El 1968 guanyà el premi de dibuix Ynglada-Guillot. Per aquests anys s’agrupà amb Rafael Lozano i Bartolozzi, Gerard Sala i Rosselló i Robert Llimós i Oriol, la qual cosa comportà un important canvi d’orientació en la seva obra, que s’apropà al pop-art. Després de la dissolució del grup (1970), continuà col·laborant amb Bartolozzi. Ambdós treballaren i exposaren junts (fins el 1982), si bé l’obra de cadascú conservà el seu caràcter. Arranz i Bravo feu una pintura protagonitzada per figures humanes que, bé que turmentades, prenen darrerament caràcters més personalitzats. També realitzà escultures dintre dels mateixos plantejaments. Obres conjuntes són les decoracions murals de la fàbrica Tipel a Parets del Vallès (1971), la d’un centre comercial a Magaluf (1973) i la casa de Camilo José Cela a Mallorca (1979), a més de diverses escultures. Amb un estil surrealista que combina elements abstractes i figuratius, el treball d’Arranz-Bravo explorà la por, l’aïllament i la repressió de l’home modern i representà el cos humà i el seu entorn en constant metamorfosi. Les seves obres són exposades al Museu d’Art Modern de Saõ Paulo (Brasil), al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), al Centre Cultural Tecla Sala (l’Hospitalet de Llobregat) i a la Franklin Bowles Gallery (Nova York), entre d’altres. La seva escultura de bronze, L’Acollidora (1985), és situada a la Rambla de l’Hospitalet de Llobregat, al costat de l’antiga fàbrica que, el 2007, acollí la Fundació Arranz-Bravo. L’objectiu principal de la Fundació és protegir i difondre l’obra de l’artista, com també emparar i promoure la producció d’artistes joves.
Eduard Arranz i Bravo
© Fototeca.cat
Pintor.