Bé que succeí Teodard el 893, la seva actuació no apareix documentada fins l’any 896, que obtingué una butlla d’Esteve VI per a la seva diòcesi. Poc després, Carles el Simple li concedí un precepte per a la seva església (899). La gran activitat que acomplí tingué per escenari, sobretot, els concilis provincials. Els primers foren els de Port (897) i d’Asilhan (902). Al celebrat a l’església de la Santa Creu de Barcelona hi assistí (906) el comte Guifré II, i el bisbe de Vic, Idalcari, s’hi queixà de les prestacions monetàries que la seva diòcesi havia de retre a l’arquebisbe. Idalcari considerava que les seves obligacions envers Arnust com a metropolità no eren sinó la fidelitat, la deferència i el respecte. Aquest punt de vista, defensat per tots els bisbes al concili de Sant Tiberi, obligà Arnust a reconèixer la immunitat de la seu d’Osona. L’assemblea conciliar de Sant Vicenç de Jonquierias (Llenguadoc) acordà de remetre l’excomunió dictada contra el comte Sunyer d’Empúries. Al darrer concili que presidí (Fontcoberta, 911) hom acordà, a petició del bisbe d’Urgell, la supressió de la diòcesi de Pallars, bé que el seu bisbe Adulf podia conservar el càrrec mentre visqués. Quan anava cap a la Marca Hispànica (probablement a Barcelona) a celebrar-hi un nou concili, fou assassinat i el seu cos terriblement mutilat. Els mòbils d’aquest acte no són coneguts encara. La seva successió comportà, a causa de les intrigues del bisbe d’Arle, greus problemes a la seva diòcesi.