i Joan Amorós i Andreu | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Amorós i Andreu

cinematografia cin
Operador cinematogràfic.
Barcelona, Barcelonès, 10 de juny de 1936 — Madrid, 15 de novembre de 2016

S’inicià molt jove en la professió i durant vint anys fou càmera del No-Do, per al qual filmà l’actuació de The Beatles a la plaça de toros Monumental de Barcelona el 1965. En el camp del cinema es féu notar particularment en el curtmetratge Cercles (1967), de Ricard Bofill, i en Dante no es únicamente severo (1967), de Jacint Esteva i Joaquim Jordà, i Cada vez que... (1968), de Carles Duran. Després de crear una llum pròpia per als films de l’Escola de Barcelona i de passar el període 1972-82 dedicat a la publicitat, esdevingué un dels directors de fotografia més importants del cinema espanyol. Entre els seus treballs més destacats hi ha Hablemos esta noche (1982), de Pilar Miró; Fanny Pelopaja (1984), Tiempo de silencio (1986), Si te dicen que caí (1989) i Libertarias (1996), de Vicenç Aranda; Padre nuestro (1985) i Diario de invierno (1988), de Francisco Regueiro; Sé infiel y no mires con quién (1985) i El año de las luces (1986), de Fernando Trueba; Dragon Rapide (1986), de Jaume Camino; Esquilache (1988), de Josefina Molina; Cómo ser mujer y no morir en el intento (1991), d’Ana Belén; Las cartas de Alou (1992, premi del Círculo de Escritores Cinematográficos a la millor fotografia), de Montxo Armendáriz; Entre las piernas (1999), Cosas que hacen que la vida valga la pena (2004) i El juego del ahorcado (2008), de Manuel Gómez Pereira. Treballà també per a la televisió, on destaca la sèrie Los jinetes del alba (1990).

Data de revisió: 
2016-11-16
Llegir més...