i Apol·lo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Apol·lo

Ἀπόλλϖν (el)
mitologia mit
Fill de Zeus i de Latona, germà bessó d’Àrtemis, nasqué a l’illa de Delos, que li fou consagrada.

Segons tradicions primitives, fou déu del Sol; per això l’anomenaren Febos (brillant). Considerat déu de les coses bones, mantenia la llei, la justícia, i duia felicitat i prosperitat. Era també déu de la medicina i pare d’Esculapi. Fou venerat a tot Grècia, però el santuari principal era Delfos. Tingué advocacions especials amb noms concrets: Esminteu (exterminador de rates), Piti (exterminador de serps), Peà (guaridor de malalts). Fou també déu de la música, de la poesia i conductor de les muses. A Itàlia, el culte començà a Etrúria i s’estengué a Roma i a tot el món romà. Després de la batalla d’Àccium, August féu construir al Palatí un santuari d’Apol·lo, que esdevingué una de les divinitats importants del panteó romà. Plàsticament fou representat com un home jove i bell, sovint duent un arc a la mà. Destaca l’anomenat Apol·lo del Belvedere, estàtua grega atribuïda a l’escultor Leòcares (s. VI aC), coneguda per una còpia romana de l’època d’Adrià, al Vaticà; també l'Apol·lo de Veies, escultura etrusca de terra cuita (s. VI-V aC) considerada, sense fonament, com un Apol·lo i que és un dels millors exemplars de l’art etrusc. El tema adquirí nova vida des del període renaixentista i fou tractat per nombrosos artistes dels s. XVI (Rafael) i XVII (Ribera, Bernini, Albani, Luca Giordano), moltes vegades constituint grups, com els d’Apol·lo i Dafne, Apol·lo i Màrsies, Apol·lo amb les Muses, etc. La idea fou ampliada en l’època Lluís XIV a França com una al·lusió directa al Rei Sol (Apol·lo servit per les nimfes, a Versalles) i, al s. XVIII, tingué àmplia repercussió. El tema ha tingut també algunes interpretacions dins l’art modern (Rodin, Bourdelle).

Col·laboració: 
GMa
Llegir més...