i Arbeca | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Arbeca

Sumari de l’article

Casa de la vila, a Arbeca
© Fototeca.cat
Municipi de les Garrigues, dins la Depressió Central Catalana.
Població: 
2.480 h
[2009]
Extensió: 
58 km2

Situació i presentació

El terme municipal d’Arbeca, de 58,29 km2, es troba a l’extrem nord-oriental de la comarca, en contacte amb el Pla d’Urgell i l’Urgell, al sector regat pel canal d’Urgell. Limita amb els termes urgellesos de Maldà (E) i Belianes (NE), amb els del Pla d’Urgell de Vilanova de Bellpuig (NE) i Miralcamp (N) i amb els garriguencs de Puiggròs (W), les Borges Blanques (W), la Floresta (SW) i els Omellons (SE).

El canal d’Urgell travessa el territori en diagonal (N-SW) i la plana que queda al NW forma part del paisatge típicament urgellès, amb les terres de regadiu cobertes d’arbres fruiters i sembrats, mentre que tota la part sud-oriental del terme són terres relativament planeres però seques, d’una fesomia més segarrenca que no pas garriguenca, amb els conreus de secà. Aquesta part, però, entra de ple dins de la zona de regadiu del canal Segarra-Garrigues, en construcció.

Hi ha algun turó testimoni com el puig del Corb (458 m), el tossal de Roca d’en Bota (396 m) o el Tossal Gros (345 m). A més del canal drenen el terme les valls, sempre eixutes, de les Comes, del Turull i de Vinaixa.

Travessa el terme, seguint aproximadament la línia del canal, la carretera de Flix a Bellpuig d’Urgell, que comunica la vila amb les Borges Blanques i amb la N-240 i l’autopista AP-2. De la vila surt la carretera local a Belianes, i carreteres veïnals a la Floresta i Vinaixa.

El topònim sembla d’origen cèltic (Coromines), equivalent a ‘'prop de la punta del pujol”; efectivament, el castell que coronava el turó on s’assenta la vila va tenir un paper decisiu en la història d’Arbeca.

La població

La població (arbequins), actualment la tercera de la comarca per darrere de les Borges Blanques i Juneda, ha estat tradicionalment relativament alta, i en alguns moments la primera (fogatjament del 1553, amb 153 focs, o cens del 1718, amb 546 h). Els censos més reculats de què disposem són el fogatjament del 1365, quan Arbeca tenia 96 focs, i el del 1378, quan havia passat a 68 focs. Durant el segle XVIII remuntà dels 546 h del 1718 als 1 130 h del 1787, la qual cosa la situava només per sota de les Borges Blanques. L’augment que es produí al segle següent encara fou més espectacular; dels 1 500 h del 1830 s’arribà als 2 753 h del 1887 (1 560 h el 1842, 2 555 h el 1857 i 2 713 h el 1860). El segle XX s’inicià amb 2 921 h (el 1900), superava els 3 000 h el 1920 (3 164 h) i el 1936 s’arribava als 3 213 h. Després de la guerra civil de 1936-39 passà al tercer lloc, amb tendència a disminuir: 3 012 h el 1950, 2 736 h el 1960, 2 441 h el 1970, 2 325 h el 1981, 2 332 h el 1991 i 2 329 h el 2001. El 2005, però, Arbeca registrà un canvi de tendència demogràfica: 2 484 h.

L'economia

Arbeca és un municipi que té una base econòmica tradicional agrícola i ramadera, tot i que els darrers anys s’han creat indústries i el sector de serveis s’ha desenvolupat.

Les terres que es destinen a conreu superen el 90% de la superfície agrària del terme, en les quals hi predominen el secà, principalment els cereals (ordi, blat i blat de moro), els ametllers i les oliveres. Les oliveres arbequines han donat nom a una varietat molt apreciada de l’arbre que dona un oli verge de gran qualitat. Es tracta d’arbres vigorosos, de fruit de mida petita, negre brillant en madurar, però que presenten problemes greus, com és una producció per arbre inferior a la d’altres varietats i una dificultat més gran a l’hora d’arrencar l’oliva que fa inviable, ara per ara, qualsevol mètode de recol·lecció mecanitzada, que sí que és possible en altres varietats d’olivera. També es produeix vi amb denominació d’origen Costers del Segre. Al regadiu predomina el blat de moro de reg, el farratge (sobretot l’alfals), les hortalisses i les hortes familiars i els arbres fruiters (peres, pomes i préssec).

