Situació i presentació
El terme és en contacte amb les comarques del Vallès Oriental (municipis de Montseny i Fogars de Montclús) al SE i d’Osona (Viladrau i Espinelves) al l’W. Confronta també amb els municipis selvatans de Sant Hilari Sacalm (N), Santa Coloma de Farners (NE), Sant Feliu de Buixalleu (E) i Riells i Viabrea (S).
El municipi té per eix la vall de la riera d’Arbúcies, de boscos frondosos i reclosa pel Montseny, el pla de les Arenes a les Guilleries i els cims de Joanet i la serra de Malhivern i Montsoriu, a l’extrem S. La vall és presidida pel cim majestuós de les Agudes, de 1.707 m d’altitud, on coincideixen els termes d’Arbúcies, Montseny i Fogars de Montclús i és oberta només pel sector SE, per on s’escola la riera d’Arbúcies, que neix al turó de ses Portadores, al massís del Matagalls, i rep també els noms del Rigròs i la riera Gran. Se li ajunta el torrent del Sot de Can Dorca, que neix sota Coll de Ravell, la riera de la Merla, que ve del costat de Sant Hilari i que se li uneix a la mateixa població, i més avall la riera de la Pineda, que s’origina sota Joanet.
Tot el terme és ric d’aigües i ple de fonts com la de Lurda, a l’entrada del poble, la de Can Quadres, la del Molí de les Pipes, la de la Corbadora, la font del Ferro, la del Regàs, i altres.
El prat de dall, típic de l’Europa humida, encara té una certa importància al terme. La resta és coberta de bosc, sobretot d’alzines sureres, castanyers, pins i alzines. Són notables les fagedes i els boscos de coníferes que s’estenen pel veïnat de les Agudes fins al Vilar.
El terme comprèn la vila i cap del municipi d’Arbúcies, el poble de Joanet, les urbanitzacions dels Colls, Fogueres de Montsoriu, la Joia del Montseny, el Mirador, el Palau, la Plana i el Sagrat Cor i els veïnats de Cal Monjo, Can Ferrer (o Sant Pere Desplà), Cerdans, El Crous, França, la Janeta, Mollfulleda, Pocafarina, el Rieral i el Vidal.
Aprofitant l’obertura que forma la vall de la riera d’Arbúcies al sector SE, entra al terme la carretera GI-552 procedent de Breda i que al S d’aquesta localitat enllaça, ja al terme de Riells i Viabrea, amb la C-35, entre Sant Celoni i Llagostera. A la vila, la carretera abans esmentada es bifurca en dos brancals, un que mena a Sant Hilari Sacalm i l’altre a Espinelves pel coll de Ravell. Abans però, ambdós creuen la carretera C-25 (Eix Transversal), que travessa el sector més septentrional del terme.
La població i l’economia
La població del terme (arbuciencs) es va veure afectada durant els segles XIV i XV per un despoblament general a tota la vall. El 1553 només tenia 64 focs, dels quals una dotzena corresponien a la població i la resta al terme. La població va experimentar un considerable augment al llarg del segle XVII, del qual n’és testimoni la fesomia de la vila. El cens oficial del 1718 registrà al terme 1.057 veïns que augmentaren, malgrat algunes petites fluctuacions (904 h el 1787), fins a 3.340 el 1860. Superat l’habitual retrocés del segle XIX, el cens de l’any 1900 registrà 3.602 h, que augmentaren fins a 4.056 el 1930. A continuació, i després d’un altre període d’estancament i un petit retrocés que reflectí el cens del 1960, amb 3.834 h, la població experimentà una tendència ascendent que es traduí en 4.081 h el 1981, 4.550 el 1991 i 5.208 el 2001, i que es manté en l’inici del segle XXI (6.002 h el 2005).
Predomina la població ocupada en la indústria i els serveis. Tanmateix, l’agricultura encara és present al terme, on es combina el secà i el regadiu. Els principals conreus són l’ordi, el farratge i les patates i hortalisses a les zones riberenques, també és important l’explotació dels boscos. Destaca la cria de bestiar oví i porcí.
