i l’Arboç | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Arboç

Sumari de l’article

L’edifici conegut per la Giralda, a l’Arboç (Baix Penedès)
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Penedès, a banda i banda de la riera de Marmellar, al límit amb l’Alt Penedès i el Garraf.
Població: 
5.441 h
[2009]
Extensió: 
14 km2

Situació i presentació

El municipi de l’Arboç és situat a la part oriental de la comarca del Baix Penedès. És un dels termes més grans i poblats de la depressió baixpenedesenca. És envoltat a septentrió, llevant i migdia pel terme de Castellet i la Gornal (Alt Penedès); a ponent, coincidint amb el traçat de camins antics, confronta amb el municipi de Banyeres del Penedès i, en un petit sector del NW, amb Sant Jaume dels Domenys. L’enclavament de Can Vies, a uns 1 300 m del sector principal, és envoltat a migdia pel terme de Castellet i la Gornal, i limita al N amb Castellví de la Marca i al NE amb Santa Margarida i els Monjos, ambdós també de l’Alt Penedès.El terreny és predominantment pla, lleugerament accidentat a l’extrem meridional, amb les elevacions del Pujol (180 m) i de la Pedrera (205 m). La riera de Marmellar recorre la part de tramuntana del terme i coincideix, en part, amb el límit municipal de Castellet. Aquesta riera, avui gairebé sempre eixuta, temps enrere fou de curs permanent, segons se sap per documentació i per l’existència d’algun molí com el de la Coloma, a l’extrem oriental del terme. La llenca de terreny situada a l’esquerra de la riera de Marmellar, on hi ha la caseria de la Llacuneta, és regada per la riera d’Estalella, afluent de la de Marmellar. Els terrenys en la part central del terme corresponen als dipòsits quaternaris propis de la depressió penedesenca, en les seves fàcies travertínica i diluvial. Les formacions miocèniques es localitzen a les parts N i SE del terme, i també a la zona central, al pujolet on s’erigí la vila de l’Arboç, que sempre ha estat el nucli principal de poblament del terme. Té els ravals o barris de l’Estació i de Santa Llúcia, les caseries, una mica més distants, del Papiol, les Casetes de Puigmoltó i la Llacuneta, altres caseries menors i l’enclavament de Can Vies.L’Arboç ha estat de sempre una cruïlla on convergien els antics camins o carrerades que, des de Sant Jaume dels Domenys i de Banyeres del Penedès, es dirigien al maresme del Penedès, a Calafell, a Cubelles i a la Geltrú, indrets poblats ja durant el baix imperi. Per l’Arboç passava en època medieval la Strata Francisca. A la primeria del 1800 ja s’havia convertit en el camí ral de Barcelona a València per Ordal. El 1854 es va desviar el seu pas del bell mig del carrer Major, i hom la situà més cap al S, i oficialment s’anomenà avinguda dels Herois de 1808. És el pas que encara es manté per la carretera N-340, la qual, a la part oriental de la vila, enllaça amb la carretera local de Vilanova i la Geltrú que, en direcció NW, continua per Banyeres, Sant Jaume dels Domenys i el pla de Manlleu vers la Plana d’Ancosa o bé cap a l’W, per Llorenç i la Bisbal del Penedès vers l’Alt Camp. L’autopista AP-7 té al terme de l’Arboç l’àrea de serveis del Penedès, però no hi té ni entrada ni sortida. El ferrocarril de Sant Vicenç de Calders a Barcelona per Martorell travessa el terme de l’Arboç de NE a SW. L’estació es troba al N de la vila. S'obrí al trànsit l’any 1867 i es va electrificar el 1957. L’any 1980 s’inaugurà la doble via i l’estació actual, i l'any 2014 fou inaugurat el servei de Rodalies l'Arboç-Cambrils.

