De família aragonesa per part del pare i catalana per part de la mare. Estudià al col·legi de nobles que els jesuïtes tenien a la ciutat de València, i entrà a la Companyia de Jesús el 1754. Passà al Principat cinc anys seguits: com a novici a Tarragona (1754-56), estudiant de lletres humanes a Manresa (1756-57) i de filosofia i ciències a Girona (1757-59). Fou ordenat sacerdot a València, on estudià teologia (1759-63). Com tots els valencians de l’època, des del pare Vicent Tosca, fou més inclinat a les ciències que no pas a la metafísica, i menys a l’escolàstica, i alternà el castellà i el llatí com a llengües de cultura, sense el predomini, però, d’aquest darrer, que caracteritzà Gregori Mayans, el qual no aconseguí que el govern espanyol, l’any 1767, exclogués del decret d’expulsió dels jesuïtes, per raó de la seva jovenesa i les seves altes qualitats, el jove Joan Andrés, aleshores professor d’humanitats a la Universitat de Gandia. A l’exili d’Itàlia, ensenyà la filosofia sensista als seus companys més joves a Ferrara, on el 15 d’agost de 1773, quan el breu de supressió de l’orde era ja firmat per Climent XIV, bé que no promulgat encara a les Legacions, féu la seva professió solemne. Des del 1773 fins a la invasió napoleònica romangué a Màntua, a casa dels marquesos Bianchi, llevat dels períodes de viatges per Itàlia i altres llocs. A Màntua escriví i publicà obres filosoficocientífiques —com el Saggio della filosofia di Galileo (1776)— o d’erudició humanística —Catalogo de’ codici manoscritti della famiglia Capilupi di Mantova (1797)— mentre el seu germà Carles estampava a Madrid (1789-93) les seves Cartas familiares, relació dels seus viatges per tot Itàlia a la recerca de materials per a la seva obra cabdal: Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura (primera edició, 7 volums, Parma 1782-99). Els tres punts essencials d’aquesta Weltliteratur eren: la valoració de la cultura grecollatina com a base de tota la cultura europea, la influència dels àrabs hispànics en l’origen de la poesia rimada, i la importància consegüent de la literatura provençal i catalana, que ell identificava: així, Ausiàs Marc, Jaume Roig i Joanot Martorell mereixien un lloc d’honor en la història universal de la literatura. Refugiat a Parma durant la invasió napoleònica a la Llombardia, el 1799 fou nomenat pel govern austríac reformador de la Universitat de Pavia. El 1800 s’incorporà novament als jesuïtes, que encara pervivien a la Rússia Blanca. Ocupats els ducats parmesans pels francesos, s’establí a Nàpols, on fou bibliotecari reial. Morí a Roma el 12 de gener de 1817. Del darrer període de la seva vida són diferents obres d’erudició, en particular l’edició de lletres llatines d’Antoni Agustí (Parma 1804) i els Anecdota graeca et latina (Nàpols 1816).