Administrativament, Aràbia és dividida entre Aràbia Saudita, el Iemen, Oman, els Emirats Àrabs Units, Qatar, Bahrain i Kuwait.
La geografia física
El relleu
L’estructura geomorfològica de la península d’Aràbia és relativament simple: a la base es troba un sòcol cristal·lí basculat vers el nord-est, que aflora a la superfície en els sectors meridional i occidental i, enfonsant-se suaument vers el golf Pèrsic, va cobrint-se gradualment de sediments cada vegada més recents. A causa d’aquest basculament vers el nord-est, les àrees més altes es troben al sud-oest (el cim més elevat és el Ḥaḍur Šu’ayb amb 3.760 m, al Iemen). La simplicitat estructural de la península contrasta amb la varietat de les formes de relleu. Aràbia pot ésser dividida en les unitats morfològiques següents: sectors muntanyosos occidental i meridional, Naǧd, àrees de deserts de sorra, desert siríac, terres baixes del golf Pèrsic i muntanyes d’Oman. Els sectors muntanyosos de l’oest i del sud de la península formen un vorell discontinu de massissos muntanyosos i altiplans, d’altituds molt variades, que resta tallat bruscament en la línia de costa o prop d’ella per un conjunt de fractures paral·leles a les fosses de la mar Roja i del golf d’Aden. A la façana occidental de la península, des del golf d’’Aqaba fins al Iemen, poden individualitzar-se els massissos d’Al-Hiǧāz, ‘Asīr i el Iemen. Les muntanyes cauen bruscament sobre la mar Roja, i deixen només una estreta plana costanera, arenosa (Tihāma). Per la costa meridional, des del Iemen vers l’est, les muntanyes cristal·lines continuen, fins a l’Ḥaḍramawt i el Ẓufār, on apareixen uns altiplans de calcàries eocenes que a partir d’unes altituds màximes de més de 2.000 m van davallant lentament vers el nord, en direcció a la depressió del Rab’ al-Hālī’. El Naǧd, a l’est dels massissos muntanyosos de la costa de la mar Roja, és una vasta extensió de materials cristal·lins (granits, gneis) que formen un conjunt d’altiplans; un sistema de fractures hi ha permès el desenvolupament del vulcanisme des del final del Terciari. El sòcol cristal·lí del Naǧd desapareix sota una cobertora sedimentària que l’envolta pel nord-est i l’est, constituïda per una alternança de calcàries i gresos que han respost diferentment a l’erosió; els gresos han sofert un procés intens de disgregació, mentre que les calcàries, més resistents, han format un típic relleu de cuestas, orientades de nord a sud, que formen una mena d’arc convex vers l’est, entre les quals es disposen una sèrie de depressions longitudinals ocupades per dunes i sorrals que enllacen els dos grans deserts de sorra del centre d’Aràbia: Al-Nafūd, al nord, i el Rab’ al-Hālī al sud. Al-Nafūd, que té una extensió d’uns 50.000 km2, forma un extensíssim conjunt d’altes dunes, interrompudes de tant en tant per relleus de gresos molt disgregats, al peu dels quals s’han format uns quants oasis. El Rab’ al-Hālī és el desert més extens (uns 300.000 km2) i més àrid del món; és una depressió estructural que s’estén entre el golf Pèrsic a l’est, les muntanyes d’Oman i del Iemen al sud, i els relleus de cuestas del Ǧabal Ṭuwayq, al nord-oest. El desert siríac s’estén al nord i al nord-est d’Al-Nafūd; és constituït principalment per materials al·luvials i sedimentaris, i forma relleus tabulars que alternen amb depressions arenoses. Les terres baixes del golf Pèrsic constitueixen un conjunt d’amples planes costaneres arenoses interrompudes de tant en tant per petits relleus abruptes; hi són freqüents els aiguamolls, les albuferes i les salines; s’estén des de Kuwait fins a la península de Musandam, a Oman. Les muntanyes d’Oman formen un arc de relleus calcaris i volcànics que voreja la costa del golf d’Oman, des del peu de Musandam fins a Ra’s al-Hadd. Aquests relleus, que formen un complex anticlinal construït a partir del Miocè, es relacionen estructuralment amb les cadenes iranianes, de les quals són una prolongació meridional. Les regions naturals poden ésser agrupades en quatre: l’Aràbia interior desèrtica, d’escassa població agrupada als oasis i als uadis, que comprèn el desert de Síria, el Gran Al-Nafūd, el Naǧd, el Petit Al-Nafūd i Al-Dahnā’; el litoral de la mar Roja amb Al-Ḥiǧāz, Tihāma i Iemen, país pobre excepte a la vora dels uadis, on la vida es concentra a la Meca i Medina, centres de pelegrinatge islàmic; la costa meridional o Aràbia Feliç, que, situada a l’àrea dels monsons, té pluges abundants i destaca per la prosperitat de les poblacions agrícoles, i la costa oriental, que comprèn Al-’Ahsā i Kuwait.
