i Aragó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Aragó

Sumari de l’article

Comunitat autònoma de l’Estat espanyol, situada a la zona mitjana de la vall de l’Ebre, entre els Pirineus i la Serralada Ibèrica; comprèn les províncies d’Osca, Saragossa i Terol; la capital és Saragossa.
Població: 
1.346.293 h
[2011]
Extensió: 
47.646 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

Hom pot distingir-hi tres unitats fisiogràfiques: els Pirineus, la Depressió Ibèrica i el Sistema Ibèric. Els Pirineus aragonesos corresponen als Pirineus centrals; llur característica és la importància del sector axial i, per tant, aquest és representat per una estreta franja de materials paleozoics de formes abruptes i roques metamòrfiques. Aquí es troben les màximes altures: el Balaitús o Pico del Moro (3.151 m), Vinhamala (3.303 m), mont Perdut (3.355 m). Una depressió longitudinal, en la qual es forma la cubeta de Jaca i continua per la canal de Berdún, separa aquest sector axial del Prepirineu. Els Prepirineus, molt desenvolupat, és constituït per materials terciaris, especialment calcàries amb intercalacions margoses. Sobresurten algunes elevacions com la Peña, Loarre, Caballera, Gabardiella, Guara, etc. Entre els Pirineus, al nord, i el Sistema Ibèric, al sud, s’estén la

Vista del poble d’Albarrasí, a l’Aragó
© Arxiu Fototeca.cat
Depressió Ibèrica de disposició simètrica a banda i banda d’un eix central, l’Ebre. A cada cantó s’escalona el sistema de terrasses quaternàries de llims i còdols que enllacen amb els peus de muntanya constituïts per materials detrítics dipositats pels rius de la conca de l’Ebre. Aquest conjunt de materials quaternaris, que recobreixen, en part, els terciaris posteocènics (conglomerats a les vores i margues, guixos i sals a l’interior) són, tant els uns com els altres, postorogènics. La part més meridional d’Aragó és ocupada per un important sector del Sistema Ibèric. Alguns pics superen els 2.000 m, com el Moncayo (2.313 m) i el Peñarroya (2.019 m). En aquests punts, s’hi troben, en les formes donades pels plecs i les falles sobre les quarsites, els granits, els esquists i les calcàries dures, petits retocs originats per antigues geleres quaternàries. Els relleus formen dues alineacions paral·leles ben dibuixades al sector de Saragossa; a Terol, el sistema es divideix en quatre sèries de serres separades per petites depressions. Tant en aquestes petites depressions com en la que separa les dues alineacions muntanyoses (Calamocha-Terol al sector oriental, i Calataiud-Daroca a l’occidental), s’hi troba, al fons, una capa de sediments quaternaris favorables als conreus i que pot explicar la concentració de la població.

El clima i la hidrografia

Aragó presenta dues subregions climàtiques ben definides: d’una banda, les muntanyes, i de l’altra, la Depressió Ibèrica. Aquesta té com a característica una acusada continentalitat.

El santuari d’El Pilar, a Saragossa, a la riba de l’Ebre
© Arxiu Fototeca.cat
L’ariditat afecta àdhuc els vessants baixos de les muntanyes (Calamocha, a 900 m, rep solament 400 mm de pluja l’any). Una altra característica és la forta irregularitat de la pluja d’un any a l’altre. Les temperatures presenten una gran amplitud estacional. Els vents són freqüents i intensos particularment els del N i el NW (cierzos), sempre freds, i els de l’E i el SE (bochornos), calents o freds segons l’estació. Els rius pirinencs, els més cabalosos i amb crescudes a l’època de fusió de les neus, contrasten amb els menys importants i de règim torrencial de les muntanyes prepirinenques i de la Serralada Ibèrica. L’Ebre és el gran col·lector de tot aquest sistema. El seu cabal mitjà a Saragossa és de 243,9 m3/s, però presenta acusats estiatges i fortes crescudes d’octubre a març.

La vegetació

Aragó comprèn tres territoris fitogeogràfics ben diferenciats: les planes de l’Ebre són un dels territoris més àrids d’Europa; a partir d’un centre d’ariditat situat prop de Saragossa (300 mm de pluviositat anual), l’ariditat tendeix a atenuar-se vers la perifèria; la vegetació natural, de caràcter mediterrani meridional, però sense les espècies termòfiles que no aguanten els freds hivernals intensos, es disposa en zones concèntriques que reflecteixen aquest fet. Del centre a la perifèria hom troba primer la zona de la savina turífera (Juniperus thurifera), acusadament àrida, poc favorable als arbres, on actualment predominen els espartars i, als llocs on aflora el guix, les comunitats gipsícoles. Tot a l’entorn s’hi disposa la màquia de garric (Quercus coccifera) i arçot (Rhamnus lycioides), la qual ja no és tan acusadament resseca; als turons poden aparèixer el bosc de pi blanc (Pinus halepensis) i, més excepcional, el llentiscle (Pistacia lentiscus) i altres plantes mediterrànies litorals. La zona del carrascar presenta ja una clímax autènticament forestal: el bosc d’alzina de fulla curta o carrasca (Quercus ilex subespècie rotundifolia), substituït en una gran part per brolles i pastures seques; ocupa extensions molt importants a la perifèria de les planes de l’Ebre. El vessant meridional dels Pirineus centrals, de clima continental i relativament sec, constitueix el territori pirinenc d’Aragó. Els paisatges més humits, amb fagedes i avetoses, hi són gairebé absents; per damunt de l’estatge basal mediterrani del carrascar s’estén l’estatge del bosc de roure valencià (Quercus faginea) i pinassa (Pinus nigra) (submediterrani ibèric) relativament poc extens, si no és a les muntanyes dels Prepirineus; més amunt, l’estatge de la roureda amb boix (Buxus sempervivens) (submediterrani) s’estén a mitjana altitud del Sobrarb fins a la vall d’Ansó, representat al paisatge actual per enormes superfícies de boixedes i pastures seques; immediatament per sobre apareix l’estatge del bosc de pi roig (Pinus silvestris) (submediterrani muntanyenc) amb matollars de densos coixins espinosos de Genista horrida. D’un cap a l’altre del Pirineu d’Aragó entre els 1.600 i els 2.300-2.400 m aproximadament es troba l’estatge subalpí de boscs de pi negre (Pinus mugo subespècie uncinata); per damunt d’aquest, l’estatge alpí dels prats naturals s’estén també per tota la serralada fins al límit de les neus perpètues (estatge nival). A l’extrem nord de la Serralada Ibèrica, el Moncayo mostra encara als cims paisatges atlàntics; a la resta del vessant oriental de les muntanyes ibèriques aragoneses la zonació altitudinal per damunt l’estatge basal de carrascar presenta tres estatges principals que ocupen àrees limitades: estatge de les rouredes de roure valencià (Quercus faginea) als terrenys calcaris, i de roure reboll (Quercus pyrenaica), als silicis, el qual estatge pren més extensió als indrets més afavorits per les pluges; estatge de les savines (Juniperus thurifera i J. sabina), que correspon preferentment a la muntanya, més plujosa; i estatge de la pineda de pi roig (Pinus silvestris), que ocupa els cims als massissos més enlairats.

