i Anglès | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Anglès

Anglès
© Fototeca.cat
Municipi de la Selva situat a la riba dreta del Ter i de la riera d’Osor, tributària d’aquell.
Població: 
5.569 h
[2009]
Extensió: 
16 km2

Situació i presentació

Limita també amb els municipis d’Osor (W), Brunyola (S i SE) i Bescanó (E), aquest últim pertanyent a la comarca del Gironès.

A la banda de ponent el territori és accidentat pels contraforts del massís de les Guilleries, que en aquest indret culminen a la muntanya de Santa Bàrbara, de 854 m d’altitud, a l’extrem SW del municipi. Una gran part del sector muntanyós és cobert de boscos de pins, alzines, roures i castanyers, i a la vora del Ter abunden les plantacions d’arbres de ribera.

El terme comprèn la vila i cap de municipi d’Anglès, diversos veïnats com el del Cuc, el de la Farga, el del Pla d’Amunt i el del Pla d’Avall, així com el raval de les Mines del Sant Pare i l’antiga caseria de Sant Amanç. També inclou el santuari de Santa Bàrbara i l’església de Sant Pere Sestronques.

Les principals vies de comunicació són la carretera C-63 provinent de Lloret de Mar i en direcció a Olot i la carretera N-141 de Girona a Anglès. Les dues carreteres conflueixen a la vila, d’on també surt una carretera local que mena a Osor i a les Guilleries, seguint el traçat de la riera d’Osor.

La població i l’economia

A mitjan segle XIV la població d’Anglès (anglesencs) tenia només 25 focs, que el 1553 havien augmentat fins a 136. Posteriorment es produí un estancament i el cens del 1718 registrà només 387 h, que al segle XVIII augmentaren relativament poc (448 h el 1787). Durant el segle XIX, la població experimentà un creixement considerable (1.358 h el 1857, 1.644 h el 1897), que es feu encara més evident durant el segle XX, d’acord amb les transformacions econòmiques basades en les millores en l’agricultura i el desenvolupament de diversos sectors industrials que obriren noves perspectives a la immigració. Així, el 1910 es comptabilitzaren 2.620 h, 3.291 h el 1950, 5.021 h el 1975 i 5.137 h el 1991, moment en que començà una dècada de tendència decreixent (4.973 h el 2001), que quedà superada amb el nou segle (5.191 h el 2005).

L’economia havia estat tradicionalment agrícola i forestal, però en època moderna s’ha anat industrialitzant. Les terres de conreu ocupen encara una extensió considerable i la séquia derivada del Ter, que procedeix del terme veí de la Cellera, és aprofitada tant per a la indústria com per als conreus de regadiu. Els cultius més estesos havien estat els cereals i les lleguminoses, substituïts modernament pel farratge destinat a bestiar (blat de moro) i els avellaners. Destaca la cria d’aviram i de bestiar porcí.

A mitjan segle XIX s’explotaven mines de plom a l’indret conegut per la Mina (al sud de la vila) i als vessants de Santa Bàrbara. Els miners vivien a la barraca del Surós i el plom es treballava a la foneria de Santa Francesca, que s’alimentava de la fusta i el carbó de les muntanyes. També hi havia una foneria de ferro a l’indret dit la Farga que existia ja al segle XV i era al costat de la casa de la Claveteria, nom que n’indica l’especialització.

La indústria és el sector econòmic predominant del terme, per bé que va perdent actius any rere any en benefici dels serveis. L’activitat industrial tradicional és el tèxtil, de la qual n’era el màxim exponent la fàbrica de filats de cotó Burés, que tancà l’any 2002. Hi ha, però, d’altres indústries tèxtils que fabriquen fibres sintètiques, i també diverses empreses del ram de la fusta, el suro i els mobles, que aprofiten la riquesa forestal de la zona.

