De família de comerciants barcelonins establerta a València (1814), estudià a les Escoles Pies, orde en el qual ingressà el 1819, i a les universitats de Saragossa i València. Fou professor a les Escoles Pies de València, fins que fou reclòs per una malaltia mental. Assistí a la tertúlia que l’editor i polític liberal Mariano de Cabrerizo feia a la seva llibreria. Amic de Vicent Boix i de Pasqual Pérez, amb aquest el 1833 fundà el Diario Mercantil de Valencia, de tendència liberal i en el qual col·laborà fins a la mort. També publicà poemes a La Psiquis (1840), primera publicació per al públic femení de l’Estat espanyol que fundà amb Pasqual Pérez, a El Fénix (1844-46) i al diari barceloní El Constitucional (1839-43). Iniciat en el classicisme, per influència de Chateaubriand —de qui traduí al castellà un volum de Poesías (1846)—, Lamartine i Victor Hugo, derivà cap a un romanticisme inequívoc tant en la temàtica com en l’estil. Inferior al duc de Rivas i a Zorrilla com a poeta narratiu en les “cavalleresques”, les seves “orientals” (La hermosa Halewa, etc.) gaudiren de més prestigi. Tanmateix, on aconseguí una major altura poètica fou en la lírica subjectiva i amorosa. Autor d’un miracle en català de Vicent Ferrer (1835), publicà Obsequio fúnebre en la llorada muerte de D. Manuel Deocón (1836). La seva obra poètica castellana fou recollida a La sílfide del acueducto (1837), llegenda polimètrica; Poesías caballerescas y orientales (1840); Poesías (1842), amb un pròleg d’Antoni Ribot i Fontserè, i tres volums més de Poesías (1843), els dos primers dels quals contenen les seves produccions més antigues d’adscripció preromàntica i el tercer —Libro de amores— alguns dels seus millors poemes (A Laura, La última mariposa, La flor del sepulcro, A una bella, El encanto). El 1860 hom li edità, encara, tres reculls de poesies inèdites o disperses que, juntament amb les proses literàries, es publicaren a la premsa periòdica de València, Barcelona, Madrid i Palma. Pòstumes foren les Poesías religiosas, caballerescas, amatorias y orientales (1860), que inclouen poemes inèdits. A banda de Chateaubriand, traduí poemes d’Everaerts, Schiller, Tasso (Jerusalén libertada, amb Ribot i Lamarca) i La vida de santa Filomena, amb Boix. En prosa traduí El maestro de sus hijos, o sea La educación de la infancia, de Blanchard, i Trabajo de la divina gracia en la conversión del pecador, de Capizzi.
Joan Arolas segons un gravat de Tomàs Blasco, i portada del llibre 'Poesías Caballerescas y Orientales', de Joan Arolas (València 1860)
© Fototeca.cat
Poeta, periodista i traductor en llengua castellana.