La geografia econòmica

Si bé les condicions climàtiques i geogràfiques són poc favorables per al desenvolupament de l’agricultura, aquesta activitat assoleix bons rendiments a les hortes al voltant dels rius, les quals, però, comprenen només el 15% de la superfície cultivable; el 85% restant és destinat a conreus de secà. A la vall de l’Ebre es conreen farratge, bleda-rave sucrera, cereals, hortalisses i fruiters, amb rendiments elevats. Les zones més humides dels Pirineus comprenen àmplies extensions de pastures i superfície forestal, com també n'hi ha, en mesura inferior, al Sistema Ibèric. Al secà (somontanos pirinenc i del Sistema Ibèric) predominen els conreus de vinya, blat i olivera. La vinya domina al Campo de Cariñena i l’olivera al Baix Aragó, mentre que el blat té una distribució més homogènia. Dintre els sistemes de regadiu, destaquen el Canal Imperial d’Aragó (90 km de longitud), que rega 30.000 ha a la vora dreta de l’Ebre, el de Tauste (44 km), a la vora esquerra, i el d’Aragó i Catalunya, que rega 40.000 ha a la comarca de la Llitera. Nous canals són el de las Bárdenas (150 km i 80.000 ha), el dels Monegres (100.000 ha) i el del Cinca, que després de regar 50.000 ha aboca les aigües sobrants al canal dels Monegres. Quant a la ramaderia, el bestiar oví, fins fa poc el més important, és format per ramats que en règim de transhumància van de les zones muntanyenques (Pirineus i Sistema Ibèric) a les planúries. Amb els nous regadius i el consegüent increment de la producció farratgera ha augmentat el ramat estabulat en granges industrials. La mineria és basada en les explotacions de lignit (Aliaga, Andorra, Montalbán i Utrillas) i ferro (Ojos Negros). Les reserves de gas natural de El Serrablo (Osca) es compten entre les més rellevants d’Europa. La indústria es polaritza bàsicament a la ciutat de Saragossa i el seu entorn (80% del valor de la producció de la comunitat autònoma), on se situen instal·lacions per a la producció metal·lúrgica, de transformats metàl·lics, indústria alimentària, química, muntatge d’automòbils (planta de la General Motors a Figueruelas) i, en grau inferior, tèxtil, del calçat, de la confecció i del cuir. De fet, la industrialització aragonesa s’inicià aprofitant l’energia hidroelèctrica, com a Sabiñánigo i a Montsó (Osca), amb indústries electroquímiques i de l’alumini. Molt disperses les indústries d’aprofitament agropecuari, en destaquen els centres locals de Tarassona, Osca, Barbastre, Montsó, Fraga, Mequinensa, Escatrón i Alcanyís. A l’Aragó és molt important l’aprofitament hidroelèctric, bàsicament de la conca pirinenca, que presenta una significativa projecció extraregional, ja que Aragó produïa al principi dels anys noranta prop del 6% de l’electricitat espanyola. El gran centre de l’activitat terciària aragonesa és Saragossa, la capital de la comunitat autònoma, que centralitza i articula des dels serveis bancaris, comercials i financers fins als culturals i universitaris. El turisme ha experimentat un fort increment des del final dels anys setanta a les valls pirinenques. També les vies de comunicació més importants convergeixen a Saragossa, ciutat que, a més d’aprofitar la confluència de tres rius (Ebre, Huerva i Gállego), ocupa una posició estratègica en les comunicacions entre el País Basc i Catalunya, i entre aquesta i Madrid, i que té, a més, aeroport internacional (Valenzuela). L’estructura ocupacional i productiva d’Aragó és, respectivament, del 15,6% dels actius i el 7% del PIB per al sector primari, del 35% i el 39% per al secundari i del 50% i el 54% per al terciari (1991).

La geografia humana

Aragó ocupa una superfície de 47.669 km2 i té una població d’1.299.999 (1993) h. La densitat és baixa (25,4 h/km2), molt inferior a la mitjana de l’estat, ja que, al seu ja escàs potencial humà, cal afegir-hi un tradicional èxode rural, a l’exterior de la regió (el qual, però, s’aturà vers la fi de la dècada dels setanta). El seu extens territori és ocupat per nuclis humans no gaire grans, particularment a les àrees muntanyoses. Saragossa, a la vora de l’Ebre, és gran nucli urbà, que agrupa el 70,5% dels habitants de la regió. Fora de les capitals provincials (Saragossa, Osca i Terol), cap municipi no assoleix els 20.000 habitants; altres municipis importants són Calataiud, Eixea, Montsó, Barbastre, Tarassona, Jaca, Fraga, Alcanyís, Casp, Sabiñánigo, Andorra i Binèfar. Únicament la província de Saragossa mostra un creixement demogràfic notable; la de Terol té un creixement vegetatiu negatiu, i Osca, amb un dèbil creixement vegetatiu, no ha pogut deturar la davallada de població produïda per l’emigració, dirigida principalment a Saragossa, a Barcelona i a la mateixa capital provincial. De fet, les províncies de Terol i Osca tenien més població l’any 1900 que ara, i la disminució continua, cosa que les ha situat entre les províncies més despoblades de l’estat. El dinamisme de Saragossa ha fet que la població absoluta d’Aragó hagi augmentat al llarg del segle passat i l’actual, bé que no ha pogut evitar, sobretot en les dècades del darrer terç del s. XX, una clara tendència a l’estancament demogràfic (en 1981-91 l’increment de la població fou del 0,7%). Tanmateix, la participació d’Aragó en la població total de l’estat durant aquests mateixos anys ha disminuït: 5,70% el 1860, 4,90% el 1900, 4,38% el 1930, 3,89% el 1950, 3,22% el 1981 i 3,08% el 1991.

La història

La prehistòria

Els primers vestigis importants de poblament prehistòric dins l’actual territori aragonès són de l’època eneolítica i de l’edat del bronze: coves sepulcrals i, a l’extrem nord, alguns monuments megalítics. Les invasions indoeuropees representaren una aportació ètnica important. A l’època ibèrica els pobles més destacats foren els iacetans, els sedetans, i, a la vall del Jalón, els celtibers. Després de l’ocupació romana fou creada, a l’època d’August, la colònia de Caesaraugusta (Saragossa), que esdevingué la capital del Conventus Caesaraugustanus, dins la província Tarraconense.

L’evolució històrica fins a Ramon Berenguer IV

Durant el s. III dC s’inicià un procés de despoblament del camp, intensificat al llarg del s.

