l’Ametlla de Mar

la Cala
les Cases de l’Ametlla (ant.)

Vista del poble de l’Ametlla de Mar. S’estén pel suau coster d’un petit turó sobre la cala de l’Ametlla, avui tancada parcialment pel moll de llevant

© Arxiu Fototeca.cat

Municipi del Baix Ebre.

Situació i presentació

El terme municipal de l’Ametlla de Mar, d’una extensió de 66,86 km2, és situat a la costa, al NE de l’antic terme general de Tortosa, entre el cap de Terme, que és on acaba el municipi de Vandellòs (Baix Camp) i el barranc de l’Àliga, al S, que separa el terme del municipi del Perelló. Per la part de tramuntana, aproximadament des d’on neix el barranc del cap de Terme fins a l’extrem ponentí del coll de la Cova, el municipi confronta amb Tivissa (Ribera d’Ebre). El terme de l’Ametlla forma una mena de triangle, un dels costats del qual correspon a la costa. Aquesta, ben diferent de la que s’estén més amunt del coll de Balaguer, alterna fronts rocosos amb platges d’arena grossa i cales. Alguns accidents d’aquesta costa són, de tramuntana a migdia, la punta del Calafat, les Tres Cales, la cala de Sant Jordi, Cala Forn, la punta de Cala Mosques, la cala Sant Roc, la del Boncapó, el port de l’Estany, la cala i el cap de Santes Creus (espai inclòs al PEIN) d’argiles i graves de color rogenc, mentre que la punta de l’Estany Podrit, la punta de l’Àliga i la cala de l’Àliga són de calcàries blanquinoses del Cretaci. Les elevacions més destacades per la part de tramuntana són Montagut (392 m) i la serra de la Mar; al límit sud-occidental, la serra de la Barra (346 m); més a llevant, la Pedra Blanca, i vers migdia, la serra de Santes Creus i Puig Moltó (206 m). D’aquests i d’altres contraforts muntanyosos del defora del terme, baixen diversos barrancs que desaigüen a la mar, com el barranc del Calafat, el Calafató, Calallisses, Sant Jordi, Calaforn, el Pi, el Boncaponet i el Boncapó, l’Estany, Santes Creus i altres. Algunes partides del terme són Picamoixons, l’Estanquer, lo Riquet, los Molins, les Creuetes, Virgili, Sant Jordi, la Forcada, los Trossos, la Barrera, les Guardes i la Plana de Ponç.

A la costa de tramuntana, a l’extrem de la cala de Sant Jordi, hi ha el castell de Sant Jordi d’Alfama; a la de migjorn, damunt la punta de l’Àliga es dreça la torre de l’Àliga i, camí del poble de l’Ametlla, el petit port i les Cases de l’Estany, amb el far de l’Estany. A l’interior, a la zona muntanyosa, vora l’antiga carretera general, hi ha la masia i caseria de Ponç.

Els nuclis de població que comprèn són el poble de l’Ametlla de Mar i diferents urbanitzacions: l’Àliga, la Cala Nova, Calafat, els Racons, les Roques Daurades, Sant Jordi d’Alfama i les Tres Cales.

Molt ben comunicat, el poble de l’Ametlla té estació del ferrocarril de la línia Tarragona-València i pel municipi passen la AP-7, de la Mediterrània, i la carretera N-340, de Barcelona a València.

La població i l’economia

Les xifres que hom té de la població (calers, o localment caleros, derivat del nom popular del poble de l’Ametlla de Mar, la Cala) es remunten als censos de la primeria del segle XX. El 1900 hi havia 2.537 h, nombre que augmentà progressivament: 3.022 h el 1920 i 3.083 el 1930. Els anys següents perdé alguns habitants: el 1940 hi habitaven 3.017 persones i, bé que el 1950 n’hi havia 3.056, el 1960 la població havia davallat fins als 2.954 h. En endavant es produeixen algunes oscil·lacions demogràfiques. Així, el 1970 tenia 3.595 h, 3.269 el 1975 i 3.750 (3.662 a la capital, 48 al Calafat, 26 a les Tres Cales i 14 més a petits nuclis turístics) el 1981. Al final del segle XX, es produí un lleuger augment de la població: el 1991 hi havia 4.159 h, 5.015 el 2001 i 6.438 el 2005. A més, però, d’aquesta població estable, a l’estiu es dóna una afluència de població flotant d’estiuejants d’unes 20.000 persones.

