta uns tipus semblants d’unitats morfoestructurals: vells escuts precambrians; grans conques interiors i planes costaneres sedimentàries; zones de plegaments i fractures formant una alineació de sistemes muntanyosos que, de nord a sud, pel vorell occidental del continent, forma una espina dorsal des d’Alaska fins a la Terra del Foc. La presència de grans unitats morfològiques, extenses i poc compartimentades, que es tradueixen en paisatges vasts i unitaris, és el tret més característic del relleu americà.

A l’Amèrica del Nord hom pot distingir les següents unitats morfoestructurals: l’escut canadenc, els Apalatxes, les grans conques interiors, les planes costaneres i les serralades nord-americanes. L'escut canadenc, amb una extensió d’uns 4.850.000 km2, s’estén pel nord i l’est del Canadà continental, pel Canadà insular i per la part nord del centre dels EUA (horst de Wisconsin i monts Adirondack), i es prolonga a l’est vers la Terra de Baffin i Grenlàndia. En conjunt pot definir-se com un peneplà, de relleu intensament erosionat i altituds escasses, però no uniformes: el centre, al voltant de la badia de Hudson, és més deprimit, mentre que la perifèria és més alta, sobretot a l’est (monts Torngat 1.675 m, a la península del Labrador). Els materials precambrians que integren l’escut (esquists, gneis, granit) han estat intensament erosionats, fonamentalment per les glaciacions quaternàries que originaren unes formes de relleu suaus, gastades, i desarticularen totalment la xarxa hidrogràfica preexistent i donaren origen a una gran quantitat de llacs. L’escut no ha estat afectat per cap plegament des del començament del Precambrià. Hom interpreta les zones fracturades i plegades com un resultat dels processos de granitització del sòcol basàltic i de la cobertora sedimentària produïts al llarg del Precambrià. Estratigràficament hom distingeix una seqüència arqueana i una de proterozoica en el Precambrià de l’escut, separades per una gran discordança (paleoplà prehuronià). A l’est, l’escut apareix recobert per materials paleozoics plegats que constitueixen els monts Apalatxes, una sèrie de bandes muntanyoses, estretes i allargassades, separades per valls longitudinals, amb una orientació general NE-SW; hom distingeix un sector occidental, format per roques sedimentàries paleozoiques intensament plegades (on es localitzen importants jaciments de carbó), i un sector oriental, constituït per roques volcàniques i intrusives. Vers el sud i l’oest, l’escut canadenc desapareix sota materials primaris no plegats. Aquesta cobertora paleozoica s’estenia, inicialment, més cap al nord: els límits actuals són causats per l’erosió. Progressivament, el sòcol precambrià va desapareixent sota els materials sedimentaris de les conques interiors que formen una zona central estable estesa per l’oest del Canadà, el centre dels EUA, i es prolonga vers el sud fins a Texas i Nou Mèxic. L’origen d’aquests materials sedimentaris, que formen les Praderies i l’extensa conca del Mississipí, és doble: d’una banda marí, com a resultat de les repetides transgressions oceàniques, de l’altra continental, subsegüentment a l’elevació de les cadenes muntanyoses marginals. Pel sud i el sud-est, les planes interiors s’obren a les planes costaneres del golf de Mèxic i de l’Atlàntic, de sediments marins pràcticament no deformats. Les cadenes muntanyoses de l’oest, o serralades nord-americanes, són un conjunt geològicament complex, d’origen, formació i natura diferents. Al nord, a la península d’Alaska, dues cadenes (els monts Brooks al nord, i els monts d’Alaska al sud) engloben la conca del Yukon. Els monts d’Alaska inclouen els cims més elevats de l’Amèrica del Nord (mont MacKinley 6.236 m, mont Logan 6.050 m). Aquesta doble alineació es prolonga vers el sud, en una serralada costanera que es divideix també en dues alineacions paral·leles: una alineació interior (Cascade Range) i un sistema menys elevat que ressegueix la costa del Pacífic, i, més a l’est, la cadena de les muntanyes Rocalloses, una serralada molt més potent que les anteriors, que forma el límit de la massa muntanyosa occidental. Les Muntanyes Rocalloses s’inicien, al nord, a Alaska i es prolonguen fins al Rio Grande, on s’enllacen amb la Sierra Madre Oriental. Entre les Rocalloses i el sistema del Pacífic se situa una sèrie d’altiplans (de Colúmbia, Great Basin, del Colorado), que assoleixen una amplària màxima d’uns 1.000 km. A Mèxic, aquesta estructura doble perdura amb les alineacions de la Sierra Madre Occidental, a l’oest, i la Sierra Madre Oriental, a l’est, que emmarquen l’altiplà de Mèxic. Les dues serralades s’uneixen al sud, en una regió de vulcanisme recent que dona els relleus més elevats (Orizaba 5.653 m, Popocatépetl 5.450 m).

L’Amèrica Central pot ésser dividida en dos sectors: el septentrional, que comprèn una serralada en arc convex vers el sud, estesa pel centre de Guatemala i el nord d’Hondures i de Nicaragua; i el meridional, o ístmic, que constitueix una regió complexa, on alternen materials volcànics i sedimentaris, intensament replegats al final del Terciari.

