Els seus anys més fructífers intel·lectualment foren els passats a Bec; després, les lluites que pel seu càrrec hagué de sostenir contra Guillem II i Enric I defensant la independència de l’Església li robaren la pau i el temps que hauria volgut dedicar a l’estudi. Les seves obres més importants són: Monologium (1077), Proslogion, De veritate, De libertate arbitrii, Cur Deus homo? A les dues primeres exposà i tractà de justificar racionalment totes les principals veritats de la Revelació, posant en pràctica la tesi segons la qual cal partir de la fe, no pas d’una fe ociosa, sinó viva, que esperoni la raó a entendre allò que hom ja creu (fides quaerens intellectum), cosa que féu seguint la inspiració augustiniana. La seva originalitat ressalta sobretot en la famosa prova a priori de l’existència de Déu, coneguda posteriorment per argument ontològic, del Proslogion: l’ateu es contradiu perquè afirma que “l’ésser més perfecte que hom pot pensar només té existència en la ment”, i li falta així una perfecció, la de l’existència real extramental. Des del seu contemporani Gauniló fins a Kant, passant per Tomàs d’Aquino i d’altres, aquest argument ha estat criticat perquè suposaria un pas il·legítim de l’ordre ideal a l’ordre real. Cal advertir, però, que el realisme anselmià de les essències fa que aquestes posseeixin ja en la ment un ésser propi que permet de parlar-ne com si fossin més que meres idees subjectives, àdhuc la de Déu pot exigir el reconeixement d’un ésser absolutament extramental. Aquesta prova ha estat recollida per les filosofies essencialistes, sobretot el racionalisme modern, de Descartes a Hegel. Molt relacionada amb aquest realisme, la seva doctrina de la veritat fou concebuda, últimament, com a rectitudo o conformitat de les coses, del pensament, de la voluntat o de les proposicions, amb les Idees divines, veritat arquetípica de tot el que ha estat creat. Fou proclamat doctor de l’Església Catòlica el 1720. La seva festa se celebra el 21 d’abril.