Quant a l’economia, predomina l’agricultura de secà (oliveres, ametllers i una mica de vinya), mentre que les activitats ramaderes no tenen gaire incidència. Destaca la producció de mel.

Liactivitat més important, però, és la pesca i les activitats que se’n deriven (armadors, tallers navals, etc.), encara que els darrers anys del segle XX les captures han davallat i el 2005 es desembarcaren un total de 3.256 tones. Entre els ports de les Cases d’Alcanar, Sant Carles de la Ràpita, l’Ampolla i l’Ametlla es captura més del 20% de la pesca total de Catalunya. Efectivament, el Baix Ebre presenta les condicions naturals més favorables de les nostres costes per al desenvolupament de la pesca: una plataforma litoral ampla, on dipositen els ous els peixos, i una barreja d’aigües de temperatura i salinitat diferents, segons que provinguin de la mar des del nord o siguin aportades pel corrent de l’Ebre, amb substàncies orgàniques i inorgàniques en suspensió que afavoreixen la formació de plàncton.

El port de l’Ametlla fou construït el 1920. Fins aleshores els pescadors de les cales amuntegaven les barques a l’Estany Gras, que ha quedat reduït a la seva funció natural de boca de barranc. El port consta de diverses instal·lacions i hi ha una piscifactoria flotant que es dedica, principalment, a la cria de daurada i llobarro. També hi ha una fàbrica de gel, unes drassanes i diversos tallers mecànics.

Les activitats industrials són poc representatives de l’economia de l’Ametlla de Mar i la majoria estan relacionades amb el món de la pesca i del turisme. La població celebra mercat dues vegades per setmana (el dilluns i el dijous), a més de la tradicional subhasta de peix.

Les activitats esportives són força diversificades, a causa del caràcter turístic de la població. L’any 1987 es va posar en marxa el circuit del Calafat (de cotxes i motos). Després d’una ampliació, el 1989, el circuit té 3.250 m de recorregut, disposa de 24 boxos i comprèn uns 40.000 m2 de paddock. Hi ha quatre ports esportius: el Club Nàutic de l’Ametlla de Mar, el Port Calafat, Sant Jordi d’Alfama i el Port de l’Estany.

L’Ametlla de Mar, com d’altres municipis de la costa catalana, ha desenvolupat les activitats turístiques. Disposa de tot tipus d’allotjament: hotels, hostals residència, pensions, xalets de lloguer i càmping, però, tot i així, el que abunda per damunt de tot són les urbanitzacions. L’ensenyament queda cobert fins al batxillerat. Hi ha també l’Escola de Capacitació Nauticopesquera de Catalunya, on s’imparteixen cicles formatius de grau mitjà i superior. Des del 1992 se celebra, a l’agost, Firamar, dedicada al sector pesquer i turisticocomercial.

El poble de l’Ametlla de Mar

El poble de l’Ametlla de Mar (19 m d’altitud) ocupa el suau coster d’un turonet, sobre la cala de l’Ametlla, avui tancada parcialment a llevant pel moll del port. Les cases, amb façanes obertes a la mar, s’arrengleren al llarg del Passeig Marítim. També ran de mar, hi ha l’antiga llotja, amb arcades de mig punt, tocant a un del molls, el del Peix. A la costa més pròxima a migdia amarren les barques esportives. Els carrers principals de la població són, a més del Passeig Marítim i del carrer Major, els de Rossell, de Sant Roc, de la Llibertat, de Ponent, de les Drassanes, de Sant Joan, de Pau Casals, d’Andreu Llambrich, la plaça de Joan Miró, on antigament hi havia la torre, el carrer dels Pescadors, el de Sant Pere, etc. L’església parroquial de la Purificació de Nostra Senyora és emplaçada en un lloc una mica més elevat. Pertany al tipus de nau única, força elevada i sostinguda per contraforts laterals entre els quals s’encabeixen capelles, més baixes, damunt les quals unes finestres il·luminen directament la nau major. Sobre un dels angles de la façana, coronada amb frontó triangular, s’eleva el campanar de torre, quadrat. Fou bastida al segle XIX.