L’Amèrica del Sud pot dividir-se també en escuts precambrians, conques interiors i una gran alineació muntanyosa occidental. Els escuts (guaianès, brasiler central, brasiler costaner) són formats per roques cristal·lines (magmàtiques i metamòrfiques) i han romàs pràcticament estables d’ençà del Precambrià. Les conques (de l’Amazones, del Paranaíba, del São Francisco, del Paraná) són sectors on el sòcol precambrià s’ha enfonsat i on s’han dipositat materials sedimentaris en gran quantitat. Envoltant el conjunt d’escuts i conques, les planes centrals (llanos de Veneçuela, pampas d’Argentina) són extenses acumulacions de sediments d’origen continental provinents de la serralada andina. Aquesta constitueix una cadena complexa, de més de 10.000 km de longitud, des de Veneçuela fins a la Terra del Foc, resseguint la costa del Pacífic. Es tracta d’un complex muntanyós, amb un nucli de roques cristal·lines precambrianes i primàries, sèries sedimentàries posteriors, i materials volcànics, importants a les regions occidentals. Hom pot distingir tres sectors a la serralada, de nord a sud: el primer fins al centre del Perú, un conjunt de serralades vigoroses, separades per grans fosses tectòniques (la més important és la del riu Magdalena). Els cims més elevats són volcans (Chimborazo 6.257 m). Al segon sector, del centre del Perú fins al paral·lel 30°, aproximadament, les serralades es ramifiquen i se separen, i limiten altiplans molt elevats, sovint ocupats per llacs (llac Titicaca); al tercer sector, més al sud, els Andes s’unifiquen en una serralada única, i culminen al cim més elevat (l’Aconcagua, 6.959 m). Els principals períodes tectònics de la cadena daten del final del Paleozoic (orogènesi herciniana) i de l’inici del Terciari (orogènesi alpina).

La hidrografia

Amèrica Les cascades de l’Iguaçú, afluent del Paraná, al límit entre Paraguai, l'Argentina i Brasil
Gonzalo Rojas Durán (CC BY-NC-ND 2.0)
D’acord amb la disposició de les grans unitats de relleu, la major part de les aigües del continent americà és evacuada vers l’Atlàntic. Tres de les quatre conques fluvials més grans del món es troben a Amèrica i desguassen a l’oceà Atlàntic: la de l’Amazones-Ucayali amb 7.050.000 km2, la del Mississipí-Missouri amb 3.650.000 km2, i la del Riu de la Plata-Paraná, amb 3.140.000 km2. També són grans conques fluvials les del Mackenzie (1.760.000 km2), tributari de l’Àrtic, el Yukon (855.000 km2) i el Columbia (772.000 km2), tributaris del Pacífic, i l’Orinoco (944.000 km2) i Rio Bravo o Rio Grande (580.000 km2), que desguassen a l’Atlàntic. El mateix lloc privilegiat ocupa Amèrica pel que fa a la longitud dels rius: l’Amazones-Ucayali (6.280 km) i el Mississipí-Missouri-Red Rock (5.970 km) són el segon i el tercer rius més llargs del món. Són també molt llargs el Plata-Paraná (4.700 km), el Mackenzie (4.241 km), el Purús (3.200 km), afluent de l’Amazones, el Nelson Saskatchewan (3.103 km), que desguassa a la badia de Hudson, el Sant Llorenç (3.058 km), tributari de l’Atlàntic, etc. Amèrica disposa igualment d’algunes de les més extenses conques lacustres del món, gairebé totes elles als EUA i al Canadà: Superior (84.131 km2), el segon llac del món quant a superfície; Huron (61.797 km2), Michigan (58.016 km2), Erie (26.612 km2) i Ontario (18.841 km2), coneguts com els Grans Llacs nord-americans; el Gran Llac dels Ossos (31.792 km2), el Gran Llac de l’Esclau (28.438 km2), Winnipeg (24.514 km2), Athabasca (8.080 km2), Reindeer (6.390 km2), Winnipegosis (5.447 km2), Manitoba (4.706 km2) i el Gran Llac Salat (4.690 km2); a l’Amèrica Central destaca el llac Nicaragua (8.430 km2) i a la del Sud, el llac Titicaca (8.300 km2).