Formació de la corona de Catalunya-Aragó (s. XII)
© Fototeca.cat
V amb les incursions de sueus, bascs i bagaudes. Només restaren, gairebé, les ciutats amb seu episcopal, com Saragossa, Osca i Tarassona. La invasió visigoda (472) frenà en part les depredacions que sofria l’antic convent jurídic saragossà. La cristianització fou lenta, tot i que les comunitats de Saragossa i d’Osca eren ja florents al s. III. Durant l’època visigoda, la vida espiritual i cultural del país es refugià a Saragossa, sobretot amb els bisbes Màxim, Tajó i Brauli. Els primers contingents musulmans arribaren a Saragossa el 714 conduïts per Musa ibn Nuṣayr. Sembla que gairebé tot el país, i sobretot la vall de l’Ebre, fou sotmès sense resistència; a les regions pirinenques, en canvi, s’hi refugiaren emigrats, i les guarnicions àrabs es limitaren a cobrar tributs dels indígenes. La població hispanovisigoda fou majoritària enfront dels invasors. D’aquí que, a part algunes famílies de renegats, com els Banū Qasī, que governaven el país, una notable minoria romangué cristiana mossàrab. Tanmateix, sota la dominació islàmica (del s. VIII al XII), sembla que només Saragossa conservà bisbe, comunitat que al s. IX consta com a florent. A Osca, al s. XI encara hi havia mossàrabs amb església pròpia. Aquestes comunitats conservaren la llengua llatina, i la litúrgia i la lletra anomenades visigòtiques. Els mossàrabs saragossans desenvoluparen una activitat cultural i jurídica relativament rellevant. Aquest territori fou governat per valís, però, amb la caiguda del califat de Còrdova, el de Saragossa transformà els seus dominis en regne de taifa (taifa de Saragossa) sota els Banū Tuǧīb (1017-39) i els Banū Hūd (1039-1110), fins a la total reconquesta cristiana. Els primers intents d’insubmissió dels nuclis cristians foren afavorits per les revoltes civils entre els governadors àrabs. Carlemany ho aprofità per a organitzar una gran expedició militar que l’havia de dur a les portes de Saragossa, però el setge fracassà (778). Les successives desfetes dels francs (batalla de Roncesvalls) fongueren les esperances d’una immediata alliberació.
Miniatura del pergamí de la Generalogia dels Reis d’Aragó (segle XV) amb l’efígie de Ramir, primer rei d’Aragó
© Fototeca.cat
Això no obstant, nuclis de resistència antimusulmana, reforçats per tropes franques (un comte Aureol residí a Jaca fins el 809), s’organitzaren entorn del territori dels aragoni que poblaven ja des de temps antic les valls travessades pels braços de l’Aragó. D’aquest riu rebé el nom el comtat (comtat d'Aragó). Regit de primer per la dinastia dels Asnar, fou dominat, al s. X, pels reis de Pamplona fins que, al s. XI, es transformà en regne independent. Sanç III de Pamplona, en morir (1035), dividí els seus estats entre els seus fills legítims. L’antic comtat d’Aragó, però, fou cedit a un primer fill bastard, Ramir I (1035-63), el fundador de la dinastia aragonesa independent (1054), que havia de durar més d’un segle. Al mateix temps, el territori s’expandí notablement: ocupava uns 4 000 km2 i arribava fins a la vall de Tena, i pel sud fins a Secorún i Nocito, sobre Osca, i fins a Loarre, Luesia, Uncastillo i Sangüesa. L’antic comtat es transformà en el nou regne d’Aragó. Ramir I aprofità, encara, la mort del seu germà Gonçal per a esdevenir sobirà de Sobrarb i de Ribagorça. El seu fill Sanç Ramires, per tal d’obtenir la plena independència temporal, s’encomanà, en un viatge a Roma, a la tutela del papa, la qual, el 1089, es convertí en vassallatge. Els monestirs tingueren a Aragó una influència decisiva, especialment entre els s. IX i XI: el més important era el de Siresa, a la vall d’Hecho; al s. X, el gran monestir de Sant Joan de la Penya entrà dins la influència d’Aragó. Un dels principals camins de Compostel·la passava per Canfranc. El comerç s’intensificà, sobretot pels ports pirinencs, del pas pels quals el rei cobrava peatge. Sanç Ramires cobrà paries dels reis de la taifa de Saragossa i encunyà moneda d’or a Jaca, la capital i la seu episcopal del regne fins el 1096, que fou substituïda per Osca. L’organització eclesiàstica d’Aragó es feu al concili de Jaca del 1063, on assistí l’arquebisbe metropolità d’Auch. Amb l’assassinat de Sanç IV de Pamplona, a Peñalén, el 1076, Aragó i Castella es repartiren els seus dominis. Sanç Ramires (Sanç III d’Aragó) esdevingué rei d’Aragó i de Pamplona. Mentrestant, continuà l’expansió cap al sud; Sanç Ramires conquerí Montsó (1089), i Pere I, Osca (1096) i Barbastre (1100), després de moltes dificultats, a causa dels pactes entre els sobirans musulmans i els reis de Castella, recelosos de l’engrandiment d’Aragó. Alfons I el Bataller obtingué a Alcoraz (1096) una victòria sobre les tropes musulmanes i castellanes conduïdes per al-Musta'īn. Amb l’ajuda dels bearnesos i d’altres occitans, Alfons conquerí Saragossa després de set mesos de setge (1118). Seguiren Tudela i Tarassona (1119), i Sòria, tot i la resistència del califa almoràvit ‘Alī ibn Yūsuf, que tanmateix fou derrotat a Cutanda (1120). Tot seguit es lliuraren Calataiud i Daroca, i arribat Alfons I prop de Terol i de les muntanyes de Conca, prengué possessió de Molina de Aragón (1128). Alfons I anà més enllà de les fronteres que havia de tenir el regne d’Aragó durant segles; tanmateix, fou derrotat a Fraga, el 1134, on morí. Les conquestes perifèriques del regne es perderen aviat i els límits retrocediren. Mort Alfons I sense fills, deixà en testament el seu regne als caps dels ordes militars del Sant Sepulcre, de l’Hospital i del Temple. No comptava, però, que la noblesa no acataria la seva darrera voluntat. Immediatament, Pamplona s’independitzà amb l’elecció com a rei de Garcia Ramires (Garcia IV de Pamplona), un descendent dels seus antics sobirans. Els nobles aragonesos, tement una nova absorció per part de Pamplona, prescindiren del testament, cosa no gens fàcil, atesa la intervenció de Roma i del delegat dels ordes afavorits. L’únic parent d’Alfons I, el seu germà Ramir, monjo i bisbe de Roda i Barbastre, era canònicament impossibilitat d’acceptar-ne la successió. Amb tot, fou elegit rei, cosa a la qual s’avingué per tal de conservar la independència d’Aragó (1134). A causa de la invasió de l’antic regne de Saragossa per part d’Alfons VII de Castella, Ramir s’hagué de refugiar a Catalunya (Besalú). Arranjades les qüestions amb Castella, Ramir II d’Aragó es casà, a la darreria del 1135, amb Agnès de Poitou, matrimoni del qual nasqué, l’any següent, una filla, Peronella, l’hereva del regne. Peronella, que només tenia un any, fou promesa el 1137 al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. Ramir II cedí tots els seus dominis a Ramon Berenguer IV. Els barons aragonesos ratificaren aquesta cessió, que mantenia, però, la independència territorial, tot i la unió dels dos estats en la persona d’un sol sobirà, al qual juraren, a Barbastre i a Osca, fidelitat feudal “com a rei”. Ramon Berenguer no acceptà aquest títol, que cedí a Peronella (ell es titulà “príncep i governador d’Aragó”).

Aragó dins de la corona catalanoaragonesa

Aquesta unió personal sota un mateix sobirà en territoris tan diversos (comtat de Barcelona, amb les noves conquestes de Tortosa i Lleida, Ribagorça, Sobrarb i el regne d’Aragó, juntament amb el regne de Saragossa, sobre el qual Alfons VII de Castella mantingué la senyoria i, encara, el regne de Provença) no fou cap obstacle perquè fos completat el procés de formació de Catalunya i d’Aragó com a entitats polítiques i culturals diferenciades, i alhora lligades, per molts segles, de forma confederada (corona catalanoaragonesa).