La festa major de la població, que es remunta a mitjan segle XIX, s’escau el 2 de febrer, festivitat de la Candelera. En destaca la processó. Per Corpus, els carrers de la vila es guarneixen amb flors. També se celebra la festa major d’estiu, el 29 de juny, per Sant Pere. Durant la tercera setmana de juliol es fa la diada del rossejat, plat típic de l’Ametlla que destaca en la gastronomia, ben diversa, de la població (cal no oblidar el suquet calero i el romesco). Quant als centres culturals destaca el Museu de Ceràmica Popular, inaugurat el 2001.

Altres indrets del terme

A tramuntana de l’Ametlla, a la part septentrional del golf de Sant Jordi, prop de la costa, hi ha les restes de l’antic castell de Sant Jordi d’Alfama, pertanyent a un orde militar que en prengué el nom, el de Sant Jordi d’Alfama. El 24 de setembre de 1201 el rei Pere I donà a Joan d’Almenara, al seu soci Martí Vidal, sotsdiaca, i als seus germans i successors en l’orde, el desert d’Alfama. Els sobirans de Catalunya donaren a l’orde de Sant Jordi d’Alfama diversos privilegis i confirmacions per tal que l’establiment prosperés, però les condicions de vida devien ser ben difícils, ja que fins ben entrada l’edat moderna el lloc romangué erm i desert. L’orde de Sant Jordi d’Alfama no fou reconegut pel papat fins al maig del 1373, en temps de Pere III, que hi féu diverses donacions. Els cavallers de l’orde, però, que seguien la regla de Sant Agustí, posseïen altres béns en diversos punts de la corona catalanoaragonesa. Fou durant el segle XIV que aconseguiren la donació de molts d’aquests béns, i també en aquesta època és documentada una major activitat dels cavallers de l’orde, en ajut sempre de la corona catalanoaragonesa: setge de l’Alguer i altres batalles contra els sards, contra el rei de Castella, en la presa d’Alacant, etc.

Malgrat la prosperitat descrita, Francesc Ripollès, el darrer mestre de l’orde, el renuncià a mans de Benet XIII, el qual l’incorporà, al gener del 1400, al de Santa Maria de Montesa, moment a partir del qual passà a anomenar-se orde militar de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d’Alfama. El lloc de Sant Jordi d’Alfama restà reduït a priorat. Com que al llarg del segle XV sovintejaren les escomeses dels pirates al litoral català, la gent deixà de residir-hi. Aleshores la defensa de l’antic castell de Sant Jordi d’Alfama fou assumida per la ciutat de Tortosa, que hi disposà guaites. Tanmateix, el 1575 i després d’un plet, l’orde de Montesa recuperà el control del castell d’Alfama i l’any següent fou restaurat el priorat.

L’antic castell de Sant Jordi d’Alfama, segons un inventari del 1576, tenia un cos quadrat d’uns 20 m de costat aproximadament; les seves parets exteriors feien uns 56 pams i encara en sobresortia una torre, a manera de talaia. En un costat del claustre, a l’interior, hi havia el dormitori i a l’altre l’església; la descripció també menciona les altres estances del convent, el capítol, el refetor, etc. Aquest antic castell fou bombardejat i destruït per les tropes castellanes durant la guerra dels Segadors, el 1650, per evitar que s’hi fortifiquessin francesos i catalans. Posteriorment, entre la fi del segle XVII i el XVIII, en modernitzar les defenses d’aquesta costa, hom reedificà el castell de Sant Jordi segons el nou sistema de fortificació del francès Vauban, amb un pati poligonal inferior voltat d’una rastellera de torres, baluards i revellins. A l’interior, que no ha estat estudiat, sembla que hi ha vestigis d’obra medieval. El castell de Sant Jordi d’Alfama fou utilitzat encara durant la primera guerra Carlina. Per Sant Jordi d’Alfama passava el traçat d’una antiga via, usada ja en època romana, de la qual resten vestigis.

