i Bonaventura Carles Aribau | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Bonaventura Carles Aribau

Bonaventura Carles Aribau, per Ramon Martí i Alsina
© (GCI) Arxiu Fototeca.cat
economia econ, literatura lit i història hist
Escriptor, economista, taquígraf i polític.
Barcelona, 4 de novembre de 1798 — Barcelona, 17 de setembre de 1862

De família menestral, estudià retòrica i poètica al seminari conciliar, i hidroestàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç. Essent encara molt jove, fundà la Societat Filosòfica i publicà un llibre de poemes: Ensayos poéticos (1817). Amb el pare exiliat i la mare malalta, deixà els estudis per tal de treballar en el comerç. El 1820 col·laborà en la revolució liberal, i durant el Trienni Constitucional ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es lliurà a la literatura i al periodisme i fou un dels fundadors d'El Europeo. El 1823 inicià la seva carrera política com a secretari de la diputació de Lleida, però hagué d’abandonar-la ben aviat. Ultrapassat pels esdeveniments, el revolucionari del 1820 ja sostenia, en “El Europeo”, que “la permanència de l’ordre establert és el desig que han de manifestar tots els homes de bé” i que “el legislador ha de prevenir i castigar els abusos de la paraula i de la impremta que poden excitar revoltes i comprometre la seguretat de l’estat”. El 1831 es confessava “amant de l’ordre” en una lletra adreçada al general Llauder, i el 1843 escrivia un poema on felicitava el general Prim per la repressió que havia dirigit contra el moviment revolucionari català. Tan allunyat de les actituds revolucionàries com de les moderades, la seva activitat pública es desenvolupà en un terreny d’especialista. El 1826, i gràcies a una recomanació de Fèlix Torres i Amat, entrà a treballar a l’empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins a assolir un gran prestigi. El 1841 treballava per a José de Salamanca com a cap de comptabilitat de l’empresa arrendatària de l’estanc de la sal, i el 1847 fou nomenat director general del tresor, quan Salamanca esdevingué ministre de finances. La caiguda d’aquest, però, no el separà dels llocs rectors de l’economia espanyola, i el 1850 fou nomenat vocal de la junta de duanes i aranzels; el 1852, director general de cases de moneda, mines i propietats de l’estat, i el 1857, secretari de la intendència de la reial casa i patrimoni. Arrelat a Madrid, s’havia anat desentenent dels problemes específics de Catalunya; cap al 1850 inicià un acostament, que s’accentuà a mesura que s’incrementava la lluita entre lliurecanvistes i proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort dels industrials catalans. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per morir-hi en la pobresa. Liberal il·lustrat, Aribau començà practicant una mena d’enciclopedisme que propugnava l’utilitarisme, el millorament moral i material de l’home, el progrés científic, etc, i que ben aviat canalitzà cap a l’economia sense desinteressar-se mai de l’evolució tècnica general. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir Walter Scott i Alesandro Manzoni. Fou redactor d’"El Europeo”, divulgà les idees estètiques de Friedrich von Schiller, propulsà la fundació d’"El Vapor” i, sobretot, escriví un poema, La Pàtria (1833), que inicià el Romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença. Periodista i assagista, la seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica literària, comentaris factuals o recerques històriques de temes econòmics. Bona part de la producció poètica restà inèdita en esborranys d’ús personal i àlbums privats o es troba escampada en diaris i revistes. Els Ensayos poéticos canten amb èmfasi i segons els patrons setcentistes els grans temes del progrés científic i moral de l’època; els poemes posteriors, escrits en català, castellà o italià, són generalment de circumstàncies. El 1820, escriví l’himne revolucionari Libertad, libertad sacrosanta i fou un dels autors de La libertad restaurada, peça dramàtica en un acte i cinc escenes; el 1843 compongué en català una Carta dirigida des de Madrid al general Prim, comte de Reus, etc. D’altres poemes són de caràcter més íntim, com, per exemple, les odes A la señora Leticia Cortesi (1821) i All’eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell’autore (1840), els versos dedicats A la virgen de los Dolores (1845) i escrits en forma de creu, etc. A destacar les dues anacreòntiques catalanes, el sonet dedicat A la Srta Maria Dolors de Belza i, sobretot, La pàtria. Erudit en temes literaris, fundà, i dirigí fins al volum XII, la Biblioteca de Autores Españoles per a la qual preparà (1846) l’edició de les poesies i novel·les de Cervantes, l’obra dels Moratín i les novel·les anteriors al Quixot. Els pròlegs que redactà per a les dues darreres són plens de records o de punts de vista força interessants. La producció econòmica restà en esborranys o es troba oblidada a les pàgines de diaris i revistes. A destacar les Reflexiones sobre la inoportunidad de la proyectada reforma de la Constitución de 1837 (1844), els articles a “El Corresponsal” de Madrid, els capítols destinats a una història de les finances espanyoles, una extensa Historia del Banco de San Carlos, inacabada, i l’esborrany d’una història de la indústria cotonera catalana.

Col·laboració: 
JMB
Llegir més...