El clima, la flora i la fauna

Els dos subcontinents, del nord i del sud, d’Amèrica resulten força diferents quant a la distribució dels climes, de la vegetació i de la fauna. L’Amèrica del Nord és situada gairebé totalment a les zones temperades i fredes de l’hemisferi boreal i posseeix un poblament animal i vegetal de tipus holàrtic, molt relacionat amb el de les terres temperades i fredes d’Euràsia. Al contrari, l’Amèrica del Sud, situada bàsicament en zones tropicals i subtropicals d’ambdós hemisferis, presenta un poblament animal i vegetal força original. Aquestes àrees tropicals americanes constitueixen el regne biogeogràfic neotropical (que es prolonga pel nord fins al sud de Florida i de Mèxic). Les àrees fredes de l’extrem sud del continent tenen un poblament de tipus antàrtic o antarticoandí, amb una prolongació important a l’alta muntanya sud-americana i relacions evidents amb el del continent antàrtic i de les illes dels oceans australs, amb tots els quals forma el regne biogeogràfic antàrtic. No cal dir que un continent de tanta extensió en el sentit dels meridians, que és tallat per l’equador, els tròpics i el cercle polar àrtic, i que arriba ben a prop del cercle polar antàrtic, ha de mostrar una diversitat de climes notable, i més si hom considera l’existència de la gran barrera de muntanyes del marge occidental del continent, i els corrents marins freds (Labrador, Humboldt, Califòrnia), els quals, en alguns casos, produeixen una desertització litoral. L’extrem nord d’Amèrica és de clima veritablement polar, amb mitjanes mensuals sempre per sota de 10°C; la resta del subcontinent és, en conjunt, de clima marcadament continental, gràcies, sobretot, a l’efecte de barrera que fan les gran serralades de Sierra Nevada i les muntanyes Rocalloses sobre els vents humits de l’oest. El litoral del Pacífic, que rep aquests vents des d’Alaska fins a Califòrnia, té, però, clima oceànic; d’altra banda, el sud-est dels EUA té un clima temperat, calent i humit, com és característic a les façanes litorals orientals de totes les masses continentals (clima de tipus xinès). A Califòrnia hi ha una petita àrea de clima mediterrani i una altra de desertitzada, per l’efecte del corrent fred de Califòrnia a la península mexicana de Baixa Califòrnia. Una gran part dels altiplans de l’oest dels EUA i del nord de Mèxic tenen també un clima semidesèrtic a causa de l’efecte de barrera de les muntanyes. L’Amèrica del Sud presenta una àrea molt extensa de clima equatorial humit, la qual gairebé travessa el continent d’est a oest, a la latitud del curs de l’Amazones; és interrompuda per l’extrem septentrional dels Andes i reapareix al litoral pacífic de Colòmbia i al N de l’Equador. Els climes tropicals, amb alternança d’estacions seques i plujoses, s’estenen al nord d’aquesta banda equatorial fins al sud de Mèxic i de Florida, i al sud per tot l’interior del Brasil i pel Chaco. El corrent fred de Humboldt determina la desertització d’una important faixa litoral des del golf de Guaiaquil fins al nord de Xile; aquesta àrea desèrtica es prolonga a l’altra banda de la serralada pels subdeserts del Chaco meridional i de Patagònia, els quals són causats per l’efecte de barrera dels Andes. Al contrari, al litoral del Pacífic (sud del desert d’Atacama), hi ha una zona de clima clarament mediterrani (centre de Xile), i més al sud una altra de clima oceànic. Al litoral oriental (sud del Brasil, conca del Plata) hi ha una última àrea de clima temperat càlid de tipus xinès. L’afinitat de la vegetació i la fauna de l’Amèrica del Nord amb les d’Euràsia és molt més marcada als territoris més boreals, on un nombre considerable d’espècies són comunes a tots els territoris circumpolars i a les muntanyes alpines (inclosos els Pirineus). Cap al sud, aquesta afinitat s’atenua, i així, a la zona dels boscs caducifolis són nombrosos els parells d’espècies vicàries que hom pot reconèixer entre l’Amèrica del Nord i Euràsia; la riquesa de la flora és, però, més gran a l’Amèrica del Nord que no pas a Europa, de manera que els boscs i altres comunitats són més complexos. Cap al sud les semblances són molt més reduïdes i es limiten a una parcial identitat de gèneres i famílies amb una penetració important de gèneres neotropicals. De nord a sud hom pot establir les zones de vegetació següents: la zona àrtica de la tundra, molt semblant a la corresponent del nord d’Escandinàvia, de Rússia i de Sibèria, amb prats de càrexs i de gramínies, poblaments de molses i líquens i de salzes nans. S'estén per tot l’extrem septentrional del continent, de la costa boreal d’Alaska a la de la península del Labrador, i per totes les illes del nord del Canadà, i es prolonga cap al sud pels cims de les muntanyes Rocalloses i la Sierra Nevada fins a Nou Mèxic i arriba a posar-se en contacte amb la vegetació andina a l’alta muntanya de Mèxic i Guatemala, on té el seu límit meridional. La fauna de la tundra àrtica és, lògicament, molt pobra i predominantment marina: les foques, les morses, l’os polar i també molts cetacis de mar oberta en són probablement les espècies més característiques; a les terres més interiors hom pot remarcar la guineu àrtica blava i la llebre polar. En domesticitat té interès el gos esquimal. La zona boreal de la taigà s’estén al sud de l’anterior. Hi predomina el bosc de coníferes, sobretot dels gèneres Picea, Abies, Pinus, Pseudotsuga, Larix, Tsuga, el qual ocupa una gran extensió al Canadà al sud de la tundra, i arriba, seguint el curs del Mackenzie, fins a l’oceà Àrtic; per la costa del Pacífic, aprofitant l’àrea de clima oceànic que arriba fins a Califòrnia, s’estén vers el sud fins a posar-se en contacte amb la vegetació de tipus mediterrani del chaparral. Aprofitant la gran serralada occidental, els últims representants del bosc boreal assoleixen les muntanyes de Guatemala, on resten submergits enmig de la vegetació neotropical. A la regió més boreal de la taigà viu el bou mesquer; en conjunt, la regió és rica en animals de pell fina (castor, ermini, marta), en carnívors (os, llop, linx), i en grans remugadors (ant, cérvol, wapiti). La zona dels boscs caducifolis ocupa la part centreoriental, atlàntica, de l’Amèrica del Nord, llevat de la meitat meridional de Florida. Hi predominen espècies particulars d’aurons, de faigs, de roures, de castanyers, de tells, de bedolls, etc, i el tuliper. Fisiognòmicament és molt