i Andes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Andes

Sumari de l’article

Vista dels Andes
© X. Pintanel
Serralada d’Amèrica del Sud, de plegament alpí, que constitueix el relleu més gran del món amb pics de 7 000 m.

Té una llargada d’uns 8 000 km amb la màxima amplària a Bolívia (750 km), i una orientació N-S de les seves estructures en la quasi totalitat del seu recorregut. A l’extrem sud l’alineació general es corba cap a l’est a través de la Terra del Foc formant l’arc de les illes Scotia i des d’allí es torna a corbar. A 18° S de latitud el sistema sofreix una inflexió gairebé semicircular cap a l’oest seguint la configuració de la costa del Pacífic fins a arribar al sud de Colòmbia, on es divideix en tres branques diferents: la més oriental s’adreça de seguida en direcció N-E, flanqueja el llac de Maracaibo pel sud i, agafant la direcció W-E, s’enfonsa cap al Carib per formar l’arc de les Antilles; la central segueix paral·lelament el riu Magdalena i voreja el llac de Maracaibo pel nord, mentre que l’occidental es dirigeix cap a Panamà per continuar la serralada dins l’Amèrica Central. En conjunt, el sistema andí és format, al nord del paral·lel 30, per dues serralades principals separades per una plataforma elevada, l'Altiplano, mentre que al sud d’aquest paral·lel només és contínua la que fa de façana al Pacífic. La serralada occidental és constituïda sobretot per sediments mesozoics sobre un nucli batolític i amb vulcanisme modern, i l’oriental per nivells de paleozoic, principalment sobre un nucli de granit i esquists, quedant limitada a orient per la depressió Subandina, emplenada per materials terciaris i quaternaris. Pel costat del Pacífic, s’estén la cadena costanera composta per nivells paleozoics i precambrians i aixecada pels moviments andins. Els volcans formen alineacions importants sobretot a la meitat nord dels Andes de l’Equador, on els cons, que s’aixequen sovint sobre plataformes, tenen altures enormes. Entre els més coneguts s’hi troben el Cotopaxi (5 960m) i el Chimborazo (6 254 m). L’orogènia andina començà, principalment, al nord de la serralada, durant el Cretaci superior, en què s’iniciaren les falles i plecs dominants sense arribar al clímax de la segona fase, fins a l’Oligocè inferior, quan s’aixecà la serralada de llevant. L’activitat volcànica, que encara perdura, s’inicià en aquesta etapa. La tercera fase de plegament, de moviments més intensos i edat miocènica, actuà principalment sobre els plecs i les falles antigues produint una gran activitat ígnia i la fase principal de la intrusió andina. A continuació es produí un cicle d’erosió intens. La quarta fase consistí en un aixecament i arquejament del conjunt de la serralada, produïts durant el Plistocè inferior, que provocaren la formació de blocs limitats per falles, les quals no tenen res a veure amb les primitives línies estructurals, i donaren lloc així als Andes actuals. L’activitat tectònica actualment encara no ha acabat, tal com demostra la intensa activitat sísmica d’alguns països com Xile i el vulcanisme intens dels Andes Marítims, al S del Perú. Llevat de l’activitat de les cadenes orien tals de l’Equador i les forces latents de la Serralada Central de Colòmbia, el vulcanisme és restringit a les serralades occidentals que miren cap al Pacífic. Les temperatures més elevades no es troben a l’Equador sinó entre els 15° i 20° S de latitud. Aquesta anormalitat és motivada per les fortes pluges que, en faltar, més cap al sud, produeixen temperatures més elevades que permeten l’agricultura i l’ocupació humana a gran altura, com per exemple a Colòmbia entre els 2 000 i 3 000 m. Al sud dels 46° de latitud sud es troben algunes glaceres que a la part central de la serralada augmenten d’importància. Les restes del glacialisme quaternari són més notables, com ho testimonien els abundants circs, morenes i llacs de barrera morènics. L’activitat minera és una de les fonts de riquesa principal en tots els països andins. Els quarsos aurífers de Colòmbia, els dipòsits de plata i coure del Perú, Bolívia i Xile i els d’estany, plata i bismut també de Bolívia tenen el seu origen en fenòmens de reemplaçament a la vora de massissos intrusius. Des del punt de vista econòmic ocupen també un primer lloc els jaciments de petroli de la conca de Maracaibo a Veneçuela i els de la regió de Talara a la costa nord del Perú. Les vies de comunicació que travessen els Andes presenten grans dificultats a causa de les altures que s’han de salvar, amb el consegüent cost de construcció i manteniment. La majoria de línies ferroviàries enllacen centres miners o agrícoles importants amb els ports més propers. La ruta més coneguda és la que fou oberta l’any 1911 entre Los Andes (Xile) i Mendoza (Argentina), que utilitza un túnel de 3 000 m de llargada a 3 150 m sobre el nivell de la mar, i que permet un enllaç directe entre Buenos Aires i Valparaiso. >La quarta fase consistí en un aixecament i arquejament del conjunt de la serralada, produïts durant el Plistocè inferior, que provocaren la formació de blocs limitats per falles, les quals no tenen res a veure amb les primitives línies estructurals, i donaren lloc així als Andes actuals. L’activitat tectònica actualment encara no ha acabat, tal com demostra la intensa activitat sísmica d’alguns països com Xile i el vulcanisme intens dels Andes Marítims, al S del Perú. Llevat de l’activitat de les cadenes orien tals de l’Equador i les forces latents de la Serralada Central de Colòmbia, el vulcanisme és restringit a les serralades occidentals que miren cap al Pacífic. Les temperatures més elevades no es troben a l’Equador sinó entre els 15° i 20° S de latitud. Aquesta anormalitat és motivada per les fortes pluges que, en faltar, més cap al sud, produeixen temperatures més elevades que permeten l’agricultura i l’ocupació humana a gran altura, com per exemple a Colòmbia entre els 2 000 i 3 000 m. Al sud dels 46° de latitud sud es troben algunes glaceres que a la part central de la serralada augmenten d’importància. Les restes del glacialisme quaternari són més notables, com ho testimonien els abundants circs, morenes i llacs de barrera morènics. L’activitat minera és una de les fonts de riquesa principal en tots els països andins. Els quarsos aurífers de Colòmbia, els dipòsits de plata i coure del Perú, Bolívia i Xile i els d’estany, plata i bismut també de Bolívia tenen el seu origen en fenòmens de reemplaçament a la vora de massissos intrusius. Des del punt de vista econòmic ocupen també un primer lloc els jaciments de petroli de la conca de Maracaibo a Veneçuela i els de la regió de Talara a la costa nord del Perú. Les vies de comunicació que travessen els Andes presenten grans dificultats a causa de les altures que s’han de salvar, amb el consegüent cost de construcció i manteniment. La majoria de línies ferroviàries enllacen centres miners o agrícoles importants amb els ports més propers. La ruta més coneguda és la que fou oberta l’any 1911 entre Los Andes (Xile) i Mendoza (Argentina), que utilitza un túnel de 3 000 m de llargada a 3 150 m sobre el nivell de la mar, i que permet un enllaç directe entre Buenos Aires i Valparaiso.