El mercat setmanal se celebra el diumenge, i el dissabte anterior o posterior al 17 de gener s’escau la Fira de Sant Antoni, de caràcter artesanal i agrícola. Pel que fa als serveis, l’ensenyament és cobert fins el batxillerat per un centre que també imparteix cicles formatius. També hi ha diverses escoles d’ensenyament especialitzat (dansa, natació i pintura, entre d’altres).Un centre d’assistència primària (CAP) ofereix servei mèdic al municipi i també als pobles propers.

La vila d’Anglès

La vila d’Anglès (5.005 h el 2006) es troba a 181 m d’altitud, prop de la riba dreta del Ter i de la riera d’Osor. El nucli antic es configurà al voltant de l’antic castell dels Cabrera, de manera que l’actual plaça Major ocupa el solar de l’antic pati d’armes del castell. Al segle XVI s’emmurallà el recinte urbà, encerclant el carrer d’Amunt (anomenat també Major) i el d’Avall, que formen la tradicional Vila Vella. De les antigues muralles es conserva un portal del segle XVI, amb arcs ogivals. El nucli antic encara conserva un aire medieval, amb carrerons estrets i edificis nobles, amb arcs i finestrals gòtics i renaixentistes, testimonis d’un passat esplendorós, alguns passos coberts com el del carrer d’Avall i amb l’afegit d’algun edifici modern, com una casa d’aquest mateix carrer, obra de l’arquitecte gironí Rafael Masó, d’estil noucentista.

L’església parroquial de Sant Miquel es troba a l’indret de l’antiga capella del castell. No es convertí en parròquia fins el 1594, quan el bisbe de Girona Jaume Caçador disposà que un dels capellans de l’església parroquial de la Cellera, de la qual depenia, passés a Anglès i hi fixés la residència. El 1629 s’iniciaren les grans ampliacions i reformes (les obres duraren més d’un segle) que li donaren la forma moderna, en un estil renaixentista tardà. A l’altar major es venerà fins el 1936, en què fou destruïda, la imatge renaixentista de la Mare de Déu del Remei, patrona de la vila, procedent de la capella del castell, molt estimada pels anglesencs: les ofrenes i deixes foren constants, i es conserven una llàntia d’argent del segle XVII i unes claus també d’argent, entre d’altres ofrenes.

L’1 de maig se celebra la festa d’homenatge a la vellesa des del 1950, tot i que n’hi ha precedents de la dècada de 1930. La població celebra la festa major, les Gales Grosses, el primer diumenge de setembre. Aquest dia havia estat tradicional el ball del ciri o del boix, que celebrava el traspàs dels pabordes de la confraria de la Mare de Déu del Remei, i que com d’altres del mateix tipus era dansat amb almorratxes plenes d’aigua d’olor amb les quals cada nou paborde ruixava la seva companya, que portava un ciri en una mà i un boix a l’altra. Un mes i mig després de les Gales Grosses se celebren les Gales Petites, per la festa del Remei, el segon diumenge d’octubre, coincideixi o no aquest amb el dia de la verge del Remei, patrona de la vila. El tercer diumenge de juny se celebra un aplec sardanístic d’anomenada, organitzat per l’Agrupació Sardanista i Cultural Floricel, fundada el 1955.

Altres indrets del terme

La caseria de Sant Amanç es troba al sector meridional del terme, sota la muntanya de Santa Bàrbara, centrada per l’antiga església parroquial de Sant Amanç, abandonada. Inicialment li era sufragània l’església de Sant Martí Sapresa (de Brunyola), però al segle XIV s’invertiren els papers i encara avui és Sant Amanç sufragània de Sant Martí. El lloc formà part de la batllia d’Anglès del vescomtat de Cabrera.

El santuari de Santa Bàrbara, reformat el 2001, s’alça al cim de la muntanya del seu nom, a 854 m d’altitud. Consta ja al segle XIII com a lloc de devoció comarcal. Té força tradició l’aplec que s’hi celebra el diumenge abans del dilluns de la segona Pasqua i que abans s’esqueia el dimarts abans de Quinquagèsima, on concorren els veïns d’Anglès, la Cellera i Sant Martí Sapresa.