semblant al bosc caducifoli medioeuropeu, però resulta molt més ric en espècies perquè no ha sofert tantes pèrdues durant els períodes freds del quaternari. Aquest bosc presenta una transició vers el bosc de coníferes boreal a la regió dels Grans Llacs, i ateny les muntanyes del Mèxic oriental, ja molt barrejat amb la flora neotropical. La fauna d’aquest bosc és bàsicament la mateixa del bosc de coníferes. El centre continental de l’Amèrica del Nord és cobert per una zona de praderies homòlogues a l’estepa de l’Europa oriental, en la qual predominen gramínies de diversos gèneres (Stipa, Agropyron, Koeleria, Andropogon, Bouteloua, etc). Tot i que la regió rep pluges relativament abundants, no s’hi fa una vegetació arbòria, a causa del règim de precipitacions, de màxima estival, que no permet la constitució d’una reserva d’aigua suficient als horitzons inferiors del sòl; l’aigua de la pluja d’estiu s’evapora ràpidament en gran part després d’haver estat absorbida per l’herba de la praderia. Segons la pluviositat hom pot distingir les praderies altes, les praderies mitjanes i les praderies baixes. Quant a la fauna, aquest és el país dels bisons, els quals fins al segle passat formaven grans ramades, dels petits rosegadors com el gosset de les praderies, dels insectívors excavadors com el talp, i del llop de les praderies o coiot. A la zona de les regions àrides del SW de l’Amèrica del Nord, la vegetació pot ésser un matollar d'Artemisia tridentata (sagebrush) o un subdesert amb mates espinoses (Larrea mexicana), cactàcies suculentes com les carnègies i alguns arbusts (Acacia cornigera, etc). Una gran part de la fauna de la praderia es troba també aquí, i igualment alguns rèptils com el monstre de Gila i el cròtal. La meitat meridional del litoral de l’Alta Califòrnia constitueix la zona del chaparral ,que correspon fisiognòmicament al paisatge de la regió mediterrània. Predominen en aquesta zona els boscs d’esclerofil·les amb espècies de Quercus semblants a l’alzina, arboços, boixeroles, sumacs i, a més, d’altres plantes exclusivament americanes; també són abundants les comunitats de plantes anuals. La part meridional de Florida, les terres baixes tropicals de Mèxic i de l’Amèrica Central i totes les illes del Carib presenten ja una vegetació tropical que pot ésser una sabana o una selva humida; semblantment passa a les terres que tanquen pel sud la mar Carib (Veneçuela, nord de Colòmbia). La fauna de les Antilles és remarcable per la manca de mamífers, llevat dels insectívors i els rosegadors; els ocells i els rèptils, altrament, hi són molt nombrosos, sobretot a les illes més grans. La zona de la selva equatorial i la zona de les selves tropicals humides, de transició vers la sabana, ocupen una gran extensió a l’Amèrica del Sud. Tota la conca de l’Amazones és coberta de vegetació forestal, en general densa i molt exuberant. La selva equatorial pròpiament dita constitueix la massa forestal més extensa del món equatorial, anomenada hilea, en part encara inexplorada. La fauna d’aquesta regió és la més rica d’Amèrica, i és d’una gran originalitat. Cal remarcar l’existència de l’ordre dels desdentats i dels simis platirrins, exclusius de l’Amèrica tropical, d’alguns marsupials i de l’ínia, cetaci d’aigua dolça, entre els mamífers: dels tucans i dels colibrís, entre els ocells; dels caimans i de molts ofidis, entre els rèptils; del peix gat, l’anguila elèctrica i la piranya, entre els peixos, etc. Al nord i al sud de les selves equatorials i tropicals, sota un clima amb estacions seques més marcades, apareixen la sabana (llanos de Veneçuela, campos del Brasil) i l'espinar més o menys ric en caducifolis (caatinga, sertâo, etc). Les planes cobertes de sabanes o de bosc poc dens ofereixen un hàbitat molt adequat als grans carnívors americans com el puma i el jaguar, tot i que aquests animals tenen una àrea molt més extensa. A la costa atlàntica del Brasil paisatges de selva plujosa s’estenen fins a prop de 30°C. A l’est dels Andes, des del S del Chaco i del Brasil fins a la Terra del Foc, el paisatge tendeix a presentar caràcter estepari. La baixa conca del Plata presenta praderies, la pampa. Cap a l’oest, en un clima més continental, hi ha espinars i poblaments subdesèrtics de matollars xeròfils (monte) i més al S, a la Patagònia, la vegetació pren un caràcter francament estepari. El més característic de la fauna d’aquesta regió estepària és el nyandú, l'armadillo i el guanac. L’estreta banda situada a l’W dels Andes té una vegetació de selva equatorial en el seu extrem septentrional (litoral de Colòmbia i nord d’Equador); és de caràcter desèrtic des del golf de Guaiaquil fins al nord de Xile; més al sud segueixen espinars subdesèrtics, i a continuació una zona de bosc esclerofil·le, amb paisatges fisiognòmicament mediterranis; a l’extrem meridional apareixen boscs australs de Nothofagus, en gran part de fulla perenne i amb aspecte de selva laurifòlia esponerosa i rica (selva valdiviana). Vers l’est, als vessants dels Andes, on el clima és ja més fred, predominen espècies de Nothofagus caducifòlies, i el paisatge recorda molt el de l’Europa mitjana. L’alta muntanya andina, des de Costa Rica i Panamà fins a latituds força elevades, presenta una vegetació especial d’afinitats en part tropicals i en part antàrtiques; la influència holàrtica és feble i es manifesta més en la fauna que no pas en la flora. Són notables sobretot els páramos, paisatges sense arbres ocupats per prats de gramínies i pels frailejones, plantes columniformes amb roseta apical (Espeletia, etc), i la puna, prat d’alta muntanya més sec que l’anterior. Fisiognòmicament, aquesta vegetació es correspon amb la vegetació afroalpina de les muntanyes de l’Àfrica oriental. Són molt característics de les muntanyes andines alguns camèlids (llama, alpaca, vicunya) i ocells de presa (còndor). La vegetació d’esclerofil·les del Xile central cedeix el lloc, cap amunt, a boscs secs de coníferes, i després, a matollars esteparis semblants fisiognòmicament als de l’alta muntanya mediterrània. Als Andes meridionals, corresponents a la latitud dels boscs de Nothofagus, el paisatge de les zones elevades té un aspecte semblant al de l’estatge alpí de les muntanyes medioeuropees. La flora hi és en gran part antàrtica, però el nombre de gèneres comuns amb les muntanyes alpines és considerable: festuques, gencianes, ranuncles, etc hi són abundants.