El creixement demogràfic és paral·lel a l’activitat industrial, primerament centrada en la parairia i diversificada ben aviat en altres petites indústries, especialment del ferro. Des del 1770 hi ha notícia d’una farga per a la fabricació de planxa de coure, gran part de la qual era exportada a Amèrica. També es teixia estamenya i cordellat. A causa d’això al segle XIX la vila disposava de dues fargues i una fàbrica de filatures.
L’origen de la indústria a Arbúcies va lligat a la riquesa forestal, que ocasionà d’una banda la fabricació d’objectes de fusta, com mobles i objectes d’obsequi, i de l’altra la fabricació de tota mena de carruatges de tragina i de passatgers, com berlines i tartanes, activitat documentada des dels volts del 1888.
Modernament Arbúcies és un municipi industrial en el qual destaca el sector siderometal·lúrgic. Són diverses les empreses dedicades a carrosseries d’autocars i camions, entre les quals hi ha Industrial Carrocera Arbuciense (INDCAR), creada el 1888 per Francesc Queralt i Roca, i la que va fundar el 1905 Joan Ayats i Casas. Aquest va començar fent carrosseries per a landós i diligències, després per a l’empresa d’automòbils Hispano Suïssa i posteriorment per a tota mena d’autocars, camions i vehicles. D’altres tallers subsidiaris es dediquen a cromats, tapisseria, etc. Un altre sector industrial de pes al terme és el de l’aigua mineral, amb una llarga tradició i que aplega diverses plantes embotelladores. Finalment cal destacar la presència de la important empresa de confecció tèxtil Jocavi. Empresa familiar constituïda el 1973 a partir d’una sastreria de caràcter familiar activa a la població des del 1820, arribà als 100 treballadors i tingué una notable projecció internacional. El 2010 deslocalitzà la produció i el 2019, ja amb una plantilla molt disminuïda, anuncià el tancament. Gran part de les empreses del terme es situen als polígons industrials de Cal Xic i del Prat del Moliner, situades a la sortida de la vila, a banda i banda de la carretera GI-552 en direcció a Breda i Hostalric.
La població d’Arbúcies, allunyada d’altres centres importants, és un nucli de serveis de la vall i d’altres poblacions veïnes, com Sant Feliu de Buixalleu. Té mercat setmanal el diumenge, però hom també acut als de Vic i Hostalric. Arbúcies celebra el darrer diumenge d’abril la fira de la Primavera del Montseny, que inclou la fira de Turisme del Montseny, i la fira de la Tardor, el tercer diumenge d’octubre, ambdues de caràcter artesanal i gastronòmic.
L’oferta bàsica d’ensenyament es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i es disposa a més d’un centre que imparteix cicles formatius i una escola de música. Un centre d’assistència primària (CAP) satisfà les necessitats sanitàries de la vila i dels altres nuclis del terme.
Arbúcies és un centre important d’estiueig, amb dues oficines de turisme i una bona oferta d’allotjaments, que inclou nombroses places hoteleres i residències cases de pagès. Els serveis dispensats als estiuejants i els turistes són actualment un dels motors de l’economia del municipi. La vila és envoltada de nombroses torres i apartaments residencials.
La vila d’Arbúcies
Vista del nucli antic d’Arbúcies
© C.I.C. - Moià
La vila d’Arbúcies (5.028 h el 2006) és situada al centre del terme, a l’aiguabarreig de la riera d’Arbúcies, que travessa la vila, i la riera Xica. Del nucli antic, envoltat de carrers estrets i agrupats, destaca la plaça major, en part porticada i centrada per l’arbre de la llibertat (plantat el 1868), un edifici renovat a la fi de l’època gòtica (segle XVI) i l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita, esmentada ja l’any 923 i pertanyent a la diòcesis de Girona.
A la part baixa de la vila s’estén el carrer de Camprodon. D’aquest a la riera s’ha configurat la població moderna, amb ravals i urbanitzacions vers les carreteres de Viladrau i Sant Hilari Sacalm.A la població destaca el santuari de la Pietat, edifici de línies entre clàssiques i modernes. Un primer santuari fou erigit el 1717 i enderrocat el 1936. Es va reconstruir sota la direcció de l’arquitecte Bartomeu Llongueres i Galí i fou inaugurat al setembre del 1951. Un altre edifici d’interès és l’hospital, que data del 1787 i té una església dedicada a la Mare de Déu del Carme.