El clima, la hidrografia i la vegetació
El clima, tropical desèrtic, es caracteritza per la intensa calor a l’estiu i les fortes oscil·lacions tèrmiques. Té temperatures mitjanes de 32°C i màximes que poden arribar a 50°C a l’ombra. Les pluges són escasses i irregulars, amb màximes de 200 mm/any a l’interior, on poden passar alguns anys sense pluges; a les àrees litorals, com el Iemen, són més abundants (de l’ordre dels 600 a 1.000 mm/any). Aquí el clima és més aclaparador, puix que la humitat relativa puja fàcilment al 90%. No hi ha rius permanents, i l’aigua de les precipitacions es concentra als uadis, però es filtra o s’evapora ràpidament. Les reserves subàlvies són aprofitades per a beure i regar. Els sòls són pobres en substàncies orgàniques i presenten una salinitat elevada. La vegetació natural, summament pobra, es redueix a xeròfits; tanmateix, en algunes valls i als oasis, es fa una vegetació minsa de plantes herbàcies, arbustives i àdhuc arbòries. L’arbre més característic és la palmera de dàtils i també alguns tamarius, acàcies i mimoses. Al subdesert, les pluges donen vida a una vegetació de cicle ràpid que permet de pasturar als camells i a les ovelles.
La geografia humana i econòmica
La població pertany fonamentalment a la raça orientàlida amb mescla, entre d’altres, d’elements negroides; parlen l’àrab i practiquen l’islamisme. Els nòmades o beduïns, pastors en constant moviment, viuen en tendes de pells, mentre que els sedentaris són comerciants, artesans o llauradors, i viuen sobretot a les ciutats. Amb una densitat de 8 h/km2, la població és molt mal repartida: es concentra a la perifèria i l’interior resta pràcticament desert. La major part es dedica a l’agricultura de tècniques tradicionals. A causa de la manca d’aigua, hom pot tan sols conrear algunes àrees i els oasis. Els conreus principals són els de palmeres de dàtils, figueres, blat, ordi, alguns arbres fruiters i vinya; al sud, però, són possibles alguns conreus tropicals. Els beduïns practiquen la ramaderia transhumant aprofitant l’escassa vegetació; crien camells, ovelles i cabres. El petroli és el principal recurs d’Aràbia i ha influït en gran manera en el canvi econòmic i cultural del país. Els principals jaciments es troben a la costa del golf Pèrsic. Per al transport del petroli hom ha construït oleoductes que el porten fins a la Mediterrània. Les carreteres i els ferrocarrils són pràcticament inexistents, i cada dia adquireix més importància el transport aeri. El camell és, encara avui, un mitjà molt habitual de transport.
La història
Prehistòria, antiguitat i islamització
La península Aràbiga, durant tota la història de l’orient antic, representà un nucli d’expansió de poblacions nòmades que periòdicament, segons les secades i les fams, envaïen les terres conreades i esdevenien, en part, sedentàries. Posteriorment es convertí en un cercle defensiu de les grans cultures orientals contra les onades invasores.