La flora i la fauna

En la vegetació dels Andes, a causa de la disposició N-S i de la gran extensió de la serralada, se sobreposen dues zonacions: altitudinal i latitudinal. En els diferents estatges altitudinals es dona una zonació de nord a sud que concorda amb la de la vegetació de la terra baixa.

Els Andes bolivians
© X. Pintanel
Esquemàticament, els Andes poden ésser dividits en tres grans zones: Andes septentrionals, Andes centrals i Andes meridionals, les quals correspondrien, a la terra baixa, a les zones dels boscs equatorials i tropicals, als deserts litorals i subtropicals, i a les terres temperades i fredes de l’extrem meridional del continent americà. Als Andes septentrionals, per damunt l’estatge basal de boscs equatorials i tropicals, que arriba a assolir els 2 000 o 3 000m, apareix el páramo, praderia de gramínies vivaces fasciculades que creixen en masses altes i atapeïdes, en la qual s’intercalen els faneròfits rosulats anomenats frailejones (Espeletia), i també àrees cobertes per la màquia de quenua (Polylepis); més amunt, enllà dels 4 400-4 600m, apareixen formacions herbàcies més laxes. En conjunt, tota aquesta vegetació presenta unes grans analogies fisiognòmiques amb la dels estatges afroalpins de l’alta muntanya africana. Als Andes centrals, l’estatge basal del vessant occidental és constituït pel desert litoral, el qual arriba en alguns punts als 3 000 m. Al nord del Perú la transició entre el desert litoral i els boscs tropicals es fa a la muntanya mitjana. Per sota dels 1 000 m el desert evoluciona vers formacions de matolls xeròfils que es van fent cada cop més denses i en les quals s’intercalen primer arbusts i després arbres. Més amunt dels 2 000 m apareix l’estatge superior del bosc dens (ceja de montaña), que consisteix en un bosc dens esclerofil·le ric en epífits i en espècies del bosc tropical. Més al sud s’accentua el caràcter desèrtic de l’estatge basal i a l’estatge que correspon al páramo predomina la puna, formació estèpica de gramínies xeròfiles (Stipa ichu, etc) o matollar caracteritzat per les motes de llareta (Azorella) i de tola (Lepidophyllum). Al vessant oriental el bosc tropical i la ceja de montaña arriben més al sud i es continuen per una màquia d’arbust i petits arbres esclerofil·les, ericàcies i bambús als estatges inferiors, que serveixen de transició vers les formacions estèpiques basals del Chaco. Als Andes meridionals la transició del desert litoral del nord de Xile vers el bosc antàrtic es fa a través de formacions arbustives i boscs de tipus semblant als mediterranis, però amb un nombre més gran d’espècies arbòries. A l’extrem sud, el bosc antàrtic, en part d’aciculifolis (Araucaria, etc) i en part de caducifolis (Nothofagus, etc), és substituït cap amunt per formacions de faigs nans (Nothofagus antarctica) i altres arbusts típicament antarticoandins i després per un paisatge d’aspecte alpí. El vessant oriental, al contrari que als Andes centrals, és més àrid en aquesta zona, i entre l’estatge basal de les estepes patagòniques i el bosc antàrtic s’estenen estatges de formacions arbustives. Els representants més característics de la fauna andina són el llama (Lama glama), el guanac (L. huanacus), l’alpaca (L. pacos) i la vicunya (L. vicugna), àmpliament explotats pels nadius tant com a animals productors de primeres matèries (llana, etc) com a animals de càrrega. Als Andes, viuen també diverses espècies de rosegadors, com la xinxilla (Chinchilla brevicaudata), l’os negre dels Andes (Tremarctos ornatus), marsupials didèlfids, i ocells de presa, com el còndor (Vultur gryphus).

Col·laboració: 
MGi
Llegir més...