Comtes i reis d’Aragó fins a la unió amb Catalunya
©
La conquesta continuà sense avançaments espectaculars. El 1148-49, amb la conquesta de Lleida, Tortosa, Fraga i Mequinensa, era establerta una comunicació fàcil entre Barcelona i Aragó. D’altra banda, amb l’ocupació de la vall del riu Martín, el repoblament de Daroca (1142), amb la conquesta d’Alcanyís (1157) i, en temps ja d’Alfons el Cast, amb l’ocupació de l’alta vall del Guadalop, dels massissos muntanyosos d’Aliaga i Cantavella i de la vall del riu Alfambra fins més enllà de Terol (empreses en les quals col·laboraren els ordes militars), el regne aragonès aconseguia els límits dins els quals, aproximadament, hagué de mantenir-se al llarg de la seva història. Al mateix temps, el cavaller navarrès Pedro Ruiz de Azagra emprenia la conquesta d’Albarrasí, territori que es mantingué autònom de tot vassallatge exterior fins el 1284. Durant el regnat de Pere el Catòlic fou conquerit un sector de territori (el Racó d’Ademús i el vessant meridional de la serra de Javalambre) que, pocs anys després, entrà a formar part del nou regne de València. El territori conquerit a partir de la presa de Saragossa fou repoblat molt lentament i, de fet, s’hi mantingué una part important de l’antiga població musulmana, tant al camp com a la ciutat. Aquesta població fou especialment densa a les valls de l’Ebre i del Jalón, al Baix Aragó i a les serres d’Albarrasí i superà en nombre durant molts anys la població cristiana, a excepció de Saragossa. Paral·lela al repoblament fou la restauració de les antigues seus episcopals: el 1096 fou traslladada la seu episcopal de Jaca a Osca; el 1119 fou restaurada la seu de Tarassona i, el 1121, la de Saragossa, on els antics bisbes mossàrabs, presents encara al s. XI, no aconseguiren l’època de la conquesta cristiana; finalment, Albarrasí fou erigida en seu episcopal el 1172. Acabada la conquesta i el repartiment de les rendes del territori pròpiament aragonès, al s. XIII s’inicià un període de forta crisi econòmica, agreujada pels deutes contrets pel rei a favor dels seus vassalls més poderosos, cosa que feu augmentar el poder dels barons enfront del sobirà. En aquestes circumstàncies fou iniciada la conquesta del País Valencià per aragonesos: Morella fou ocupada el 1232 per Balasc d’Alagó, i Ares del Maestrat, aquell mateix any, per les milícies de Terol. Durant els primers anys d’aquella campanya hi hagué un predomini aragonès en la composició de les hosts, que Jaume I intentà de contrarestar amb el concurs de milícies catalanes; a més, el rei s’oposà a la pretensió de la noblesa aragonesa de poblar el nou regne a fur d’Aragó, i li donà una ordenació jurídica pròpia; els aragonesos aconseguiren, nogensmenys, a les corts del 1264, el reconeixement d’algun règim excepcional per a determinades localitats valencianes. Tanmateix, a partir d’aquell moment, la noblesa aragonesa s’enfrontà cada vegada més amb els reis de la casa de Barcelona, fins a aconseguir, a les corts de Tarassona del 1283, després d’un jurament entre els assistents (que fou l’origen de la famosa Unió de nobles i ciutadans), que Pere el Gran, que havia emprès la conquesta de Sicília sense el seu consell, accedís a les seves peticions i firmés l’anomenat Privilegi General, el primer assaig de reglamentació de les relacions entre el rei i els governants. A la mort del rei, la Unió, que governava el país a manera de regència, exigí del nou sobirà, Alfons el Liberal, la constitució d’un consell corporatiu dotat d’amplis poders. Després d’un enfrontament entre el rei i els unionistes a Tarassona, Alfons decidí d’iniciar negociacions, de les quals sorgiren els Privilegis de la Unió. El 1289 fou constituït exclusivament per aragonesos el consell amb el qual el rei havia de governar Aragó, València i Ribagorça. Aquest acord, ensems amb la prudent política del seu successor Jaume II (que consentí en l’annexió per part d’Aragó d’una part del territori català a l’est del Cinca i la separació de Ribagorça de Catalunya), i la forta participació aragonesa en l’expedició de Sardenya (1323) apaivagà els ànims. D’altra banda, Saragossa obtingué de Joan XXII, el 1318, el títol de seu metropolitana. Però durant el regnat de Pere el Cerimoniós, els unionistes, novament organitzats, tornaren a exigir a les corts de Saragossa del 1347 la confirmació dels privilegis de la Unió, que el rei considerava caducats: el moviment es propagà al Regne de València, però la Unió fou derrotada militarment a Épila el 1348, i els Privilegis foren abolits i cremats personalment pel rei; només el Privilegi general fou confirmat i reforçada la funció del justícia general d’Aragó, càrrec que prengué importància a partir del 1265.

A partir d’aquest moment, la noblesa deixà de constituir corporativament una força política; en canvi, emparats pels justícies, els senyors estengueren considerablement llur jurisdicció sobre els vassalls, sobre els quals retingueren el dret de vida i mort. Cada vegada més, d’entre el conjunt de la noblesa es destacaven els rics homes, els quals (uns deu o dotze) tenien llurs terres sobretot a les valls de l’Ebre i del Jalón i al Regne de València. Les senyories eclesiàstiques tenien, en canvi, molta menys importància, a excepció dels ordes militars; d’entre aquestes destaca la de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Al costat de les grans senyories tradicionals, els reis en crearen d’altres a favor de llurs fills, legítims o il·legítims, com les d’Ayerbe i d’Híxar. Des de la fi del s. XII aparegué, al costat dels jueus (nou o deu mil a la fi del s. XIV), una nova força social, les classes ciutadanes, la importància de les quals augmentà. A les reunions extraordinàries de la cúria reial, el rei convocava llurs representants. Però només a Osca i a Saragossa aquesta burgesia aconseguí de tenir una certa importància. Totes aquestes forces socials i econòmiques eren representades a les corts, les quals havien anat cristal·litzant al llarg del s. XII. A partir de l’assemblea de Saragossa, que atorgà el Privilegi General el 1383, les corts comptaren ja amb procuradors designats per bona part de les ciutats, les quals aconseguiren del rei la convocatòria anual d’aquestes assemblees, a la mateixa ciutat de Saragossa; l’Església no fou representada de manera regular fins a les corts del 1301. La noblesa tenia la major representació; els rics homes, a més, deliberaven separadament dels infançons i cavallers, amb la qual cosa els braços que constituïen les corts eren quatre. Les corts duien a terme una important tasca legislativa i administrativa, a més dels afers econòmics i dels greuges. El 1247, les corts d’Osca aprovaren els Furs d'Aragó, compilació de la legislació civil, penal i processal feta per Vidal de Canyelles. Fou a causa de l’assistència a les corts, i de la submissió dels territoris als repartiments de subsidis o d’altres pagaments per elles redactades, que fou plantejada la qüestió dels límits d’Aragó, especialment amb Catalunya, a partir del tombant dels s. XIII i XIV. Jaume I designà, per a les èpoques en les quals ell no era present en el regne, un procurador d’Aragó, càrrec que acostumà de confiar a l’hereu; aquest costum esdevingué llei en temps de Pere el Cerimoniós. El procurador, dit després també lloctinent, podia fins i tot convocar corts i presidir-les, batre moneda i administrar justícia. El lloctinent, a l’igual que els altres oficis reials, des del 1336, havia de jurar el càrrec davant el justícia d’Aragó. Amb atribucions subordinades al rei o al lloctinent, però permanents, hi havia el governador d’Aragó, que tenia a càrrec seu tant la justícia civil i criminal com el comandament de l’exèrcit i la defensa de l’ordre públic. Les finances reials eren administrades pel batlle general d’Aragó, el qual feia la recaptació dels imposts per mitjà dels merinos i dels batlles locals (el regne era dividit en sis merindades: Saragossa, Tarassona, Jaca, Barbastre, Eixea i Osca). Al començament del s. XV fou creat el càrrec de mestre racional d’Aragó a fi de dur la comptabilitat de les finances reials, però aquest càrrec no tingué la importància que arribà a tenir al Principat de Catalunya i al Regne de València. Des del s. XIII el rei designà els sobrejunters, càrrec originat al s. XII, com a cap de les juntes o hosts organitzades per les diverses agrupacions de pobles a fi i efecte de guardar la pau i treva, però aquesta transformació en funcionaris reials comportà que en lloc de defensors es convertissin en opressors dels municipis que els eren encomanats. Les corts exigiren constantment que tots els oficis reials a Aragó fossin adjudicats a aragonesos. Els principals ingressos de la monarquia eren la peita, que tenia caràcter personal i que era carregada sobre béns mobles i immobles, bé que n'eren exempts les classes privilegiades i els habitants de les principals ciutats; la cena, de menys importància i originàriament destinada a sostenir el seguici reial; el peatge, cobrat a quaranta-un indrets del regne, i l'herbatge i el "carneraje", sobre el trànsit i la pastura del bestiar. Més importància que aquests darrers tenien els tributs que pagaven les aljames musulmanes i jueves. D’un nou impost creat al s. XIII, el monedatge o morabatí, no se n'obtingué el resultat esperat. Però per tal com e o morabatí, no se n'obtingué el resultat esperat. Però per tal com les despeses superaven constantment els ingressos, i els préstecs no feien més que disminuir els recursos normals de l’estat a causa de la venda o de l’empenyorament de les rendes públiques, la corona acudí cada vegada més a les corts per a demanar subsidis extraordinaris, que pel seu caràcter voluntari calia que fossin negociats en canvi de determinades garanties o sovint prèvia la concessió de privilegis. Per a recaptar les esmentades ofertes de les corts al rei, aquestes acudiren a la cisa o deducció en pes o en altra mesura de les mercaderies al moment de la seva venda, al fogatge o repartiment de les quantitats per focs o cases i als drets de duana, generalitats o drets del general, introduïts a mitjan s. XIV. Alguna vegada les corts recorregueren també al crèdit en forma de censals emesos per les corts sobre els seus propis béns i subscrits pels particulars. Per a totes aquestes tasques recaptatòries i financeres, les corts designaven uns tresorers elegits per cada un dels braços i a partir de les corts del 1412 fou constituït un organisme permanent per a facilitar la tasca, la diputació del general o generalitat d’Aragó. La recaptació de les generalitats era feta a través de sis sobrecollides o centres principals, on convergien diversos llocs de la frontera del regne. Les ciutats, especialment Saragossa, foren organitzades des del s. XIII a partir de les parròquies, les quals proposaven al rei les persones que havien d’ocupar el càrrec de salmedina o jutge i designaven llur representant o jurat per al cosell de jurats. A Saragossa, el 1391, fou afegit un consell assessor format per 39 consellers, amb la qual cosa les antigues assemblees generals de veïns deixaren de reunir-se. Les parròquies, tanmateix, desaparegueren com a base de la vida municipal en ésser introduït, en època d’Alfons el Magnànim, el sistema d’insaculació en l’elecció de jurats. El 1487 Ferran II suprimí de fet l’autonomia municipal en reservar-se la designació de jurats. L’agricultura, la ramaderia i la silvicultura foren les úniques fonts de riquesa del país. La ruta principal del comerç d’exportació era Catalunya, cap on exportava blat (Aragó fou el proveïdor de cereals als països marítims de la corona catalanoaragonesa), llana, safrà, oli, cuir i fusta principalment, i la via més important de transport era l’Ebre fins a Tortosa. El comerç amb França, amb Castella, amb el País Valencià o amb Navarra era molt més reduït: només es beneficià de la ruta comercial entre Bearn i Barcelona, que utilitzava Osca com a etapa als s. XIII i XIV. Aragó, sense mines ni indústria, rebia en canvi armes i teixits. Però a causa del poc volum de l’activitat mercantil no sofrí les oscil·lacions i les crisis del comerç i de la banca catalana durant la baixa edat mitjana. A les millors terres de conreu, als regadius dels fons de les valls, es trobava instal·lada la població musulmana (5 637 focs el 1495). L’extensió del regadiu fou una de les preocupacions constants dels aragonesos. D’altra banda, fou intensificada també l’explotació forestal, per a la qual eren aprofitats els cursos d’aigua: l’Ebre i els seus afluents i el Túria. Les zones ramaderes de més importància es trobaven als Pirineus, a Saragossa mateix i a les comunitats de Calataiud, Daroca, Terol i Albarrasí. Però no hi hagué una organització general de ramaders, sinó només de locals, com la Casa de Ganaderos de Saragossa. La població d’Aragó, a causa de l’augment de la producció agrícola, aconseguí un creixement progressiu entre els s. XIII i XIV, malgrat les crisis provocades per les pestes i les fams i també malgrat l’emigració al regne de València. La pesta negra del 1348 aturà aquest progrés, però, tot i que la pesta retornà periòdicament, la població aconseguí de recuperar-se dins el mateix s. XIV i de continuar el seu progrés, fins a entrar al s. XVI (uns 250 000 h). Igual com s’esdevingué amb la moneda a d’altres indrets europeus, els diners aragonesos (diners jaquesos) perderen la meitat de llur contingut de plata entre 1379 i 1500, però, de fet, Aragó s’escapà de les fortes inflacions i deflacions cícliques de la moneda que s’esdevingueren en d’altres països, com fou el cas de la zona catalana de la corona catalanoaragonesa, per tal com les alteracions monetàries comportaren a Aragó una expansió de la circulació, amb la qual cosa fou aminorada la baixa de preus que frenà el progrés econòmic durant el s. XV europeu. Tanmateix, les conseqüències de la guerra civil catalana del s. XV influïren profundament en l’evolució econòmica d’Aragó, i és que, malgrat els esforços de les diferents generalitats, una mateixa evolució dels preus i dels salaris regia tot el territori de la corona catalanoaragonesa, com si respongués a l’existència d’un sol mercat de productes i de mà d’obra.