A la part de migdia, divisòria amb el Perelló, es troba la cala de l’Àliga, amb la punta de l’Àliga, que la tanca per tramuntana. És en aquesta punta on es dreça l’antiga torre de l’Àliga, documentada el 1625, de la qual es conserva un ampli basament. Vora l’antic traçat de la carretera de Barcelona a València hi ha l’antiga caseria de Ponç, avui reduïda al Mas de Ponç, a l’esquerra del torrent del Pi. A la costa, a migdia de l’Ametlla, hi ha el petit port natural de l’Estany, entre les cales del Boncapó i de Santes Creus, a la desembocadura del barranc de l’Estany, també dit de l’Estany Gros. A la banda septentrional d’aquest petit port natural hi ha un petit far i el nucli de les Cases de l’Estany.

A pocs metres de la punta oriental de la cala del Boncapó, al fons de la mar, hom ha localitzat un jaciment d’àmfores romanes del segle III aC. Altres troballes romanes al terme, a part les esmentades a Alfama, són localitzades també a mar, al Carreró del Mig, davant la costa de l’Ametlla.

La història

L’Ametlla és un poble modern. Fins a la fi del segle XVIII i la primeria del XIX, no s’hi establiren els primers pobladors de l’indret.

Anteriorment a la formació de la població, en aquest tram de costa només hi havia diverses torres de guaita i defensa contra els pirates, emplaçades a trams regulars. Just al límit de l’actual municipi amb el Perelló hi havia la torre de l’Àliga, mentre que la de Cap Roig era més a migdia, i, més a tramuntana, la torre de l’Ametlla i el castell de Sant Jordi dsAlfama.

La torre de l’Ametlla era emplaçada a la cala on avui s’aixeca la població de l’Ametlla, que aleshores era erma i coneguda en les cartes de navegar com cala de l’Amenla, o de la Merla, almenys des de la primeria del segle XV (1403).

La torre, que era equipada amb dos canons per a defensar la costa, fou destruïda pels anglesos en la guerra del Francès. Sembla que fou els darrers anys del segle XVIII, o a la primeria del XIX, que s’establí a la cala un pescador, Joaquim Gallard, de renom Toral, natural de Benidorm. La torre li oferia protecció i el vent facilitava la navegació a vela, que era la que aleshores es practicava. La necessitat de conservar les xarxes o arts del bou i les cordes o malletes va induir Toral a edificar un cobert de pedra i fang i a instal·lar, a la que esdevingué la primera casa del poble, una caldera de metall per a fer tint, anomenat degot pels pescadors, amb escorça de pi mòlta i bullida. Darrere Toral van comparèixer altres parelles del bou de València, Benidorm i de la Vila Joiosa, els propietaris de les quals s’instal·laren aquí. Aviat s’establí un intercanvi i una relació comercial amb Cambrils, Tarragona i Reus i amb pobles de l’interior, això especialment per mitjà dels perellonencs, que portaven el peix a Tivissa, Ginestar, Rasquera o Móra. Sembla, doncs, que a l’origen, a més dels pescadors, arribaren alguns traginers de diferents pobles. Entre les primeres famílies que formaren la nova població hi ha les que duien els següents cognoms, encara existents a l’Ametlla: els Pijoan, procedents d’Altafulla i pares del Noro; els Comes, de Mont-roig; els Margalef, de Tivissa; els Canyagueral, que foren els primers barbers de l’Ametlla; els Casanova, de Tortosa, i altres. Establerts els primers pobladors, anaren sorgint diversos oficis, com fusters, calafats, paletes, etc. Aviat, els amos de les barques, veient que la pesca del bou no era suficient per a viure, van dedicar-se al cabotatge entre l’Ametlla i diferents ports de Catalunya, com Tarragona, Vilanova, Sitges, Barcelona i altres. Paral·lelament es va estendre l’agricultura, tota de secà llevat de petits horts pròxims a la població.

El que avui és municipi de l’Ametlla antigament era part del terme del Perelló. Com que la població va créixer ràpidament, a la fi del segle XIX (1891) tenia ja més de 2.000 h. Fou llavors que l’Ametlla aconseguí de separar-se del Perelló i constituir-se en municipi independent, amb un terme adscrit de la seva jurisdicció.