Fou assimilat a l'Eros grec. La iconografia d’Amor o Eros sorgí en l’art grec, sobretot en les obres de Praxíteles i de Lisip, representat com un infant o adolescent, i algunes vegades acompanyat d’Afrodita (Amor Farnesi de Lisip al Musée du Louvre; Eros trobat a Madhia, Tunis). Les representacions de l’Amor no foren totalment abolides pels temes introduïts pel cristianisme, i hom les retroba en l’art paleocristià (frescs de l'Amor i Psique [segles II-III], al cementiri de Dimitil·la) i en l’art copte, bé que molt degradades dels models originals (Afrodita entre dos Eros, ornament d’una llàntia [segles IV-V] Musée du Louvre). Després del parèntesi medieval, ocupat gairebé exclusivament per iconografia religiosa, el Renaixement retornà als temes mitològics clàssics i en són exponents les representacions d’Amor en les obres de Sandro Botticelli (La primavera, Uffizzi), Rafael (frescs de la Història d’Amor i Psique, al Palazzo Farnese, Roma), Correggio, Tintoretto, Tizià, Miquel Àngel, el Veronès, etc. A les obres d’aquests autors, i també a les posteriors, hom observa una tendència a representar l’Amor com a complement d’altres temes: Angiolo Bronzino (Venus, l’amor, la bogeria i el temps, National Gallery), Francesco Albani (El lligador de Venus, Museo del Prado), Diego Velázquez (Venus de mirall, National Gallery), Mathieu Le Nain (Venus a la farga de Vulcà, Musée de Reims), Louis Boullogme, dit el Vell (Venus a la farga, Antiga Col·l Vuyk); o en forma d’amorets, especialment en el barroc, i esdevé freqüent en gairebé totes les escoles europees, sobretot la francesa: Simon Vouet (L’Amor i Psique, Museu de Lió), Edme Boudrardon (L’Amor tallant el seu arc a la clava d’Hèrcules, Musée du Louvre), Bertel Thorvaldsen (Mart i l’Amor, Museu de Copenhaguen), François Gerard (Psique rep el primer bes d’Amor, Musée du Louvre), Ker-Xavier Roumel (Venus i Amor a la vora del mar, Musée d’Art Moderne, París).