patriarcat d’Antioquia

Dignitat i jurisdicció dels caps de les esglésies siríaca catòlica (resident a Beirut), melquita catòlica i maronita (residents a Bekoš, al Líban), melquita bizantina (resident a Damasc) i siríaca jacobita (de la qual depèn el katholikós de Malankar, Índia).

La primera comunitat cristiana d’Antioquia fou confiada a l’apòstol Bernabé, el qual l’any 42 o 43 cridà Pau de Tars per a la missió apostòlica. Segons els Actes dels Apòstols, allà, per primera vegada, els deixebles de Crist s’anomenaren cristians, i la procedència pagana de la majoria d’ells els enfrontà a la tendència judaïtzant dels procedents del poble jueu. Conseqüència d’aquesta situació fou l’anomenat concili de Jerusalem i l’enfrontament dels apòstols Pere i Pau a la mateixa ciutat, provocat per l’actitud complaent de Pere envers els ritus i les pràctiques dels judaïtzants. La tradició considera l’apòstol Pere com l’iniciador de l’episcopat a la ciutat, i això conferí als seus bisbes l’hegemonia religiosa sobre tota la diòcesi civil d’Orient (Síria, Cilícia, Mesopotàmia i Palestina), que li reconegué ja el concili I de Nicea (325); el concili de Calcedònia (451) sostragué Palestina a l’obediència d’Antioquia i passà a formar el patriarcat de Jerusalem. Durant les controvèrsies cristològiques dels s. V-VI, una gran part del patriarcat s’inclinà pel monofisisme (siríacs o jacobites, enfront dels ortodoxos o melquites); d’altra banda, la tendència antibizantina afavorí la presència dels àrabs (637) i, com a conseqüència, l’esfondrament del cristianisme com a religió majoritària. El 685, els maronites s’erigiren en patriarcat autònom (patriarcat que es mantingué fins el 1268; des d’aleshores ha restat com a titular). Les croades restabliren el patriarcat, però de ritu llatí, la qual cosa provocà l’oposició dels diferents grups orientals. Els patriarques melquites s’adheriren a la unió amb Roma acordada als concilis de Lió (1274) i de Florència (1438-45), però per poc temps a causa de la dominació mameluca i otomana. A la fi del s. XVI, els jacobites començaren a manifestar-se favorables a la unió amb Roma, que el 1661 establí un patriarcat per als siríacs catòlics; per obra dels missioners, una part dels melquites s’uniren també a Roma, que creà el 1722 un patriarcat per als catòlics melquites de Síria (i, des del 1775, també per als de Jerusalem i Alexandria, i ampliat a tot l’imperi Otomà per Lleó XIII).