La geografia econòmica i l’economia

Els recursos naturals

La distribució territorial dels recursos naturals d’Amèrica és cada dia més ben coneguda, i, en conjunt, aquests recursos són superiors als dels altres continents. Des del punt de vista agrícola, les possibilitats són limitades d’acord amb les condicions climàtiques, a causa de la frontera polar, l’aridesa i l’altitud; el límit septentrional del conreu del blat, per exemple, es troba entre els 50°N a l’E i els 65°N al centre del continent. El límit d’aridesa per al conreu i per a la cria de bestiar es troba a les vores dels grans deserts a Nevada, Mèxic, Xile i el Perú. Els límits d’altitud per a l’agricultura són molt diferenciats: als Andes mitjans els conreus aconseguiren sovint els 4.000 m (superfícies regades, de pasturatge, es troben encara a 4.700 m). Al sector septentrional dels Andes baixa el límit superior dels camps conreats a 3.000 m (tierra fría). A l’Amèrica Central el límit dels conreus es troba a 2.500 m. A l’Amèrica del Nord cal distingir quatre regions des del punt de vista de la geografia agrària: al Canadà, els boscs ocupen el 40% de la superfície del país, en els quals és practicada la caça d’animals de pèl; la regió dels llacs és un país ramader amb economia de pasturatge i conreus de farratge (dairy belt); des de la conca atlàntica, passant per la conca del Mississippí fins a les praderies s’estén el cinturó de conreus format per territoris amb dedicació preferent al moresc (corn belt), al cotó (cotton belt), als cereals d’hivern i als cereals d’estiu; el massís de les Muntanyes Rocalloses és utilitzat com a terra de pastures. Vers el sud, especialment a Mèxic, les terres de pastura són disposades a la manera d’àrees de conreu en parcel·les. A partir dels 20°N comencen, sobre la terra ferma centreamericana i sobre les illes, els territoris amb economia autosuficient i plantacions tropicals. Cafè, canya de sucre, plàtans, són els productes principals. Les plantacions s’estenen també per la zona tropical humida de l’Amèrica del Sud. Mentre a les terres baixes de l’Amazònia dominen l’explotació extensiva del bosc i l’economia recol·lectora, les terres altes veïnes (vores dels Andes, Guaianes, Brasil) són els millors països cerealístics. El bestiar gros és criat a les prades naturals dels campos cerrados i del Mato Grosso. L’àrea peruana es troba entre l’agricultura de parcel·les a la plana costanera i les planes de conreus dels extensos territoris àrids de l’altiplà (punas), aptes per a obtenir la base alimentària de bens, alpaques i llames. Al Xile central els conreus de regadiu es troben encaixats a les valls de les regions muntanyoses, entre boscs i superfícies de pastura. Com una ampla falca, la regió cerealística pressiona, al Paranà, la regió muntanyosa. El territori d’economia agrària més intensiva i més àmplia és el de l’est de l’Argentina, entre Bahía Blanca i Buenos Aires (cereals, moresc i cria de bestiar d’engreix). Com a contrapartida al conreu, la falca de la ramaderia ovina es dirigeix vers el sud, a la Patagònia. Les rigueses minerals i els centres industrials són a l’Amèrica meridional com un emmarcament al voltant del subcontinent: pous de petroli a Veneçuela, bauxita i or a les Guaianes, ferro a l’est i al sud-est del Brasil, carbó de pedra a Colòmbia, minerals i petroli als Andes i a les seves vores. A l’Amèrica septentrional, el punt de gravetat es troba al golf de Mèxic (petroli) i a l’est dels EUA i del Canadà (ferro i carbó). Ultra això, les regions muntanyoses, especialment les Muntanyes Rocalloses, constitueixen àrees essencials per a l’obtenció de carbó i de minerals.