L’entitat cultural més important és el Centre Cultural Municipal la Gabella, seu del Museu Etnològic del Montseny, de caràcter arqueològic i etnogràfic, que funciona des del 1987, i del Centre de Documentació del Parc Natural del Montseny (1989). El 2002 s’inauguraren el Centre Cultural Can Jornet, que acull la biblioteca municipal, i el jardí dendrològic del Roquer. El juliol del 2011 s’inaugurà el Centre d’Interpretació de la Riera d’Arbúcies, que se situa en l’antiga Farga del Roquer, una farga d’aram creada entre els anys 1846 i 1848 per Lluís Lambert, i que posteriorment fou adoberia de pells, torneria i, finalment, els anys trenta del segle passat, taller de carrosseries d’autocars fins al seu abandonament. El projecte de remodelació de l’immoble i la reparació d’algunes màquines permet entendre el procés de funcionament i usos de l’edifici gràcies a la captació inicial de l’aigua de la bassa limítrofa que accionava una gran turbina que transmetia l’energia a uns eixos que acabaven per fer funcionar aparells d’una altre època, com les serres que ara s’hi han instal·lat. Fins i tot, es pot veure una turbina en acció de l’any 1934.
Entre les festes, una de les més celebrades és la de Nadal, amb la tradicional interpretació de l’ofici pastoral, de què hom té constància des del final del segle XIX, i la representació dels Pastorets, des del començament de segle i amb lletra de J.M. Folch i Torres des del 1943. La més famosa, però, és la festa de les Enramades, que es fa durant la vuitada de Corpus. Té l’origen en el segle XVI i es diu que inicialment les processons es feien a l’església, amb torxes enceses, però que a conseqüència d’un incendi passaren a fer-se al carrer i prengueren forma de dansa. Amb motiu de les Enramades es guarneixen i s’encatifen els carrers de rams i flors boscanes de tota mena, sobretot lliroia, falguera, pi verd i sec, acàcies, pradella, bruc i gallaret, procedents del Parc Natural del Montseny. És característic que cada dia de la setmana els actes festius es concentrin en un barri determinat. L’altra gran festa de la vila és la festa major, que se celebra el darrer diumenge d’agost, amb la vigília i una cercavila amb els serafins, els gegants i els capgrossos, la tornaboda de Can Quadres i diverses actuacions teatrals. Finalment, el tercer diumenge d’octubre se celebra la Festa del Flabiol. El 2005 es creà el festival de música PopART, que substituí l’Acampada Jove un cop traslladada a Sant Celoni.
Altres indrets del terme
Joanet
L’antiga parròquia de Joanet pertany administrativament al municipi d’Arbúcies, però històricament és molt més vinculada a Sant Hilari i a les Guilleries. L’antiga demarcació, al vessant de llevant de la capçalera de la vall d’Arbúcies, arriba prop de Sant Hilari, fins a la Miranda i la roca d’en Pla. El lloc, esmentat des del 889 com a punt fronterer del bisbat de Vic, estigué inicialment unit al terme de Sant Hilari; aquesta adscripció consta des del 942, i perdurà fins al segle XIII en l’aspecte civil i fins al segle XV en l’aspecte eclesiàstic. Des del segle XIII, a causa del domini de la casa de Cabrera, s’uní a la jurisdicció del castell de Montsoriu, a la batllia de n’Orri. És per això que modernament s’integrà a Arbúcies.
El poble de Joanet (64 h el 2005), arrecerat al llom d’una carenada, format per un parell de carrerons i una petita plaça davant l’antiga església parroquial. Aquesta, dedicada a sant Mateu, és d’origen romànic, però fou totalment transformada el 1619, i posteriorment, el 1890 i el 1940; es comunica per un pont modern amb la rectoria. L’escala que porta a l’església és enllosada amb pedres tombals que devien formar el paviment de l’església, la majoria de les quals pertanyen a tombes de rectors dels segles XVII i XVIII. El lloc és centre d’excursionisme. El segon diumenge de maig celebren la festa del Roser i el 21 de setembre, diada de Sant Mateu, la festa major.
