Antígona hauria nascut del matrimoni incestuós d’Èdip amb la seva mare Jocasta. Acompanyà el pare cec quan aquest fou foragitat de Tebes: a Èdip a Colonos , de Sòfocles, apareix com la personificació de l’amor filial. A la tragèdia també de Sòfocles, representada a Atenes segurament el 441 aC i que duu el nom de l’heroïna, els seus germans Etèocles i Polinices han mort l’un a mans de l’altre rivalitzant pel poder de Tebes. Creont, el nou rei, honora Etèocles i mana de no donar sepultura a Polinices, però Antígona burla la prohibició i el colga. Detinguda i portada davant Creont, invoca les lleis divines que sostenen la seva acció, però el rei oposa les lleis de la ciutat i ordena la mort de la noia. Hèmon, fill de Creont i promès d’Antígona, se suïcida, i Eurídice, mare del primer i muller del segon, corre la mateixa sort. D’entre les successives versions que han estat donades del mite hom pot esmentar l' Antígona neoclàssica d’Alfieri (1783), en la qual Creont intenta vanament de reintegrar la noia a l’ordre. Modernament, les implicacions polítiques del tema l’han fet objecte de diverses revisions. Així, la d’Anouilh (1942), saludada com un cant de resistència a l’ocupació alemanya, però d’una certa ambigüitat. La versió de Brecht (1948) presenta Creont com la personificació clara d’una classe opressora. En la literatura catalana cal recordar la versió de G.Colom (1935), amb una interpretació cristiana de la tragèdia; la de J.M.Muñoz i Pujol (1968), on és plantejada la necessitat de prendre partit, i la de S.Espriu. A la primera versió de l’obra d’Espriu, escrita el 1939 i publicada el 1955, el sacrifici d’Antígona tindrà sentit si la pau que comença oblida els odis passats, però a la versió publicada el 1969, un nou personatge s’encarrega de vaticinar l’amarga línia del futur.