Va des de la península de Gaspé i Nova Brunsvic, al Canadà, fins a les planes del sud-est d’Alabama, als EUA (més de 2.600 km de llargada i 200-300 km d’amplada). Es prolonga al nord-est fins a Terranova. El sistema muntanyós pot ésser dividit en tres parts. La part del nord va des de Terranova fins al riu Hudson i inclou les muntanyes de Shieckshock, de Notre-Dame, les White Mountains de Nova Hampshire i les Green Mountains de Vermont. La part central comprèn la regió del Great Valley, els altiplans de l’Allegheny de Nova York, l’oest de Pennsilvània i de Virgínia i una gran part del Blue Ridge. La part del sudés formada per una gran extensió de la plataforma de piedmont, inclinada vers l’oest i que voreja la plana costanera atlàntica, la prolongació del Blue Ridge, les serralades Black i Unaka, de Carolina del Nord i Tennessee i la continuació de la regió del Great Valley, enllaçant la plataforma del Cumberland, a l’oest, amb muntanyes de menor importància. Un tret important de la serralada és la vall longitudinal anomenada la Gran Vall dels Apalatxes, que, al sud, divideix el sistema muntanyós en dues parts iguals, però al nord el separa de les muntanyes de l’Adirondack. El pic més elevat dels Apalatxes és el Mitchell (2.037 m), que es troba a les muntanyes de Black. Les roques que formen els Apalatxes poden ésser dividides, per llur localització i llurs característiques, en dos grups principals: roques granítiques i roques ígnies massisses, confinades a l’est de la Gran Vall dels Apalatxes, i roques sedimentàries del paleozoic, a vegades altament metamorfosades per intrusions granítiques, amb tots llurs pisos representats des del Cambrià fins al Permià. El caràcter més particular dels Apalatxes, des del punt de vista geològic, és llur estructura, constituïda per un gran nombre de plecs paral·lels, de poc radi i gran recorregut, sempre molt estrets entre ells a la part est, menys al llarg de la regió central, els quals s’obren cada vegada més en direcció oest. Paral·lelament als plecs es troben encavalcaments importants, a vegades amb plans gairebé horitzontals, que provoquen una estructura altament imbricada que en tectònica ha donat nom a l’estil apalatxià. A la regió central, els rius Delaware, Potomac i Susquehanna, que tenen les capçaleres a la plataforma d’Allegheny, drenen cap al sud-est i van a parar a l’Atlàntic. Al sud del riu Kanawha, els Apalatxes són drenats cap a l’oest pels rius de Cumberland i Tennessee, que van a parar finalment al golf de Mèxic. Al nord, la divisòria és a la part interna de la serralada, i els principals cursos fluvials (Hudson, Connecticut i Penobscot) corren de nord a sud. Tota la regió és molt coberta de boscs d’avets, cedres, bedolls, nogueres, freixes, etc, que proporcionen fusta de qualitat utilitzada per a la construcció i com a fusta ornamental. Hi ha importants jaciments minerals de petroli, carbó, ferro, coure, plata, or i hulla.
Vista dels Apalatxes
© Corel / Fototeca.cat