i Alfons d’Aragó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alfons d’Aragó

història hist, filosofia filos i història eclesiàstica hist ecl
Eclesiàstic i humanista.
Cervera, Segarra?, 1470 — Lécera, Aragó, 1520

Era fill natural de Ferran II de Catalunya-Aragó i d' Aldonça Roig i d’Ivorra , de Cervera. El 1478 succeí al seu oncle Joan d’Aragó en l’arquebisbat de Saragossa i reuní, a més, moltes prebendes, entre d’altres l’arquebisbat de Monreale, a Sicília, que deixà, el 1529, pel de València. Fou diputat de la generalitat aragonesa, exercí repetides vegades el càrrec del lloctinent d’Aragó i també el de lloctinent general de la corona catalanoaragonesa (1514-16). El 1495 introduí el sistema d’insaculació en la designació de diputats i altres oficis d’Aragó. A la mort de Ferran II (1516) fou designat regent de la corona catalanoaragonesa —alhora que el cardenal Cisneros ho era del regne de Castella—, fins a l’arribada de Carles I a la península Ibèrica. Humanista i protector d’humanistes, mantingués correspondència, en llatí, amb Lucio Marineo Sículo, el qual li dedicà la seva edició de l' Epistolarum familiarum (1514); Antonio Geraldini ja li havia dedicat el seu Carmen bucolicum (1485). Pertanyien al seu cercle el seu secretari Gaspar Barrachina, l’humanista Alfonso Segura i el poeta Juan Sobrarias, que li dedicà el seu Carmen Panegyricum , i a ell són degudes les acurades edicions litúrgiques de la impremta saragossana. Interessat, com tota la família reial, pel lul·lisme, estigué en relació amb el cercle lul·lià de París i en especial amb Lefèvre d’Étaples. Amb Ana de Gurrea tingué set fills, dos dels quals, Joan i Ferran, ocuparen la seu arquebisbal de Saragossa.

Col·laboració: 
EDG
Llegir més...