El 1361 una gran part d’Aragó fou ocupada per les tropes castellanes de Pere el Cruel en la guerra entre aquest i Pere el Cerimoniós. Amb la pujada al tron de Castella d’Enric de Trastàmara fou alliberat aquest territori. A la mort de Joan I (1395) el comte Mateu de Foix pretengué la successió a la corona catalanoaragonesa enfront de l’infant Martí; envaí una part de Catalunya i Aragó i intentà, sense èxit, d’emparar-se de Barbastre; les tropes del comte de Foix foren rebutjades i es retiraren a Navarra. Novament es produí una tensió molt forta amb la successió de Martí l’Humà, que hagué d’ésser resolta en el Compromís de Casp; durant l’interregne (1410-12) els aragonesos es dividiren en dos bàndols: al voltant dels Luna s’agrupaven els qui afavorien la candidatura de Jaume d’Urgell, mentre que al voltant dels Urrea ho feren els qui defensaven la de Ferran d’Antequera. La intransigència dels darrers i llur força militar obtingueren el triomf d’una candidatura més acceptable en general per als aragonesos que per als catalans. Aragó sofrí les conseqüències de les lluites que durant tot el seu regnat sostingué Alfons el Magnànim amb Castella. Arran de l’empresonament del príncep Carles de Viana pel seu pare Joan II una part dels aragonesos es revoltaren contra aquest, però, a la mort del príncep i esclatada la lluita entre el rei i els organismes del Principat, Aragó restà fidel a Joan II. Un nou enfrontament es produí entre els aragonesos i el rei, en aquesta ocasió Ferran II, amb motiu de la introducció de la nova inquisició (1483), que culminà amb l’assassinat a Saragossa de l’inquisidor Pedro de Arbués (1486). Malgrat que el rei aconseguí d’imposar el nou tribunal, dirigit fonamentalment contra els judaïtzants, algunes famílies de conversos mantingueren i fins i tot augmentaren llur paper polític, com els Santángel i els La Caballería. Poc temps després es produí l’expulsió dels jueus (1492), que afectà principalment la vida mercantil de Saragossa. La població musulmana, en canvi, fou de moment respectada en la seva forma de vida; amb tot, i a diferència dels moriscs valencians, els d’Aragó s’havien anat assimilant lingüísticament. El fet que les arts de la construcció estiguessin principalment en llurs mans, motivà la forta influència mudèjar a l'art aragonès. El 1526 els morisc foren obligats a batejar-se sota l’amenaça d’expulsió: la coincidència d’interessos d’aquests amb els senyors feu que, tot i acceptant externament la conversió, es mantinguessin de fet les antigues creences i fos evitada al màxim la intervenció de la inquisició. Paral·lelament a la davallada del poder de la noblesa, que malgastà les seves energies en constants bandositats, en les quals fou seguida pel poble i en alguns casos pels mateixos municipis, els arquebisbes de Saragossa, seu ocupada des del 1458 per fills o nets de Joan II i de Ferran II, esdevingueren el màxim poder dins Aragó i molt sovint ocuparen els primers llocs de la governació del regne; entre aquests destacà Alfons d’Aragó (1470-1520), la cort del qual fou el centre de la vida cultural en els moments de la introducció del Renaixement. Fou durant la seva època que la impremta arrelà a Saragossa i que al voltant dels humanistes sicilians Lucio Marinero Siculo i Antonio Geraldini es formà un cercle de poetes llatins entre els quals destacaren Gaspar de Barrachina, Alfonso de Segura i Juan Sobrarias. El 1474 fou aprovat i confirmat pel papa l’estudi general de Saragossa. Paral·lelament a la implantació de l’absolutisme, fou exaltat el passat nacional d’Aragó, especialment a través de la llegenda dels reis i dels furs de Sobrarb (que tingué en Jerónimo de Blancas el més exaltat panegirista) i de l’origen del càrrec de justícia, que havia estat declarat inamovible a les corts del 1441 i que fou reforçat per la doctrina dels juristes dels s. XV i XVI (Juan Jiménez Cerdán, Martín de Sagarra, Joan Antic de Bages, Miguel del Molino i el mateix Jerónimo de Blancas). Aquesta fou l’època dels grans historiadors d’Aragó, com Gualberto Fabricio de Vagad al s. XV, i Jerónimo de Zurita o els germans Argensola al segle següent. Fou en la monarquia, tanmateix, on es concentrà cada vegada més el poder polític, augmentat per la unió de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella. Les classes dominants del país, divergents llurs interessos cada vegada més dels del rei, s’aïllaren, com a mesura defensiva, dins les estructures medievals. Al llarg de tot el s. XVI foren encara naturals de la corona catalanoaragonesa i, entre aquests, aragonesos, els qui executaren la política reial en llurs regnes a través del consell suprem d’Aragó, creat el 1494, però es tractava d’una nova classe de buròcrates, més lligats als nous corrents absolutistes sorgits del Renaixement que no pas amb la tradició pactista medieval. Tanmateix, ja des de mitjan s. XVI, el càrrec de lloctinent, màxima autoritat en absència del rei, estigué en mans de membres de l’alta aristocràcia castellana, cosa que els aragonesos consideraven il·legal.

