Bonaventura Carles Aribau i Farriols

(Barcelona, 4 de novembre de 1798 — Barcelona, 17 de setembre de 1862)

Bonaventura Carles Aribau, per Ramon Martí i Alsina

© (GCI) Fototeca.cat

Escriptor, economista, taquígraf i polític.

De família menestral, feu els estudis mitjans al col·legi episcopal de Barcelona; els de física experimental, taquigrafia, llengües modernes i economia política a la Junta de Comerç, i alguna matèria de dret a la Universitat efímerament restablerta a Barcelona durant el Trienni Liberal. Essent encara molt jove, fou un dels fundadors de la Societat Filosòfica, en la qual consolidà una bona formació humanística i científica i hi desplegà una gran activitat, interessat per matèries molt diverses. Amb el pare exiliat i la mare malalta, deixà els estudis per tal de treballar en el comerç.

El 1820 col·laborà en la revolució liberal, i durant el Trienni Constitucional ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que reactivà fins que fou suprimida el 1824, es lliurà a la literatura i al periodisme i fou un dels fundadors, i redactor (octubre del 1823-abril del 1824), d’El Europeo, des d’on advocà per la renovació de la preceptiva i del llenguatge poètics, davant la necessitat de substituir la rutina de les regles establertes per un “sistema analític i raonat”, feu divulgació d’alguns aspectes de l’estètica de Schiller i donà raó de la literatura romàntica que es feia a Europa. És en aquest context que Aribau formà part del grup d’escriptors (entre els quals hi havia Francesc Altés, Joan Làrios de Medrano, Ramon López Soler i Ramon Muns i Serinyà) convençuts de llur capacitat de domini de la llengua castellana i amb voluntat de destacar-hi amb una obra moderna i de qualitat. De fet, en una carta a Muns i Serinyà del 1817, manifesta tenir consciència de la “decadència” de l’ús literari de la llengua literària, i, bé que sense conseqüències conegudes, voluntat de pal·liar-la. 

Ultrapassat pels esdeveniments, el revolucionari del 1820 ja sostenia, en El Europeo, que “la permanència de l’ordre establert és el desig que han de manifestar tots els homes de bé” i que “el legislador ha de prevenir i castigar els abusos de la paraula i de la impremta que poden excitar revoltes i comprometre la seguretat de l’estat”. El 1831 es confessava “amant de l’ordre” en una lletra adreçada al general Llauder, i el 1843 escrivia un poema on felicitava el general Prim per la repressió que havia dirigit contra el moviment revolucionari català. Tan allunyat de les actituds revolucionàries com de les moderades, la seva activitat pública es desenvolupà en un terreny d’especialista.

Liberal il·lustrat, començà practicant una mena d’enciclopedisme que propugnava l’utilitarisme, el millorament moral i material de l’home, el progrés científic, etc., i que ben aviat canalitzà cap a l’economia sense desinteressar-se mai de l’evolució tècnica general. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys romàntics i treballà amb Ramon López Soler i Ignasi Santponç en un projecte fallit de publicar traduccions de les obres de Walter Scott i promogué la traducció d’I promessi sposi de Manzoni. Com a redactor d’El Europeo, divulgà les idees estètiques de Friedrich von Schiller i propulsà la fundació d’El Vapor.

El 1823 inicià la carrera política com a secretari de la diputació de Lleida, però hagué d’abandonar-la ben aviat. El 1824 fou secretari de la Junta de Comerç i el 1826 es traslladà a Madrid, recomanat pel seu confident i protector Fèlix Torres i Amat per fer-hi de secretari personal del banquer Gaspar de Remisa. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins a assolir un gran prestigi. El 1841 treballava per a José de Salamanca com a cap de comptabilitat de l’empresa arrendatària de l’estanc de la sal, i el 1847 fou nomenat director general del Tresor, quan Salamanca esdevingué ministre de Finances. La caiguda d’aquest, però, no el separà dels llocs rectors de l’economia espanyola, i el 1850 fou nomenat vocal de la junta de duanes i aranzels; el 1852, director general de cases de moneda, mines i propietats de l’estat, i el 1857, secretari de la intendència de la reial casa i patrimoni. Arrelat a Madrid, s’havia anat desentenent dels problemes específics de Catalunya; cap al 1850 inicià un acostament, que s’accentuà a mesura que s’incrementava la lluita entre lliurecanvistes i proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort dels industrials catalans. A Madrid continuà l’activitat periodística i literària, hi fundà El Corresponsal (1839-44), atent a l’actualitat catalana.

La seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica literària, comentaris factuals o recerques històriques de temes econòmics. Bona part de la producció poètica restà inèdita en esborranys d’ús personal i àlbums privats o es troba escampada en diaris i revistes. Els Ensayos poéticos (1817) canten amb èmfasi i segons els patrons setcentistes els grans temes del progrés científic i moral de l’època (“La ciencia propagada”, “Los globos aerostáticos de Mr. Montgolfier”, “La fama póstuma”, entre d’altres); els poemes posteriors, escrits en català, castellà o italià, són generalment de circumstàncies, dels quals en destaca el poema, La Pàtria (1833), que inicià el Romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença.

Signant Ubariso, el 1820, escriví l’himne revolucionari Libertad, libertad sacro santa, musicat per Ramon Carnicer, i Desde el templo del Dios de las armas, i fou un dels autors de La libertad restaurada, peça dramàtica en un acte i cinc escenes. Després, defensà públicament, de primer al Diario Constitucional (1822) i de seguida a El Eco de la Ley, que fundà amb Manuel Casamada, una posició liberal que volia allunyada tant dels “tragalistes” com dels “facciosos” o “servils”. El 1843 compongué en català una Carta dirigida des de Madrid al general Prim, comte de Reus, entre cínica i humorística, que formava part d’una celebració col·lectiva de la derrota de la Jamància. D’altres poemes són de caràcter més íntim, com, per exemple, les odes A la señora Leticia Cortesi (1821) i All’eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell’autore (1840), els versos dedicats A la virgen de los Dolores (1845), Mi insensibilidad progresiva, Quien hay que no la adore, Jesús crucificado i escrits en forma de creu, etc.

El 1845 publicà uns quintets dedicats a la jove actriu Caterina Mirambell, en els quals recorre a expressions usades en cançons populars coetànies. Una imitació de la poesia de tipus popular és el romancet Lloc, lloc, pastores, de to anacreòntic, Palamós, publicats tots dos pòstumament, com el sonet madrigalesc A la Srta. Da. M. Dolors de Belza. No era seva, sinó de Francesc Permanyer, l’evocació, escrita des de la llunyania de Madrid, de la fira barcelonina de Sant Tomàs de Nadal que li ha estat atribuïda alguna vegada.

Erudit en temes literaris, amb l’impressor Manuel Rivadeneyra, fundà la Biblioteca de Autores Españoles, que dirigí fins al volum dotzè, per a la qual preparà (1846) l’edició de les poesies i les novel·les de Cervantes, l’obra dels Moratín i les novel·les anteriors al Quixot. Els pròlegs que redactà per a les dues darreres són plens de records o de punts de vista força interessants.

La producció econòmica restà en esborranys o es troba oblidada a les pàgines de diaris i revistes. A destacar les Reflexiones sobre la inoportunidad de la proyectada reforma de la Constitución de 1837 (1844), els articles a El Corresponsal de Madrid, els capítols destinats a una història de les finances espanyoles, una extensa Historia del Banco de San Carlos, inacabada, i l’esborrany d’una història de la indústria cotonera catalana.

Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per morir-hi en la pobresa.