i Arenys de Mar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Arenys de Mar

Nom antic d’Santa Maria d’Arenys
Nom antic d’Santa Maria d’Arenys
Vista general de la vila d’Arenys de Mar, amb el port a primer terme
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi del Maresme, situat a la zona costanera entre la riera de la vall de Maria i la de Caldetes, al sud del terme municipal d’Arenys de Munt.
Població: 
14.627 h
[2009]
Extensió: 
7 km2

Situació i presentació

Arenys de Mar, tal com el nom indica, neix en un areny o sorral, llit de la riera de Sobirans, que davalla del Montalt i de la serra del Corredor, arran de mar. El terme, de forma rectangular s’estén al sud del d’Arenys de Munt fins a la Mediterrània i des de la riera de Valldemaria, a llevant, que passa a frec de Canet de Mar, fins a la riera de Caldes, a ponent, límit amb el municipi homònim.

En aquest sector, on neix l’Alt Maresme, els contraforts de la Serralada Litoral Catalana (dels massissos del Corredor i del Montnegre) arriben fins a la mar. Així, el terme municipal s’expandeix per turons de poca alçària, espaiats per rieres i rials. El punt més alt del terme és el turó de les Garses (132 m). El subsol és de roca granítica, amb capes de sauló i argila. Els alzinars i els garrofers que ocupaven els vessants dels turons han anat desapareixent, mentre que els boscos de pins han crescut. El nucli antic de la vila resta encaixat enmig de dos turons, les penyes dels quals davallen fins a arribar a la mar: el Mal Temps a llevant i la Pietat, o turó del Cementiri, a ponent. La riera de Sobirans, o d’Arenys, que està subjecta, com totes les d’aquest sector de litoral, a sobtades rierades, divideix el nucli per la meitat i constitueix l’eix vertebrador del creixement urbà.

El terme comprèn la vila d’Arenys de Mar, cap de municipi, i diverses urbanitzacions, com les Carolines, el Cònsol, Vilaplana i les Vil·les, entre d’altres. Les vies de comunicació principals són la carretera N-II de Madrid a la Jonquera, que fa el recorregut paral·lelament a la mar, com el ferrocarril que des del 1857 comunica regularment la població per la línia de Barcelona a Portbou (la vila té estació), i l’autopista C-32. Seguint el traçat de la riera d’Arenys hi ha la carretera C-61, alhora la principal via urbana de la vila, que enllaça Arenys amb el Vallès Oriental (pel Coll Sacreu), passant per Arenys de Munt.

El Passeig de Xifré d'Arenys de Mar
© Fototeca.cat

Arenys de Mar fou adscrit a la comarca del Maresme en la Divisió Territorial de Catalunya del 1936, dins la regió de Barcelona, adjudicació ratificada per la divisió comarcal del 1987, però històricament la població ha estat molt vinculada a l’àrea d’influència de Girona. La riera de Caldes marca el límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i entre les vegueries de Girona i Barcelona. També era el límit dels dominis del vescomtat de Cabrera. L’adscripció al bisbat de Girona es manté encara (amb un parèntesi des del 1957 fins al 1978, en què va estar adscrita al de Barcelona). Amb el decret de Nova Planta (1716) només passà de la vegueria de Girona al corregiment homònim. Però la importància econòmica i la funció de centre d’aquest sector gironí del corregiment motivà que Arenys fos erigit en cap de partit judicial (1834) amb les poblacions més vinculades a les especialitats jurídiques de la diòcesi de Girona (les de l’Alt Maresme, algunes del Vallès, com Sant Celoni, Vallgorguina, Vilalba Sasserra, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Campins, Gualba, i de la Selva, com Fogars de Tordera). Aquestes raons històriques, a més d’altres de geogràfiques i socioeconòmiques, fan que alguns sectors, encapçalats per l’historiador arenyenc Josep M. Pons i Guri, defensin l’adscripció d’Arenys i l’Alt Maresme a la Selva.

