i José Luis Aranguren | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

José Luis Aranguren

filosofia filos i literatura lit
Nom amb què és conegut José Luis López Aranguren, filòsof i escriptor castellà.
Àvila, 1909 — Madrid, 17 d’abril de 1996

Doctor en filosofia i llicenciat en dret. Després del seu primer llibre, La filosofía de Eugenio d’Ors (1945), es donà a conèixer a un públic més ampli amb col·laboracions en revistes, especialment de tema religiós, que el convertiren en un dels capdavanters de la renovació cristiana a la Península, on fou, també, un dels primers pensadors catòlics que estudià el protestantisme amb profunditat i comprensió. A aquesta època pertanyen els seus llibres Catolicismo y protestantismo como formas de existencia (1952), en el qual exposa la teoria del talante, El protestantismo y la moral (1954) i Catolicismo, día tras día (1955), que fou objecte d’atacs des de sectors integristes i provocà vives polèmiques. Crítica y meditación (1957) recull uns assaigs literaris. El 1955 guanyà la càtedra d’ètica de la Universitat de Madrid, de la qual fou separat, per motius polítics, el 1965. Ensenyà aleshores als EUA, activitat que alternà amb estades a l’Estat espanyol, on a través de conferències i altres activitats mantingué la seva influència en els cercles intel·lectuals, universitaris i cristians. Amb el restabliment de la democràcia a Espanya, el 1976 retornà a la seva càtedra. Partint d’un punt de vista eminentment cristià, la seva reflexió filosòfica se centrà en els problemes ètics del present històric, del qual avaluà les aportacions fetes per la ciència positiva i es proposà d’acomplir la tasca de comprensió i transformació de la realitat, actitud que explica també el seu diàleg amb el marxisme. Entre les seves publicacions destaquen: Ética (1958), la seva obra filosòfica més extensa; La juventud europea y otros ensayos (1961); Ética y política (1963); Moral y sociedad (1966), estudi de la moral social espanyola durant el segle XIX; El marxismo como moral (1967), anàlisi semàntica i sociològica; La crisis del catolicismo (1969), on examina el descrèdit de les estructures eclesiàstiques i la transformació del catolicisme en una estructura oberta; San Juan de la Cruz (1973); Talante, juventud y moral (1975); Sobre imagen, identidad y heterodoxia (1982); La función social de los intelectuales (1983); Propuestas morales (1985); Moral de la vida cotidiana, personal y religiosa (1987); Ética de la felicidad y otros ensayos (1988, Premio Nacional d’assaig 1989), i La vejez como autorrealización personal y social (1992). Han estat traduïts al català un recull d’assaigs amb el títol Religiositat intel·lectual (1966) i l’estudi El problema universitari (1968). El 1995 rebé el premi Príncipe de Asturias de comunicació i humanitats.

Col·laboració: 
JoGo
Llegir més...