Vora la típica roca d’en Pla (on la llegenda situa un palau d’encantats i prop de la qual s’ha trobat ceràmica prehistòrica), coronada per una creu monumental, hi ha la capella del Nen Jesús de Praga, edifici neogòtic aixecat el 1911 per mossèn Joan Muntalt, que aviat esdevingué centre de devoció popular. L’antic mas de la Roca, al peu de la carretera de Santa Coloma de Farners, dominant la vall, conegut avui per castell Marsans ha estat convertit modernament en un fantasiós castell medieval de concepció romàntica. Entre les masies del voltant sobresurt la de Ridecós, ben ornamentada.
Cerdans
L’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Cerdans, malgrat formar part del terme municipal d’Arbúcies, sovint ha estat estudiada dins de les Guilleries per la tradicional adscripció religiosa a la parròquia d’Espinelves. El límit tradicional entre Cerdans i Espinelves es troba abans d’arribar al coll de Ravell (al vessant d’Espinelves), del qual, situat a la carretera de Vic a Arbúcies, surt un brancal que puja vers Sant Hilari Sacalm i es troba amb la que ve de Vic per Coll Sesplanes al centre del pla d, prop de la Casota de Matamala. Prop del coll de Ravell hi ha un hostal i una gasolinera, de la qual surt una carretera particular que porta al mas del Mataró i a l’església de Sant Cristòfol, situada una mica més amunt del mas, en una solana a 840 m d’altitud, mirant a la vall d’Arbúcies i les Agudes. Des del segle XIII formà una petita quadra civil, fins que el 1356 passà per concessió reial a l’òrbita del nou comtat d’Osona, creat a favor de Bernat III de Cabrera, fet que n’explica la unió posterior al terme d’Arbúcies.
L’església de Sant Cristòfol de Cerdans, bastida vers el 1135, és un exemplar romànic compost primitivament d’una nau amb absis; té la porta a migdia, i tot l’edifici és ornat amb una mena de fris format per arcuacions llombardes de pedra vermella, que li dona més relleu; al segle XVI fou ampliada amb dues capelles laterals. El 1319 fou cedida, amb tota la demarcació i drets parroquials, al monestir de Sant Llorenç del Munt. Durant el segle XIV fou regida per un canonge d’aquest monestir, i des del segle XV fou confiada pel mateix monestir a rectors veïns, sobretot els d’Espinelves. El 1860 la parròquia retornà al bisbat de Vic, quan les rendes de l’antiga canònica foren unides al seminari de Vic. La festa major de Cerdans (7 h) s’escau el 10 de juliol, diada de Sant Cristòfol.
Santa Maria de Lliors, Sant Pere Desplà, les masies i els veïnats
L’antiga sufragània de Santa Maria de Lliors es troba en un replec de muntanya, sota el coll de Sant Marçal, prop de la confluència de la riera de Lliors amb la riera Gran o d’Arbúcies. L’església fou totalment refeta als segles XVII i XVIII. Centra el petit veïnat del Crous, integrat per el mas del mateix nom, un molí i un parell de casetes.
L’altra sufragània de Sant Pere Desplà, al veïnat de Can Ferrer, conserva l’edificació romànica, sense volta, amb un notable portal i un atri, on s’hi ha trobat importants pintures preromàniques del segle IX.
Fora del poble hi ha molts masos notables com Can Blanc, prop del salt de la Dona d’Aigua, lligat a la llegenda d’una fada que es va casar amb un hereu del mas, el Ferràs, Mollfulleda, Can Pasqual, la Paradella, Can Ferrer, el Pla de Xifré, el Regàs, Santa Obina, el Crous, etc. Sovint un grup de masos més o menys agrupats forma un veïnat: tenen nom i tradició el veïnat de França, el del Rieral (299 h), el de Pocafarina, el de Cal Monjo, el del Vidal (483 h), el de Mollfulleda i la Janeta (42 h). Altres masies han donat nom a urbanitzacions com el Palau i la Plana; d’altres urbanitzacions dins del terme són els Colls, Fogueres de Montsoriu, el Sagrat Cor, el Mirador i la Joia del Montseny.