L’economia

Els EUA i el Canadà

Amèrica Camps d’ordi a Waugh, Alberta, Canadà
Jeff Wallace (CC BY-NC 2.0)
El bloc format pels EUA i el Canadà —que representa el 5,6% de la població mundial— produeix el 25,9% de la renda total del món. Només Califòrnia ja té una renda gairebé doble que l’Índia, que té 28 vegades la població d’aquell estat. Així, la renda per capita de l’Amèrica del Nord —12.980 dòlars el 1982—, és la més gran enregistrada per la història. És interessant de comparar-la amb la dels altres continents o parts del món. El mateix any 1982 seguien l’Amèrica del Nord, Oceania, 8.639 dòlars per habitant; Europa, 8.054; URSS, 5.940; Amèrica Llatina, 2.100; Àsia, 970; i Àfrica, 810. Hi ha, però, a l’Amèrica del Nord una distribució desigual de la renda. Uns 50 milions de nord-americans viuen en famílies de pressupost anual inferior a la meitat del pressupost que cal per a viure dignament (índex de pobresa). La societat amb el més alt nivell de vida del món no exclou, doncs, la misèria del seu interior. Un 73,7% de la població de l’Amèrica del Nord vivia, el 1980, a les ciutats. Un grau d’urbanització tan elevat és un signe clar de progrés econòmic. La polarització social és un fet a l’interior de l’Amèrica del Nord. El sistema econòmic dominant en aquest continent explica aquesta polarització. Aquest sistema, a més, exerceix una poderosíssima influència econòmica i militar arreu del món. Hom ha definit el sistema econòmic de l’Amèrica del Nord com a sistema capitalista monopolista, però l’espai de l’Amèrica del Nord, ordenat pel sistema econòmic de l’empresa gegant, no és homogeni. La natura i la història il·lustren el model abstracte del capitalisme monopolista. En l’agricultura és possible de definir un conjunt de trets específics que la individualitzen i una sèrie de regions agràries caracteritzades per un determinat tipus de conreu. Els trets de l’agricultura nord-americana són: colonització recent del sòl (màxim dos segles i quart); orientació comercial de la producció; intensa especialització regional: monocultura total en extenses zones; explotació extensiva, basada en un alt nivell de mecanització, però amb rendiments inferiors als europeus; existència d’un tipus determinat d’empresaris capitalistes que dirigeix les explotacions: el 12% dels empresaris agrícoles posseïen, en el darrer cens, el 40% de la terra i realitzaven el 60% de les rendes. Les crisis de superproducció —la gran amenaça per a milers de pagesos pobres que es veuen forçats a emigrar com ho feren 1,5 milions d’habitants dels Apalatxes en la dècada dels anys cinquanta— són el signe de la inestabilitat del camp dins el sistema econòmic nord-americà. Les grans regions agràries de l’Amèrica del Nord són: al sud del desert polar, un immens bosc que s’estén de l’Atlàntic al Pacífic canadencs sobre més de 3,25 milions de km2 i que, tot i ésser explotat molt parcialment, dona 135 milions de m3 de fusta l’any i 8,5 milions de tones de paper de diari (1983); al Canadà central, la praderia, que fa cos amb el wheat belt dels EUA, regió que constitueix la primera zona productora de blat del món i fa que el Canadà i els EUA siguin els primers exportadors mundials de blat; al sud dels Grans Llacs, el corn belt, que produeix el 31% de la collita mundial de moresc i que, juntament amb la ramaderia porcina i bovina, ha experimentat en aquesta regió un gran desenvolupament, essent un dels principals nuclis ramaders mundials; al sud de l’Amèrica del Nord hi ha, de Texas a Alabama, el cotton belt, tercera regió productora de cotó del món; a l’est del cotton belt, a la planura atlàntica meridional, hi ha una zona de conreus de tabac d’una gran importància. Al costat del model agrari hi ha un model industrial —fonamental des del punt de vista de la participació en la producció global. Les bases de la indústria a l’Amèrica del Nord són els recursos miners i energètics propis, les primeres matèries estrangeres, el progrés científic i tècnic i l’important mercat interior i exterior. Quant als recursos miners i energètics propis, l’Amèrica del Nord era la dècada dels seixanta el primer productor del món de: carbó (Apalatxes), petroli (Texas, Califòrnia, Alberta, Saskatchewan), ferro, coure, níquel, molibdè i altres minerals. En 1981-83 l’Àsia i, com a estats, l’URSS i la Xina, havien passat davant en la majoria d’extraccions minerals. Els EUA ja només conserven el primer lloc entre els minerals importants en hulla, molibdè, fosfats i urani, i el Canadà, en zinc. La potencialitat hidroelèctrica de certes zones del Pacífic (Colúmbia Britànica, Washington) i de l’Atlàntic (Quebec, vall del Tennessee) és enorme. Les primeres matèries estrangeres —sobretot les minerals— fan que els nord-americans siguin uns privilegis consumidors de bauxita (33% de la producció del món), níquel (40%), estany (28%), tungstè (25%), coure (24,3%) i cafè (25,1%). Quant al progrés científic i tècnic —en procés d’acceleració constant—, hi contribueixen la major part dels països del món mitjançant el drenatge de cervells realitzat pels EUA: 5.756 científics emigraren a l’Amèrica del Nord el 1962 i 15 272 el 1967, dels quals un 48,2% de països desenvolupats i un 51,8% de països subdesenvolupats. La indústria de l’Amèrica del Nord presenta un elevat grau de concentració regional. Fins a la crisi del 1929 i a la Segona Guerra Mundial, aquesta concentració era encara més forta. Les principals regions industrials són: La regió dels Grans Llacs: el primer centre siderúrgic mundial. Els nuclis més importants són: Pittsburgh, Buffalo, Cleveland, Toledo, Chicago, Toronto, Hamilton, etc; les indústries de transformacions mecàniques, en especial la indústria de l’automòbil, tenen la seu en punts propers als grans centres siderúrgics; a Detroit hi ha les cases centrals de les tres principals empreses automobilístiques: General Motors, Ford i Chrysler; Akron és el principal centre productor de pneumàtics del món. L'est atlàntic, des de Sidney —drassanes, siderúrgia— fins a Baltimore —metal·lúrgia pesada—, és una regió estretament lligada als centres industrials dels Grans Llacs; l’estat de Nova York, centre de gravetat del sistema econòmic nord-americà, proporciona el 40% del total de llocs de treball del comerç a l’engròs, més del 30% del serveis financers, un 25% dels serveis professionals i el 10,6% dels llocs de treball industrials (confecció, mobles, indústries alimentàries, drassanes, etc); a Nova Anglaterra hi ha una indústria especialitzada en béns de consum, en especial, tèxtil; a l’estat de Nova York hom construeix tota mena de màquines. El sud és una zona industrial relativament moderna; compta amb el ferro d’Alabama, el cotó del Belt i el petroli de la costa del golf de Mèxic; és el gran centre de la indústria cotonera nord-americana. El Pacífic —de Vancouver a San Diego— és la novíssima regió industrial nord-americana que rebé un impuls definitiu durant la Segona Guerra Mundial. Els nous sectors industrials i les indústries avançades (aeronàutica, electrònica, telecomunicacions, etc) es localitzen, majoritàriament, al Pacífic; una gran part de les indústries d’aquesta regió treballen per satisfer les comandes militars del govern; l’estat de Califòrnia rep el 25% d’aquestes comandes i dedica 1/3 de la seva mà d’obra (1,4 milions de treballadors) a aquestes indústries. Els esquemes de regionalització econòmica de l’Amèrica del Nord es mouen a cavall dels dos estats que la componen: els EUA i el Canadà. Les relacions econòmiques entre aquests dos estats són molt fortes. Les xifres del comerç exterior són prou eloqüents. Per al Canadà el valor total de les exportacions és de 81.828,7 milions de dòlars canadencs (1982), i el de les exportacions als EUA és de 55.863,7 milions; per la banda de les importacions, de la xifra total, 81.336,7 milions, 27.917,3 correspon a les importacions dels EUA. Les xifres corresponents al comerç exterior dels EUA són: 212.275 milions de dòlars d’exportacions, dels quals 33.720 milions són exportacions al Canadà i 253.187 milions d’importacions, dels quals 46.477 provenen del Canadà. Aquestes xifres amaguen una relació de dependència fonamental del Canadà amb relació als EUA. Els capitals nord-americans controlen el 30% de tota l’economia canadenca. No hi ha cap altre cas, dins el conjunt de països industrials, de control estranger tan fort d’una economia nacional. Les inversions dels EUA al Canadà representen més del 30% de les inversions estrangeres d’aquell país i el 80% dels capitals estrangers esmerçats al Canadà. Unes 50 empreses gegants nord-americanes controlen els 3/4 dels capitals esmerçats pels EUA al Canadà. La influència nord-americana en les indústries avançades (automòbil, petroli, gas natural) és creixent. Als sectors en decadència (per exemple, els ferrocarrils) és decreixent. A Alberta —rica en gas i en petroli— les inversions nord-americanes representen el 60% del total d’inversions. D’altra banda, la major part de la producció de gas és enviada a Califòrnia. La totalitat de la producció de la més gran explotació de níquel del món —Thompson a Manitoba— és destinada als EUA. La permeabilitat geogràfica i econòmica entre els dos estats és màxima a Ontario, on els centres industrials són annexos dels grans complexos de l’altra banda dels Grans Llacs. Al Quebec, gairebé la meitat de la indústria depèn del seu potent veí meridional. La llibertat total de què gaudien les inversions estrangeres al Canadà ha desaparegut en part. Ha calgut un cert proteccionisme per a engegar el creixement —modest fins ara— del producte nacional brut.