La població i l’economia

Segons el fogatjament del 1553, la població (arenyencs) era de 121 focs (unes 600 persones) al barri d’Arenys de Mar, i a l’inici del segle XVIII ja s’havia duplicat (1 245 h el 1718); l’increment al llarg d’aquest segle, afavorit pel gran desenvolupament de les activitats marítimes, fou extraordinari, i el 1787, amb 4 253 h, era la segona població del Maresme, després de Mataró. Aquest increment es realitzà els darrers decennis del segle (Zamora diu: res lugar en donde las gentes se enriquecen en poco tiempo. El actual escribano ha visto hacerse 200 casas en 10 años”). Al llarg de la primera meitat del segle XIX la població continuà augmentant, però amb menys empenta (5 385 h el 1857), i després s’inicià una davallada o estagnació (4 671 h el 1877, 4 618 h el 1900), seguida d’un augment discret al llarg del primer terç del segle XX (4 812 h el 1910, 5 702 h el 1930), afavorit per les activitats marineres, turístiques i industrials. Després de la Guerra Civil es donà una nova disminució: 5 475 h el 1940. Des de la dècada del 1960 l’increment ha estat notable: 6 477 h el 1950, 6 665 h el 1960, 8 327 h el 1970, 10 088 h el 1981, 11 039 h el 1991, 12 835 h el 2001 i 13 860 h el 2005. El boom migratori de la dècada del 1970 conferí l’estructura actual al poble i als habitants. A l’estiu, comptant-hi la població flotant, Arenys pot arribar a uns 20 000 h.

Barques de pesca al port d'Arenys de Mar
© Alberto González Rovira
Quant a les fonts econòmiques tradicionals, l’agricultura, que havia representat una base important, es pot dir que pràcticament ha desaparegut. L’horta és el conreu dominant, i la producció es destina a consum intern; hi ha, però, una cooperativa agrària. El port d’Arenys, concentra gran part de la flota pesquera del Maresme, i se situa entre els primers llocs quant al volum de captures desembarcades de Catalunya. Se celebra diàriament la subhasta de pesca al Pòsit de Pescadors. La Confraria de Pescadors de Sant Telm aplega un centenar d’embarcacions, principalment vaixells d’arts menors. Hi ha una drassana. El 1996 s’inaugurà al port una important piscifactoria flotant.

L’activitat industrial manté certa importància, malgrat que la crisi de la dècada del 1970 incidí fortament en la seva davallada. Entre d’altres, hi ha indústries tèxtils i de mobiliari. El municipi disposa d’un polígon industrial. Des del segle XVII és tradicional l’elaboració de les típiques ametlles d’Arenys, i des del segle XVIII, les puntes de coixí.

El turisme s’ha convertit en la principal activitat econòmica i s’ha incrementat la construcció d’habitatges de segona residència (apartaments i urbanitzacions). Aquesta funció residencial ha incidit alhora en el creixement urbà i ha representat un estímul per a les activitats financeres i per al comerç local. Cada dissabte se celebra mercat. La infraestructura turística es completa amb establiments hotelers, càmpings i el Balneari Titus, amb aigües mesotermals (emergència a 38,8ºC), clorurades sòdiques i de mineralització mitjana.

A l’antic convent dels caputxins (1618-1835), Salvador Castelló i Carreras (1863-1950), avicultor fill d’Arenys, establí la granja model Paraíso (1896), oficial des del 1906 amb el nom de Reial Escola d’Avicultura, que continua activa. La població també disposa d’altres centres d’ensenyament públics i privats que ofereixen estudis fins al batxillerat i la formació professional; també hi ha una escola de música. Entre els equipaments esportius d’Arenys de Mar cal destacar el port esportiu, amb el Club Nàutic.

La vila d’Arenys de Mar

Morfologia urbana

La vila d’Arenys de Mar, a 10 m d’altitud i 14 016 h el 2006, és a la costa, migpartida per la Riera o la Rambla, flanquejada de frondosos plàtans, centre de la vida ciutadana, que en forma l’eix principal i dona la fisonomia característica a la població. El nucli urbà format a partir del primer veïnat seguí el creixement vertical al llarg de la riera, concentrada al fons del llit, a causa dels grans desnivells del terreny i de la presència dels turons límit, els del Mal Temps i del Cementiri. Les noves edificacions sorgides a la dècada del 1960 es concentren a la part alta de la Riera: són blocs d’habitatges fets pel Patronat de Santa Maria, sota la iniciativa del qual es bastiren un total de cinc grups (el Pla dels Frares, sa Boada, Santa Maria, Joan XXIII i Lurda). El 1964 es bastí un grup d’habitatges socials per a pescadors al turó de la Pietat, dit els Pescadors, o Grup d’Habitatges Sant Elm, on habitaren inicialment famílies vingudes del Baix Ebre. A la vila hi ha espais que poden ser considerats zona verda: el parc de Lurda i el Parc dels Països Catalans. El 2002 acabaren les obres de soterrrament de la riera d’Arenys al seu pas pel nucli urbà.