Les partides de terra són les de les Borgetes, Sanaüja, l’Aixaragall, lo Portell, la Coma, els Vilars, els Plans i la Plana.

Les granges de cria de bestiar, que van tenir un gran desenvolupament durant la dècada dels anys setanta, especialment les anomenades granges d’integració (porcs i aviram), han continuat progessant en les dècades següents. També ha crescut la ramaderia semiestabulada bovina i la cria de conilles mares. Des del 1987 la majoria de granges d’engreix han passat a ser de cercle tancat i s’han integrat en cooperatives.

La Cooperativa del Camp L’Arbequina, fundada l’any 1919, elabora oli amb la denominació d’origen Les Garrigues. La Cooperativa Fruitera d’Arbeca disposa de cambres frigorífiques i es dedica a la comercialització de la fruita.

Pel que fa al sector secundari, Arbeca disposa d’alguna empresa tèxtil, alimentària i de materials per a la construcció.

La Fira de Santa Caterina, pel 25 de novembre, se celebra des del segle XV. Al final es reduïa a una exposició agrícola —tractors— a la plaça del mercat, però des del 1984 inclou la popular Fira del Gos Caçador, amb el concurs caní i l’exposició i la venda d’animals i estris que es vinculen a la caça al llarg del recinte firal que s’estén per la plaça del Toll i l’avinguda dels Portals. El dia de mercat setmanal és el divendres.

La vila d'Arbeca

Campanar de l'església de Sant Jaume d'Arbeca
© CIC-Moià
La vila d’Arbeca (332 m d’altitud) és situada a l’extrem septentrional de la comarca de les Garrigues, al límit amb les del Pla d’Urgell i l’Urgell, i és assentada al peu i al voltant d’un tossal de 350 m d’altitud. El canal d’Urgell l’envolta per la banda del N i de l’W i li proporciona aigua abundant i bones arbredes.

Al cim del turó es poden admirar les restes del magnífic castell que fou un grandiós i sumptuós edifici bastit dins els cànons de l’arquitectura renaixentista (tenim una llarga nòmina de mestres d’obres i picapedrers que hi treballaven al primer quart del segle XVI). De planta quadrada, quatre torres cantoneres el flanquejaven (del Porgador, dels Vents, de les Dones i una altra) i era presidit per una gran torre mestra al centre (o de l’homenatge). L’accés a l’edifici, voltat d’un gran fossat o vall, es feia pel portal dels Tres Reis, a migdia. Era fama que el palau tenia tantes finestres com dies l’any, que ja al segle XVII el duc Enric d’Aragó-Folc de Cardona (1588-1640) feu enreixar amb ferro daurat (1618-20), època de màxima esplendor del castell palau. Del luxe de l’interior és un testimoni primerenc una relació del viatge que feu Felip el Bell el 1503, abans d’esdevenir rei consort de Castella, feta pel cavaller flamenc Antoine de Lalaing, senyor de Montigny. Del 1518 es conserva un interessant inventari de les armes que contenia el castell i al llarg de tot el segle hi ha notícies d’obres realitzades al castell, o d’actes i visites de tipus polític o cortesà en la poderosa cort del duc. Al principi del segle XVII, quan l’almoiner del rei de França Bartomeu Joly passà per Arbeca, qualificà el palau d’”un dels castells més forts d’Espanya”. Amb la guerra dels Segadors s’inicià l’abandonament del castell per part de la família ducal, sobretot quan el títol passà a la segona meitat del segle als ducs de Medinaceli. Però mentre durà l’esmentada guerra el castell encara fou fortificat i ben guarnit de tropa pel mariscal La Mothe, com ho reflecteixen els gravats coetanis del cavaller de Beaulieu (pla i dibuix del majestuós castell).

