Els Apenins són constituïts sobretot per roques sedimentàries del Triàsic, del Juràssic, del Cretaci, de l’Eocè i del Miocè, igual que les àrees externes dels Alps. Al final de l’Eocè, el plegament fou màxim i s’inicià l’activitat volcànica. Els moviments tectònics continuen encara actualment, tal com demostra el Pliocè poc plegat i aixecat a més de 1.000 m d’altura i l’activitat volcànica (els volcans Stròmboli i Vulcano, a les illes Eòlies; Vesuvi a Nàpols) i sísmica, que fan dels Apenins una de les serralades de plegament més joves del món. Pel nord, els Apenins s’estenen per la Ligúria i formen els Alps Lígurs, rics en conreus i instal·lacions hidroelèctriques; per la Toscana, on s’estenen des del pas de Cisa fins a les fonts del Tíber, i per l’Úmbria, on són travessats per la via Flamínia. Els Apenins Centrals arriben fins a la vall del riu Sangro i formen tres cadenes principals paral·leles. L’oriental té el pic més alt d’Itàlia, el Gran Sasso (2.914 m). Entre la branca central i l’occidental es troba la plana de Rieti, i els seus rius principals són el Nera i l’Aniene, afluents del Tíber. Als Apenins Meridionals, les tres branques anteriors es divideixen en petits grups fisiogràfics que inclouen el Monti del Matese i el Monte-Miletto (2.050 m). El mont Gargano, a l’est, és completament aïllat, igual que els volcans de prop de Nàpols.
En l’antiguitat, els boscs de pins, d’alzines i de faigs hi tingueren molta importància. Actualment són molt reduïts. Les pastures d’estiu són particularment abundants als Abruços. No hi ha jaciments minerals importants, però sí un considerable nombre de fonts termals (Montecatini, Bagni di Lucca, etc) i fredes (San Gemini, Nocera Umbra, etc).