Les alteracions d’Aragó

Aquesta inadequació de les institucions al moment històric, la manca d’unes minories dirigents i les gravíssimes tensions socials derivades de la condició del vassallatge a Aragó, provocaren una situació de gran inestabilitat coneguda amb el nom d'alteracions d’Aragó, caracteritzada per la rebel·lió dels vassalls contra els seus senyors, pel terror exercit pels senyors contra llurs vassalls, per l’oposició armada dels ramaders muntanyencs i els agricultors moriscs de la vall de l’Ebre, pel bandidatge dels camperols i pels excessos i les contradiccions dels encarregats de mantenir l’ordre. El malestar arribà al punt culminant amb el conflicte plantejat per l’afer d’Antonio Pérez. Aquest, secretari de Felip II, havia estat empresonat onze anys, acusat de l’assassinat de Juan de Escobedo, en el qual estava implicat el mateix rei. Antonio Pérez aconseguí d’escapar i passar a Aragó, on el justícia se’n feu càrrec. Reclamat per la inquisició per ordre del rei, única possibilitat legal que tenia aquest de fer-ho, el poble de Saragossa s’avalotà i l’alliberà per dues vegades. El rei decidí d’intervenir militarment i envià a Aragó un exèrcit de 12 000 homes. La reacció aragonesa no fou unànime: la facció més intransigent, amb el justícia Juan de Lanuza al cap, era composta pel poble de Saragossa, els diputats de la generalitat i diversos nobles. Però la majoria de les ciutats i viles del regne no acudiren a la convocatòria del justícia. Els rebels només aconseguiren un exèrcit de 2.000 homes, que gairebé sense lluita es retirà a Épila. El rei decidí de fer una repressió exemplar i Lanuza fou executat (1591), mentre Antonio Pérez havia fugit a França. Aquests fets donaren ocasió a Felip II per a intervenir i modificar la constitució política aragonesa a les corts de Tarassona del 1592; simplificà el procediment de les corts; s’adjudicà el dret no solament d’elegir el justícia, sinó fins i tot de destituir-lo; establí definitivament la possibilitat de nomenar lloctinents no aragonesos; limità les funcions econòmiques i militars de la generalitat i el seu poder de convocar el regne i les seves institucions; es reservà la jurisdicció de certs delictes. Aquestes reformes col·locaren Aragó sota el poder de la corona, malgrat l’aparent respecte a l’organització autonòmica.

El segle XVII

La condició dels camperols, tanmateix, no millorà gaire i ni la necessitat de repoblar els llocs deixats pels moriscs expulsats el 1610 no feu cedir cap de les pretensions dels senyors. Aquesta expulsió fou total i afectà una cinquena part de la població aragonesa; no solament motivà l’oposició dels senyors, que veien com era abandonat el conreu de llurs terres, o de la mateixa inquisició, que veia desaparèixer la font més important dels seus ingressos, sinó també la gran quantitat de censalers que percibien censos dels consells moriscs. Això no feu més que agreujar la crisi econòmica, posada ja de manifest a la fi del segle XVI amb les serioses dificultats financeres dels municipis. Les corts del 1626 emprengueren una política proteccionista, la qual, però, no tingué l’èxit esperat. Sorgí aleshores una llarga polèmica entre els partidaris de la limitació del comerç i els partidaris de la seva llibertat; entre aquests darrers destacà l’economista Diego José Dormer, també historiador, que amb Juan F. Andrés de Ustárroz i Pedro Abarca, continuà l’obra dels grans historiadors del segle XVI. Finalment, a les corts del 1686, el rei accedí a la supressió dels peatges i les corts aprovaren, a més, la reducció dels drets del general. En aquesta època les qüestions econòmiques havien esdevingut la principal preocupació dels aragonesos: el 1684 havia estat constituïda per acord de les corts una junta de comerç; diversos projectes d’industrialització sorgiren en aquests mateixos anys, i la vella preocupació per a obtenir una sortida a la mar tornà a prendre actualitat, igual com la possibilitat de navegació per l’Ebre. Fou aprofitant aquest estat d’opinió que el 1706, pocs mesos després d’haver-se aixecat Aragó contra Felip de Borbó i a favor de Carles d’Àustria, el govern borbònic oferí als aragonesos, per tal d’atreure'ls a la seva causa, Tortosa i Lleida. Tot i la depressió general de la vida aragonesa, el segle XVII donà també algunes figures importants en el camp de la cultura. Al costat dels historiadors hi hagué l’erudit i arqueòleg d’Osca Vicencio Juan de Lastanosa i, sobretot, el gran escriptor barroc Baltasar Gracián.