L’església de Sant Pere Sestronques es troba a l’extrem sud-oriental del terme; és un interessant edifici de base preromànica, amb una nau, absis llis i un porxo que protegeix la porta adovellada.Entre els veïnats del terme cal esmentar el del Cuc (29 h el 2005), format entorn de la important masia del Cuc, casal amb un gran portal adovellat i finestres conopials del segle XVI situat entre la riera d’Osor (on hi ha un molí) i la carretera que porta a Osor, així com els del Pla d’Amunt (105 h), el Pla d’Avall (53 h) i la Farga (8 h) i el raval de les Mines del Sant Pare (26 h), pràcticament units a la vila. Entre les masies d’interès figura la de Can Biel, edifici del segle XVI amb una massissa torre de defensa.

Dins el terme hi ha també interessants restes arqueològiques. A més de la troballa de puntes de sílex, quan es construïren els fonaments de la fàbrica tèxtil Burés, vora el Ter, aparegueren restes que feren suposar l’existència d’una necròpolis de l’edat del bronze, indicis confirmats per les excavacions fetes el 1954 i el 1955, quan foren exhumades una gran quantitat d’urnes cineràries amb nanses, de pasta grollera i color fosc, algunes amb decoració exterior, i objectes de ferro i bronze, vasos esfèrics de coll allargat i copes de forma bicònica. Aquest poblat pertany a l’època hallstàttica, a la fi de l’edat del bronze, als segles VII-VI aC.

La història

La primera referència documental de la vall d’Anglès és del 860, en què consta entre les possessions del monestir de Sant Medir (que anys després es convertiria en el monestir d’Amer) l’església de Santa Maria (que correspon a la de la Cellera) “in loco dicitur vallis Anglensis”.

El castell d’Anglès apareix documentat per primera vegada el 1242, quan el poderós vescomte Guerau (V) de Cabrera el llegà al segon dels seus fills, Ramon de Cabrera (com a feu del vescomtat). Aquest, senyor també de Montclús i de Brunyola, el posseí fins el 1282, que el vengué per 17 000 sous a Berenguer de Gornal, ciutadà de Girona, que en transferí aviat els drets a Guillem Gaufred, tresorer del capítol de la seu de Girona. No trigà gaire a tornar al poder de la família dels Cabrera (restaren alguns drets senyorials per a la Pia Almoina de Girona), ja que el 1300 pertanyia al vescomte Bernat (I) de Cabrera i a la seva muller Elionor. Aquesta fundà el 1328 la notaria d’Anglès en un casal actualment desaparegut. La notaria persistí fins prop del segle XX. Els vescomtes de Cabrera atorgaren diversos privilegis a la vila els anys 1390 i 1398, que afavoriren el desenvolupament de la vila. Els terratrèmols del 1427 i el 1428, però, produïren greus pèrdues materials i humanes que deixaren molt empobrides les poblacions d’Anglès, Amer, Osor, Bas i Castellfollit.

La jurisdicció del castell i de la vila continuà dins els patrimonis dels Cabrera (Anglès era cap d’una batllia del vescomtat amb la Cellera, Sant Amanç i Sant Martí Sapresa) i dels seus descendents, llevat d’una curta època arran de la guerra contra Joan II, quan aquest concedí el castell, amb altres castells i possessions (Hostalric, Blanes, Sant Celoni, Osor), a Joan Sarriera com a premi a la defecció per la causa de la Generalitat, fet que influí en el curs de la guerra.

El castell fou escenari de lluites durant la revolta dels remences. El capitost Pere Joan Sala va manar que fos enderrocada la torre mestra del castell d’Anglès, i els pagesos van arribar a dominar la vila.

Col·laboració: 
FGS / R
Llegir més...