Després de llicenciar-se en periodisme, s’establí a París en un exili voluntari (1958). En un principi alternà les professions de pintor i periodista. En contrast amb l’abstracció dominant, inicialment adoptà la figuració en una obra marcada per la denúncia del franquisme, motiu pel qual la seva primera exposició a l’Estat espanyol fou prohibida (1963), poc després de presentar la pintura Los cuatro dictadores a París. Aviat el seu expressionisme inicial evolucionà vers un realisme crític que recorre sovint a la manipulació d’imatges, com mostren les sèries Vivir y dejar morir o el fin trágico de Marcel Duchamp (1965) i Miró rehecho (1966), en què es mostra la influència de l’art pop. Més endavant manifestà un interès pels temes urbans i per la reivindicació de Picabia com a actitud davant la creació, i utilitzà tècniques molt diverses. Detingut breument a València el 1974 i finalment expulsat del país gràcies a les pressions diplomàtiques, el 1980 tornà definitivament a l’Estat espanyol, on a la fi fou reconegut com un dels representants més destacats de la nova figuració. Prosseguí la seva obra, sempre d’un acusat to satíric que donà lloc a algunes polèmiques, com ho feren també els seus escrits i declaracions. El 1982 rebé el Premio Nacional d’arts plàstiques i el 2000 la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts. Treballà també com a escenògraf, entre d’altres, per a produccions del director alemany Klaus Michael Gruber, del Piccolo Teatro di Milano, de l’Òpera de París i també del Festival de Salzburg. Realitzà incursions en l’escultura.
De la seva producció literària destaquen la denúncia antifranquista Treinta y cinco años después (1974), Panamá Al Brown (1982), obres de teatre com Bantam (1986), l’autobiografia Sardines a l’huile (1989, versió en castellà Sardinas en aceite, del 1990) i les memòries Minuta de un testamento (2009).