Lloctinents del regne d’Aragó durant els segles XVI i XVII

  1. Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa (1485-1511)
  2. Germana de Foix, lloctinent general (1512-1516)
  3. Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa (1516-1520)
  4. Juan de Lanuza (1520-1535?)
  5. Beltrán de la Cueva y Alvarez de Toledo, duc d’Alburquerque (1535-1539)
  6. Pedro Martínez de Luna y de Urrea, comte de Morata de Jalón (1539-1554)
  7. Diego Hurtado de Mendoza y de la Cerda, prícep de Melito (1554-1564)
  8. Ferran d’Aragó i de Gurrea, arquebisbe de Saragossa (1566-1575)
  9. Artal de Alagón y Luna, comte de Sástago (1575-1588)
  10. Iñigo de Mendoza de la Cerda y Manrique de Luna, marquès d’Almenara (1588)
  11. Miguel Martínez de Luna y Mendoza, comte de Morata de Jalón (1592-1593)
  12. Diego Fernández de Cabrera Bobadilla y Mendoza, comte de Chinchón (1593-1601)
  13. Beltrán de la Cueva y Castilla, duc d’Alburquerque (1601-1602)
  14. Ascanio Colonna, cardenal (1602-1604)
  15. Gastó de Montcada i Gralla, marquès d’Aitona (1604-1610)
  16. Diego de Pimentel y Enríquez, marquès de Los Gelves (1617-1620)
  17. Ferran de Borja i d’Aragó, comte de Mayalde (1621-1632)
  18. Girolamo Carraffa e Caracciolo, marquès de Montenegro (1632-1635)
  19. Pedro Fajardo de Requesens de Zúñiga y Pimentel, marquès de Los Vélez (1635-1638)
  20. Francesco Maria Carraffa e Carraffa, duc de Nochera (1639-1640)
  21. Enrique de Pimentel y Moscoso, marquès de Tavara (1641)
  22. Teodoro Trivulzio, príncep de Trivulzio, cardenal (1642-1645)
  23. Bernardino Fernández de Velasco Tovar y Córdiba de Aragón, duc de Frías (1645-1647)
  24. Francisco de Melo, comte d’Assumar (1647-1649)
  25. Francisco Fernandes de Castro Andrade de Portugal e Legnano de Gattinara, comte de Lemos i d’Andrade (1649-1653)
  26. Fabrizio Pignatelli, duc consort de Monteleone, príncep de Nòia (1654-1657)
  27. Niccolò Ludovisi, príncep de Piombino i de Ventosa (1659-1662)
  28. Ferran de Borja d’Aragó i Barreto, comte de Mayalde (1662-1664)
  29. Francisco de Idiáquez de Butrón Mogica y de Álava, duc de Ciudad Real (1664-1667)
  30. Ettore Pignatelli d’Aragona e Cortès, duc consort de Terranova, príncep de Nòia i duc de Monteleone (1668)
  31. Pedro Paolo Ximénez de Urrea Fernández de Heredia y Zapata, comte d’Aranda (1668-1669)
  32. Joan Josep d’Àustria (1669-1676?)
  33. Lorenzo-Onoffrio Colonna e Gioeni-Cardona, príncep de Paliano (1678-1681)
  34. Jaime Fernández de Híxar-Silva Sarmiento de la Cerda, duc d’Híxar (1681-1687)
  35. Carlo Antonio Spinelli, príncep de Cariati, duc de Seminara (1688-1691)
  36. Baltasar de los Cobos Luna Sarmiento de Mendoza Zúñiga y Manrique, marquès de Camarasa (1692-1693)
  37. Juan Manuel Fernández Pacheco Cabrera y Bobadilla, marquès de Villena i duc d’Escalona (1693-1695)
  38. Domenico del Giudice e Palagano, duc de Giovenazzo, príncep de Cellamare (1695)
  39. Baltasar de los Cobos Luna Sarmiento de Mendoza Zúñiga y Manrique, marquès de Camarasa (segona vegada) (1696-1699)

De la batalla d’Almansa (1707) a la pau de Valençay (1813)

Després de la victòria borbònica d’Almansa (1707), Felip V decretà l’abolició de la constitució política d’Aragó, i annexionà el país a Castella. Fou mantinguda la jurisdicció eclesiàstica i els privilegis de classe de la noblesa i de les ciutats que li restaren fidels. El decret de Nova Planta es feu efectiu després de l’ocupació de Saragossa (1710), com a conseqüència de les victòries de Brihuega i de Villaviciosa; l’any següent la chancillería prevista el 1707 fou convertida en audiència, que aplicà el dret castellà a les qüestions penals. Del règim anterior només el dret civil fou mantingut. La noblesa perdé la jurisdicció civil i criminal. El territori quedà dividit en tretze corregiments (Saragossa, Albarrasí, Alcanyís, Barbastre, Benavarri, Borja, Calataiud, Cinco Villas, Daroca, Osca, Jaca, Tarassona i Terol). A més, els aragonesos foren igualats en tot als castellans, els quals pogueren des d’aleshores tenir tota mena de càrrecs a Aragó. Les qüestions econòmiques i fiscals foren confiades a un intendent, tot i que hi hagué, el 1711, un intent d’establir un tribunal de l’erari, anàleg a l’antiga generalitat, que fou administrat durant uns mesos per Melchor de Macanaz. El 1707 ja havia estat introduït el paper segellat i els eclesiàstics acabaren pagant, com a Castella, el subsidi i l’excusat. Els desastres de la guerra de Successió i el pes excessiu de moltes de les noves imposicions aturaren la recuperació econòmica iniciada al darrer terç del segle XVII, però a mitjan segle XVIII hi hagué uns intents de reactivar l’activitat econòmica del país: fou creada el 1746 la Real Compañía de Comercio y Fábricas de Zaragoza, que no prosperà a causa de l’escassa preparació tècnica dels dirigents, de l’escassetat de capital i de la manca d’utillatge; el 1784 la companyia es trobava ja en plena liquidació. Només les indústries tèxtil (Jaca, Tarassona, Saragossa, Albarrasí) i adobera (Brea, Calataiud, Cantavella, Saragossa) mantingueren una certa tot i que rutinària activitat. L’agricultura, en canvi, conegué a la segona meitat del segle XVIII una època de prosperitat, igual com la ramaderia, especialment l’explotació de la llana. La política d’extensió del regadiu, iniciada ja en temps de Carles V (el canal de Tauste i el canal Imperial foren empresos en aquella època), fou continuada des de la fi del segle XVII (embassament d’Arguis, iniciat el 1686). Entre els projectes més ambiciosos sobresurten el d’un canal precedent del modern canal de Las Bárdenas (1768) i el del canal de navegació i regatge de l’Ebre entre Navarra i Tortosa, per la qual cosa fou creada el 1768 una companyia; sota la direcció de Ramón de Pignatelli foren acabades les obres del canal Imperial d’Aragó i del de Tauste, que ampliaren considerablement les terres de regadiu. L’augment de la producció agrícola fou paral·lel a un increment sensible de la població a partir de mitjan segle XVIII, que fou del 75% des del final de la guerra de Successió fins al 1797 (657.376 h). Destacà l’obra d’una minoria il·lustrada composta per aristòcrates, burgesos i fins i tot clergues, aglutinada al voltant de la Sociedad Económica de Amigos del País, constituïda a Saragossa el 1776: fundà la primera càtedra d’economia i la primera escola d’agricultura de la Península. Entre els seus membres sobresortí Ignacio de Asso, director de l’escola de química i botànica. L’esforç d’aquesta generació quedà interromput amb la guerra contra Napoleó. Saragossa fou assetjada per primera vegada el mes de juny del 1808, però els francesos hagueren d’aixecar el setge després d’una sèrie de fracassos a tota la Península (Girona, el Bruc, Bailèn). Els diputats de la junta provincial d’Aragó a la junta suprema central, creada pel setembre del 1808, foren Francisco Rebolledo de Palafox i Lorenzo Calvo de Rozas, que, juntament amb Agustina Saragossa, tingueren un lloc destacat en la defensa de Saragossa. Però la forta reacció francesa ensorrà la línia de l’Ebre i Napoleó arribà a Madrid. Saragossa, assetjada per segona vegada i després de dos mesos i mig de resistència duríssima, caigué en mans dels francesos pel febrer del 1809. A Aragó la guerra continuà en forma de guerrilles. Mariano Renovales, presoner fugitiu del setge de Saragossa, organitzà partides per les zones muntanyoses pirinenques fins que hagué de retirar-se a Catalunya, arran de l’incendi de Sant Joan de la Penya. El 1813, quan ja Napoleó havia ordenat al seu germà de retirar-se de Madrid, encara dominava Suchet part del País Valencià, Catalunya i Aragó. La pau fou signada a Valençay el desembre del 1813.