Aràbia Detall d’inscripcions fetes en escriptura sabea a Ma’rib
© Fototeca.cat
Hom pot recordar les invasions successives de gent de nissaga àrab, com els arameus, i els mateixos hebreus, que anaren establint-se a la vora del desert. Hom no coneix gairebé res de la part central i més desèrtica de la península Aràbiga, i les dades més fermes de què hom disposa corresponen a les zones perifèriques on s’establiren regnes semisedentaris des del primer mil·lenni aC. Cal distingir dues àrees: la sud-aràbiga o Aràbia Feliç, i la vora septentrional del desert, a llevant del Jordà i a ponent de l’Eufrates, en les actuals Transjordània i Síria. A la part nord de la península Aràbiga hom ha d’assenyalar dos regnes que posseïren el país successivament: en primer lloc els nabateus, amb capital a Petra, a la vora oriental de l’uadi Mūsā. El regne nabateu, del qual han estat conservats monuments d’estètica grecoromana i inscripcions en llengua aramea —fet que dóna una idea de la seva hibridesa—, assolí la màxima expansió sota Aretes III, a mitjan s I aC, i dominà fins a Damasc pel nord. La caiguda de Jerusalem davant els romans el 70 dC donà molta més força al regne nabateu, que dirigia el comerç de tota la Transjordània, i que no desaparegué fins a l’annexió romana el 106 dC, sota Trajà. L’enfonsament de Petra i de la Nabatea donà una gran possibilitat d’expansió a Palmira, una altra ciutat caravanera del desert de Síria, en el camí de Damasc a l’Eufrates. Palmira mostra inscripcions aramees i un art molt més hel·lenitzat i romanitzat encara que el de Petra. Fou molt ben tractada pels emperadors —Adrià la visità el 129—, i, posteriorment, al s III, aprofitant la feblesa de l’imperi Romà, reeixí a fer-se independent enfront dels romans i de Pèrsia, sota el govern dels fills de la reina Zenòbia. La independència durà ben poc, perquè el 272 l’emperador Aurelià conquerí novament Palmira. Al sud, hom troba, des del primer mil·lenni aC, els regnes dels sabeus i dels mineus de Qabatan i de Ḥaḍramawt. Són poc coneguts, puix que les fonts són insuficients: un considerable volum d’inscripcions gravades a la roca i gairebé res més, fora de les excavacions dutes a terme per americans i belgues. Això fa també que la datació sigui força insegura. El regne més ben conegut és el dels sabeus (la Saba llegendària d’on vingué una reina a visitar Salomó), amb capital a Mā’rib, excavada per la missió americana de W. Phillips. A partir del segle I aC els sabeus absorbiren els altres regnes, primer Qatabān, fet que els donà força per a resistir el primer tempteig d’invasió romana portada per Aelius Gallus el 25-24 aC. Al segle II dC s’apoderaren de Ḥaḍramawt. Posteriorment, el regne de Saba, dominat per la nova dinastia himyarita, sofrí diversos assentaments de jueus i cristians. L’últim rei de Himyār, el jueu Dū Nuwās, portà a terme (523) una violenta persecució contra la comunitat cristiana establerta a Naǧrān, fet que motivà la invasió del veí regne cristià aksumita d’Abissínia, el qual fou expulsat al final del mateix segle pels perses sassànides, senyors de la regió fins als primers temps de l’islam. El moment de la decadència sabea permeté, al nord de la zona, Al-Ḥiǧāz, l’aparició d’una sèrie de ciutats caravaneres i comercials governades per petites oligarquies mercantils: Iatrib, la Meca i Al-Ṭā’if, l’expansió de les quals fou aprofitada per Mahoma al moment d’iniciar la difusió de l’islamisme naixent.
La predicació religiosa de Mahoma, nascut a la Meca l’any 570, canvià ràpidament l’estructura social i política d’Aràbia. L’islam aconseguí de suprimir les antigues rivalitats tribals i igualar tots els fidels —beduïns o ciutadans, idòlatres o jueus— sota un mateix credo sense discriminació de llinatge. Amb l’establiment (622) de la comunitat musulmana a Iatrib, anomenada des d’aleshores Medina o ciutat del profeta , fou constituït el primer estat islàmic, el poder del qual s’estengué, ja en vida de Mahoma, almenys nominalment, a tot Aràbia. Abū Bakr, el primer califa (632-634), una vegada consolidat el domini efectiu de les conquestes anteriors, començà el període d’expansió ultrapeninsular, el qual