L’església parroquial de Santa Maria d’Arenys, monument nacional, correspon a un segon edifici bastit a l’altre costat de la plaça on s’aixecà el primer. Començada la construcció el 1584 pel mestre Jean de Tours, i acabada pels seus fills Joan i Dionís Torres l’any 1628, ha sofert ampliacions i afegits fins al principi del segle XX. La façana és barroca, flanquejada per un esvelt campanar octagonal acabat en balustrada i torrella i per una altra petita torre de teulada piramidal (amb teules envernissades), antic comunidor. Conté un dels millors i més espectaculars retaules catalans, obra de l’escultor Pau Costa (1706-11), d’estil barroc sobre una base renaixentista, obra de l’escultor arenyenc Antoni Joan Riera, realitzat entre el 1636 i el 1638, sobre el qual apareixen dos magnífics relleus amb l’escut de la vila, esculpits en marbre itàlic, inspirat en els gravats del pintor italià Carlo Moratta (escenes de la Nativitat, la Presentació i l’Epifania); la policromia i dauradura foren encarregades a Erasme Vinyals. A la vila hi ha convents de diferents ordes religiosos (caputxins, concepcionistes, escolàpies, clarisses, etc.).

Monument de funerari de Josep Llimona al cementiri d'Arenys de Mar
© Arxiu Fototeca.cat
Altres monuments d’interès són la Teixonera, al parc de Lurda, amb elements gòtics; les dues torres de guaita del segle XVI: la d’en Llobet al carrer d’Avall i la del Carrer Ample; les cases pairals de Can Pol i Can Ramis (segles XVII i XVIII); l’ajuntament, antic hostal del segle XVII convertit en casa consistorial l’any 1773; l’ermita de Montcalvari (bastida el 1584), molt transformada, i la plaça del Mercat, prop de la Riera, obra de l’arquitecte modernista Ignasi Mas (1925-1929). Sobre la vila, al capdamunt de la Riera, s’alça l’interessant edifici neoclàssic de l’Hospital Xifré, construït entre el 1844 i el 1848, per una donació de Josep Xifré i Cases (1777-1856), fill d’Arenys i prototip de l'americano que feu una gran fortuna a Cuba i als EUA. Resten a la vila petits conjunts, com el carrer de la Torre, que conserven cases amb tots els elements de l’antiga arquitectura popular, i té força caràcter el carrer de l’Església, on s’aixecava l’Hospital Vell (la capella de Sant Jaume de l’hospital es consagrà el 1604) i al costat el teatre annex, bastit el 1828 per a subvencionar l'hospital. El cementiri, glossat per Espriu en la seva poesia, té monuments funeraris de Llimona, Marès, Vallmitjana, Barrera, etc., i guarda les despulles del poeta que va convertir Arenys de Mar en el mite literari de Sinera.

Al marge de la vila han sorgit urbanitzacions de segona residència esteses als turons del voltant: les Carolines, Cinc-roses, Apartarenys, el Cònsol, l’Estrella, el Maltemps, Montmar, Portimar, el Portinyol, la Victòria, Vilaplana i les Vil·les. Al sector del terme pròxim a Caldes d’Estrac s’aixeca la torre dels Encantats, al Puig Castellar, dominant la riera de Caldes, torre bastida al segle XIII, modificada i ampliada al segle XV i envoltada d’una muralla del segle XVI; en aquest mateix lloc es troba un important poblat ibèric dels segles IV-I aC.

La cultura i el folklore

Entre les nombroses entitats culturals i recreatives continuen actius l’Ateneu Arenyenc, la Societat Gran Casino i el Casal de Joventut Seràfica (1906), que conté diverses seccions. Cal esmentar a més el centre cultural Calisay, on es fan exposicions i s’exhibeixen les botes d’aquesta indústria licorera.