Segle XIX i primera meitat del segle XX

La desaparició de les senyories al començament del s. XIX i la desamortització del primer terç del mateix segle donaren lloc a una important transformació agrària del país. Els secans del centre d’Aragó i els regadius de la vall de l’Ebre aconseguiren un moment de relativa prosperitat. En canvi, l’economia ramadera havia entrat en franca decadència, cosa que ajuda a explicar el carlisme de les zones muntanyenques del Baix Aragó. Durant el s. XIX i part del XX el país es trobà dividit en dos sectors: enfront de les comarques que foren un baluard del carlisme i que ja durant el trienni liberal (1820-23) foren el refugi dels absolutistes que preparaven la rebel·lió, es trobava, a la vall de l’Ebre, el nucli tradicionalment liberal que tenia Saragossa com a centre; aquesta ciutat fou una de les primeres a adherir-se al pronunciament de Riego el 1820 i centre de les revolucions populars dels anys 1837, 1854 i 1869. Amb la introducció dels fertilitzants químics a partir del 1875 l’agricultura adquirí més flexibilitat i es diversificaren els conreus; a les terres regades, dedicades fins aleshores al blat, hom introduí la bleda-rave sucrera, amb les patates i l’alfals com a complement. En canvi, els intents d’industrialització, especialment centrats a Saragossa, no tingueren continuïtat. La decadència econòmica propicià l’emigració en massa cap als centres industrials de les regions veïnes, especialment a Catalunya. Al tombant del segle, l’aragonès Joaquín Costa, propugnador del regeneracionisme, tingué Aragó com el camp inicial dels seus intents reformistes, que posteriorment volgué estendre a la resta de l’estat. Saragossa esdevingué un centre anarquista, el segon nucli revolucionari de la Península a les primeres dècades del s. XX. Durant la guerra civil de 1936-39, que tingué al llarg d’Aragó un dels fronts més durs entre el 1936 i el 1938, el sector aragonès controlat per les forces republicanes fou l’únic indret on hom implantà un autèntic règim de col·lectivització agrària; a l’agost del 1937 fou abolit pel govern republicà el consell d’Aragó independent establert per la CNT-FAI i les col·lectivitats liquidades. La industrialització, limitada a Saragossa i a algunes poblacions (Montsó, Sabiñánigo), no fou una realitat fins després del 1950, al mateix temps, però, que fracassaren els nous intents d’extensió del regadiu i que es produí una massiva despoblació del camp.

Des de la constitució com a comunitat preautonòmica fins a l’actualitat

Malgrat que Aragó fou un territori pioner entre les preautonomies, les desavinences internes entre els seus dirigents retardaren l’elaboració de l’estatut d’autonomia fins el 1982, tramitada segons l’article 143 de la Constitució, i no declarat nacionalitat. El 1983 hom realitzà les primeres eleccions a les corts d’Aragó; en resultà guanyador el PSOE, el cap de fila del qual, Santiago Marraco, esdevingué president de la Diputació General, òrgan de govern autonòmic.

En les eleccions del 1987 i el 1991 el PSOE perdé la majoria absoluta i es formaren governs de coalició entre el Partido Aragonés (PAR) i el Partido Popular, (PP), presidits per Hipólito Gómez de las Roces (1987) i Emilio Eiroa (1991), tots dos del PAR. El 1993, però, prosperà una moció de censura que donà la presidència a José Marco, del PSOE. El 1994, el parlament aragonès aprovà per unanimitat la reforma de l’estatut amb l’objectiu de dotar el govern autonòmic de més competències i qualificar —amb el PSOE en contra— la comunitat autònoma de nacionalitat, proposta que rebé l’aprovació del Parlament espanyol el 1996.

El 1995, el descobriment d’un cas de corrupció que implicava el govern autonòmic motivà la convocatòria d’eleccions anticipades (1995), de les quals sorgí un govern de coalició PP-PAR encapçalat pel popular Santiago Lanzuela. Malgrat detenir el govern de la diputació i ser el grup més votat, el PP fou l’únic que s’abstingué de qualificar de llengües pròpies d’Aragó l’aragonès, el català i el castellà, moció que fou aprovada el 1997 i que feia possible l’adopció del català com a idioma cooficial de la Franja de Ponent el 1999 en la futura Llei de llengües d’Aragó (pendent des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia).

Aquest any, en les eleccions autonòmiques el PP obtingué majoria relativa, però un acord entre el PAR, el PSOE i Izquierda Unida i l’abstenció de la nacionalista Chunta Aragonesista propicià la formació d’un govern de coalició encapçalat pel socialista Marcel·lí Iglesias, el qual entre els anys 2000 i 2002 obtingué un gran suport popular en oposar-se al Pla Hidrològic Nacional del govern espanyol, que preveia el transvasament de part del cabal de l’Ebre a altres comunitats autònomes. Tot i que el 2002 Iglesias perdé la majoria absoluta, l’any següent el PSOE i Iglesias resultaren guanyadors en les eleccions autonòmiques i formaren un govern de coalició amb el PAR. El 2004, arran de la victòria socialista a les eleccions generals, el PHN resultà derogat. L’any 2006, el govern promogué una reforma de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó, que fou aprovada.

En les eleccions del 27 de maig de 2007 el PSOE assolí novament majoria relativa amb 30 escons i reedità la coalició de govern amb el Partido Aragonés Regionalista, que havia obtingut nou escons. Marcel·lí Iglesias, per la seva banda, fou confirmat per a un tercer mandat a la presidència del govern. A l’oposició restaren el PP amb 23 escons, la Chunta Aragonesista (4) i Izquierda Unida y Alternativa (1). El 2006 el govern aragonès inicià una reforma de l’estatut d’autonomia (modificat anteriorment el 1994 i el 1996) que donà lloc a un nou text aprovat a l’abril del 2007, amb l’aprovació de tots els grups de la cambra llevat de la Chunta Aragonesista, que el considerava insuficient.

Amb relació a la Franja de Ponent, la futura llei de llengües que havia de resoldre l’estatut legal del català en aquesta àrea catalanoparlant, i també de l’aragonès, continuà bloquejada per la negativa del PAR a designar-lo com a català i per l’impuls d’una sèrie de campanyes agressives amb moltes afinitats amb el secessionisme lingüístic valencià. Finalment, el Parlament aragonès l’aprovà al desembre del 2009. Cedint a la pressió del PAR, la llei reconeixia el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’algunes zones d’Aragó, però sense atorgar-los la cooficialitat.

D’altra banda, les relacions amb la Generalitat de Catalunya es veieren enrarides per la negativa del bisbat de Lleida a transferir 113 peces d’art de la Franja a la diòcesi de Barbastre-Montsó, la qual, arran del decret del Vaticà del 1995 que annexionava les parròquies fins aleshores dependents de la de Lleida, es considerà legitimat per a reclamar-les. El trasllat, no obstant ser corroborat pels tribunals vaticans, continuà bloquejat per l’oposició del govern català. Entre el juny i el setembre del 2008 se celebrà a Saragossa l’Exposició Internacional, que tingué com a tema l’aigua i el seu aprofitament. A l’octubre del 2010 els governs català i aragonès signaren un acord de reciprocitat en les emissions de les respectives televisions públiques.

En les eleccions autonòmiques del 22 de juny de 2011, el PP fou la força més votada i obtingué 30 dels 67 escons. Un pacte amb el PAR possibilità la formació de la nova Diputació General d’Aragó, amb la popular Luisa Fernanda Rudi a la presidència. Al maig del 2013 el Parlament aragonès aprovà, amb els vots del PP i del PAR, una nova Llei de llengües que substituïa l’anterior. Aquesta nova llei despertà fortes protestes des dels territoris afectats, Catalunya i el món acadèmic per l’evitació en el text de les designacions habituals de català i aragonès. Aquests termes foren substituïts pels de lengua aragonesa propia del área oriental (LAPAO) i lengua aragonesa propia de las áreas Pirenaica y Prepirenaica (LAPAPYP), respectivament. Després de les eleccions autonòmiques del 24 de maig de 2015 el PP continuà com a força més votada, bé que perdé 9 escons (21). A continuació se situaren el PSOE (18), Podemos (14), el PAR (6), Ciutadans (5), la Chunta Aragonesista (2) i IU (1). El socialista Javier Lambán fou investit nou president autonòmic amb els vots de Podemos, la CHA i IU, al front d’un govern socialista que incloïa un conseller de la CHA. Una de les primeres mesures que anuncià fou la derogació de la Llei de llengües del PP.

Data de revisió: 
2015-09-08
Llegir més...