El castell de Montsoriu
Dins el terme del castell de Montsoriu cal destacar en primer lloc el mateix castell, situat a la ratlla fronterera amb Sant Feliu de Buixalleu, per bé que es considera d’Arbúcies. Aquest castell representa per a la vall d’Arbúcies el símbol del seu passat històric perquè sempre ha estat sota el seu domini i jurisdicció. S’aixeca al cim d’un turó aïllat que ateny els 637 m d’altitud. Descrit per Bernat Desclot com “un dels més bells e nobles del món”, consta de tres recintes amb tres cercles de muralla, les més externes atalussades amb torres rodones als angles. Les primeres notícies del castell consten el 1002, però segurament ja hi havia una fortalesa al lloc, car s’han trobat, dintre i pels voltants, fragments de ceràmica iberoromana.
La residència dels senyors era el segon recinte, on es veu l’antiga capella, que durant els segles XIII i XIV fou dedicada a sant Pere, i sales amb indicis de voltes d’ogiva i finestrals gòtics. Aquesta part del castell devia ser edificada al segle XIII, quan els Cabrera el convertiren en llur palau residencial. Els Cabrera hi residiren fins al segle XV alternant-lo amb el palau de Blanes, edificat prop de l’església parroquial. A causa d’això el castell fou assetjat pel rei Pere III entre els anys 1366 i 1371, quan volia sotmetre Bernadí o Bernat (III) de Cabrera, comte d’Osona, fill del gran privat del rei, Bernat (II), caigut en desgràcia i executat a Saragossa el 1364. Les tropes reials no aconseguiren de prendre el castell, que no es va sotmetre fins el 1371, per concòrdia entre el rei i el comte d’Osona.
Al centre del castell, sobre un penyal, s’aixeca la torre mestra, mig esmotxada, amb notables restes d’edificacions que demostren que era el recinte fort o acròpolis del castell. La decadència del castell i l’inici de la seva ruïna començaren avançat el segle XV amb motiu de la gran guerra dels remences i de l’allunyament de la família Cabrera.
La història
El lloc d’Arbúcies (Arbutiae) és citat des del 898 i l’església de Sant Quirze d’Arbúcies, la que va originar la població, ho és des del 923. El 6 de febrer del 923 el bisbe de Girona, Guiu, consagrava l’església de Sancti Quirci de Arbutiis, a la qual, segons una vella consueta local, va unir les esglésies veïnes de Santa Maria (de Lliors), Sant Segimon (del Bosc, ara de Buixalleu), Sant Pere (Desplà), Sant Nazari (que es creu que era sota el mas Castellet de Cerdans), Sant Climent (en ruïnes, sota el Mas Blanc) i Sant Iscle (que algú ha suposat que era la primitiva capella del castell de Montsoriu).
L’any 1162 l’església de Sant Quirze, amb les sufragànies de Lliors i de Sant Pere Desplà, fou cedida al monestir de Sant Salvador de Breda, que hi percebia els delmes i les primícies i tenia el dret de presentació del rector.
Des dels orígens el terme d’Arbúcies formà part de la jurisdicció del terme de Montsoriu, primer dels vescomtes de Girona i després, per aliança, dels Cabrera. Quan es va desfer la unió territorial primitiva de Montsoriu, per estructurar-se en batllies o diferents administracions, Arbúcies s’incorporà a la batllia de n’Orri, que aplegava essencialment l’antic terme de Montsoriu amb algunes parròquies annexes.
De la sagrera o població d’Arbúcies, situada a la part alta de la vila, entorn de la parròquia, hi ha notícies dels segles XIII i XIV.
Entre els fets destacables del passat d’Arbúcies hi ha la derrota d’un regiment de soldats valons que lluitaven a favor de Felip V, per part del sometent de la vila, junt amb els de Viladrau, Espinelves i Sant Hilari, el 14 de gener de 1714. Els sometents els arrabassaren les banderes i estendards i els obligaren a refugiar-se a Hostalric. D’aquí va néixer la dita popular: “Gent d’Arbúcies, gent d’astúcies: matavalons!”.