L’Amèrica Llatina

L’economia a l’Amèrica Llatina es troba en un baix nivell de desenrotllament, bé que per sobre de l’Àfrica i l’Àsia. La millora del nivell no ha impedit que augmentés la diferència amb l’Amèrica del Nord. En els darrers anys el creixement ha estat molt inestable i tot just ha superat l’augment de la població, cosa que ha fet que el pes de l’Amèrica Llatina dins el món disminueixi ràpidament. El creixement econòmic va acompanyat d’unes inflacions molt fortes que no són superades per mesures monetàries. La renda global és 1/4 part de la dels EUA i un xic superior a la de l’Alemanya Federal o França. Prop del 75% d’aquesta renda era originada per quatre països (Brasil, 35,8%; Argentina, 8,7%; Mèxic, 20,9% i Veneçuela, 8,6%). Les diferències de nivell de vida són molt fortes, car (exposades en termes de producte nacional brut per habitant l’any 1982) van des de 6.800 dòlars a Trinitat i Tobago i 4.100 a Veneçuela, a 660 a Hondures, 570 a Bolívia i 300 a Haití. L’estructura de la producció és típicament endarrerida, car gairebé un terç de la població activa és ocupada per l’agricultura, mentre que el sector terciari, que amaga activitats comercials improductives, representa gairebé la meitat de la producció. Amb tot i això, la producció agrària per habitant ha augmentat només en un 5,4% durant el període 1972-83, malgrat que el creixement del sector des del 1972 ha estat d’un 38,1%. La mala distribució de la terra, ensems amb l’endarreriment tècnic, justifica els baixos rendiments. La indústria, bé que poc important, passà del 14,5% el 1950, al voltant del 23,5% el 1960 i del 29-30% el 1980. Iniciat el procés integrador, la industrialització ha quedat accelerada com ho mostra el fet que, si el 1968 hom li dona l’índex 100, en 1980-81 la indústria tèxtil arribava a 129,4, la metal·lúrgia a 160,3, la indústria alimentària a 154,1 i la química a 178,1.