La vila disposa del Museu Marès de la Punta (1983), instal·lat a l’edifici de l’Hospital Vell, que conserva la col·lecció de puntes de coixí més important de l’Estat espanyol (des del 1862 fins als nostres dies), donada a la vila per Frederic Marès i Deulovol; el Museu Mollfulleda de Mineralogia, amb una interessant col·lecció de minerals de les zones mineres més importants i de la mineralogia catalana; el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu; el Centre d’Estudis Baralt, i l’Arxiu Municipal, organitzat en dos serveis, un que correspon a la documentació històrica (Arxiu Històric Fidel Fita) i l’altre amb la documentació de menys de trenta anys.Entre les festes més destacades d’Arenys de Mar cal esmentar el Carnaval, que se celebra amb els balls i la rua. El 3 de maig de 1599 tingué lloc la separació dels municipis d’Arenys de Munt i Arenys de Mar, i per commemorar aquest fet se celebra aquesta diada amb la festa de la Bandereta, que consisteix a penjar una bandera dalt del campanar, el qual es pot visitar aquest dia. Per Sant Joan se celebra la festa del Solstici d’Estiu, que inclou una mostra de productes artesanals. El 29 de juny se celebra la festa de Sant Pere, en què hom crema una bota de vi amb motiu de la celebració de la consagració del temple de Santa Maria d’Arenys. Des del 1664, per un vot del consell de la vila, se celebra la festa major de Sant Zenó, el 9 de juliol, que s’inicia amb un pregó de festes i es clou amb els focs d’artifici al capdavall de la riera d’Arenys. El 16 de juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme amb una processó marítima, en la qual la marededeu és transportada amb una barca engalanada. Una altra festa popular important és la de Sant Roc, el 16 d’agost, arrelada a Arenys des la darreria del segle XVI; el mateix dia es balla la tradicional dansa d’Arenys. En moltes d’aquestes diades de festa surten els gegants: la Flor d’Alba i en Tallaferro (1955), en Roc i la Maria (1980) i l’Elm i la Carmeta (1997).

La història

Els orígens de la població són al barri marítim de Sant Martí d’Arenys (avui Arenys de Munt), el qual ja existia al segle XIV. Aquest barri formava part i depenia de la parròquia de Sant Martí d’Arenys, la qual, ja des del segle XIII, constituïa la batllia d’Arenys, dins el terme del castell de Montpalau i alhora dins l’ampli patrimoni del vescomtat de Cabrera. La importància que anà adquirint la població marinera al llarg del segle XVI feu sentir la necessitat entre els pobladors de poder-se reunir en consell obert de caps de casa, independentment de Sant Martí d’Arenys, i es constituïren en Universitat de prohoms de la ribera d’Arenys el 1574; en aquest moment decidiren sol·licitar llicència per a tenir església pròpia. El bisbe de Girona Benet de Tocco, arran d’una visita, donà en un decret del 1575 el permís per a erigir l’església. L’actual església de Santa Maria d’Arenys, però, no començà a construir-se fins el 1584, i fou sufragània de Sant Martí d’Arenys fins el 1781 (que esdevingué independent per decret de Carles III). D’altra banda, el 1599, quan els Montcada, marquesos d’Aitona, ja eren senyors del vescomtat de Cabrera, Arenys de Mar obtingué el permís per a tenir consell municipal propi.

La vila neix de cara a la mar i tota la seva història i desenvolupament giren bàsicament entorn de les activitats marineres. Des del segle XIII hi ha alguna referència sobre comerç per mar fet des de la platja i al segle XV apareixen les primeres dades sobre la construcció de vaixells. Al segle XVI, malgrat les constants incursions de pirates, que obligaren a bastir 10 torres de defensa, prengué una gran importància la construcció de vaixells (quatre drassanes i un gran nombre d’indústries subsidiàries), que ultrapassà l’adquirida per la navegació de cabotatge. El comerç marítim, puixant als segles XVI i XVII per la Mediterrània i les mars d’Europa, s’incrementà al llarg del segle XVIII, ja abans del decret de Carles III del 1778 que obria els ports d’Amèrica a tots els ports espanyols (fins aleshores el comerç d’ultramar es feia a través de Cadis i Sevilla), però molt més des d’aquesta històrica mesura. La població activa era composta, sobretot, per pilots, patrons i mariners i per aquells que es dedicaven als oficis relacionats amb la construcció de naus: mestres d’aixa, fusters de ribera, calafats, corders, velers, clavetaires, etc.