La població i l'economia

La població del terme de l’Arboç (arbocencs) era de 1546 h el 1860, xifra que augmentà fins a 1 721 h el 1920. Seguidament, però, per causa del seu caràcter eminentment agrícola, la població disminuí progressivament fins a arribar al mínim de 1 463 h el 1940, tot just acabada la guerra de 1936-39, que també fou una de les causes d’aquesta minva demogràfica. A partir dels anys cinquanta, la industrialització del terme provocà un corrent immigratori i la població augmentà considerablement. De 1 509 h que hi havia el 1950, el 1970 s’havia passat a la xifra de 2 361, i a 3 897 el 1975. L’important creixement dels anys setanta es veié frenat amb la reestructuració de l’empresa de vidre que va impedir la creació de nous llocs de treball, fet que juntament amb la manca de noves iniciatives va provocar l’augment del nivell de desocupació. El 1981 la població arribava a 4 039 h, que havien baixat a 3 546 al cens del 1991. Amb el canvi de segle el creixement demogràfic s’accentuà, el 2001 es registraren 3 715 h i el 2005 s’arribà a 4 562 h.L’agricultura havia estat la principal activitat econòmica del terme fins a la dècada del 1960, que s’inicià la industrialització. Malgrat el retrocés, ha continuat tenint certa importància, amb el 5% de la població ocupada el 2001. La major part de les terres de conreu, que ocupen bona part del terme, són de secà. El principal conreu és la vinya, seguit pels cereals (blat, ordi i civada), els fruiterars (préssec, meló, síndria, avellaners, ametllers) i l’olivera (que ha patit una notable recessió). Hi ha algunes hectàrees de pastures, garrigues i bosc de pins. El desenvolupament agrícola s’ha vist emparat per la Cooperativa Agrícola i Caixa Rural de l’Arboç, successora del Sindicat Agrícola de l’Arboç, fundat l’any 1919; té diferents seccions (celler, xampany, cereals, fruita, oli, etc.) i distribueix tota mena d’adobs i productes criptogàmics. El 1952 s’inaugurà, vinculat a la Cooperativa, el Celler Cooperatiu, que elabora i comercialitza vins embotellats, especialment vi blanc. Com en altres zones penedesenques, una gran part del vi blanc és destinada a l’elaboració de vins escumosos. Fins el 1988 la Cooperativa havia tingut un destil·lador de flegmes, i el mateix any, per a la producció d’oli, es va agrupar, juntament amb altres set cooperatives, dins la cooperativa de segon grau Ceolpe (Centre Oleícola del Penedès), que té les instal·lacions centrals a Llorenç. La ramaderia ha tingut tradicionalment poca importància econòmica.La indústria ha esdevingut l’activitat principal de l’Arboç, amb el 41,36% dels ocupats el 2001, complementats pel 12,92% dels ocupats en el sector de la construcció. La industrialització s’inicià al decenni del 1950 amb diverses empreses del ram del metall, del tèxtil, de productes químics i d’explotació de materials de la mateixa contrada: mòlta de pedra molassa, per a blanquet, i terres minerals. Hi ha molins de pedra al terme de l’Arboç amb materials extrets dels termes de Castellet i la Gornal, Bellvei i Calafell. Però la gran empenta es produí al principi de la dècada dels setanta, quan s instal·là l’empresa Cristalleria Espanyola (de fabricació de vidre pla). La fàbrica ocupa una gran extensió, paral·lela al ferrocarril de Martorell a Sant Vicenç de Calders. A més dels sectors esmentats (del metall, químic, extractiu), és també important l’alimentari. La majoria d’empreses es concentren al raval de l’Estació i a les sortides de la vila, com el parc industrial que s’ha promocionat al sector de Santa Llúcia.El sector de serveis va experimentar un augment en les dècades del 1980 i 1990 (el 2001 agrupava el 40,72% de la població ocupada). El mercat setmanal que té lloc el dimarts és molt concorregut. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat; cal destacar l’Escola Familiar Agrària Camp Joliu, destinada, entre altres especialitzacions, a la formació professional en explotació agropecuària.

La vila de l'Arboç

Morfologia urbana

Façana de l’església de Sant Julià
© Alberto González Rovira
La vila de l’Arboç (169 m i 4 762 h el 2006) és situada dalt d’un turó, a prop de la carretera de Barcelona a València. Dins l’extrem nord-oriental del nucli medieval, que era emmurallat, s’alça l’església parroquial de Sant Julià; documentada des del 991, l’església romànica va ser ampliada els anys 1310-20, i sobre aquest temple va ser construït l’actual entre els anys 1631 i 1647. Consta d’una gran nau, amb capelles laterals entre els contraforts, i d’una capella neoclàssica, dedicada al Santíssim Sagrament, que va ser afegida el 1770, posteriorment, darrere de l’absis. Aquesta església ha conservat vestigis de l’edifici romànic construït el segle XII, al mur de llevant de la capella dels Dolors, on hi ha finestres de doble esqueixada, i a la base del campanar. Del segle XIV es descobriren, en aquesta capella dels Dolors, unes pintures murals amb escenes de l’Arbre de la Vida; d’autor anònim, conegut com a Mestre de l’Arboç, aquestes pintures constitueixen un dels millors exemples conservats de la pintura catalana d’estil francogòtic.