Hom opina que el castell va iniciar la seva irreparable decadència en època de la primera guerra Carlina, però Madoz escriu encara el 1845 “el soberbio castillo feudal propio del señor duque de Medinaceli, cuyos muros, torres y parte del palacio se hallan en buen estado; y se fortificó durante la última guerra civil”. El 1851 fou feta en subhasta la venda del castell, adjudicat al veí Antoni Gayroles per 22 700 rals de billó. El castell slanà arruïnant i a la fi del segle sein vengué la pedra per a refermar el paviment de la carretera de Belianes a les Borges.

En el lloc on hi havia el castell es va construir el col·legi públic local, i a partir del 1979 es va emprendre la tasca de recuperació de les restes del castell: una de les portes principals d’accés al recinte murat, la torre sud-occidental i un tram del mur adjacent. Aquesta zona, anomenada del Castell, fou qualificada com a verda i d’equipaments i s’enjardinà amb plantes, arbusts i espècies de la comarca, com l’olivera, el romaní, la farigola, l’argelaga, el garric, el ginebre, l’arboç, el xiprer o l’avet de secà.

El nucli antic de la població té una xarxa de carrers estrets, de traçat irregular, que s’enfilen vers el castell o bé vers les dues places porxades (la plaça Major i la de l’Església). La zona més moderna, la que s’anà poblant als afores de les antigues muralles, envolta ja tot el turó, amb carrers amples, molts dels quals orientats vers la zona poliesportiva, on s’han bastit molts xalets. A la zona moderna són remarcables els edificis de la casa de la vila, façanes d’estil modernista, i la Cooperativa del Camp L’Arbequina deguda a l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, del mateix estil.

L’església parroquial de Sant Jaume va ser construïda al segle XVI i consagrada l’any 1686. El temple té planta de creu llatina, de belles i grans proporcions; és un dels més espaiosos de l’arxidiòcesi de Tarragona, a la qual pertany la parròquia d’Arbeca.

En l’edifici de l’ajuntament hi ha la biblioteca municipal L’Atlàntida, on hi ha guardats alguns documents de l’arxiu del castell d’Arbeca, que fou iniciat al principi del segle XVII pel duc Enric sota la direcció, com a arxiver major, del notari Joan Busquets, amb un importantíssim fons i unes rigoroses ordinacions (que detalla Serra i Vilaró). El mantingué al palau fins a la guerra dels Segadors, que fou traslladat a Lucena (formà un dels nuclis de l’actual Arxiu Medinaceli de la Casa de Pilatos de Sevilla). Altres centres de cultura i esbarjo són la coral L’Harmonia (1905), que ofereix cada any el tradicional concert de Reis, i la coral infantil L’Encís, que es fundà el 1965. També hi ha la Societat Recreativa Centre, fundada el 1913.

La festa major d’Arbeca és el 15 d’agost. És costum que per aquesta diada les famílies de la vila elaborin les típiques orelletes, unes postres de pasta molt fina elaborada a base de farina, sucre i ous, rodones, que es fregeixen amb molt d’oli i que dins la paella es giren amb dos bastons, per a la qual cosa són necessàries dues persones. L’últim dia de festa major hi ha una guatllada popular. Pel mes d’abril s’organitzen les jornades culturals, en ocasió de les quals es falla, des del 1989, l’anomenat Premi Especial Sant Jordi d’investigació sobre qualsevol tema que es relacioni amb la vila. A la darreria de gener o la primeria de febrer es fa un tradicional cros. Pel 25 de juliol se celebra l’Aplec de la Sardana.

Altres indrets del terme

La fortalesa dels Vilars

Dins d’aquest terme municipal, a la partida dels Vilars se situa la fortalesa dels Vilars, el poblat a l’interior de la qual fou habitat entre els anys 775aC i 300aC. Excavada des del 1985 per un equip de la Universitat de Lleida, per les seves dimensions i la riquesa dels materials que hom n'ha extret, amb els anys ha estat considerat un dels testimonis més destacats de la primera edat del ferro europeu i de la cultura ibèrica peninsular. Fou declarada bé cultural d’interès nacional l’any 1998.