Té interès la visió estadística de les activitats de la població que dona el viatger F. de Zamora vers el 1790: “...es una villa muy bien plantada y hermosa por la correspondencia de sus calles... Tiene 40 buques de 150 a 200 toneladas, y dos de 300 a 400, que trafican en la América y otras partes. Se construyen unos años con otros en sus maestranzas (eren 5 aleshores) unos seis buques de 100 y más toneladas, y a más 80 barcos de pescar. Su matrícula es de 740 hombres, a saber: 500 marineros y 240 de maestranza”. Tingué una gran incidència en la vida i la prosperitat de la població l’Escola Nàutica, fundada el 1779 pel pilot arenyenc Josep Baralt i Torras (1740-1829), amb el suport del gremi de navegants de Sant Elm, que gaudí d’un gran prestigi; disposava d’un edifici a la platja, al costat del fort Sant Elm (1782), des d’on es feien les observacions astronòmiques. Fou declarada única escola oficial de la Província Marítima de Mataró en 1792-98, i obtingué el títol de reial el 1802 amb motiu de la visita a la vila de Carles IV, i malgrat les dificultats que provocaren les vicissituds polítiques i les distintes reordenacions de l’ensenyament nàutic (i la rivalitat amb Mataró), l’Estudi dels Pilots es mantingué fins el 1850 (dirigit per Francesc Torres i per Francesc de P. Farrucha a la mort de Baralt), any en què s’extingí en virtut de les noves lleis del Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques. Fou reorganitzada encara el 1869 a l’Hospital Vell sota la direcció de Joan Monjo i Pons, però les dificultats amb les autoritats locals i el decret que suprimia les escoles lliures de nàutica provocaren que fos definitivament clausurada el 1874.

A la tradicional exportació de la terrissa fabricada a Breda, d’aiguardent, vi, oli i d’altres productes agrícoles, fustes, botes, etc., s’afegí l’exportació de les puntes elaborades a la vila, de mitges de seda i de cotó, de lones, indianes, etc., que estimulà la creació de noves indústries. A mitjan segle XIX Madoz (1845) enregistra encara 2 fàbriques de filats de cotó, 4 de teixits de cotó, 200 tallers de fabricació de mitges, 8 fàbriques de productes químics (cerussa, mini, crémor tàrtar, vinagre, verdet), moltes de les quals subsidiàries de les 3 drassanes existents aleshores, 4 fàbriques de taps, 3 de sabó, 3 d’aiguardent, 2 adoberies i 7 obradors de terrissa; i també dona la xifra de 18 vaixells de 500 a 1 000 quintars de capacitat de transport; hi havia duana.

Però és a partir de mitjan segle XIX que s’inicia la decadència del comerç marítim. La construcció del ferrocarril (1857) arruïnà la navegació de cabotatge; d’altres factors que influïren en l’eclipsi de l’activitat marinera foren la introducció de la navegació a vapor (a Arenys només es construïren vaixells de vela), l’expansió del port de Barcelona i la pèrdua de les colònies, que incidiren negativament en l’economia i en la demografia de la vila. Paral·lelament a la davallada de la indústria marinera, però, s’estabilitzaren d’altres indústries —moltes de nivell familiar solament—, dedicades a la manufactura del suro, a la pell, al vidre, als licors, a la terrissa i al ram tèxtil, i moltes anaren mantenint-se i creixent fins a mitjan segle XX. Continuà també mantenint un prestigi ben alt l’elaboració de puntes de coixí; la comercialització d’aquestes puntes i dels dibuixos aconseguí de prendre una nova volada. Amb la construcció del port, iniciada el 1921 i finalitzada el 1952, l’activitat marinera reemprengué una nova vida.

Col·laboració: 
JMPG
Llegir més...