El recinte del nucli medieval emmurallat encara es pot resseguir pel carrer de la Muralla, al SW, i el de Casanoves, a tramuntana. De la muralla medieval, hom sap que va ser construïda durant el segle XIV, però ja anteriorment s’esmenta l’obra de fortificació dels carrers. Al segle XVII els portals de la vila eren els del Raval, el de Banyeres, el de Vilafranca, el de Castellet, el de Vilanova i el Nou. Al seu interior trobem el Carrer Jussà, el carrer del Nord i el carrer Major, que travessa el nucli de ponent a llevant, on hi havia el Portal Nou. A la part central del carrer Major hi ha la plaça de la Vila, porticada, on s’aixeca l’ajuntament. Un dels carrers transversals, que unien el carrer Major amb el Carrer Jussà, és el carrer dels Missers, on hi ha l’Arxiu Arbocenc i els magatzems de les Amèriques, edifici coronat per una figura de Cristòfor Colom. Dels edificis d’origen medieval cal esmentar l’antic hospital de Sant Antoni Abat, que era situat al carrer del seu nom, a l’antic camí de Llorenç del Penedès; documentat al segle XIV, era un ampli edifici gòtic, amb un atri amb tres grans arcades, que acollia malalts i pelegrins. Enderrocat l’any 1905, al seu lloc va ser construït l’edifici actual, modernista (1911), amb capella neogòtica, que acull una residència geriàtrica i la llar de jubilats.

Fora de la vila vella, el primer eixample o urbanització que es construí fou el del Raval, anomenat avui Rambla de Gener, en honor del patrici que la construí, Josep Gener i Batet (1831-1900), fill de la vila, que havia creat a Cuba una plantació de tabac i una fàbrica tabaquera. La Rambla de Gener és situada a ponent de la vila medieval. El Palau Gener hi fou construït el 1889 com a residència familiar; actualment és un centre educatiu, després d’haver estat noviciat salesià durant els anys seixanta.

Cal Marquet
© Alberto González Rovira
L’eixample de llevant de la vila de l’Arboç posseeix també altres edificis notables que marquen època, com ara la torre de Bellesguard, construïda el 1898 per l’arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal (1855-1928), envoltada per un jardí i situada a la carretera de Banyeres al costat del mirador de la Badalota. Un altre edifici, sobre la mateixa carretera (avinguda de Jacint Verdaguer), és el popularment conegut amb el nom de la Giralda, fet construir l’any 1902 per a residència del matrimoni format per Joan Roquer i Marí i Candelària Negrevins. En el seu conjunt es troben reproduccions, a escala reduïda, de la torre de la Giralda de Sevilla i de la Sala d’Ambaixadors i del pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada. També fora vila, a septentrió del Portal Nou, hi ha la plaça i el mirador de la Badalota, que és un dels racons més característics de l’Arboç i una esplèndida balconada vers la plana penedesenca. En aquesta plaça s’instal·là el monument en record d’un dels més il·lustres arbocencs, el qui havia estat abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané (la seva casa pairal, al carrer Major, és una de les cases més antigues de la vila).