Sant Miquel de les Borgetes

La capella de Sant Miquel de les Borgetes, coneguda popularment com “la Capella”, és situada al NW del terme, a 4 km de la població. És un auster i bell exemplar del romànic del segle XII (portal amb grans dovelles, volta de canó i dos contraforts majestuosos). Al principi dels anys vuitanta s’inicià la recuperació i la classificació de les pedres caigudes i disperses, s’adobà el portal, es reforçaren els punts de perill de l’ermita i la teulada, i es renovà l’empedrat. Aquesta capella és l’únic que resta del desaparegut poble de les Borgetes de Salena. Pel primer de maig, des del 1989, s’hi fa un aplec; entre els actes destaca la preparació de cassoles de tros.

A migdia de la vila i no gaire lluny hi ha les restes del santuari de Santa Caterina, dalt d’un turó. Al NE del terme hi ha la Torre del Miqueló. A 2 km del nucli urbà d’Arbeca, al peu de l’antic camí de Juneda, hi ha la font Juliana, una construcció subterrània amb una gran escalinata que s’enfonsa en l’aigua. Per la tradició i la factura, hom creu que la construïren els àrabs.

La història

Deixant de banda les troballes de ceràmica ibèrica i una moneda ibèrica cossetana o les suposicions de Monfar, que identificà la vila amb una ciutat ilergeta (Arbibiquanc) esmentada per Tit Livi, la població té el seu origen medieval en una fortalesa àrab repoblada abans de les Borges. El 1151 consta documentalment una cessió que feu la vescomtessa Guilleuma de Cardona, on Arbeca figura com a afrontació. El 1156 fou Berenguer de Torroja, conseller de Ramon Berenguer IV, qui obtingué la senyoria de la vila d’Arbeca, que ell havia repoblat.

A despit que Arbeca pertangué des del segle XII a l’Església de Tarragona, els senyors de la nova baronia (els Torroja) i els seus rectors foren vinculats a Lleida, com ho mostra el Llibre verdde la seu lleidatana en 1170-80. Sabem per això que Hug de Torroja, net de Berenguer que era també senyor de Solsona, heretà dels seus pares Ramon de Torroja i Gaia de Bas les senyories o baronies de Torroja i Arbeca, que posteriorment passaren a la seva pubilla Agnès de Torroja, poderosa hereva catalana de l’època que es casà amb el vescomte Ramon Folc (IV) de Cardona (mort vers el 1241), que residí sovint a Arbeca.

Heretà aquesta població Ramon Folc (VI) dit “el Prohom Vinculador” (mort el 1320) i d’aquest passà a la seva reneboda Beatriu de Cardona, senyora de Torà, casada amb el noble aragonès Ramon o Pere Cornell, senyor d’Alfajarín. Aquest, a mitjan segle XIV, era senyor també de la meitat dels Castellots (la Floresta), l’altra meitat dels quals era dels senyors de les Borges, els Sanaüja, cosa que fou motiu de disputes. En el fogatjament del 1365 consta com a domini de Lluís Cornell. En 1375-88 dominaren la baronia d’Arbeca els comtes de Pallars (el 1375 era senyor Jaume Roger de Pallars) i fou aleshores quan el futur Joan I estigué caçant al castell d’Arbeca (1386). Però el mateix Joan I autoritzà la venda de la baronia d’Arbeca per Jaume Roger al primer comte de Cardona, Hug (II), vescomte de Vilamur, i en mans d’aquest poderós llinatge es mantingué el domini de la vila i el castell.

