Comprenia dos grups d’illes: Curaçao i Bonaire, situades davant la costa de Veneçuela (732 km2), i Saba, Sint Eustatius i la meitat meridional de Sant Martí, illa de -l’altra meitat pertany a França-, situades a l’E de Puerto Rico (68 km2).
Colonitzat pels neerlandesos al segle XVII, les illes foren anomenades Índies Neerlandeses Occidentals. Curaçao fou un dels mercats d’esclaus més importants del Carib fins a l’abolició de l’esclavitud el 1863. El 1954 les illes adquiriren un estatut semiautònom i el nom d’Antilles Neerlandeses, amb capital a Willemstad, a l’illa de Curaçao.
L’octubre de 2010, després d’una sèrie de referèndums celebrats els anys anteriors foren dissoltes com a entitat política, i obtingueren nous i diversos estatuts: Curaçao i Sint Maarten esdevingueren nacions dins dels Països Baixos, mentre que Bonaire, Sint Eustatius i Saba es convertiren en municipis autònoms especials.