rebé un gran impuls durant el govern d’’Umar I (634-644). En deu anys, per l’acció de generals fidels i competents, l’imperi comprengué Palestina, Síria (634-636), Mesopotàmia (635-637) i Egipte (640-642). Hom atribueix a ‘Umar l’organització administrativa del nou estat, ràpidament enriquit pels nombrosos botins que proporcionaren els pobles vençuts i, sobretot, pel tribut anual pagat pels no musulmans, als quals hom respectava llurs propietats. ‘Uṯmān (644-656) arribà fins a Armènia, la qual només aconseguí d’ocupar temporalment, i féu diverses expedicions des d’Egipte, cap al Magrib i Núbia i, vers l’Àsia central, entrà en contacte amb els turcs. El trasllat de la capital de Medina a Al-Kūfa per Alí (656-661) inicià la decadència política d’Aràbia (bé que Medina i la Meca conservaren llur prestigi de ciutats santes), situació que s’agreujà a l’època omeia, puix que en pujar al poder Mu’awiyya I (661-680) la seva cort romangué a Damasc, d’on havia estat governador. L’intent fallit de l’anticalifa ‘Abd Allāh ibn al-Zubayr (681-692) posà fi a les aspiracions de supremacia de la península, simple província de l’imperi, ja vast aleshores. L’establiment de la capital a Bagdad durant el califat abbassida portà una revifalla econòmica a la costa del golf Pèrsic en ésser convertida Bàssora en port de la nova capital. A la segona meitat del s IX, la decadència abbàssida féu sorgir una sèrie de petits estats independents a l’Aràbia meridional i oriental, mentre que la zona central tornava a l’anarquia tribal dels temps preislàmics: Bahrain i Al-’Ahsā foren dues de les bases més fermes del poder càrmata, instal·lat a la regió des de l’any 894, gràcies a la conquesta d’al-Ǧannābī. El Iemen fou dominat successivament pels ziyadites (819-1021), amb capital a Zabīd, pels Banū Naǧaḥ (1021-59) i pels mahdites (1159-74) a la zona litoral. A la muntanya els yafurites s’independitzaren (861) dels ziyadites i formaren un petit regne amb capital a Sanà fins el 997, suplantats més tard per la família xiïta dels Banū Sulayh (1037-98) i pels hamdanites (1098-1173), dels quals se separà la fracció dels zurayites, independitzats a Aden (1083-1173). El germà de Saladí, Tūrān Šā, unificà sota el govern sunnita dels aiubites (1173-1228) el sud i l’oest de la península, malgrat que tornà a fraccionar-se amb noves dinasties locals: rassulita (1228-1442) i tahirita (1442-1516). Oman fou la seu del primer imamat ibadita (750), annexionat al regne càrmata al començament del segle X fins que passà a mans dels Banū Nabham (1154-1435), substituïts una altra vegada per la família ibadita (1435-1516). Al-Ḥiǧāz, amb les dues ciutats santes, estigué sota el domini de les dinasties egípcies fins que des del s X fou dominat per una família d’ascendència alida, els Banū Qatāda, respectada fins i tot durant la dominació otomana, tot i que els otomans eren sunnites.
Dels inici de la penetració occidental ençà
Els portuguesos s’establiren el 1506 a Masqat, a la costa sud de la península, on es mantingueren fins el 1650, i a Aden des del 1516 fins al 1538. Els turcs intentaren, a partir del segle XVI, el domini del Iemen i d’Al-Ḥiǧāz, però aquest domini fou sempre precari i no s’estengué a l’interior d’Aràbia. El Iemen retrobà la independència a partir del 1628 i la resta de la península tornà a les rivalitats tribals. A mitjan segle XVIII es produí a Aràbia, per primera vegada des de Mahoma, una intensa activitat política. Estretament lligat al moviment dels wahhabites (wahhabita), Muḥammad ibn Sa’ūd establí un estat a Naǧd. El seu fill i successor ‘Abd al-’Azīz I (1765-1803) pressionà vers el golf Pèrsic i vers Iraq (sota el domini turc des de l’any 1534) i conquerí la Meca el 1803. Durant deu anys els wahhabites continuaren l’expansió. Després d’un període de decadència, que arribà fins al tombant dels segles XIX i XX, l’estat saudita fou renovat per ‘Abd al-’Azīz III ibn Sa’ūd (1902-1953). Al començament de la Primera Guerra Mundial es repartí amb l’emir de Hā’il el domini de l’Aràbia interior. Des de l’establiment dels britànics a Aden (1839) i de l’obertura del canal de Suez (1869), Aràbia atragué cada vegada