Durant la revolta del comte Jaume II d’Urgell, el Dissortat, contra el nou sobirà Ferran I, el d’Antequera (sorgit al Compromís de Casp), els valedors del comte s’apoderaren de Juneda i Arbeca (Pere de Cardona, bisbe de Lleida i fill d’Hug II era partidari de Jaume). Posteriorment el famós Bernat Joan, rector d’Arbeca (1427), s’oposà a la política valencianista d’Alfons IV i fou elegit (1429) rector de l’Estudi General de Lleida. En aquesta primera meitat del segle XV es bastiren o referen les muralles d’Arbeca. A l’inici de la guerra contra Joan II la vila es lliurà al mestre de Calatrava, dirigent de la lluita del sobirà, i cal tenir en compte que el seu senyor era aleshores Joan Ramon Folc (II) de Cardona, quart comte, sisè de Prades, capità dels exèrcits reialistes. El 1552 Arbeca continuava essent la població més gran de les Garrigues. A aquest fet contribuí sens dubte que el lloc fos elegit pels poderosos Cardona com a residència predilecta. Ja hi feu obres (1475), acabada la guerra contra Joan II, Joan Ramon Folc (III) de Cardona (que morí el 1486), però l’impuls definitiu el donà el primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc (IV), casat amb Aldonça Enríquez (tia de Ferran II), que continuà tenint dins la cort el poder i la influència de què havia gaudit el seu pare (morí el 1513), i al qual hom atribueix la construcció del castell palau d’Arbeca, celebrat a l’època com un dels més bells de Catalunya.

El 1585 passà pel castell Felip II de Castella en el seu viatge per terres lleidatanes. En recull l’estada el seu cronista Enrique Cock, que formava part del seguici, el qual afirma que el duc era l’únic gran d’Espanya autoritzat a encunyar moneda (efectivament es feren diverses encunyacions, com l’autoritzada el 1595). En aquesta època (segle i mig) que els poderosos ducs de Cardona habitaren al luxós castell podria tenir origen la coneguda frase “Jo vinc d’Arbeca”, que en ser requerits a intervenir en la complexa i conflictiva política del moment (lluites per al domini de la paeria de Lleida, Germanies, etc.) haurien adduït els ducs com a excusa o distanciament.

Durant la guerra dels Segadors, el 1646, la vila, el castell i les fortificacions foren ocupats per les tropes castellanes del marquès de Leganés. Aviat el príncep de Condé recuperà i tornà a reforçar la vila i el 1650 un escamot d’homes intentà apoderar-se del castell des de les Borges Blanques, però el governador francès feu afusellar 12 borgencs que havia fet presoners i els cadàvers foren llençats als fossats. Sembla que en la guerra de Successió el castell encara tingué un paper important. El títol passà a la segona meitat del segle XVII als ducs de Medinaceli, que mantingueren la senyoria sobre la vila fins a la fi de l’Antic Règim.

Mentrestant, el govern de la vila s’havia organitzat des de l’inici del segle XVI en règim de paeria, de manera similar al de les Borges, i la rivalitat entre les dues poblacions persistí al llarg del temps. Ja al segle XVIII, governada la vila des de Castella pels ducs de Medinaceli per mitjà de governadors i administradors, duplicà encara la població, gràcies a les noves tècniques agràries que afavoriren l’expansió de l’olivera, promocionades pels corregidors il·lustrats de Lleida, com el baró de Maials. Alguns autors afirmen que fou el mateix duc de Medinaceli qui introduí l’anomenada olivera arbequina procedent de Grècia (prometent un ral per arbre plantat, cosa que s’incomplí), per a l’explotació de la qual hauria fet construir un nou trull o molí d’oli amb 14 premses (que esmenta Zamora el 1787, amb un altre de sis premses). També parla Zamora de la pedrera d’Arbeca i, en canvi, no ho fa del castell, el qual tingué encara guarnició en la guerra del Francès i en la primera guerra Carlina. En aquesta darrera lluita la vila rebé atacs del capitost carlí Ramon Arbonès (1836), que imposà contribucions en menjar i diners i que feu cremar les portes de la vila i castell, o un atac de Mata de Guimerà que imposà un trimestre de contribució.

En construir-se el ferrocarril de Lleida (1864) a Tarragona, els arbequins s’oposaren al seu pas per la vila al·legant que espantaria les mules, fet que motivà discussions amb la Floresta i les Borges Blanques. També hi hagué problemes amb els drenatges del nou canal d’Urgell (el 1865 Arbeca es negà a pagar el novè del raïm).

Llegir més...