Ordenat sacerdot (1588) i rector de Vilafermosa (Alt Millars), fou capellà de l’emperadriu Maria d’Àustria. Amic del comte de Lemos, l’acompanyà al Regne de Nàpols, on exercí càrrecs polítics. Retornat a Saragossa, fou nomenat canonge, i des del 1615, cronista del Regne d’Aragó. Horacià fervorós, defensà una poesia didàctica i propugnà la imitació dels clàssics, sense caure en una imitació servil. Una part dels poemes foren impresos amb els del seu germà a les Rimas (1634) i una altra part ha romàs oblidada fins a una època recent. De temàtica bastant uniforme, abunden els satírics, de correcció elegant i amb influències clàssiques (Horaci, Persi, Juvenal, Marcial). En són exemple les epístoles a Ferran de Borja o a Soria Galvarro. Del mateix to és la poesia moral, i l’amorosa, no gaire petrarquista, demostra més gust pel sensualisme que no pas el seu germà, sense arribar al barroquisme de l’època. La seva llengua fou elogiada pels seus coetanis com a model d’elegància i de classicisme enmig dels estralls retòrics del moment. Com a historiador, escriví els Anales de Aragón (1630), continuació dels de Zurita, La conquista de las islas Molucas (1609) i les Alteraciones populares de Zaragoza en 1591, entre d’altres.
Bartolomé Leonardo d’Argensola
© Fototeca.cat
Escriptor aragonès.