més l’interès de les grans potències. Mentre l’imam Yaḥyā del Iemen acabà aliant-se amb els turcs poc abans del començament de la Primera Guerra Mundial i es mantingué fidel a aquests i l’emir de Hā’il, ibn Sa’ūd, mantingué durant el conflicte una neutralitat ben vista per la Gran Bretanya, el gran xerif de la Meca, Ḥusayn, es decantà pels britànics: el seu fill Fayṣāl, futur rei d’Iraq, acompanyà el coronel Lawrence el 1917 amb tropes àrabs per reforçar l’ofensiva del general Allenby a la Transjordània. Al final de la guerra, els antics territoris turcs de Síria i del Líban foren posats sota comandament francès, i els de Palestina, de Transjordània i de l’Iraq sota comandament britànic; en aquests dos darrers la Gran Bretanya instaurà, el 1921, com a reis, dos fills de Ḥusayn d’Al-Ḥiǧāz: Abdullah (que ja ho era de l’Iraq des del 1919) i Fayṣāl, respectivament. A l’Aràbia pròpiament dita, ‘Abd al-’Azīz III, s’apoderà de l’emirat de Hā’il, conquerí la Meca (1924) i Medina (1925) a Ḥusayn, que des del 1917 es titulava rei d’Al-Ḥiǧāz, s’annexionà l’emirat d’’Asīr (1930) i canvià el nom del regne pel d’Aràbia Saudita (1932). Tot i que els grans contrasts interns s’han mantingut fins a l’actualitat, aparegué entre les dues guerres un factor de desenvolupament econòmic i, ensems, polític: l’extracció del petroli, especialment des del 1930. En els anys successius, en un país desèrtic aparegueren estats rics: Aràbia Saudita, Kuwait, que s’independitzà el 1961 de la Gran Bretanya, i una dècada més tard Oman (independent des del 1970), Qatar, Bahrain i Els Emirats Àrabs Units (1971). La nova riquesa passà, però, a les mans d’unes poques famílies dominants.
Tot i una certa modernització, els estats d’Aràbia constituïren l’ala més conservadora del món àrab, tant pel caràcter oligàrquic i feudal del seu ordenament polític i jurídic, dominat per la xara, com perquè s’alinearen obertament amb el bloc occidental (excepte en la qüestió d’Israel). Per aquest motiu, foren objecte sovint de l’hostilitat dels estats del món àrab d’ideologia més socialitzant o, des de la dècada dels vuitanta, més antioccidental. La vulnerabilitat d’Aràbia s’agreujà el 1979 amb la creació de la República Islàmica a l’Iran i, des de l’any següent, amb la guerra entre l’Iran i l’Iraq. Per tal de reforçar la seguretat, però també amb vista a crear un espai econòmic comú i resoldre disputes interterritorials, el 1981 els estats de l’Aràbia (a excepció dels dos Iemens) fundaren el Consell de Cooperació dels Estats del Golf. Per la seva banda, el Iemen seguí una evolució caracteritzada per la inestabilitat, clarament diferenciada de la de la resta d’estats aràbics: a través d’un pacte amb Egipte, s’isolà dels seus veïns i semblà renunciar a la seva pretensió sobre Aden. L’any 1962 esclatà una guerra civil entre monàrquics i republicans que, sostinguda respectivament per l’Aràbia Saudita i Egipte, acabà amb la victòria d’aquests darrers el 1967, quan l’estat adoptà, fins el 1990, el nom de República Àrab del Iemen (anomenada també Iemen del Nord). L’antiga colònia britànica d’Aden, incorporada el 1963 a la Federació d’Aràbia del Sud i independent des del 1967, fou el nucli de la nova República Democràtica Popular del Iemen, proclamada el 1970 i també coneguda com a Iemen del Sud, que adoptà una orientació prosoviètica. El 1972, ambdós Iemen acordaren una futura unió, però els intents de les respectives faccions dirigents d’assolir l’hegemonia al nou estat desencadenaren un conflicte armat intermitent, en el qual el Iemen del Nord rebia el suport de l’Aràbia Saudita i el Iemen del Sud el de l’URSS. Tot i que la unificació que donà lloc a la República del Iemen es feu efectiva el 1990, ja el 1994 fou sufocat un intent de secessió de l’antic Iemen del Sud. El 1990, la invasió de Kuwait per part de l’Iraq desencadenà la guerra del Golf Pèrsic. El suport inequívoc de tots els estats aràbics (menys del Iemen) al bàndol antiiraquià liderat pels EUA congrià encara més l’hostilitat d’un important sector del món àrab, especialment del fonamentalisme islàmic de signe popular que havia assolit un gran creixement els anys noranta.