La cultura i el folklore

Entre les institucions culturals cal esmentar l’Arxiu Arbocenc, fundat l’any 1948, especialitzat en història local i folklore comarcal. Conté manuscrits i impresos dels segles XIX i XX, una col·lecció iconogràfica de Sant Jordi i una hemeroteca amb les col·leccions completes dels periòdics locals “Creu i Aixada” (1913-18), “Badalota” (1921-27) i “Fe i Vida”, que començà a publicar-se el 1948. Des del 1941 funciona una escola de puntaires, que perpetua l’antiga tradició de les puntes al coixí, que havia donat a l’Arboç una merescuda anomenada per la qualitat del seu treball. La Casa de Cultura acull des del 1994 el Museu de Puntes al Coixí, amb una interessant col·lecció d’aquesta artesania. A la vila hi ha també el Cau del Tauró, de caràcter privat, amb una col·lecció monogràfica sobre aquest selaci.Entre els actes festius més importants hi ha la festa petita d’hivern, en honor de sant Julià, que és al gener, després de la cavalcada del dia de Reis. Sens dubte, però, la festa més típica és la festa major d’estiu, que se celebra el quart diumenge d’agost, en honor del patró sant Julià i dels copatrons sant Justí, sant Fortunat, santa Càndida i santa Victòria. El ball de diables és típic de la festa, juntament amb la representació de l’antic acte sacramental amb divertits diàlegs versificats als quals s’afegeixen cada any textos complementaris. La nit del diumenge té lloc l’espectacular “carretillada”: durant aproximadament vint minuts s’encenen petards i focs artificials mentre ballen els diables. La festa, en la qual participa també el drac Badalot, és acompanyada d’altres actes com ara danses tradicionals, ball de bastoners, sardanes, exposicions, gegants, castellers, espectacles i competicions esportives. Finalment, cal esmentar la fira de Santa Llúcia, que antigament tenia caràcter ramader i s’havia anat perdent; s’organitza pel desembre i inclou una popular trobada de puntaires.

Altres indrets del terme

La Llacuneta i les Casetes de Puigmoltó

La Llacuneta (144 m i 10 h el 2005) és una caseria situada a la falda N del tossal dit el Pujol (180 m), al NE de la vila i a la riba esquerra de la riera de Marmellar. Comprèn diverses masies, com Cal Rossell, Cal Badó, Cal Totosaus, Cal Martí, Cal Pujol, etc. Hi ha també la capella de Sant Antoni, restaurada. El topònim de la Llacuneta és indicatiu d’un antic accident lacustre del qual avui no ha quedat cap vestigi. Amb el nom d’ ipsa Lacuna és documentat el lloc en els límits de Castellví de la Marca l’any 1023. Posteriorment (1184) trobem ipsam Lacunam com un lloc del terme del castell de Castellet; fou Bertran de Castellet qui, el 1255, donà al monestir de Santes Creus la “quadra de la Llacuneta i els seus masos”. El 1358 el monestir esmentat posseïa, a les masies de la Llacuna de Castellvell, Ferran i altres llocs, un total de 43 focs. A partir del 1842 la Llacuneta restà incorporada a l’Arboç.Les Casetes de Puigmoltó (30 h el 2005) és un veïnat situat també al NE de la vila, més amunt que la Llacuneta, al llarg de la carretera N-340 de Barcelona a València. Aquesta unitat de població és compartida amb el terme de Castellet i la Gornal, on s’anomena simplement Puigmoltó. Prop de les Casetes de Puigmoltó, vers el SE hi ha Cal Gallard (on es troba l’escola agrària Camp Joliu). Altres masies de la banda esquerra de la riera de Marmellar són el Mas Calent, la Casa Vermella, Cal Vilanova, Cal Caterí, etc.

Santa Llúcia, el Papiol i Can Vies

Per iniciativa de l’empresa Cristalleria Espanyola es construí entre la fàbrica i la vila la colònia industrial de Santa Llúcia, al lloc on hi havia l’antiga capella de Santa Llúcia, documentada des del segle XIV, que va ser enderrocada el 1870; molt a prop del lloc on era emplaçada es construí el 1975 l’església de Santa Llúcia, sufragània de la parròquia arbocenca. El barri va ser ampliat al final dels anys vuitanta per a atendre la demanda d’habitatges i evitar el flux de població als altres municipis de la rodalia, i hi ha estat promocionada una zona industrial.Vers el N del terme hom troba l’antiga quadra del Papiol, situada en un turó a la vora dreta de la riera de Marmellar, a 169 m d’altitud. Hi ha una capella dedicada a sant Ponç. El 1304 s’esmenta com a església parroquial, unida a la de Banyeres el 1429. La quadra del Papiol consta d’algunes masies, com la Casa Gran del Papiol, Cal Julià i la Torre del Papiol, bastida entorn d’una torre medieval de fortificació, de planta circular, que fou parcialment destruïda el 1958 a causa d’un aiguat. El nom del Papiol és documentat d’antic (1070) com a pertanyent al castell de Castellet.L’enclavament de Can Vies (150 m d’altitud) és situat a 6,5 km del cap de municipi en direcció a Vilafranca, a l’esquerra de la carretera N-340. És un despoblat on hi ha les masies de Can Vies (o Can Via), Cal Pardes, Cal Pontonenc i el Xalet del Tomàs. Tenia 31 h el 1930, 25 el 1965, 16 el 1991 i 9 h el 1996.