La integració econòmica llatinoamericana és un intent d’accelerar la industrialització i el mercat intern tot aïllant-se d’un món que li és poc favorable. Alguns intents entre els països del Riu de la Plata i sobretot el de complementació entre el Brasil i l’Argentina (1939) no passaren d’aquí. El Comitè de Comerç de la CEPAL proposà, el 1955, la formació de tres grans unitats econòmiques intermèdies: Plata, Gran Colòmbia i l’Amèrica Central. La primera gran realitat fou l’Associación Latinoamericana de Libre Comercio (ALALC) establerta en el tractat de Montevideo (febrer de 1960) i posada en vigor el juny de 1961. Els països actius des del primer any foren l’Argentina, el Brasil, Colòmbia, l’Equador, Mèxic, el Paraguai, el Perú, l’Uruguai i Xile; Veneçuela s’hi adherí el 1966. Incloïa, doncs, els principals països industrials, la qual cosa feu néixer un cert temor en els altres països més pobres. El 1980 adoptà el nom de Associación Latino-americana de Integración (ALADI), amb l’addició de Bolívia. La segona realitat integradora és el Mercado Común Centroamericano (MCCA) projectat des del 1952 i que ha tingut una lenta realització. Els països bàsics són El Salvador, Guatemala, Hondures i Nicaragua amb certs lligams amb Panamà i sota l’ègida dels EUA. El 1962 s’hi incorporà Costa Rica. El MCCA ha avançat positivament en el camí de la integració. L’ALALC tingué un camí molt lent, la qual cosa feu aparèixer (1969) el grup Andí compost per Bolívia, Colòmbia, l’Equador, el Perú, Veneçuela i Xile (aquest se'n retirà el 1977) que té per objecte de formar un mercat comú, mitjançant projectes complementaris en indústries noves del motor i de la petroquímica, fins a arribar a la integració entre els estats signataris. Un quart nucli integrador és el Caribbean Community and Common Market (CARICOM), organització que, creada el 1973, substituí el CARIFTA i que té com a objectiu la unitat dels països del Carib. El primer inconvenient que han trobat totes aquestes associacions és que el comerç exterior que va als altres països llatinoamericans és molt reduït. Però si el 1960 era el 6%, l’any 1980 havia augmentat a gairebé el 10,7%. Aquests percentatges són mal repartits, car Xile, l’Argentina, el Brasil i Veneçuela en representen el 90%, mentre que en el cas de Mèxic el mercat de la resta de l’Amèrica Llatina només absorbeix l’1% de les seves exportacions. La manca d’un mercat intern ha fet que l’Amèrica Llatina depengués en bona part de les seves exportacions de productes bàsics, obtinguts i comercialitzats, o solament comercialitzats, per capital estranger. Per aquest motiu l’Amèrica Llatina ha quedat com una àmplia zona complementària dels EUA i d’Europa. El pes de les exportacions experimentà un fort augment durant la Segona Guerra Mundial, que la guerra de Corea ajudà a mantenir. De llavors ençà la seva disminució relativa ha estat espectacular i s’ha vist accentuada els darrers anys. Les exportacions són en llur majoria de productes bàsics, la qual cosa fa que siguin sotmeses a fortes oscil·lacions en llurs preus i que el lent creixement tendencial d’aquests no permeti d’augmentar el poder de compra d’unes importacions cada cop més cares. El paper de l’Amèrica del Nord ha disminuït; ha passat del 50,4% el 1953 al 37,9% el 1980. Europa, altrament, s’ha mantingut del 24,9% al 24,7%; Espanya, en canvi, ha passat del 8,5% el 1960 al 3,58% el 1981. Respecte a les importacions, el paper dels EUA i el Canadà és encara el més important, amb un 36,5% el 1980. Les principals exportacions són petroli, sucre, bananes i cafè, i Veneçuela, el Brasil, l’Argentina i Mèxic, els principals exportadors. Les principals importacions són maquinària i béns d’equip —mostra d’una industrialització que tendeix a contenir i a substituir importacions— així com primeres matèries, i Mèxic, Veneçuela, l’Argentina i el Brasil, els principals estats importadors. L’expansió del comerç exterior —que en conjunt és positiu— és limitada pel procés tecnològic, que fa menys necessaris els productes bàsics, i la formació d’unitats econòmiques a Europa, davant les quals no té cap posició conjunta.

Les comunicacions

L’Amèrica del Nord disposa de grans facilitats per als transports i les comunicacions. Les vies aquàtiques hi són encara molt importants: les vies Mississipí-Ohio i Grans Llacs-Sant Llorenç porten la navegació molt terra endins i la connexió mitjançant canals dels dos sistemes forneix una gran xarxa navegable. La xarxa ferroviària es desenvolupà a partir de Baltimore, Filadèlfia, Nova York i Boston i, després de travessar els Apalatxes, arribà als Grans Llacs, Chicago, Pittsburg i Cincinnati, i es perllongà després fins al Mississipí, Memphis, Saint-Louis i Saint Paul-Minneapolis. Altres línies travessen les Grans Planes, amb terminals a San Francisco, Seattle i Los Angeles. Al Canadà els ferrocarrils transcontinentals vinculen les províncies marítimes amb el sistema de Sant Llorenç-Grans Llacs i d’aquí, des de Montreal i Toronto, creuen l’escut canadenc i convergeixen a Winnipeg, des d’on travessen les praderies fins a Vancouver. Els ferrocarrils han tingut un gran impacte en el desenvolupament urbà. Els principals centres ferroviaris són Nova York, Chicago, Saint Louis i Los Angeles als EUA; Montreal, Winnipeg i Vancouver al Canadà, mentre que Ciutat de Mèxic domina la xarxa mexicana. Quant a les carreteres, als EUA el govern finançà la construcció de més de 300.000 km de carreteres transcontinentals. Al Canadà l’autopista Transcanadenca va de costa a costa, mentre que a Mèxic la carretera Panamericana enllaça tots els països de l’Amèrica Central. D’altra banda, el transport aeri ha pres al tren la major part del tràfic a gran distància. En aquest capítol, una característica de l’Amèrica del Nord és la intensa competència entre línies. Els EUA, d’altra banda, compten amb més d’una tercera part del tràfic aeri mundial total, amb 9 dels 10 principals aeroports del món (dos a Nova York i a Chicago. Los Angeles, San Francisco, Atlanta, Washington, Miami i Dallas). Montreal, al Canadà, i Ciutat de Mèxic compten també amb aeroports de gran importància. L’Amèrica del Sud, a l’inrevés que l’Amèrica del Nord, no disposa d’un sistema de transports integrat. Hi ha moltes carreteres separades i sistemes ferroviaris d’extensió i ample de via diferents. Els darrers anys, no obstant això, les rutes aèries nacionals i internacionals han començat a formar un sistema complet i ben integrat. Quant a les vies aquàtiques dos són els principals sistemes: la conca del Paranà-Uruguay (que inclou territoris de quatre països) i la de l’Amazones (sis països), amb alguns m