Pertanyent a la branca plebea de la gens Antonia, era fill adoptiu d’un dels participants en la conspiració de Catilina, als quals Ciceró ordenà executar.
En dissoldre’s el primer triumvirat per la mort de Cras (53 aC) prengué partit per Cèsar (amb qui estava emparentat per part de mare) contra Pompeu i aviat es revelà com un dels seus principals comandaments militars, entre d’altres, en la victòria contra els gals a Alèsia (52 aC). Aquest mateix any tornà a Roma des de la Gàl·lia i el 49 aC fou elegit tribú de la plebs. Després de denunciar la proscripció de Cèsar retornà a la Gàl·lia per unir-se a ell. Durant la guerra civil (49 aC – 45 aC) fou propretor d’Itàlia mentre Cèsar lluitava contra els exèrcits de Pompeu a Hispània, i posteriorment facilità el pas d’aquest d’Itàlia a Grècia, on tingué també un paper destacat en la derrota dels pompeians a Farsàlia (48 aC).
Lloctinent del dictador (magister equitum) durant l’absència de Cèsar a Egipte (48 aC – 47 aC), la seva actuació a Roma en l’afer de la condonació dels deutes provocà resistències i desordres que només la tornada de Cèsar apaivagà. Apartat de càrrecs públics fins el 44 aC, que es reconcilià amb Cèsar, amb ell ocupà un dels dos consolats.
Després de l’assassinat de Cèsar el mateix any, amb la finalitat de reforçar la seva posició política adoptà inicialment una posició intermèdia entre els cesarians, els quals intentà liderar (malgrat que Cèsar havia nomenat Octavi fill adoptiu i hereu) atacant els assassins de Cèsar, defensors de l’ordre republicà tradicional, i els conjurats, als quals garantí una certa protecció i abolí la dictadura.
Enfrontat progressivament amb Octavi i sense el suport del senat, Marc Antoni intentà fer-se fort a la Gàl·lia Cisalpina, però fou derrotat a Mutina (43 aC) per Octavi.
Malgrat l’intent del senat de recuperar la preeminència, el canvi d’aliances d’Octavi, que s’associà amb Marc Antoni i Lèpid, donà lloc al segon triumvirat (43 aC), el qual, a diferència del primer, fou sancionat legalment i revestí caràcter públic.
Els triumvirs exerciren una dura repressió contra els anticesarians mitjançant les proscripcions, a conseqüència de les quals Ciceró, de qui Antoni era enemic acèrrim, morí assassinat. Derrotat el partit anticesarià a Filipos (42 aC), els triumvirs es repartiren els dominis de la República, dels quals Marc Antoni obtingué la part més extensa: Àsia, Grècia i la Gàl·lia, a més del govern d’Itàlia, compartit amb els altres dos.
Marc Antoni centrà el triumvirat a Grècia i Jònia, on es declarà filohel·lè, impulsant i finançant iniciatives religioses i culturals mentre imposava una fiscalitat onerosa a les ciutats que s’havien decantat pel bàndol anticesarià. Des d’Efes, on fixà la residència i on fou proclamat “Dionís renascut”, intervingué també en els afers interns dels diversos regnes clients de Roma, entre els quals Egipte.
Esdevingut amant de la reina egípcia Cleopatra, amb aquesta relació aconseguí recursos per a la lluita contra els parts, que amenaçaven la frontera oriental dels dominis de Roma, esperonats per un contingent de republicans dirigits per Quint Labiè, refugiats a l’Àsia després de la derrota de Filipos. Mentre era de camí a la campanya contra els parts, Marc Antoni es veié sorprès per la guerra a Itàlia contra Octavi instigada per la seva muller Fúlvia i el seu germà Luci Antoni amb el suport del Senat (41 aC – 40 aC). Derrotada la rebel·lió i un cop morta Fúlvia, per tal de refer el triumvirat Antoni es casà amb Octàvia, germana d’Octavi. A l’Àsia, el general Publi Ventidi Bas, enviat per Marc Antoni, contingué l’avenç dels parts.
El 38 aC fou renovat el triumvirat per cinc anys, acord dut a terme unilateralment pels triumvirs ometent l’aprovació del senat. Marc Antoni reprengué poc després personalment la campanya contra els parts amb l’objectiu de conquerir-ne el regne. Davant del refús d’Octavi a proporcionar-li legions suplementàries, Cleòpatra li possibilità reunir un exèrcit d’uns 100.000 efectius. Secundat pels diversos regnes clients de Roma (Anatòlia, Síria, Judea, Capadòcia, el Pont) el 37 aC subjugà els regnes caucàsics d’Armènia i Ibèria. El 36 aC s’endinsà en territori part. Tanmateix, l’expedició resultà un fracàs total (Marc Antoni perdé un terç del seu exèrcit), i la frontera oriental restà a grans trets sense canvis.
Mentrestant, amb la retirada de Lèpid el 36 aC el triumvirat restà sense efecte. Octavi inicià aleshores una campanya de desprestigi contra Marc Antoni. Aquest restà a Egipte i enfortí la seva relació amb Cleòpatra, tot adoptant més atribucions de monarca hel·lenístic, obertament absolutes i de caràcter diví. Assignà regnes d’Àsia (sobre alguns dels quals no tenia control) als seus fills haguts amb Cleòpatra (els bessons Alexandre Heli i Cleòpatra Selene II, nascuts el 40 aC, i Ptolemeu Filadelfos, nascut el 36 aC) i atorgà a Cleòpatra el títol de reina de reines i reina d’Egipte, títol que compartí, d’acord amb la tradició egípcia, amb el seu fill Cesarió, hagut de la relació amb Juli Cèsar. Aquestes proclamacions, anomenades Donacions alexandrines, empitjoraren la relació amb Octavi. El trencament definitiu, però, es produí amb el repudi d’Octàvia per part de Marc Antoni i posterior divorci (33 aC).
Octavi intensificà la propaganda contra Marc Antoni i, especialment, contra Cleòpatra. En un acte sacríleg, feu públic el testament d’Antoni, antiromà, i declarà la guerra a Cleòpatra. La flota romana i les d’Antoni i Cleòpatra s’enfrontaren prop del promontori d’Àccium (setembre de 31 aC); Cleòpatra fugí amb les seves galeres i Marc Antoni abandonà l’exèrcit i la seguí. L’any següent Octavi prengué Alexandria, on Marc Antoni s’havia refugiat, i aquest se suïcidà. Amb la mort de Marc Antoni, Octavi restà com a únic detentor del poder a Roma.
tra fugí amb les seves galeres i Antoni abandonà l’exèrcit i la seguí (31). L’any següent Octavi prengué Alexandria, on Antoni s’havia refugiat, i aquest se suïcidà.