La història

El lloc de l’Arboç, documentat des del 991, era situat en el terme de Castellet. Els senyors de Castellet, doncs, tenien la jurisdicció i el domini sobre l’actual terme de l’Arboç. Un d’ells, Ramon, fill de Bernat Otger, l’any 1061 venia unes terres amb camp i vinyes situades al lloc d’Arbucio, tocant al camí que anava a Guarnal. Poc després, el 1076, Rotllan Bernat, germà de l’anterior, venia al comte Ramon Berenguer I la meitat que posseïa del castell de Castellet, de manera que el castell i la jurisdicció revertiren plenament al domini comtal. Durant el segle XII el lloc de l’Arboç i altres de propers (la Gornal, el Papiol, la Llacuneta) es van anar repoblant a poc a poc. El 1174, en ocasió del casament d’Alfons, fill de Ramon Berenguer IV, amb Sança, filla d’Alfons VII de Castella, aquell cedí a la seva muller les rendes de les viles de l’Arboç, Vilafranca i Avinyonet. Aquest mateix any rebé el títol de Vila Reial. L’any 1202, el rei Pere el Catòlic va atorgar el privilegi de celebrar-hi mercat, i el 1210, el de fira. Es documenta l’existència d’un palau reial el 1211, d’una notaria pública el 1233 i d’una escrivania reial el 1266. El 1287 Alfons II confirmava la vila de l’Arboç com a incorporada a la corona, però deu anys més tard, el 1297, Jaume II la donava a Guerau de Cervelló per fiança de la compra que li havia fet del seu castell. Fou una alienació temporal i el 1315 la vila rebé un privilegi de no-separació de la corona. Al segle XIV figurava com a segona vila del Penedès.La guerra contra Joan II colpí profundament la vila. D’antuvi el consell de la vila es negà a obeir la reina, i es posà al costat de la Generalitat. Però, al març del 1464, els partidaris del rei Joan s’havien fortificat a l’Arboç, en oposició al rei Pere, conestable de Portugal, coronat rei per les institucions de Catalunya. La vila fou presa per les forces del rei Pere, que reduïren la guarnició joanista i, en partir, cremaren la vila com a represàlia. Poc després, el rei Joan II concedia la vila de l’Arboç a Joan Berenguer de Masdovelles (1464). Les conseqüències de la lluita i de la pesta que la seguí es reflecteixen en el Llibre Vermell de la vila, que per al 1479 dóna el nombre de 46 focs, el més baix de tota la història demogràfica de l’Arboç. La recuperació fou molt lenta abans de la nova invasió de la pesta que seguí la guerra dels Segadors. De fet, fins el 1842 no es va recuperar el cens demogràfic del segle XIV.En l’entremig hi ha dos fets luctuosos escaiguts a l’Arboç. Un d’ells és l’atac de les tropes franceses comandades pel general Chabran al juny del 1808, que cremaren i saquejaren la vila, cosa que provocà la fugida de gairebé la meitat de la població. D’altra banda, per la seva actuació durant la guerra del Francès se li atorgà el títol d’Heroica Vila el 1816. El segon fet es refereix al gener del 1836, datà en què patí per tercera vegada en la seva història els horrors del saqueig i de l’incendi, quan en el context de la primera guerra Carlina les forces del pretendent assaltaren la vila vencent l’oposició de la milícia local.Malgrat tot, al segle XIX la vila registrà un espectacular creixement demogràfic, al qual contribuí sobretot la transformació que s’operà al camp, amb la plantació intensiva de vinyes, com arreu del Penedès. La destrucció de les vinyes franceses per la fil·loxera causà una demanda de vins a bons preus. Però la fil·loxera ultrapassà els Pirineus i, a poc a poc, fou delmant les vinyes del Principat. Entre el 1892 i el 1894 la destrucció de les vinyes al terme de l’Arboç fou pràcticament total. Mentrestant, però, la vila havia experimentat un canvi radical, no únicament pels anys d’agricultura pròspera sinó també gràcies a les inversions i als ajuts d’arbocencs enriquits a ultramar, que contribuïren a la modernització de la vila, com ara l’abastament d’aigües a l’Arboç (1878) gràcies a una generosa donació de l’acabalat Josep Gener i Batet.

Col·laboració: 
JoA
Data de revisió: 
2014-03-25
Llegir més...